Šarqu l-Andalus = شرق الاندلس

1300 anys d'Alandalús

2011-10-23T13:14:00.000+02:00

Un llibre que compila 88 fonts àrabs constata que el territori valencià es va rendir a les tropes berbers sense batallar en l'any 711 - Els experts demanen la fi del l'«oblit» de l'Espanya islàmica.

[Levante] Paco Cerdà. València.La conquesta musulmana de la Península Ibèrica l'any 711, de la qual es compleixen 1.300 anys, segueix sent un passatge fosc per a la majoria de valencians. Què va passar ací? Un catedràtic marroquí d'Història d'Alandalús detalla com la zona valenciana va pactar la rendició davant les tropes berbers i va iniciar un període d'esplendor que els experts reivindiquen.

El relat àrab comença així: el juny de l'any 711, el governador berber de Tànger Tariq Ibn Ziyad va sortir de Ceuta i va desembarcar a Algesires amb una flota de 12.000 combatents procedents de tot el Màgrib. Anaven a conquerir la Península Ibèrica. L'arribada musulmana atenia la petició d'ajuda de la família reial visigoda, que tenia la legitimitat política en aquest moment, tot i haver estat apartada del tron pel cop militar de don Roderic, que posseïa el poder efectiu en aquella llunyana Hispània. Així va esclatar la guerra.

Roderic va mobilitzar a un exèrcit de 40.000 combatents de tota la península per fer front a l'amenaça berber. A la primera batalla, el 19 de juliol, l'avantguarda dels genets espanyols queia derrotada prop del riu Barbate (Cadis) davant l'exèrcit de Tàriq. En la segona ofensiva, el 26 de juliol, les tropes godes eren vençudes per les hosts magribines en el proper riu Guadalete. Aquesta victòria li va obrir a Tàriq les portes d'Alandalús.

Les grans ciutats hispàniques van anar caient una darrere l'altra: Medina Sidonia, Morón, Carmona, Sevilla, Écija, Màlaga, Qastila (Granada) i Oriola-ciutat que llavors constituïa la clau de gran part del territori valencià-, Toledo (capital del regne) , Henares, Guadalajara, Astorga i Amaya, per després rendir tot el país.Però com es va apoderar l'exèrcit berber d'Oriola i de la seua zona d'influència? Com va passar a domini islàmic l'actual territori valencià?

Després de consultar 88 fonts àrabs i altres cròniques llatines i espanyoles sobre la conquesta musulmana, el catedràtic d'Història d'Alandalús Ahmed Tahiri ha reconstruït aquell episodi que havia de ser l'avantsala a mig mil · lenni d'omnímode poder musulmà fins a l'arribada de Jaume I. En el seu llibre Fath al-Andalus i la incorporació d'Occident a Dar al-Islam, Tahiri constata amb profusió de detalls que aquesta zona es va rendir sense batallar per voluntat explícita de Teodomir, el governador got de la zona.

Seguint el documentat relat d'Ahmed, «l'acord de pau ratificat pel governador Teodomir per a la seua regió conté el següent:" Que no se li perjudique el seu estatus o posició ni el de cap dels seus, ni se'l prive de la seua potestat ". Igualment diu: "Deixeu les seues possessions a les mans". De la mateixa manera, Teodomir també va signar "la reconciliació de la gent del seu país", en estipular el següent: "Els seus súbdits no seran matats, ni captivats, ni separats de les seues esposes i fills, ni forçats a la conversió ni se'ls cremaran les seues esglésies"».A continuació, el comandant de l'exèrcit musulmà -amb l'ajuda del senyor d'Oriola- va iniciar l'organització dels instruments de govern a la regió. Així doncs, «col · locar a Tudmir [regió d'Oriola] alguns homes musulmans que es van quedar amb els autòctons cristians per assegurar el bon funcionament i gestió dels assumptes de la regió». Mestissatge de conveniència.«Aquesta va ser la manera en què Xarq al-Andalus (la València islàmica) -prossegueix Ahmed- va quedar inscrit a Dar al-Islam" amb les altres regions mitjançant pactes de conciliació ".

Un dels historiadors observa l'impressionant grau de justícia afavorit per als cristians per Tàriq Ibn Ziyad i la seua cúpula de líders musulmans berbers, que van atraure el senyor d'Oriola "i es van inclinar per ell, oferint les seues lleialtats, sent la lleialtat un dels seues costums, de manera que la Cora de Tudmir [Oriola i la seua regió] es va salvar de la destrucció, i no va haver-hi més que reconciliació».

