dimarts, 28 d’octubre de 2008

La taifa de Balànsiya

Taifa de Balànsiya

De Viquipèdia

(S'ha redirigit des de: Taifa de València)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Taifa de València

Taifa


10101238

No hi ha imatge

Capital Balansiya
Idioma oficial Àrab
Religió Islam sunnita
Govern No especificat
Període històric Edat mitjana
• Establiment 1010
• Dissolució 1238

La Taifa de València era un dels regnes musulmans creats arran de la fi del Califat de Còrdova el 1010. Amb una breu interregnum al final del segle XI, duraria fins al 1238, quan la seua conquista per Jaume I l'esborraria i erigiria en el seu lloc el Regne de València. Conviuria durant aquest temps amb la Taifa de Dénia, la Taifa d'Alpont i la Taifa de Saragossa.

Taula de continguts

[amaga]

[edita] Inicis de la Taifa

Taifes a l'any 1031, amb la de València en verd fosc

Després de la caiguda del Califat de Còrdova, a començament del segle XI, València es va convertir en capital d'un Regne de Taifes, i, per tant, va experimentar un important creixement urbanístic. Els primers cabdills i creadors de la Taifa eren Mubarak (Mbarek) i Muzzafar, que regnaven entre 1011-1020. Els succeí Lebil de Tortosa.

Al 1021 arribà al tron Abd al-Aziz ibn Amir, nét d'Almansor, que va ser el rei que faria de la Taifa una de les més importants de la península. Segons Sanchis Guarner, quan el califat omeia d'al-andalus es dividí en regnes independents –o taifes–, el que tenia capital a Balansiya emergí com un dels més importants de la mà del seu rei Abd al-Aziz. Amb aquest rei el País Valencià va conéixer la primera forma d'estat autònom i diferenciat: la taifa valenciano-àrab de Balansiya.

Les cròniques àrabs de l'època retraten els musulmans valencians com d’elegant aspecte i gent rica, que disposava en els seues cases de tots els atifells i estris de luxe i de plaer, i adquirien qualsevol novetat exòtica que hi apareguera.

Traçat de la muralla àrab de València

Durant el regnat d'Abd al-Aziz (1021-1061) es va construir una nova muralla amb el propòsit de protegir a la població i a aquells que arribaven d'altres llocs d'al-Àndalus. Segons la descripció que ens ha transmés el geògraf al-Udrí, la muralla era de gran perfecció i tenia set portes. Estava construïda de ciment i tenia torres semicirculars d'obra fins a l'última altura, on s'obrien en una sala voltada. En l'actualitat poden veure's encara restes d'algunes d'aquestes torres, especialment en l'actual barri del Carme, a Ciutat Vella).

Abd al-Aziz va construir a més el seu palau reial –Almúnia, en àrab–, segons el costum dels sobirans àrabs com un lloc d’esbarjo fora de la ciutat, –on abans hi havia el Palau del Real de València i ara el jardí de Vivers. L’arabista Henri Pérès en el seu llibre Esplendor d'al-Àndalus, parla de la bellesa i grandiositat del palau, que "comprenia un gran jardí plantat d'arbres fruiters i flors i un riu que el travessava, i en el centre es trobava el palau, amb pavellons ricament decorats, que s'obrien al jardí".

Aquest període durà fins al 1061. A continuació, vindria Abd al-Melek ben al-Mansur Modafar (1061-1064); Abu Bekr ben Abd al-Aziz (1075-1085); Othman ben Abu Bekr (1085); Iaia ben Iaia de Toledo (1085-1092); i Shafar ben Shiraf (1092-1094), president d'una mena de república valenciana.

