La producció de paper a Xàtiva

La població àrab va començar-ne la producció el segle X

Publicat el 27/12/2008
Font: http://www.lasprovincias.es

El paper es va introduir a la ciutat de Xàtiva el segle X pels musulmans a través de la Ruta de la Seda que enllaçava l'Orient Mitjà amb Alandalús i els territoris del sud peninsular.

El descobriment del paper per part de les poblacions àrabs va estar vinculat a la derrota que aquests van infringir als Xinesos el 751 després de Crist, els presoners del qual van ensenyar les tècniques als captors.

Encara que al territori es van establir centres de manufactura a Còrdova, Sevilla i Toledo, Xàtiva ja el segle XII va començar a destacar.

El secret de la gran producció i qualitat de la matèria elaborada a Xàtiva, raïa principalment en dos factors. Per una part l'elevat nombre de cultius de lli i jute a la zona i per una altra, la gran quantitat d'aigua.

S'ha de destacar que el primer molí de paper va ser construït en 1150. A més, la ciutat va comptar amb un privilegi en 1282 a l'aljama que regulava la producció a petits tallers manuals. Un altre document de 1292 establia el monopoli de la moreria de Xàtiva, de manera que no se'n podia fabricar en cap altre lloc del Regne.

L'any morisc

Feliç 2009, l'any morisc, un bon any per acabar-ne un, o una nació, d'assossegar-se

Autor: Rafael Torres - Font: Diario Siglo XXI

D'ací a unes hores, demà, arrenca l'any en què es compliran quatre-cents de l'expulsió dels moriscs espanyols de la seva pàtria, i, encara que als poc versats en la Història els pugui semblar absurd, les seves conseqüències graviten encara avui sobre la societat espanyola. Si cada pas que donem en caminar ens condueix a un altre, i a aquest és resultat de l'anterior per molt que aquell pertanyi al passat, què no ocorrerà amb l'etapa general, multitudinària, incessant, de la Història? I amb aquest monstruós episodi de l'expulsió d'una part substancial dels habitants d'Espanya pel designi d'un rei, Felip III, i de quants es van enriquir arrabassant-los els béns, les cases i les terres que deixaven enrere, es va inaugurar ni més ni menys que l'aberrant pràctica de llançar de la pàtria comuna a l'"altre" (normalment al que és millor i per això molesta) que, executada per última vegada pel franquisme després de la seva victòria militar contra els republicans, put no obstant això encara, com una fruita podrida, en el fons del tarannà espanyol i de cada un de nosaltres: l'"altre", aquell que no ens agrada, que envegem, que ens supera, que no pensa com nosaltres, que descreï dels nostres déus, que no respecta els nostres tabús, que se'n vagi, que surti de la casa familiar, que purgui errant pel món la seva insuportable diferència, que se li llanci, fora, fora, fora.

Aquella mena de genocidi (sens dubte, moral, cultural, econòmic...) que va ser l'expulsió massiva dels espanyols moriscos, va tenir el seu antecedent en l'expulsió dels jueus espanyols pels Reis Catòlics, i la seva immediata continuació en la dels gitanos després de la Gran Batuda, però a partir d'allà mai no deixem ja de llançar-nos de casa els uns als altres, gairebé sempre els mateixos uns als mateixos d'altres. Aquesta compulsió, més que aquesta conjuntural i dinerària que ens afligeix avui, sí que és una crisi, sí que ens ha mantingut en una crisi permanent.

Feliç 2009, l'any morisc, un bon any per acabar-ne un, o una nació, d'assossegar-se.

Nostàlgia del paradís

Què se n'ha fet, de l'aljama morisca del llevant d'Alandalús?
On han anat a raure tots els meus somnis del paradís?
Tornaran algun dia a il·luminar casa seua?
S'hi tornarà a sentir lliure i clar el cant del muetzí?

Només Al·lah té el secret de totes les coses.

Balànsiya, 2 de muhàrram de 1430

Salvador Jàfer

Feliç 1430h - 2008c

سنة هجرية سعيدة1430
جعلها الله عليكم سنة خير و يمن وسعادة مع كامل الصحة

والعافية لكم ولجميع أفراد أسرتكم

Alandalús, entre orient i occident?

