Secció: Documentals
Títol: Dossiers
Capitol: "De terra endins, de mar enllà"
Emissió: 22/09/2009
Un equip del programa ha viatjat fins a Tunísia i ha localitzat descendents d'aquells moriscos valencians. Eren musulmans obligats a convertir-se al cristianisme que, d'amagat, mantenien la fe en l'Islam i que hagueren de començar una nova vida a l'altra vora de la Mediterrània.
dimarts, 29 de setembre del 2009
divendres, 25 de setembre del 2009
Continuen les xerrades sobre els 400 anys de l’Expulsió dels Moriscos a la Vall d'Albaida
Manuel Ardit parlarà sobre la visió històrica de l'expulsió a Quatretonda
Aquest divendres 18 de setembre tindrà lloc a Quatretonda la conferència de l’historiador Manuel Ardit 'Els Moriscos al Regne de València: una visió històrica'. L'acte tindrà lloc a la Sala d'Audicions del Centre Social, a les 20 h. La conferencia està organitzada per l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida (IEVA) i l’Ajuntament de Quatretonda, dins del cicle de conferències que ha organitzat a la comarca l'institut d'estudis.
La conferència és la segona que es realitza a la Vall d’Albaida, dins del cicle que l’IEVA està realitzant enguany per a commemorar els 400 anys de l’expulsió dels moriscos del nostre territori. Al mes d’agost es va efectuar la primera de les conferències d’aquest cicle a Bocairent, amb el professor de la Universitat de València Manuel Lomas. Al llarg d'octubre i novembre continuaran realitzant-se més conferencies a diferents poblacions de la Vall.
A part del cicle de conferències, enguany el calendari de Festes, Tradicions i Gastronomia de 2009 està dedicat a aquesta fita en tots els seus apartats, i també el sopar dels socis de l’IEVA es va dedicar a la cuina morisca a partir de les receptes del calendari. Per últim cal recordar la Ruta històrica realitzada a la Vall de Gallinera i la Vall d'Alcalà per a conèixer on vivien alguns dels moriscos abans de l’expulsió, i la visita a Elx i Valencia a les exposicions monogràfiques sobre l’expulsió.
Al voltant del 1600, bona part de la població de la Vall d’Albaida i de l'antic Regne de València estava constituïda per ‘moriscos’, musulmans obligats per la Corona i l’Església a practicar el catolicisme des del 1525. El fracàs de les polítiques d’assimilació propiciades pel clergat, la Inquisició i la monarquia, i el temor que hi havia a la Cort d’una revolta general dels moriscos en connivència amb l’Imperi Turc, portaren el rei Felip II de València a deportar-los al Magrib en la tardor del 1609. La neteja ètnica afectà centenars de milers de persones i deixà buits molts pobles, alguns d’ells per a sempre.
El proper 22 de setembre la Federació d’Instituts d’Estudis Valencians realitzarà un acte de presentació de totes les activitats organitzades per tots els instituts d’estudis al voltat d’aquesta fita històrica a València.
De Vilaweb Ontinyent
Aquest divendres 18 de setembre tindrà lloc a Quatretonda la conferència de l’historiador Manuel Ardit 'Els Moriscos al Regne de València: una visió històrica'. L'acte tindrà lloc a la Sala d'Audicions del Centre Social, a les 20 h. La conferencia està organitzada per l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida (IEVA) i l’Ajuntament de Quatretonda, dins del cicle de conferències que ha organitzat a la comarca l'institut d'estudis.
La conferència és la segona que es realitza a la Vall d’Albaida, dins del cicle que l’IEVA està realitzant enguany per a commemorar els 400 anys de l’expulsió dels moriscos del nostre territori. Al mes d’agost es va efectuar la primera de les conferències d’aquest cicle a Bocairent, amb el professor de la Universitat de València Manuel Lomas. Al llarg d'octubre i novembre continuaran realitzant-se més conferencies a diferents poblacions de la Vall.
A part del cicle de conferències, enguany el calendari de Festes, Tradicions i Gastronomia de 2009 està dedicat a aquesta fita en tots els seus apartats, i també el sopar dels socis de l’IEVA es va dedicar a la cuina morisca a partir de les receptes del calendari. Per últim cal recordar la Ruta històrica realitzada a la Vall de Gallinera i la Vall d'Alcalà per a conèixer on vivien alguns dels moriscos abans de l’expulsió, i la visita a Elx i Valencia a les exposicions monogràfiques sobre l’expulsió.