[edita] El Cid

Article principal: El Cid

La Taifa visqué un breu parentesi al final del segle XI en la forma de l'efímer regne cristià del Cid. Al 1094 Rodrigo Díaz de Vivar, El Cid, entrà a la ciutat, creant així el seu propi regne. Oficialment aquesta conquesta es féu en nom del monarca castellà però realment Rodrigo ho va fer independentment d'aquell. Tanmateix, no duraria. El Cid va morir a València el 10 de juliol de 1099. La seva muller, Ximena, va aconseguir defensar resistir el setge almoràvit amb l'ajuda del seu gendre Ramon Berenguer III de Barcelona. L'octubre del 1101 envià el bibse de València a demanar l'ajut del rei Alfons VI de Castella, que va atendre la petició i amb un nombrós exèrcit va aconseguir aixecar el setge; tot i així, considerant que la ciutat es trobava massa lluny de les seves possessions per poder defensar-la sense dificultats, el 4 de maig del 1102 [1] ordenà abandonar-la, evacuar-ne tots els cristians i incendiar-la. Així, el 5 de maig de 1102,[2] els almoràvits entraren a les runes de la ciutat i es feren amb el seu control, sent-ne el primer governador Mazdalí.

[edita] Segle XII i primer terç del XIII

[edita] Els almoràvits (1102-1144)

Restes de la muralla àrab de València, on s'aprecia un pou
Torre de l'Àngel (plaça de l'Àngel). És la torre de la murada àrab del segle XI millor conservada, a l'actual barri del Carme, a Ciutat Vella). És una de les poques restes del període musulmà de València
Torre de la murada àrab del segle XI, envoltada d'edificis (actual barri del Carme, a Ciutat Vella). És una de les poques restes del període musulmà de València

El període que transcorre entre la mort del Cid i la conquesta cristiana de Jaume I fou de gran inestabilitat. Després de la mort del Cid (1099) i del retorn de la viuda Na Ximena i la resta de castellans a la Meseta (1102), els almoràvits es fan amb el poder a Balansiya, que governaren del 1102 fins el 1144.

Però l’imperi almoràvit va entrar en decadència tan ràpidament com s’havia constituït. Alfons el Bataller d'Aragó haviat aprofitat la manca de cohesió dels almoràvits per prendre Saragossa (1118), Calataiud (1121) i Daroca (1122).

Cap al 1128 hi hagué un canvi de califa almoràvit i a l’hora de retre-li fidelitat, hi hagué molts musulmans andalusins que s’hi mostraren obertament reticents. Un d’ells fou l’alcaid sevillà Alí ibn Majjuz, el qual se’n fugí d’Andalusia a la vall d’Ebre, on pactà una aliança amb el rei Alfons el Bataller per saquejar i ocupar la terra de València, de la mateixa manera que ho havia fet poques dècades abans el Cid.

Els almoràvits respongueren enviant un poderós exèrcit nouvingut del Marroc profund, que s’uní als genets africans dels governadors de Còrdova i Múrcia amb l’objectiu d’acaçar el rebel Ibn Majjuz i l’aragonés Alfons. La batalla tingué lloc el 1129 en el castell dels Alcalans (Montserrat), i d'allí isqueren malparats els almoràvits. Segons el poeta valenciano-musulmà Ibn al-Abbar, la desastrosa derrota dels Alcalans féu perdre popularitat als almoràvits de Xarq al-Àndalus i, al cap d’un temps, derivaria en la proclamació d’uns segons regnes de taifa en la franja oriental d'al-Àndalus (a partir de 1144 a València).

Mentrestant, en terres cristianes, el 1134 havia faltat Alfons el Bataller i l’havia succeït el seu germà Ramir el Monjo, que regnà Aragó de 1134 a 1137; la seua filla Peronella casà amb Ramon Berenguer IV de Barcelona, i així esdevingué el primer monarca de la Corona d’Aragó (1137-1162). Durant aquest temps Ramon Berenguer IV prengué Tortosa (1148), Lleida i Fraga (1149) i va concertar amb Alfons VII de Castella el Tractat de Tudilén (1151), pel qual s’adjudicava la futura conquesta de València i Múrcia als reis catalano-aragonesos.