Vicent Baydal - Vent de Cabylia

Curiós mapa

A instància de part, retorne als temes andalusins amb un breu -per la magnitud de l'obra- comentari de la revolucionària monografia de Pierre Guichard: Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en occidente, publicada en castellà per primera vegada en 1976. No hi puc afegir res, i els meus rebatiments seran més pures entelèquies que vertaderes crítiques, però m'agradaria facilitar un acostament preliminar a l'obra per tal d'animar a aquells estudiants que potser no s'atrevisquen inicialment a llegir l'obra en veure un "totxo" considerable (unes 600 pàgines). Res més:

La conquesta musulmana de gran part de la península ibèrica al segle VIII va produir una ruptura radical amb el procés històric anterior. Gents arribades del Pròxim Orient, Egipte i el Magrib van introduir una nova fe, l'islam, i una nova llengua, l'àrab. Però sobretot van portar un nou model de societat tribal, organitzat entorn d'un sistema de clans i famílies extenses, on primaven més els llaços de parentiu que el territori o la jerarquia política. El predomini dels llinatges, l’endogàmia i la solidaritat agnatícia crearen les condicions necessàries per a la generalització dels grups patrilinials extensos, diluint la vella societat hispanogoda en una nova societat andalusina, conformada, en els seus trets definitoris, després de la primera fitna andalusina (finals del segle IX i principis del X). Esta organització social s’ensorrà entre els segles XII i XV davant el procés colonitzador dirigit pels regnes cristians del nord, sota les pautes d’expansió i reproducció social pròpies del sistema feudal imperant al món occidental.

El paràgraf anterior resumeix la versió historiogràfica dominant en l’actualitat -entre la historiografia amb un mínim de rigor racionalista i científic- d’allò que significà al-Andalus en la història universal, europea i ibèrica. Fa trenta anys, abans de la publicació del llibre d’en Pierre Guichard, ningú no podria haver escrit una síntesi semblant. Per una banda, perquè el medievalisme i l’arabisme hispànics, arrelats en els dogmes del nacionalisme i/o el catolicisme, minimitzaven l’entitat de la ruptura andalusina en el fil històric espanyol. Per l’altra banda, perquè ningú mai havia aplicat els principis de l’antropologia històrica i l’estructuralisme al coneixement històric d’al-Andalus. Els treballs posteriors del propi Pierre Guichard, amb una forta vessant arqueològica, han aprofundit en la definició de l’esquema d’organització del poblament rural i en la conceptualització de la societat andalusina com a sistema tributari –noció manllevada de Samir Amin–, en el qual la relació entre l’aparell estatal (makhzân) i el fet tribal és de tensió constant. Els estudis paral·lels de tot un seguit d’investigadors, com ara Miquel Barceló, Antonio Malpica o Josep Torró, han aportat noves dades historiogràfiques, arqueològiques, toponímiques i lingüístiques en la mateixa línia, consolidant així una nova forma de percebre al-Àndalus, molt allunyada de la societat occidental.

El treball de Pierre Guichard trencà, doncs, amb la idea de l’essencialisme de la societat hispanomusulmana, tractant de ressaltar la importància dels contingents orientals arribats a la península ibèrica, la seua implantació real sobre el territori i la fortalesa social de les seues estructures tribals, patrilinials i endogàmiques. Amb tot, la verificació d'estos tres aspectes reserva incògnites en aquella obra inicial, tot i que sembla haver quedat demostrada pels estudis arqueològics posteriors i per l’evidència irrefutable de les enormes diferències estructurals entre les societats feudal i andalusina en el moment de la conquesta.

En quant al nombre d’efectius, la intensa lectura de les fonts àrabs que fa Guichard no sembla provar l’arribada inicial de grans onades d’orientals, tot i anar agafant de cadascuna només allò que reforça la seua tesi. En tot cas, afebleix considerablement les propostes minimitzadores de Sánchez Albornoz, i prepara el camí per a l’aclaparadora evidència de l’anàlisi toponímica del Xarc al-Andalus. Esta línia d’investigació, al nostre parer la més poderosa del treball, ha sigut reforçada posteriorment per les recerques arqueològiques sobre els husūn, els espais irrigats i els medis domèstics andalusins. L’apropiació efectiva de gran part del territori i la seua dominació total per part de tribus àrabs i berbers sembla inqüestionable des d’este punt de vista, com demostra la geografia històrica que traça Guichard. No obstant això, l’escassesa de topònims Beni- en determinades zones de la península -com ara la posterior Extremadura castellana- de forta implantació oriental i nordafricana, continua essent una de les grans febleses i incògnites, crec que sense resposta satisfactòria encara, del seu plantejament.