Al voltant del 1600, bona part de la població de la Vall d’Albaida i de l'antic Regne de València estava constituïda per ‘moriscos’, musulmans obligats per la Corona i l’Església a practicar el catolicisme des del 1525. El fracàs de les polítiques d’assimilació propiciades pel clergat, la Inquisició i la monarquia, i el temor que hi havia a la Cort d’una revolta general dels moriscos en connivència amb l’Imperi Turc, portaren el rei Felip II de València a deportar-los al Magrib en la tardor del 1609. La neteja ètnica afectà centenars de milers de persones i deixà buits molts pobles, alguns d’ells per a sempre.
El proper 22 de setembre la Federació d’Instituts d’Estudis Valencians realitzarà un acte de presentació de totes les activitats organitzades per tots els instituts d’estudis al voltat d’aquesta fita històrica a València.
De Vilaweb Ontinyent
dimarts, 22 de setembre del 2009
[Cursos] Jornades morisques de l'Institut d'Estudis Calpins
| JORNADES MORISQUES DE L'INSTITUT D'ESTUDIS CALPINS (IEC) |
| INFORMACIÓ GENERAL / PROGRAMA / MATRICULACIÓ |
 COORDINACIÓ |
| José Daniel Gómez López, professor de la Universitat d'Alacant |
| OBJECTIUS |
| L'any 1609 el rei Felip III decretà l'expulsió dels moriscos. Es tracta d'una proposta amb la qual es commemorarien els 400 anys des de l'expulsió dels moriscos. El projecte pretén ser, de nou, d'àmbit comarcal. Els alumnes podran obtenir una formació general, no sols a nivell teòric sinó també pràctic, ja que es conjugaran les conferències d'especialistes destacats en moriscos i mudèjars, amb tallers i eixides. A més cal afegir la idea d'articulació comarcal des de la qual es pretén fer les Jornades, ajudant a la difusió d'una nova imatge de Calp i de les corresponents entitats col·laboradores. Les jornades tindran lloc en tres caps de setmana consecutius, d'una banda els divendres es faran dues conferències per la vesprada, mentres que d'altra banda, els dissabtes pel matí, tindran lloc les activitats pràctiques, tallers i una eixida de camp a la vall de Laguar i la vall d'Alcalà. |
| LLOC DE CELEBRACIÓ |
| Casa de Cultura de Calp |
| DATES |
| Del 18 de setembre al 3 d'octubre de 2009 |
| LLENGUA VEHICULAR |
| Castellà i valencià |
| DIPLOMES |
Es podrà opta per un dels següents:
|
[TV] Canal nou emet un reportatge sobre l'expulsió dels moriscos valencians
El primer canal de la nostra televisió pública reconstrueix aquest fet històric amb el reportatge «De terra endins, de mar enllà», que podem veure a partir de les 21:45. Un equip del programa ha viatjat a Tunísia i ha localitzat descedents dels moriscs valencians. Alguns encara conserven les claus de les cases que deixaren en l'antic Regne de València. Els periodistes de «Dossiers» han arreplegat la veu d'aquests moriscs del segle XXI, que viuen als pobles del nord de Tunísia i que mostren a les imatges l'emprempta que van deixar al nord d'Àfrica. Amb els descendents, l'espectador passeja per aquests pobles en els quals els moriscs portaven saragüells i conservaren tradicions i costums properes a les nostres. A l'antic Regne de València vivien 130.000 moriscs, una terç de la població d'aleshores. El reportatge ens portarà des del Vinalopó a la serra d'Espada i reconstrueix les revoltes com la de la Vall de Laguar.diumenge, 13 de setembre del 2009
Música andalusina de l'escola de Tilimsen, 1
Tilimsen
[Tremissèn, Tlemcen]
Població: 108 145 h [1987]
Capital de la wilāya de Tilimsen, Algèria. Situada al peu dels monts de Tilimsen, a 800 m alt, dins la conca del riu Tafna, en una regió molt fèrtil. Té indústries tèxtils i alimentàries; hi és important la producció artesana, sobretot catifes i treballs de cuir. El primitiu nucli urbà nasqué en època islàmica al SW de la romana Pomaria, amb el nom d'Agadir, canviat posteriorment pel de Tagrart. En època almoràvit (s XI), sota Yūsuf ibn Tāšfīn, fou considerablement ampliada i prengué definitivament el nom actual. Inclosa dins l'imperi almohade, en desintegrar-se aquest (s XIII) esdevingué capital del regne abdalwadita del Magrib Central (1236). Disputada pels benimerins, encara es conserven les ruïnes d'Al-Mansoura (campament bastit per tal d'assetjar-la). Cobejada al s XVI per castellans i turcs, passà a mans de l'imperi Otomà (1555) i, després d'una gran resistència, fou conquerida pels francesos (1842). És un centre cultural i comercial important (rutes del Marroc a Algèria i gran desenvolupament de l'artesanat). Els principals monuments que conserva són la mesquita aljama (1135), de factura semblant a la de Còrdova i les mesquites de Sidi Bou Madine i de Sidi Haloui, amdues del s XIV. Del període abdalwadita (s XIII) destaca especialment l'oratori de Sidi Bel Hasan, una de les obres més perfectes de l'art hispanomoresc.