La visió «espanyolista»

Aquella arribada, narrada ací des del punt de vista magribí en base als seus documents històrics, ha estat vista pels espanyols durant segles com un «càstig diví», «la ruïna d'Espanya» o «una catàstrofe nacional» a recer del sentiment nacionalista que imposava l'estat-nació. Però val la pena seguir escoltant l'altra veu, l'àrab. Sosté Ahmed Tahiri que la conquesta d'Alandalús «va influir de forma destacada per traure la Península Ibèrica de l'obscurantisme de l'Edat Mitjana europea i traslladar-la al resplendor de la civilització àrab, com ara l'actual Espanya es troba incorporada a una civilització també esplendorosa com és la democràcia liberal, que costa molt d'arribar».

En aquest mal encaix nacionalista de la conquesta musulmana coincideix Joan Martos, director del Departament d'Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat Complutense de Madrid. «El fet singular d'Alandalús, una societat islàmica en terres d'Europa -explica Martos-, és incòmode per a un país com Espanya que desitja veure les seues arrels essencialistes immerses en una Europa d'ètnia blanca i de religió cristiana. Per això, l'existència d'una Espanya musulmana ha estat negada, minimitzada, distorsionada o ridiculitzada tot i les evidents proves de la presència islàmica a casa nostra i dels moments gloriosos i hegemònics que va aconseguir Alandalús», destaca.

De les séquies als topònims

Així ho revela el mateix paisatge que ens envolta, com apunta el geògraf i vicerector de la Universitat de València Jorge Hermosilla. «L'islam, sens dubte, forma part del nostre territori. Paisatges d'horta i sistemes de regadiu que es repeteixen de forma contínua al territori del litoral valencià, els paisatges marjats de rius com el Girona, el Gorgos, el Xelva o el Palància, prop d'elements tan àrabs com els assuts o les sèquies; elements de l'arquitectura andalusí com castells, muralles, torres sentinelles, alqueries o banys, i per descomptat, la toponímia en noms de municipis, de partides i d'elements geogràfics. És evident que la cultura valenciana té la seua raó de ser, en part, pel llegat andalusí».

I no obstant això, com detalla el secretari del Consell Valencià de Cultura, Jesús Huguet, «ací segueix havent un desconeixement gairebé total del que van significar els set segles de cultura àrab a Espanya. Per això, és imprescindible posar fi a la injustícia que una part de la nostra història siga retallada i menytinguda. És un acte de reparació històrica», conclou Huguet.

Amb aquest afany s'ha d'entendre el congrés internacional sobre els 1.300 anys del naixement del-Ándalus celebrat aquesta setmana a València. La seua directora, la presidenta del Centre Cultural Islàmic de València, Amparo Sánchez, ho recalca: «No fem aquesta mirada enrere amb un afany bel · ligerant ni amb un romanticisme fat --puntualitza--, sinó per caminar cap a la pau, la germanor i la reconciliació».

Traduït de: http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2011/10/23/rendidos-islam/850466.html

Retorn a Balànsiya

2011-10-20T11:02:00.003+02:00

Regreso a Balànsiya

EN UNA NOCHE MARAVILLOSA (Moaxaja) - NUBA GARÎBAT AL-HUSEYN [BITÂYHÎ]

2011-08-15T21:58:00.001+02:00

PASEÁBASE EL REY MORO - Luys de Narváez (ca. 1500 - 1550/60)

2011-08-15T21:14:00.001+02:00

[Vídeo] Hashim Cabrera: Alandalús i el nou paradigma, 2

2011-05-24T00:28:00.000+02:00

WebIslam

[Vídeo] Hashim Cabrera: Alandalús i el nou paradigma, 1

2011-05-24T00:24:00.000+02:00

WebIslam

[Vídeo] L'expulsió dels moriscos valencians

2011-03-02T12:17:00.001+01:00

Sergi Gómez: Moriscos, quatre-cents i un anys...

2010-09-26T13:44:00.000+02:00

Foto: Assut del Pou de la Reixa. Ontinyent. Treta d'Ontimet

L'any passat ens afanyàvem en commemorar la desastrosa expulsió dels Moriscos de les nostres terres. Dotze mesos després nosaltres no els hem oblidat ni podem fer-ho, perquè ens ha marcat sempre la seua dissortada història.