En la fonamentació de l’altre punt fort de la tesi de Guichard, el paper estructurant del parentesc de tipus oriental, també s’obrin algunes escletxes. D'una banda, es recolza en els estudis d’antropologia històrica fets fins aquella època sobre les civilitzacions àrabs i berbers, però no ho fa adscrivint-se a una caracterització o a una altra sinó construint una mena de sincretisme teòric, en ocasions, difícilment assumible. Per exemple, en parlar de l’endogamia, dels conceptes d’honor i amor andalusins o de la permanència d’un tipus específic de poesia tribal, sembla dur massa lluny determinats exemples i hipòtesis per recalcar les diferències amb el món occidental. D'altra banda, crec que no aborda amb tota la profunditat que caldria la problemàtica de l’assimilació de la societat indígena per part de les estructures dominants. Parla del sistema tribal i clànic, recolzat en l’esperit d’^casabiya i el qawm com a medi social, i de la seua potent dinàmica expansiva basada en la patrilinialitat i la captació d’homes i dones a través de la clientela i l’endogamia. Tanmateix, arriba a xifrar en un deu o quinze per cent de la població total peninsular la quantitat d’estos grups araboberbers durant els segles VIII a X, sense donar proves i evidències explícites d’aquells mètodes d’assimilació més enllà de la mera confrontació d’una estructura de parentiu oriental extensiva i poderosa davant d’una estructura occidental en crisi i que tendia a la conjugalitat –tendència que no demostra amb prou claredat-. El procés de desaparició total dels trets occidentals a la societat andalusina, palès i irrebatible en el moment de la conquesta feudal, planteja així uns dubtes, que només poden ser explicats per la constant arribada de pobladors orientals i magribins al llarg d'estos segles, per l’exterminació de grans quantitats d’elements indígenes al llarg de les guerres i revoltes andalusines, o per la seua emigració progressiva cap als regnes cristians del nord.

En tot cas, Guichard demostra a bastament la importància de la tribalitat en al-Andalus, punt de partida per a evidenciar les enormes diferències d’estructura i reproducció social entre el món feudal occidental i el món andalusí de caracterització oriental. Això ha tingut unes implicacions historiogràfiques transcendentals, normalitzant el coneixement històric d’al-Andalus, tot i rebre encara la indiferència, quan no hostilitat, d’amplis sectors del medievalisme i l’arabisme espanyols. L'obra, per tant, és cabdal per tal d'introduir-nos en el coneixement de la societat andalusina, marcant una fita imprescindible per a tot aquell que s'hi vulga dedicar a la seua anàlisi científica.

L'herència genètica de jueus i musulmans a la Península Ibèrica

Les conversions religioses de jueus i musulmans han tingut un profund impacte en el poblament de la Península Ibèrica

Un rellevant estudi de genètica de poblacions suggereix que alguns dels esdeveniments històrics recents, ocorreguts al sud-oest d'Europa, han tingut un impacte substancial en els patrons de diversitat genètica que presenten les actuals poblacions.

Han participat en aquest treball Elena Bosch i Francesc Calafell (a la imatge), investigadors de la Unitat de Biologia Evolutiva del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut de la UPF, conjuntament amb la Universitat de Leicester (Regne Unit) amb el suport de la Wellcome Trust.

Els investigadors han analitzat una àmplia mostra de cromosomes Y -present només en homes i que es transmet de pares a fills- en la població actual de la Península Ibèrica. Els resultats del treball es publiquen el 4 de desembre a l'American Journal of Human Genetics, i mostren una proporció molt alta de característiques genètiques atribuïbles als ancestres jueus sefardites (19,8%) i a les poblacions provinents del Nord d'Àfrica (10,6%). Els patrons genètics actuals semblen estar influenciats per les conversions religioses de jueus i musulmans realitzades pels nostres avantpassats.

Aquest fet s'explicaria per la complexa història recent de la Península Ibèrica que va comportar, durant llargs períodes de temps,la convivència de pobles amb diferents filiacions religioses: cristians, jueus i musulmans, alhora amb diferents orígens geogràfics i amb determinades singularitats culturals i religioses.