Enciclopèdia Catalana
dissabte, 12 de setembre del 2009
[Llibres] E. Manzano: Conquistadores, emires y califas
[Manzano 2006] = Manzano Moreno, Eduardo, Conquistadores, emires y califas. Los omeyas y la formación de Al-Andalus, Barcelona, Crítica, 2006.[Traduït de la solapa]
El professor Eduardo Manzano Moreno, del Consell Superior d'Investigacions Científiques, ens ofereix en aquest llibre una visió renovadora d'una de les èpoques més fosques i controvertides de la història de la Península Ibèrica: els tres segles que seguiren a la conquista àrab de 711, durant els quals un territori cristià i romanitzat, conegut com a Hispània, es transformà en Al-Andalús, musulmà i àrab, i en un dels centres culturals més brillants del món. L'obra és fruit d'un esforç extraordinari d'investigació, que no solament s'ha basat en una lectura crítica de les fonts àrabs i llatines, sinó que s'ha enriquit amb les aportacions més recents de l'arqueologia i la numismàtica, que il·luminen i matisen en moltes ocasions el que conten les fonts escrites. Com ens diu l'autor, "una de les satisfaccions més grans que ha suposat l'elaboració d'aquesta obra ha estat bussejar entre textos, ceràmiques, castells, restes arqueològiques i monedes, i comprovar que els registres respectius poden arribar a harmonitzar-se davant preguntes comunes". El resultat és una visió innovadora dels conquistadors i llurs guerres, dels emirs i califes i de la forma en què exerciren el poder, del poblament i dels recursos, de l'ordenament social o dels rebels i els màrtirs "cristians", que ens duu des dels primers temps de la conquista fins a l'ensorrament del califat omeia. Però és també una aportació crítica que revisa algunes de les interpretacions establertes, com la imatge d'una societat tribal, les visions tòpiques d'un Al-Andalús paradisíac i feliç, o "les idees conservadores" que, davant la por del terrorisme islàmic, pretenen reviure avui els mites de la reconquista, i transformen la història d'Espanya en la d'una lluita perpètua contra l'enemic musulmà. Conquistadores, emires y califas és un llibre on l'especialista trobarà noves i provocadores idees, seriosament fonamentades, i el lector interessat en la història, una visió renovada d'un dels períodes menys, i pitjor, coneguts de la nostra història.
dimarts, 8 de setembre del 2009
Article: La cullera morisca
La cullera morisca
Salvador Jàfer Sanxis
A principi dels 60, quan vam fer obres a la caseta del carrer de la Gerreria, on encara vivim, entre les pedres d’una de les parets mitgeres, aparegué en un forat, sàviament protegida pel pas dels segles, una cullera de fusta molt especial. La seua forma, el seu tornejat, manifestaven que era obra d’algun artesà de factura refinada. De seguida vam pensar: “Una cullera del temps dels moros”. Abans, tot el que semblava antic o tenia una forma inusual era del temps dels moros. I de segur que, en aquest cas, no anàvem del tot desencaminats. Encara avui pense que aquesta cullera de fusta tornejada, on es poden veure les marques de les dents dels seu usuaris o del seu usuari, tenia una significació especial, i amb aquesta percepció l’hem conservada fins ara com un petit tresor. Siga o no dels moros o dels moriscos, aquesta cullera ens duu al record altres temps en què el Ràfol estava habitat per musulmans andalusins valencians, anomenats a partir del segle XVI, moriscos. Eren gent de fe musulmana que van ser obligats a convertir-se al cristianisme per la força, però que, d’amagat, en l’àmbit familiar, conservaven les seues creences i pràctiques com un secret molt valuós.