Quan al meu germà li demanà l'any passat la comparsa Mossàrabs d'Ontinyent la realització de tres peces musicals per a la seua capitania, no va dubtar el xicot en dedicar-les les tres a la memòria morisca. Per això la marxa del Capità es va dir "Iel·las", com aquell poblat musulmà situat vora l'actual font de Morera, prop del camí de l'aigua, de la Vall Seca...

La segona es va dir "Aldebaran", i la relació morisca i festiva ontinyentina amb l'estel em permetreu que vos la conte en altra ocasió, perquè és llarga i intensa... Fou aquell un ballet preciós.

I després estava "Ma", la primera de totes, la que feia referència a l'aigua i que jo volia record d'un camí assedegat cap al no res de la desmemòria humana. Per això, i perquè Saül m'ho va demanar per incloure-ho en la partitura, vaig escriure uns versos que, finalment no s'acoblaren a la magnífica melodia que els inspirà...

Ara, sempre recordant com estem per poder així avançar més lluny encara, vos oferisc la música i el vers...

Sergi Carrasca: Moriscos, quatre-cents i un anys...

Blog de Poesia Araboandalusina

2010-08-27T10:55:00.000+02:00

Seguint la nostra passió pels blogs, n'hem obert aquesta setmana un altre a què dedicarem una cura i una atenció especials. És el blog dedicat a la poesia araboandalusina, on anirem recollint informació, imatges, textos, enllaços a vídeos i àudios que hi estiguen relacionats.

Sigueu benvinguts i gaudiu-ne! Són petits i grans tresors que també anirem incorporant a poc a poc a la nostra tradició. Sempre que ens siga possible, mirarem de localitzar els textos poètics en àrab i confrontar-los amb les traduccions, si és que existeixen, en qualsevol llengua entenedora per a nosaltres (les romàniques i l'anglés, de moment). Ací us en deixe l'enllaç:

http://poesiaaraboandalusina.blogspot.com/

Salut i poesia!

L'expulsió dels moriscos valencians. La Vall de Guadalest i el Cavall Verd

2010-08-23T14:03:00.000+02:00

L'Islam a la Catalunya medieval

2010-07-16T11:47:00.000+02:00

L’arribada de l’Islam a Catalunya es produeix en el mateix context de crisi de la monarquia visigòtica que va permetre la ràpida penetració en el conjunt de la península, a partir de l’any 711. D’aquesta manera, la irrupció dels àrabs a la Península Ibèrica va provocar un ràpid esfondrament de l’estructura de poder visigòtica. En canvi, des d’un primer moment, la presència musulmana als territoris que actualment formen Catalunya va ser més inestable que a d’altres indrets a causa al caràcter fronterer de la zona.

En una primera escomesa, els musulmans van arribar fins a les terres de l’Ebre i, seguidament, fins al Rosselló. Les ciutats van tenir actituds diverses davant l’avenç dels exèrcits musulmans. D’aquesta manera, moltes ciutats van capitular, com Lleida que va arribar a un acord amb els invasors, i d’altres com Tarragona, Mataró i Empúries van ser destruïdes en represàlia per oferir resistència. Empúries, per exemple, ja no es refaria mai més de la desfeta.

Barcelona va ser conquerida el 716 i, una mica més tard, es va completar la presa de tot el regne visigòtic amb la conquesta de Narbona al nord dels Pirineus. Els àrabs van ocupar el territori de Catalunya romanitzat, deixant de banda les altes valls pirinenques del Pallars, on perviurien formes i costums de vida preromanes. Ocupada la Septimània, les avantguardes musulmanes van fer diverses incursions dins els territoris francs, fins que Carles Martell els va derrotar a la batalla de Poitiers (732).

A partir d’aquest moment, la frontera d’Al-Àndalus va retrocedir constantment, i es va fixar, durant la segona meitat del segle VIII, al voltant dels Pirineus. A l’inici del segle IX, després que els francs conquerissin Girona i Barcelona, la frontera es va estabilitzar seguint el curs del riu Llobregat configurant la Catalunya Vella. Aquesta línia es va mantenir fins a la conquesta cristiana de totes les terres ocupades pels musulmans als territoris de l’actual Catalunya, durant el segle XII.

La Catalunya nova, de la frontera del Llobregat fins a Tortosa i Lleida, va restar quatre segles sota el domini àrab, motiu pel qual va rebre una influència molt profunda d’aquesta cultura. Tanmateix, la influència cultural àrab també va ser important a la Catalunya comtal ja que el veïnatge va afavorir els intercanvis econòmics i culturals.