Segons Elena Bosch, "a través de l'estudi del cromosoma Y hem pogut quantificar l'aportació nord-africana a les poblacions peninsulars i balears actuals de manera molt detallada. Un resultat inesperat ha estat que hem trobat més influència nord-africana a l'oest (per exemple Lleó) que no pas a l'est de la Península (per exemple Granada), la qual cosa podria reflectir les deportacions massives de moriscos de Granada cap a Castella succeïdes al segle XVI". El treball demostra que les conversions religioses i els matrimonis subseqüents entre persones de diferents llinatges van tenir un impacte rellevant en les poblacions modernes tant a Espanya, sobretot a les Illes Balears, i a Portugal.

Tanmateix, el més sorprenent d'aquest estudi és la gran proporció trobada d'ascendència jueva sefardita que no encaixa amb el registres històrics. Igualment, les característiques genètiques pròpies de les poblacions nord-africanes de la població actual no concorden amb la distribució geogràfica esperada de la colonització musulmana de la Península al 711, ni amb la seva retirada al segle XV. Aquest fet només s'explica per un alt nivell de conversió religiosa, voluntària o forçada, impulsada per episodis històrics i socials d'intolerància religiosa que, en última instància, va conduir a la integració dels seus descendents els quals han arribat fins als nostres dies.

D'on venim els catalans ? Reportatge emès per Televisió de Catalunya el 9 de desembre

Altres estudis recents realitzats per la Unitat de Biologia Evolutiva

L' American Journal of Human Genetics, va publicar al número anterior els resultats d'un estudi realitzat recentment en què també hi han participat membres de la Unitat de Biologia Evolutiva del CEXS-UPF. És un treball que s'emmarca en la recerca que s'està duent a terme dins el projecte Genographic, projecte del qual Jaume Bertranpetit i David Comas, investigadors de la Unitat de Biologia Evolutiva, en són els coordinadors per a Europa.

En aquest estudi l'equip d'investigadors ha estudiat les empremtes genètiques de l'expansió fenícia per la mediterrània, fa entre 2000 i 3000 anys a.C., en la població actual, a partir de l'estudi del cromosoma Y. La rellevant particularitat d'aquest treball va ser desenvolupar una metodologia específica, aplicable a qualsevol expansió de poblacions històricament documentada, que permet comparar poblacions que han estat en contacte amb d'altres que no han estat.

La Unitat de Biologia Evolutiva del CEXS-UPF que dirigeix el professor Jaume Bertranpetit, té com a objectiu la comprensió de la diversitat genòmica en els humans i altres espècies com ara els primats. L'estudi de diferents regions genòmiques té com a finalitat conèixer els mecanismes que operen en la variació i les possibles implicacions per a les diferències fenotípiques existents entre individus i poblacions i també a nivell d'espècie. Dins d'un àmbit més aplicat, diversos projectes busquen entendre les bases biològiques de les malalties des d'una perspectiva d'epidemiologia genètica.

Treballs de referència:

Adams, SM; Bosch, E; Balaresque, PL; Lee, AC; Arroyo, E; López-Parra, AM; Aler, M; Grifo, MSG; Brion, M; Carracedo, A; Lavinha, J; Martínez-Jarreta, B; Quintana-Murci, Ll ; Picornell, A; Ramon, M; Skorecki, K; Behar, D; Calafell, F; Jobling, MA., (2008) " The genetic legacy of religious diversity and intolerance: paternal lineages of Christians, Jews and Muslims in the Iberian Peninsula", American Journal of Human Genetics, 84.

Pierre A. Zalloua, Daniel E. Platt, Mirvat El Sibai, Jade Khalife, Nadine Makhoul, Marc Haber, Yali Xue, Hassan Izaabel, Elena Bosch, Susan M. Adams, Eduardo Arroyo, Ana María López-Parra, Mercedes Aler, Antònia Picornell, Misericordia Ramon, Mark A. Jobling, David Comas, Jaume Bertranpetit, R. Spencer Wells, Chris Tyler-Smith and The Genographic Consortium, (2008)" Identifying Genetic Traces of Historical Expansions: Phoenician Footprints in the Mediterranean", American Journal of Human Genetics, 83, 633-642.