Foto: Gemma Calabuig
Moltes vegades he pensat en l’amo o en l’ama de la cullera. Qui devia ser? Com li devien dir? Quan va amagar la cullera entre les pedres de la paret, quina intenció tenia? Li va caure per un casual, o la va deixar caure amb la idea de poder recuperar-la algun dia? Va ser un dels moriscos que va abandonar el Ràfol aquell any tràgic de 1609, ara fa 400 anys? Era una persona amb més poder adquisitiu que els altres veïns per a poder tenir una cullera així? O eren així les culleres que es gastaven en aquella època? El cas és que, siga com siga, va deixar testimoni de la seua presència, de manera conscient o insconcient, però de manera efectiva, al capdavall. Per això nosaltres podem sentir-nos des del moment present lligats a la seua persona, a la seua família, a les seues necessitats, a les seues penes i alegries. Això és el que resulta de veres emocionant d’aquestes troballes fortuïtes.
Aquests musulmans andalusins rafolins van habitar durant segles les cases on ara habitem nosaltres i van conrear els camps que nosaltres ara conreem. Un destí dissortat els va fer abandonar la seua terra, el seu poble, les seues hortetes, els seus camps de blat i d’oliveres, per obra d’un maleït decret de les autoritats governants l’any 1609, l’any de l’expulsió dels moriscos. Molts pobles valencians i de la Vall d’Albaida, especialment els de la serra del Benicadell, se’n van veure afectats. I això comportà la despoblació de gran part dels nostres termes, alguns dels quals no van tornar a ser habitats fins uns quants anys més tard, o altres, com el cas de l’Alcúdia, van quedar muts i solitaris per sempre més. Són fets ben coneguts i que ja hem tractat en altres moments.
Com a dada curiosa, ja fa anys, vaig sentir contar a mon pare, quan li preguntava sobre els orígens del Ràfol, una llegenda que deia que, abans, l’Alcúdia era un lloc habitat i, per causa d’una inundació, la gent que hi vivia es va traslladar a viure al Ràfol. Estranya explicació llegendària d’una expulsió i una tragèdia humana. Estranya perquè ¿com es pot inundar un poble situat dalt d’un tossal, que això és el que significa en àrab el nom de l’Alcúdia? Després de l’expulsió dels moriscos, sembla que algú es va ocupar a difondre llegendes fabricades i poc creïbles per tal de tapar la immensa calamitat que havia sofert una part molt important de la nostra gent. I aquesta desgràcia no té avui dia explicació racional possible, ni per motius econòmics ni socials ni de cap mena. Només l’execució d’una fatídica raó d’Estat, de caràcter unitarista i totalitzador, va fer que es consideraren aquells musulmans com un perill per a l’exercici del poder. Es deia que si s’havien convertit falsament al cristianisme, que eren una gent bruta i poc de fiar, que posaven en perill la integritat de la fe catòlica, que si eren aliats dels turcs, que si exercien el contraban i la pirateria, que eren mentiders i males persones... Tots els tòpics degradants possibles se’ls aplicaven per tal que els altres, els bons ciutadans, en tingueren una visió altament negativa i acabaren convertint-los en els seus enemics, en els qui no són com Déu mana.
Els moriscos, però, entre moltes altres coses, ens van deixar, com a herència, una certa manera de conrear la terra, el traçat dels carrers més vells del poble, les almàsseres, la indústria de les gerreries, les canalitzacions de les séquies que duien l’aigua a les hortes, i el nom del Ràfol. Fa anys, en un viatge de vacances que vaig fer un agost de principis del noranta, gràcies a un joveníssim guia que ens duia per les muntanyes del Iemen, vaig descobrir la paraula àrab que és l’origen del nom del Ràfol. En veure un menut edifici a la vora d’un camí de muntanya, li vaig preguntar: —Mā haḏā? —Haḏā raḥl, em va contestar [= —Què és això? —És un refugi, és un raḥl] [.ما هذا؟ هذا رحل]. És a dir que aquella caseta de muntanya era un ràfol, un recer, una posada per als viatgers, com els que trafegaven en temps antics per les nostres muntanyes, quan no hi havia altres carreteres que els camins, les sendes i sendetes, fent via cap a les alqueries del castell de Carbonera o cap a les fortificacions de la serra del Benicadell. Més avant, amb el creixement d’aquest recer primitiu, aquest ràfol esdevingué un ràfec, un cobert, o una sèrie de coberts amb les seues cases habitades corresponents, que acolliren la indústria artesanal de terrissa, gerres i teules (els famosos teulars i gerreries del Ràfol, ben coneguts ja en l’època morisca) i que van donar lloc a la població que coneixem avui dia.