[edita] Revolta local contra els almoràvits (1144-1147)

Els aristòcrates hispano-àrabs van iniciar la revolta contra els dominadors nord-africans almoràvits, als quals consideraven uns intrusos incultes i intolerants que degradaven l'anterior cultura refinada dels regnes de taifes andalusins. La rebel·lió esclatà el 1144, però com havia passat en totes les anteriors revoltes indígenes andalusines, mancava de coordinació i les distintes faccions revolucionàries es combatien entre si, en un període d'anarquia delirant.

La rebel·lió a Xarq al-Àndalus fu encapçalada per Ahmad ibn Hud al-Mustansir, més conegut com Saif ad-Dawla, fill del darrer rei hudí de Saragossa. Induït pel seu odi als almoràvits, es posà al servei del rei Alfons VII de Castella. Tot i estar manejat pels cristians, gaudia de prestigi entre els andalusins, per tal com era l'hereu dels Banu Hud.

En esclatar la revolució, Yahya ibn Ganiya -que havia estat governador de València- comandava els almoràvits andalusins, i havia col·locat el seu nebot Abu Muhàmmad Abd Al·làh ibn Ganiya com a nou governador de València, ciutat que es revoltà contra els almoràvits l'1 de març de 1145. El 2 de maig es feia amb el govern de València el cadí Abu Malik Marwan ibn Abd al-Aziz, el qual encarregà la defensa de les fronteres al capità Abd Al·làh ibn Iyad. Aquest capità, que reconeixia la sobirania de Saif ed-Dawla, poc després s'ensenyorí de Múrcia. Mentrestant, a València Abu Malik Marwan ibn Abd al-Aziz es mostrava incapaç de governar i els seus soldats se sublevaren i col·locaren en el seu lloc Abd Al·làh ibn Sa'd ibn Mardanix, que ocupava el càrrec de valí d'Ibn Iyad de Múrcia.

Saif ad-Dawla entrà a Múrcia el gener del 1146, com a rei de Xarq al-Àndalus, i fou rebut amb grans honors pel governador Ibn Iyad. Després Abu Bakr, fill de Saif ad-Dawla, acompanyat del mateix Ibn Iyad, visità Dénia i València, i també foren rebuts amb honors.

En trobar-se amb una certa força, Saif ad-Dawla intentà desfer-se de la tutela dels castellans, però les tropes d'Alfons VII de Castella, aliades ara amb Ats-Tsagrí, governador de Conca i rival personal de Saif ad-Dawla. Aquest darrer organitzà un exèrcit comandat pel valí Abd Al·làh ibn Sa'd ibn Mardanix i format per tropes de València, Alacant, Múrcia i Llorca, però fou derrotat pels castellans a Chinchilla el 4 de febrer de 1146. En aquesta batalla moriren Saif ad-Dawla i Abd Al·làh ibn Sa'd ibn Mardanix. Ibn Iyad sobrevisqué, però fou desposseït del seu senyoriu de Múrcia per ats-Tsagrí, que hi governà de maig a setembre de 1146.

No obstant això, Ibn Iyad fou capaç de reorganitzar un exèrcit amb tropes de València, Alacant i Llorca, i marxà cap a Múrcia, on sabedors de la vinguda de Ibn Iyad, se sublevaren contra ats-Tsagrí, que morí en la revolta. Ibn Iyad féu l'entrada triumfal a Múrcia per segona vegada el 13 de setembre de 1146. Però un any després morí en una batalla a Uclés contra els castellans.

El valí que, malgrat la seua joventut, governava València de 1146 a 1147 era Muhammad ibn 'Abd Allāh ibn Sa'd ibn Mardāniš, fill de Abd Al·làh ibn Sa'd ibn Mardanix, i futur rei de les taifes de Múrcia i València, que seria conegut pels cristians com el Rei Llop.