Darrera actualització 17-12-2008
© Universitat Pompeu Fabra, Barcelona

Ignasi Riera - Mikel de Epalza

Publicat en el diari AVUI (pàgina 23) dimecres 10 de desembre del 2008
http://paper.avui.cat/article/dialeg/148080/mikel/epalza.html

Mikel de Epalza
Ignasi Riera

Francès, mallorquí, alacantí, basc, amic del Magrib i personatge de la Mediterrània: aquest era Mikel de Epalza, el traductor -amb Josep Forcadell i Joan Perujo- de l'Alcorà al català. Arabista, que vivia, sempre jove, en el sentit que sempre tenia raons i estímuls per investigar, per rellegir, per gratar, per aprendre, per intervenir en polèmiques que semblaven definitivament tancades i que Epalza, amb posat de bon jan però amb la contundència i el posat d'un savi del Renaixement, tornava a obrir. I ho feia amb l'aire i el tarannà del mestre antic, de poble, planer i sense fums, sí, però alhora contundent, amb l'estil dels vells polemistes que no han d'ofendre l'adversari i que són capaços de brindar amb ell, quan el debat ha fet el cim.

Ens coneixíem des de feia molts anys, quan tots dos fèiem vida en els rengles de la Companyia de Jesús. El recordo quan començava a estudiar àrab a la Universitat de Barcelona. I quan m'ensenyà un llibre de molt gruix, sobre l'islam, del també jesuïta pare Pareja. Més tard el visitava a Lió, on estudiava teologia. Tot amb tot, l'amistat va créixer per culpa d'Anselm Turmeda, el del Llibre de bons amonestaments, en català. Aquest religiós convertit a l'islam, que va ser, durant un grapat de segles, punt de referència a les dues bandes de la Mediterrània, va vincular Epalza amb l'estudi de pàgines fonamentals de la literatura catalana. M. Aurèlia Capmany el va voler conèixer perquè també ella se sentia fascinada per Anselm Turmeda. I Epalza va ser pregoner de la Mercè a Barcelona. Conservo els moltíssims llibres i articles i ponències de Mikel de Epalza, argument a favor de la seva solidesa com a humanista.

Ens hem anat veient i escrivint: amb ell i amb la seva dona, la també arabista María Jesús Rubiera. Em fa angúnia pensar que fan mutis alguns dels nostres savis. Ens quedem més orfes. No els oblidem, però, en terra de tanta ingratitud.

S'ha mort Mikel de Epalza

Ha faltat l'arabista Mikel de Epalza, catedràtic d'Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat d'Alacant, expert en temes d'islamisme, moriscos, toponímia àrab, Anselm Turmeda i, més recentment, autor de la traducció catalana de l'Alcorà, per la qual havia rebut nombrosos premis. Epalza, nascut a Pau l'any 1938, havia patit un accident de trànsit el passat mes de maig. Va ser traductor de l'àrab i va donar classes, entre altres, en les universitats de Barcelona (1965), Lió (1968), Tunis (1971), Alger i Orà (1973), Autònoma de Madrid (1976) i, des del 1978, a la Universitat d'Alacant. Mikel de Epalza deixa encara per publicar un llibre sobre l'herència dels moriscos a Tunis que veurà la llum l'any que ve.

Font: Infomigjorn

Immigrants musulmans de Xàtiva, Ontinyent i Énguera destaquen el bon tracte rebut dels veïns

Foto: Membres de la comunitat musulmana a Ontinyent celebren el final del Ramadà.

Alguns dels immigrants de Xàtiva, Ontinyent i Énguera van destacar ahir el bon tracte rebut a tota hora per part dels veïns de les tres capitals de comarca. Així mateix, van assegurar que els veïns respecten la seva cultura i la seva forma de vida.

Així ho va assegurar un representant de la comunitat islàmica de Xàtiva, Abdelmajid, que va manifestar que els xativins s'han adaptat als estrangers residents en la ciutat, com també ho han fet ells. No obstant això, per a la seva integració social i el foment de l'ús de l'espanyol i de la llengua autòctona, un grup de voluntaris donen classes de reforç per a nens d'origen marroquí o algerià en aquest col·lectiu. "El que pretenem és que s'integrin a la cultura espanyola, però sense oblidar la musulmana", va precisar Abdelmajid.

Així mateix, aquesta comunitat organitza diferents celebracions referents a la seva cultura, com el final del ramadà o la pròxima que tindrà lloc el dia 8 de desembre, amb la festa del be.