Tot i tractar-se de terres allunyades dels centres més importants del poder polític andalusí, com ara Còrdova, l’organització del territori musulmà a Catalunya es va efectuar d’acord amb criteris polítics i administratius semblants a d’altres territoris d’Al-Àndalus.

D’aquesta manera, durant els períodes de l’Emirat i el Califat, la població es va agrupar al voltant de ciutats fortificades, que devien garantir la defensa de l’extensa frontera i que formaven part d’una àmplia zona governada des de Saraqusta (Saragossa). Més tard, durant els regnes de taifes, algunes de les ciutats més importants, com ara Turtuixa (Tortosa), Làrida (Lleida) i Madinat Balají (Balaguer), van assolir un poder polític propi i van controlar la població d’àmplies zones sota el seu domini.

En el moment de la conquesta la major part de la població hispanovisigòtica va romandre i es va adaptar als nouvinguts, la major part dels quals eren pobladors berebers, procedents del nord d’Àfrica i constituïen nuclis poc nombrosos. Una part de la població autòctona es va convertir a l’islam per gaudir dels avantatges fiscals que el fet comportava.

Els cristians (mossàrabs) i els jueus van conservar els seus drets culturals i religiosos, a canvi del pagament de tributs. Una altra part, la menys nombrosa, va buscar refugi a les valls dels Pirineus o més al nord, a la Septimània conquerida pels francs. En aquestes zones les relacions eren fluïdes, alternant-se llargs períodes de pau, on destacaven els intercanvis econòmics i culturals, amb les ràtzies, o incursions militars de saqueig.

Vicente Moreno Cullell

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/16/l%E2%80%99islam-a-la-catalunya-medieval/

[Imatges] Xauen 18-19 de juny de 2010

2010-06-21T14:43:00.002+02:00

Fotos i microvídeos de l'estada a Xauen com a alumne del Curs de Postgrau de la Cátedra Toledo de la UNED: "Expert en Cultura i Religió Islàmiques", 5a edició (2009-10). El dissabte 19 de juny de 2010 tingué lloc una jornada molt emotiva de retrobament amb els descendents d'andalusins que viuen al nord del Marroc en els dos seminaris que s'hi van organitzar: "El llegat moriscoandalusí: punt de trobada i germanor entre Espanya i el Marroc" i "Cultura i religió islàmiques al Marroc".

[Vídeo] Els savis d'Alandalús

2010-06-03T14:58:00.001+02:00

[Vídeo] Els fills d'Alandalús = أبناء الأندلس : الأندلسيون المغاربة

2010-05-25T21:55:00.001+02:00

[Art] L'art mudèjar

2010-05-25T21:38:00.003+02:00

Claude Addas parla sobre Ibn 'Arabî

2010-05-22T10:21:00.001+02:00

La Catalunya morisca

2010-04-28T12:17:00.001+02:00

Quan la gent o els investigadors s'interessen pel llegat musulmà (1) a Espanya, sovint parlen de les ciutats de la regió d'Andalusia. En efecte, al sud d'Espanya és on es troba el llegat musulmà més ric. És veritat que Andalusia no és Catalunya, però Catalunya és Al-Àndalus.

Encara que no podem trobar una gran herència material musulmana a Catalunya, les fonts, especialment el llibre El Baien Al-mogreb d'Ibn Adari ens informa que l'ocupació de Catalunya va ser l'any 92 hijrí (711 dC) per Moussa Ibn Nosayr: "En Ramadà de l'any 92 després l'emigració, va entrar Moussa Ibn Nosayr a Al-Andalus, un any després Tarek Ibn Ziad", i segueix: l'Obert... perquè obria tots els bastions, i va vèncer a tots els que tenien el títol de príncep ... fins a l'obertura de Barcelona i tota la seva regió"(2).

Podem dir, doncs, que la presència musulmana a Catalunya és possiblement més antiga que la d'algunes ciutats d'Andalusia que encara l'any 92h no estaven ocupades perfectament.

La presència musulmana a Catalunya va ser antiga, però si la comparem amb la de la resta de les ciutats del sud no va tenir una presència gaire forta, la pregunta és per què?