Vivim temps de recuperació de la memòria històrica, no sempre ben vista per alguns, però necessària i sanejadora. Se sent parlar sovint, en alguns mitjans, de tolerància i de respecte per la diversitat, cosa que tampoc no se sol entendre del tot ni aplicar com caldria. Amb aquest sentiment de respecte i amb aquesta intenció d’homenatge, hem rememorat, gràcies a la cullera morisca, uns valencians rafolins que es van veure obligats a exiliar-se, en contra de la seua voluntat, ara fa 4 segles. Confiem que el seu record ens farà valorar tot el que ara tenim i compartir-ho amb els qui ens acompanyen o ens visiten, siguen com siguen i vinguen d’on vinguen.
Wassalām! [!والسلام]= i la pau!
València, 6-8 de juliol de 2009
Per al Llibret de Festes del Ràfol de Salem (agost de 2009)
divendres, 4 de setembre del 2009
L'últim muetzí
divendres, 14 / agost / 2009 
El muetzí és l’encarregat en el món musulmà de fer la crida a l'oració col·lectiva dels fidels des del minaret a les hores assenyalades. Fa uns anys vaig tenir ocasió d’escoltar a Cocentaina la crida d’un muetzí des d’un minaret habilitat especialment en ocasió de la Fira Medieval que ja fa temps que fan coincidir els socarrats amb la fira anual de Tots Sants. Algú dels acompanyants d’aquell matí fresquet visitant la fira del poble on vaig nàixer va fer broma dient que encara quedaven “moriscs en actiu a Cocentaina”. A la fira no es pot anar sense diners com tot el món sap, però a la de Cocentaina ja fa anys que tampoc es pot anar si un no és matiner de mena, perquè els carrers estrets de la capital del Comtat no donen cabuda a la tremenda gentada que s’hi ajunta a partir de mig dia. Per això vam poder escoltar aquell recitat de l’Alcorà amb tanta claretat, perquè era matinet encara i els carrers, acabats de posar, contenien pocs visitants amb ganes de comprar i vendre.
Molts altres muetzins havien cridat els seus fidels als nostres pobles abans del fatídic 1609 quan la monarquia va ordenar la seua expulsió. Hem pogut llegir articles, llibres, escoltat i vist programes especials editats per algunes ràdios i televisions, poques, i assistit a alguna de les exposicions que amb motiu del 400 aniversari de l’expulsió amb ànim genocida concebut per la monarquia hispànica a requeriments de l’església d’aleshores principalment.
L’últim muetzí és el títol d’una novel·la històrica ben interessant de Rafael Escobar (Burjassot, 1942), amb la que l'any 1993 rep el premi Octubre, l’Andròmina de narrativa, on narra la persecució i expulsió dels moriscs de la població morisca a València. L’autor, que torna a tractar el tema dels moriscs en la novel·la, Les veus de la vall (2000), analitza en L’últim muetzí d’una manera molt realista la mort d’Ahmed Xubudi, el que va ser últim muetzí de Manzal, una vila inventada de la comarca de l’Horta.
En assabentar-se Ahmed de les conseqüències que li podrien esdevenir a causa del decret reial d’aquell 1609 s’amaga en una cova del llit del Túria. Allà passa cinc anys amagat recordant la història del seu poble musulmà des que van començar els cristians a envair les terres conreades per ells, de les que són apartats en pocs anys. Els conquistadors vinguts del nord els obliguen a servir els nous senyors, a viure als ravals dels pobles, a practicar la seua religió d’amagat, i, amb el temps, a parlar la seua llengua, l’algaravia, només en la intimitat familiar. Tot això, clar, segons els casos i els llocs, depenent de la tolerància o intolerància dels administradors de la justícia, els senyors de cada assentament o l’eclesiàstic de cada parròquia.