[edita] La Taifa del rei Llop (1147-1171)

Els almohades, un altre poble del nord d’Àfrica, envaïren al-Àndalus a partir de mitjan segle XII, començat per Sevilla (1148). Però després de l’experiència almoràvit, poc sortosa en terres valencianes, no foren ben rebuts a la Xarq al-Àndalus. A València i Múrcia Muhammad ibn 'Abd Allāh ibn Sa'd ibn Mardāniš, més conegut com el Rei Llop (1147-1172), es féu aviat amb el poder i aconseguí resistir l’espenta del nou imperi magribí en auge, l’almohade, fins a un any abans de la seua mort (1171). Aquest rei també va frenar els intents d'Aragó i Catalunya per conquistar el Regne musulmà de València, gràcies als tributs que es va comprometre a pagar a Ramon Berenguer IV (fins a 1161) i després a Alfons el Cast. Muhammad ibn 'Abd Allāh ibn Sa'd ibn Mardāniš, que havia nascut a Peníscola, considerà Múrcia capital dels seus estats i anomenà el seu germà Abu al-Hajjaj governador de València, càrrec en què estigué des de 1146 fins a 1186. Muhammad ibn 'Abd Allāh ibn Sa'd ibn Mardāniš era un bon guerrer, però massa dilapilador, i exigia massa tributs als seus vassalls, de manera que el seu germà Abu al-Hajjaj lliurà finalment la taifa de València als almohades (1171), i continuà ell mateix com a governador fins a la seua mort el 1186.

[edita] Els almohades (1172-1228)

Plat de ceràmica àrab (s. XII), procedent de les excavacions de la Cripta Arqueològica de Sant Vicent Màrtir (barri de la Seu)

Aprofitant la inestabilitat que causà la mort del Rei Llop, els cristians intentaren fer-se amb Balansiya. Alfons el Cast conquistà Terol el 1171, a 150 km de València riu Túria amunt, i féu una incursió a la ciutat de València el 1172, davant la qual Abu al-Hajjaj, que governà fins al 1186 sotmés a l’emperador almohade, li oferí duplicar el tribut que el seu germà li havia estat pagant als reis d’Aragó i Catalunya.

El 1177 els castellans van prendre Conca amb l’ajuda d’Alfons el Cast i pel tractat de Cazola es va establir la futura delimitació de les àres d’influència de Castella-Lleó i de Catalunya-Aragó. En l'anterior tractat de Tudilén(1151), tot el País Valencià fins a Oriola i encara la major part de Múrcia havien de caure dins la Corona d’Aragó, però segons el nou tractat, l’àrea d’influència d’Aragó només arribaria a la línia Biar-Busot, que al capdavall fou el límit de la conquesta de Jaume I.

El successor d'Alfons el Cast, Pere el Catòlic, girà les seues ànsies expansionistes cap a Occitània, tot i que aconseguí conquerir el Racó d’Ademús –a només 80 km de València, riu Túria amunt- el 1210. La pèrdua d’Ademús afectà els almohades i fou un dels motius que portà l’emperador Muhàmmad an-Nàssir a organitzar l’expedició d’al-Àndalus a la Navas de Tolosa (1212), que acabà definitivament amb la supremacia musulmana a al-Àndalus. En aquesta batalla s’havien confederat el rei d'Corona d'Aragó Pere el Catòlic, el de Navarra Sanç VII de Navarra i el de Castella Alfons VIII de Castella, per fer de front en las Navas de Tolosa als musulmans, que estaven capitanejats per Muhàmmad an-Nàssir, germà del futur governador de València Zayd Abu Zayd. L'exèrcit cristià hi va obtenir una gran victòria el 16 de juliol de 1212. Un any després va morir Pere el Catòlic a la batalla de Muret, i li va succeir en el tron el seu fill Jaume I, que va ser proclamat Rei d'Aragó i Catalunya el 1214, a l'edat de sis anys. Mentrestant, Zayd Abu Zayd va començar a regnar en Xarq al-Àndalus, tot just pocs dies després de la desfeta de las Navas de Tolosa.

Ni els almohades, ni els almoràvits havien aconseguit fusionar els hispanoàrabs amb els nordafricans en una unitat política estable. A penes s’inicià l’afebliment dels emperadors almohades, començà el disgregament del seus dominis. La situació de València, ciutat avançada en la frontera dels cristians, i molt allunyada de Marràqueix, capital almohade, motivà que els seus governadors, Zayd Abu Abd Al·lah (de 1190 a 1213) i el seu fill Zayd Abu Zayd (de 1213 a 1229) –nét i besnét, respectivament, del califa Abd al Mumin, fundador de l’imperi almohade- pogueren actuar amb plena autonomia, i fins i tot es titularen reis, tot i que mai encunyaren moneda ni negaren la seua submissió a l’emperador de Marràqueix.