La resposta a aquesta pregunta es troba en la situació geogràfica de Catalunya, a la frontera amb els regnes cristians. Per aquest motiu les fonts àrabs quan es refereixen a Barcelona o a algunes ciutats de la regió utilitzen la paraula "ethokhor", que significa una ciutat a la frontera, que sempre es troba en situació de "Jihad", de guerra. En efecte, tots els esforços de l'estat musulmà en aquesta regió es van centrar en preparar la guerra ofensiva o defensiva. L'estat i la gent adinerades no s'aventuraven a construir palaus o grans monuments en ciutats poc estables, i la seva caiguda va ser qüestió de temps, davant el ràpid debilitament de l'estat musulmà. La ciutat de Barcelona va caure en 801.

En 985 Almansor (3) va intentar recuperar la ciutat però ja era massa tard, Barcelona estava despullada del seu vestit musulmà, però no del seu cor andalusí, que ens recorda encara avui, i que em sembla que encara està en el subconscient de moltes persones , que no poden negar que l'època musulmana, mudèjar o morisca va ser una època molt important de la història d'Espanya i Catalunya.

Així doncs no podem parlar de la història del llegat musulmà de Catalunya sense parlar de l'època morisca, ja que ens trobem en l'any de la commemoració dels 400 anys de l'expulsió dels moriscos. Aquests "van patir una persecució ferotge, que incloïa la prohibició del culte musulmà, el tancament de mesquites, la crema de llibres ... També se'ls va prohibir desplaçar-se sense permís i portar armes, i a més se'ls va obligar a tallar els cabells d'una forma determinada i portar la llufa"(4).

La tragèdia d'aquests moriscs no acaba aquí, segueix a França on molts van perdre la vida en un viatge molt llarg i perillós des dels ports francesos fins a Tunísia i Algèria. La presència de catalans i aragonesos va ser molt forta a Tunísia, i com confirmen moltes fonts i arxius, aquests últims van ser coneguts amb el nom de "tagarins". Al contrari que els granadins, els catalans es van integrar fàcilment a la social local. Encara que la llengua i la cultura espanyola eren més fortes entre ells, els catalans van seguir utilitzant el català durant els primers anys després de la seva arribada a Tunísia, això es confirma en alguns manuscrits trobats a Tunísia en català o aljamia catalana (5).

També trobem a Tunísia alguns noms que es refereixen a Catalunya, com el barri Tagarina "a Testur (6), o els cognoms de famílies com simplement" El Català "o" El catalon i "o" Tagarina ", ja que d'aquesta última família coneixem "Muhamad Tagarina" l'enginyer de la gran mesquita de Testur, que va ser construïda el 1630, i que és la mesquita morisca més gran i més bella de Tunísia.

Aquesta és una petita pàgina de la Història de Catalunya musulmana, dels moriscos de Catalunya. Una història que confirma que la relació entre les dues ribes de la Mediterrània no va ser sempre bona, però que confirma també que sempre hi ha hagut una gran comunicació d'una o altra manera, i avui nosaltres, els descendents d'aquesta nació que es diu Al-Àndalus , podem triar amb quins moments de la història anem a edificar el nostre futur, a la guerra o a la pau, sobre la intolerància o la tolerància. CODENAF ja ha triat, i tant de bo tots els catalans també escollissin la mateixa direcció, la de l'aliança amb tolerància, la de treballar amb els països del nord d'Àfrica.

Notes:

(1) Aquí jo no parlo de la religió musulmana sinó de tota la civilització musulmana: Guiteras, socialment ...
(2) Ibn Adari, El Baien Al-mogreb, vol 2, p 12.
(3) Abu Amir Muhammad ben Abi Amir al-Maafirí, anomenat Al-Mansur Billah, l Victoriós per Al·lah, més conegut com Almansor (c. 938 - Medinaceli (?), 11 agost 1002), va ser un militar i polític andalús, cabdill del Califat de Còrdova i valid de Hisham II.
(4) Abdennur Prado, Els moriscos de Catalunya, El Periódico, 009.04.09.
(5) Muhamad Najb Ben Jmia, L'idioma aljamiat (en àrab), ps. 14-18.
(6) Testur la ciutat morisca número u a Tunis, està al nord oest, a 75 kms de Tunis.

Dedicat aquest article a CODENAF (ONG: COOPERACIÓ I DESENVOLUPAMENT AMB EL NORD DE AFRICA-CATALUNYA)

Font: http://www.webislam.com/?idt=15844

Traducció: Salvador Jàfer

[Vídeo] Medi Ambient (RTVV): Terra de Moriscos

2010-04-15T21:49:00.001+02:00

Popout

El programa Medi Ambient de Ràdio Televisió Valenciana recorre els camins dels moriscos, primer al'interior de la Marina, a la Vall d'Alcalà, on es conserven els despoblats de Capaimona, l'Atzuvieta o la Queirola, i després a la serra d'Espadà, la Mola de Cortes i el poblat de l'Olla en la Calderona. A continuació es visita el fortí renaixentista de la serra de Bèrnia.