En la segona part del llibre, Escobar narra els fets ocorreguts l’últim dia de la vida de Ahmed, quan abandona el seu amagatall i, embogit per les circumstàncies, es tanca a l’interior de l’església cristiana, i fent ús del campanar d’aquell temple fa una crida als seus fidels musulmans. Un sermó en el desert, perquè de musulmans ja no en queda cap perquè han estat expulsats. Això sí, els cristians s’han presentat en sentir els crits d’aquell boig que ha confós el seu campanar amb l’antic minaret que va estar oportunament destruït. Aleshores Escobar posa en boca d’Ahmed una terrible profecia sobre el futur dels cristians valencians, l’efectivitat emocional de la qual per als incauts lectors és tremenda perquè aquella profecia s’ha complit, o s’està complint. No diré quins són els detalls d’aquella esfereïdora profecia per no trencar-li al posible lector la màgia de descobrir-los per ell mateix. Les paraules d’Ahmed són interrompudes quan un espontani servidor del poder les talla de sobte amb una certera fletxa, i el seu cos és penjat d’una forca al lloc on era el cementeri morisc de Manzal.
La passió i mort d’Ahmed Xubudi són una clara metàfora de la passió i la mort de tot el poble morisc, víctima propiciatòria de les pors d’un poder polític, el de la monarquia hispànica, que es veia pressionada pel nord a causa del calvinisme emergent i pel sud per les incursions islàmiques contínues que els feien pensar en una massiva invasió del soldà del nord africà. Un retorn armat de l’islam que seria afavorit, n’estaven segurs, per una població morisca quintacolumnista descontenta pel maltractament cristià en augment. Però és també la novel·la una passió i mort del poble morisc víctima propiciatòria de les pors de les autoritats eclesiàstiques temeroses d’una població morisca que malgrat haver estat batejada no havia respost cristianament com esperaven que haguera respost miraculosament per efecte de l’aigua beneïda del sagrament del baptisme. I aquell no era l’únic malson de l’església i de la inquisició d’aquells moments, perquè un altre problema, el derivat del debat religiós entre el modernitzador protestantisme/calvinisme i el tridentisme involucionista del catolicisme, no sabien frenar-lo d’una altra manera que amb la raó de les armes.
Massa fronts oberts per a una monarquia i una autoritat eclesiàstica debilitada per les circumstàncies que opten per tancar les portes a la modernitat erasmista que mobilitzava Europa i enviar tot un poble a l’exili nordafricà.
Una altra manera d’assabentar-se d’allò que va passar ara fa 400 anys al nostre país és llegint literatura basada en la història dels fets, i per això la meua suggerència de proposta lectora. Com a mínim, llegint L’últim muetzí de Rafael Escobar es pot tenir una idea aproximada del que va suposar per a una nació, la morisca, veure com era atacada impunement la seua llengua, cultura, religió i propietat de les terres. No és massa àmplia la literatura de ficció que tracte un dels passatges més trascendentals de la nostra història, per la injustícia que es va cometre amb el genocidi d’aquell poble morisc.
L’últim muetzí
Ximo Urenya
El muetzí és l’encarregat en el món musulmà de fer la crida a l'oració col·lectiva dels fidels des del minaret a les hores assenyalades. Fa uns anys vaig tenir ocasió d’escoltar a Cocentaina la crida d’un muetzí des d’un minaret habilitat especialment en ocasió de la Fira Medieval que ja fa temps que fan coincidir els socarrats amb la fira anual de Tots Sants. Algú dels acompanyants d’aquell matí fresquet visitant la fira del poble on vaig nàixer va fer broma dient que encara quedaven “moriscs en actiu a Cocentaina”. A la fira no es pot anar sense diners com tot el món sap, però a la de Cocentaina ja fa anys que tampoc es pot anar si un no és matiner de mena, perquè els carrers estrets de la capital del Comtat no donen cabuda a la tremenda gentada que s’hi ajunta a partir de mig dia. Per això vam poder escoltar aquell recitat de l’Alcorà amb tanta claretat, perquè era matinet encara i els carrers, acabats de posar, contenien pocs visitants amb ganes de comprar i vendre.Molts altres muetzins havien cridat els seus fidels als nostres pobles abans del fatídic 1609 quan la monarquia va ordenar la seua expulsió. Hem pogut llegir articles, llibres, escoltat i vist programes especials editats per algunes ràdios i televisions, poques, i assistit a alguna de les exposicions que amb motiu del 400 aniversari de l’expulsió amb ànim genocida concebut per la monarquia hispànica a requeriments de l’església d’aleshores principalment.