Per la seva part, el president de la comunitat musulmana de la mesquita Medina Monawara de Ontinyent, Awad Khalil, una associació que va sorgir el 1989 a la ciutat, va manifestar que els veïns de la capital de la Vall d'Albaida "ens tracten molt bé, i la convivència cada dia la portem millor, ja que ells s'han adaptat, com també ho hem fet nosaltres", va dir.

"Ens encanta la cultura espanyola, així com la gastronomia. Fins i tot en els nostres domicilis molts alternem la cuina típica mediterrània i amb la musulmana", va assegurar.

Khalil va manifestar a més que tots els veïns "s'estan esforçant perquè existeixi una millora en la convivència", ja que la ciutat compta amb un alt nombre d'immigrants.

D'altra banda, els Ajuntaments de les tres comarques fomenten la integració en la societat d'aquests estrangers. Concretament, a Ontinyent, recentment es va dur a terme un curs per formar com ajudants de cuina a un total de 15 dones immigrants.

A més, el Consistori de la capital de la Vall firmarà el pròxim any, una vegada més, una pròrroga d'un conveni de col·laboració mitjançant el qual es concedeix a Càritas una subvenció que li permet prestar ajuda jurídica gratuïta als immigrants residents a Ontinyent al llarg de tot l'any 2009. La ciutat ofereix a més un assessorament permanent a les dependències municipals, i obrirà pròximament una Agència de Mediació per a la Integració i Convivència Social (AMIC).

Las Provincias

El destí dels vençuts

Repercussions de les conquestes de Jaume I sobre la població dominada

Josep Torró, Universitat de València

Saó, núm. 332 (octubre de 2008), pàgs. 18-19.

L'expansió territorial catalanoaragonesa en temps de Jaume I no fou un simple procés de conquestes "polítiques", limitades a un canvi de les estructures administratives i tributàries. Tingueren, per contra, un fort impacte sobre la societat indígena que vivia als territoris ocupats. Certament, les conquestes del rei Jaume no foren les primeres en produir la captura de grans bosses de població andalusina als territoris de la Corona. Una part ja va romandre en proporcions significatives al llarg del curs de l'Ebre, així com a les valls del Jalón, el Jiloca, el Huerva i, en menor mesura, del Segre. Hi havia, doncs, una experiència acumulada de submissió i manteniment de grups i comunitats musulmanes. La dominació que s'exercia sobre aquestes poblacions tenia uns trets específics que la distingien de la relació que pogueren tenir els pagesos cristians amb els seus senyors, i que, en darrera instància, es fonamentava en una possibilitat amenaçant i ben reconeguda, com ho era la de ser deportades o selectivament esclavitzades d'acord amb criteris arbitraris, justificats per la condició d'infidels.

La conquesta de Mallorca no va tenir entre les seves conseqüències una permanència d'indígenes a llarg termini. I és que, malgrat l'opinió de certa historiografia tradicional, els andalusins --musulmans i batejats-- esdevingueren menys d'un 10% de la població de l'illa abans de la mort de Jaume I. A diferència del que passaria a València, no hi hagué pactes entre els conqueridors i els natius que permetessin la constitució d'aljames (comunitats organitzades) amb terres pròpies. Ricard Soto ha descrit la destrucció absoluta de la societat andalusina insular: la pràctica totalitat va ser esclavitzada i venuda, majoritàriament fora de l'illa. Aquest comerç humà, a banda de desplaçar la gent, fragmentava les famílies, ja que els individus es venien per separat. Una part dels que restaren es va batejar amb l'esperança d'aconseguir l'alliberament --que al capdavall era una decisió de l'amo-- o millorar la seva condició. La manera més habitual de servir-se dels esclaus era a través dels contractes de talla o alforria: l'indígena adquiria una condició de "semillibertat" que no es convertia en total fins que aconseguís pagar la quantitat fixada com a preu del seu alliberament. A les zones rurals, els andalusins subjectes a un contracte d'aquestes característiques solien rebre terres en arrendament que havien de retornar quan pagaren la seva llibertat amb els ingressos reunits; a la ciutat solien treballar en oficis. Una vegada redimits podien romandre aïllats socialment i sotmesos a un tribut certament onerós, o bé emigrar, cosa que finalment feien molts. La petita minoria de conversos lliures s'esvaeix abans de 1300 sense deixar cap rastre. Llavors ja pot parlar-se d'una completa extinció social dels andalusins de Mallorca.