El 1224 el Rei Jaume va cridar els nobles d'Aragó i Catalunya per iniciar la conquista de València entrant per Terol, però Zayd Abu Zayd li va demanar una treva a Jaume I, que aquest va acceptar a canvi de la cinquena part de les rendes de València i Múrcia. Durant l'estiu de 1225, el Jaume I intentà apoderar-se del castell de Peníscola, però els nobles aragonesos li van girar l’esquena i va fracassar.

Zayd Abu Zayd, últim governador almohade del Regne de València, governador de les regions de València, Dénia, Xátiva i indirectament de Múrcia, patí una rebel·lió indígena antialmohade a la regió de la Xarquia encapçalada per Ibn Hud al-Djudzaní, que s’apoderà de Múrcia el 1228 i va dominar les regions d’Oriola, Dénia, Bairén, Xàtiva i Alzira, ço és: tota la meitat sud de l'actual País Valencià. Ibn Hud al-Djudzaní assetjà també València ciutat, però no pogué prendre-la, perquè la ciutat i els dominis al nord d’aquesta es van mantenir fidels a Zayd Abu Said –el moro Zeit, com l’anomenen els cronistes cristians-, que el 1226 ja s’havia declarat vassall de Jaume I, rei que llavors només tenia 18 anys.

[edita] Zayyan (1228-1239), Zayd Abu Zayd i Jaume I

Estàtua de Jaume I, d'Agapit Vallmitjana, a la plaça que, paradoxalment, s'anomena d'Alfons el Magnànim

El pacte entre Jaume I i Zayd Abu Zayd havia fet que molts musulmans s'hagueren passat al bàndol encapçalat pel nét del Rei Llop, Zayyan, natural d’Onda, creient que Zayd Abu Zayd els havia traït en abandonar la llei de Mahoma i acostar-se a la de Crist. Davant de la pressió de Zayan i els seus seguidors, Zayd Abu Zayd va abandonar la ciutat de València i es va traslladar cap al nord (Sogorb, Argeleta, Vilamalefa...). Zayyanva entrar triomfalment en la ciutat de València al gener de 1229, encara que no va arribar a convertir-se en rei. Des de Múrcia, el rebel antialmohade Ibn Hud al-Djudzaní, havia assetjat la ciutat de València pressionant a Zayán perquè l'abandonara, però una amenaça des de Castella va fer que Ibn Hud es retirara cap a Múrcia. Tot aquest desorde en la ciutat de València va fer créixer les ànsies de Jaume I per intentar de nou la conquista del Regne.

Zayd Abu Zayd, amb la intenció de recuperar les possessions que Zayan li havia arrabassat, es va sumar a la conquesta cristiana, i es va reunir a Calataiud, en 1229, amb Jaume I, per oferir-li ajuda per a la conquesta del Regne de València. En aquest tractat, Zayd Abu Zayd li va prometre al Jaume I la quarta part del que conquistara i alguns castells estratègics com a fiança del pacte. A canvi, el Rei Jaume li donà la paraula d'ajudar-lo i defendre'l contra tots els que li feren la guerra o molestaren les possessions que tenien en aquest regne encara musulmà.

Penó de la Conquesta, conservat a l'Arxiu Històric Municipal de València

Abans d'iniciar la conquesta del Regne de València, el Rei Jaume va conquistar Mallorca, per la qual cosa durant aquests anys, tan sols uns pocs nobles catalano-aragonesos van ajudar Zayd Abu Zayd en el nord. Incapaç de recuperar els castells perduts, Zayd Abu Zayd va haver d'acceptar un tercer pacte, en 1232, pel qual cedia totes les rendes de la ciutat de València i la seua horta. Conquistada Mallorca (1229), en 1232 Jaume I va iniciar la conquesta del Regne de València. Començà per Borriana, el juliol de 1233, el setge de la qual havia durat dos mesos. Immediatament després van caure tots els castells al nord d'aquesta ciutat, llavors capital de la Plana, entre els quals hi havia Peníscola, Castelló de la Plana, Borriol, les Coves de Vinromà i Vilafamés.