L’últim muetzí és el títol d’una novel·la històrica ben interessant de Rafael Escobar (Burjassot, 1942), amb la que l'any 1993 rep el premi Octubre, l’Andròmina de narrativa, on narra la persecució i expulsió dels moriscs de la població morisca a València. L’autor, que torna a tractar el tema dels moriscs en la novel·la, Les veus de la vall (2000), analitza en L’últim muetzí d’una manera molt realista la mort d’Ahmed Xubudi, el que va ser últim muetzí de Manzal, una vila inventada de la comarca de l’Horta.
En assabentar-se Ahmed de les conseqüències que li podrien esdevenir a causa del decret reial d’aquell 1609 s’amaga en una cova del llit del Túria. Allà passa cinc anys amagat recordant la història del seu poble musulmà des que van començar els cristians a envair les terres conreades per ells, de les que són apartats en pocs anys. Els conquistadors vinguts del nord els obliguen a servir els nous senyors, a viure als ravals dels pobles, a practicar la seua religió d’amagat, i, amb el temps, a parlar la seua llengua, l’algaravia, només en la intimitat familiar. Tot això, clar, segons els casos i els llocs, depenent de la tolerància o intolerància dels administradors de la justícia, els senyors de cada assentament o l’eclesiàstic de cada parròquia.
En la segona part del llibre, Escobar narra els fets ocorreguts l’últim dia de la vida de Ahmed, quan abandona el seu amagatall i, embogit per les circumstàncies, es tanca a l’interior de l’església cristiana, i fent ús del campanar d’aquell temple fa una crida als seus fidels musulmans. Un sermó en el desert, perquè de musulmans ja no en queda cap perquè han estat expulsats. Això sí, els cristians s’han presentat en sentir els crits d’aquell boig que ha confós el seu campanar amb l’antic minaret que va estar oportunament destruït. Aleshores Escobar posa en boca d’Ahmed una terrible profecia sobre el futur dels cristians valencians, l’efectivitat emocional de la qual per als incauts lectors és tremenda perquè aquella profecia s’ha complit, o s’està complint. No diré quins són els detalls d’aquella esfereïdora profecia per no trencar-li al posible lector la màgia de descobrir-los per ell mateix. Les paraules d’Ahmed són interrompudes quan un espontani servidor del poder les talla de sobte amb una certera fletxa, i el seu cos és penjat d’una forca al lloc on era el cementeri morisc de Manzal.
La passió i mort d’Ahmed Xubudi són una clara metàfora de la passió i la mort de tot el poble morisc, víctima propiciatòria de les pors d’un poder polític, el de la monarquia hispànica, que es veia pressionada pel nord a causa del calvinisme emergent i pel sud per les incursions islàmiques contínues que els feien pensar en una massiva invasió del soldà del nord africà. Un retorn armat de l’islam que seria afavorit, n’estaven segurs, per una població morisca quintacolumnista descontenta pel maltractament cristià en augment. Però és també la novel·la una passió i mort del poble morisc víctima propiciatòria de les pors de les autoritats eclesiàstiques temeroses d’una població morisca que malgrat haver estat batejada no havia respost cristianament com esperaven que haguera respost miraculosament per efecte de l’aigua beneïda del sagrament del baptisme. I aquell no era l’únic malson de l’església i de la inquisició d’aquells moments, perquè un altre problema, el derivat del debat religiós entre el modernitzador protestantisme/calvinisme i el tridentisme involucionista del catolicisme, no sabien frenar-lo d’una altra manera que amb la raó de les armes.
Massa fronts oberts per a una monarquia i una autoritat eclesiàstica debilitada per les circumstàncies que opten per tancar les portes a la modernitat erasmista que mobilitzava Europa i enviar tot un poble a l’exili nordafricà.
Una altra manera d’assabentar-se d’allò que va passar ara fa 400 anys al nostre país és llegint literatura basada en la història dels fets, i per això la meua suggerència de proposta lectora. Com a mínim, llegint L’últim muetzí de Rafael Escobar es pot tenir una idea aproximada del que va suposar per a una nació, la morisca, veure com era atacada impunement la seua llengua, cultura, religió i propietat de les terres. No és massa àmplia la literatura de ficció que tracte un dels passatges més trascendentals de la nostra història, per la injustícia que es va cometre amb el genocidi d’aquell poble morisc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Mapa d'Alandalús en el període de màxima expansió
València musulmana
La muralla andalusina de València