A les terres valencianes, la capacitat de resistència de les aljames va constituir un factor determinant de la seva continuïtat. També ho seria, ben aviat, el valor de les rendes que fornien als seus senyors. L'ordre d'expulsió general de 1248, tot i no executar-se de manera estricta, va permetre fer fora desenes de milers d'indígenes, a banda dels que esdevingueren captius durant la fase de guerra subsegüent. De tota manera, l'esclavització no va tenir les dimensions assolides a Mallorca i, per això, el fenomen dels batejats va ser, també, més limitat en el cas de València: la immensa majoria dels andalusins continuaren sent musulmans. Una bona part de la població nativa formava part de comunitats que posseïen les terres i certa autonomia en la gestió dels seus assumptes, a canvi, però, de pagar càrregues elevades (cap a 1270, una família musulmana satisfeia en rendes diverses, si més no, el doble que una cristiana) i prestar serveis de caràcter servil que anirien agreujant-se amb el temps. Aquestes aljames es localitzaven, normalment, a les zones muntanyenques no colonitzades pels vencedors. Altres andalusins, però, habitaven vora les viles cristianes, on treballaven les terres de cavallers i prohoms en condicions precàries. Molts pobladors cristians consideraven els musulmans com un suport dels terratinents, els ocupants d'unes terres a què no tenien dret. Així, els avalots de 1275 comportaren el saqueig de diverses moreries. Davant aquesta onada de violència, que s'unia a una pressió territorial i senyorial creixent, els andalusins de les terres valencianes, esperonats per l'arribada d'una tropa muntada d'origen magribí o granadí, s'alçaren en aremes durant la primavera de 1276.

Jaume I no aconseguiria sotmetre la rebel·lió. Moriria a València el 27 de juliol mentre tractava d'organitzar la resposta militar, no sense abans fer prometre al seu successor que expulsaria els musulmans de tot el regne. L'infant Pere, ja rei, va acabar amb la revolta, però no va acomplir la promesa. Hi havia massa rendes en joc. Al capdavall, aquesta decisió resultaria determinant per a la permanència al regne, fins al 1609, d'un cos social estrany que equivaldria llavors a la meitat de la població, i encara es mantindria, a partir del segle XIV, al voltant del terç (que podia representar quasi la meitat del camperolat). Vet ací la principal herència de la conquesta, la que atorgà una singularitat colonial molt específica al cas valencià, no sols dins la Corona d'Aragó o la Península Ibèrica, sinó també en el context més ampli de la cristiandat llatina.

El Caire acollirà un congrés sobre el filòsof místic andalusí Ibn Arabí

Autor: EFE jfu-ssa - Font: El Confidencial

El filòsof andalusí Ibn Arabí (1165-1240 dC), un dels pensadors de l'Islam més estudiats, serà protagonista a partir de la propera setmana d'un congrés internacional al Caire, presentat avui a la capital egípcia.

Organitzat en col·laboració amb l'ambaixada d'Espanya a Egipte, el congrés, amb el títol "Ibn Arabí a Egipte: Confluència d'Orient i Occident", se celebrarà entre els propers dies 13 i 16.

Representant essencial del pensament sufí i en conseqüència de la variant més marcadament mística i esotèrica de l'Islam, Muhyidín Ibn Arabí, conegut com Ibn Arabí, va néixer a Múrcia i va viatjar per Andalusia i el nord d'Àfrica abans de viatjar cap a Orient.

"L'objectiu (del congrés) és reunir experts internacionals i d'Egipte per posar en rellevància la influència d'Ibn Arabí a Egipte i la d'Egipte en Ibn Arabí", va explicar a Efe en una conversa telefònica el conseller Cultural de l'ambaixada d'Espanya al Caire, Ramón Blecua.

Blecua va afegir que el país del Nil és molt important en la tradició sufí i que la intenció de l'esdeveniment és també recuperar el mestre, la contribució del qual ha estat eclipsada recentment pel debat polític, que ha deixat fora el debat filosòfic i intel·lectual.

En les ponències del congrés intervindran experts espanyols com Pablo Beneito, Jorge Lirola i Alfonso Carmona.

Paral·lel al congrés, se celebrarà un concert del compositor i músic egipci Ahmed el Sawyer, que estarà dirigit per Elisa Toledo.

Així mateix, l'artista espanyola Ana Crespo exposarà les seves obres al barri islàmic de la capital egípcia en una exhibició, titulada "Al cor del robí".