En aquell moment quasi tot el Regne estava en poder de Zayan, llevat dels castells de Sogorb, Aiòder, Almenara, Arenós, Cirat, Llíria, Nules, Onda, Vilamalefa i alguns altres, que seguien fidels a Zayd Abu Zayd.

En 1235 Abu Zayd va deixar la religió de Mahoma i es va convertir a la de Crist, sent batejat amb el nom de Vicent Bellvís. En 1236, va cedir tots els seus territoris al bisbat de Sogorb, en mostra de la seua conversió al cristianisme. Aquest mateix any va firmar un quart i definitiu acord amb el Rei Jaume on es confirmaven els acords anteriors i convertia a tota la seua dinastia en vassalls d'Aragó.

En 1238, Jaume I va assetjar la ciutat de València ajudat per nobles catalano-aragonesos i pel propi Zayd Abu Zayd. Després de cinc mesos de setge aconseguí que Zayyan es rendira i entregara a Jaume I la ciutat, fet que s'esdevingué el 28 de setembre de 1238.

[edita] Referències

[edita] Bibliografia consultada


[edita] Vegeu també


Portal Articles relacionats amb València

الاندلس جنة الخلد = Alandalús jànnatu _lkhuldi

يــا أهْــلَ أندلــس لله درُكــــم ُ / ماء و ظلٌ و أنهار و أشجارُ
ما جَنة الخُـلد إلا في دِيـاركُـــمُ / ولو تخيرتُ هذا كنتُ أختارُ
لا تحسبوا في غد أن تدخلوا سَقَرا / فليس تُدخلُ بعد الجنةِ النار

الشاعر الاندلسي ابن خفاجة
ALANDALÚS, PARADÍS DE L'ETERNITAT

ya ahla andalusin li-llâhi darrukum /

ma'un wa zillun wa anhâru wa sajâru
mâ jannatu-l-huldi illâ fî diyârikum /
wa hâdihi kuntu law huyyirtu ahtâru /
lâ tuttaqû ba´daha an tadhulû saqaran /
fa-laysa tudhalû ba´ada-l-jannati-n-nâru

Ibn Khafâja (Alzira, 1058-1139)

Andalusins, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
El paradís etern és a ca vostra.
Si em deixaren triar, meu me'l faria.
Viviu-lo! No tingau por de l'infern.
Del paradís al foc, no s'hi va mai.

(Versió de Josep Piera i Josep R. Gregori, 2007)

¡Oh, gente de al-Andalus, qué dichosos sois!
Agua, sombra, ríos y árboles.
El paraíso de la Eternidad
no está más que en vuestra patria.
Si yo escogiera, por éste optaria.
No temáis entrar en el infierno:
no se castiga con la desdicha
a quienes ya viven en el paraíso.

(Versió de Josep Piera i Mahmud Sobh)

Vegeu el poema d'Ibn Hafâja recitat per dos alumnes de l'IES la Serreta de Rubí

Pel respecte a la pluralitat i a la llibertat!

Pel respecte a totes les formes d'Islam!

Per un Islam plural i unit!


"Guarde en el cor l'Andalús més íntim i més bell, com un Tibet personal i profund. I aquest tresor ningú me'l podrà arrabassar."

Salvador Jàfer

عبد السلام جعفر إبن منقذ البلنسي /

بلنسية، شرق الاندلس /

Calendari islàmic i horaris de pregària

Segons l'escola jurídica de què es tracte pot haver-hi una diferència d'un dia ±.

Loading...

Mapa d'Alandalús en el període de màxima expansió

La muralla andalusina de València

La muralla andalusina de València