[Vídeo] Halil Bárcena parla sobre la seua traducció del Dîwân d'Al-Hallâj (20010)

2010-04-14T13:54:00.000+02:00

www.fragmenta.cat

LA EXPULSIÓN DE LOS MORISCOS EN LA PROVINCIA DE ALICANTE - Gerardo Muñoz Lorente

2010-04-10T12:28:00.000+02:00

LA EXPULSIÓN DE LOS MORISCOS EN LA PROVINCIA DE ALICANTE - Gerardo Muñoz Lorente

[Llibres] Traducció al català del Dîwân de Mansûr Hal·lâj

2010-03-25T14:16:00.000+01:00


	Butlletí núm. 24 (24-3-2010). Enviat a 633 destinataris

	Fragmenta informa

	Avui, a un mes de Sant Jordi, us presentem dues novetats i alguns vídeos. El primer llibre és un recull de 130 poemes del místic sufí Hal·lāg (s. X) que porta per títol Diwan. Traduït de l'àrab i cal·ligrafiat íntegrament per Halil Bárcena, constitueix una obra monumental publicada per primer cop en català. Han estat gairebé cinc anys de treball del traductor sobre un text que té un estil sintètic i eloqüent, per trobar els mots catalans que millor expressin una experiència mística excepcional. També el procés d’elaboració d’aquest llibre ha estat complex, ja que el mateix traductor (artista en diversos àmbits) ha cal·ligrafiat a mà tots els poemes. Calia triar la ploma, el tipus de paper, fer una plantilla que definís l’interlineat just i les columnes on anirien els versos justificats, i practicar tants cops com fossin necessaris fins que la mà s’alliberés i les lletres es lliguessin entre si de la manera més harmoniosa i lliure possible. Moltes i moltes hores per part del traductor, també en la digitalització i la maquetació, donant com a resultat un llibre poètic en tots els aspectes, fidel a l’esperit artístic del mateix Hal·lāg i al gran art cal·ligràfic de l’islam. Vegeu el vídeo on Halil Bárcena explica qui era Hal·lag, quina relació tenia amb Jesucrist, què significa "Diwan", quines han estat les dificultats a l'hora de traduir Hal·lag i què aporta de nou aquesta edició de Fragmenta. El podem veure cal·ligrafiant directament alguns poemes i recitant en àrab. Cliqueu sobre la imatge per veure l'entrevista al Youtube (5:10) La segona novetat d'avui és un petit llibre (petit en format i amb poques pàgines) que recull una trobada entre el cardenal de Lió, Philippe Barbarin, i el filòsof i exministre d'educació francès, Luc Ferry: ¿Quin futur per al cristianisme? Un cardenal i un filòsof, cara a cara. És un llibre que ens fa molta il·lusió perquè, amb un estil fresc i àgil, conté un diàleg d'un gran interès al voltant del cristianisme, en què els dos interlocutors s'expressen des de postures diferents: des d'una espiritualitat religiosa (Barbarin) i des d'una espiritualitat laica o filosòfica (Ferry). Va aparèixer a França fa pocs mesos, i en descobrir-lo l'octubre passat a la fira de Frankfurt en vam adquirir els drets catalans de seguida. Confiem que el llibre tindrà un impacte important, perquè les intervencions dels dos autors són una brillant tempesta d'idees que poden generar debat i reflexió. Recordeu que ara podeu anar seguint tots els nostres actes al Youtube i al Facebook, només cal que ens busqueu o us feu "admiradors" de Fragmenta. De la major part de les nostres presentacions, n'editem posteriorment un vídeo amb un petit fragment (a Youtube) i un altre amb l'acte sencer (a Vimeo), de manera que si no us ha estat possible assirtir-hi, sabeu que ho podeu recuperar via internet. Així ho vam fer amb la presentació d'Antropologia de les creences, de Carles Salazar, el passat 10 de febrer a la Casa del Llibre: Cliqueu sobre la imatge per veure un fragment de l'acte (5:17) o aquí per veure'l sencer (55:27) També intentem que els autors o curadors de cada llibre puguin explicar-lo en una breu entrevista. Creiem que aquesta és una manera d'apropar lectors i autors, que complementa la lectura del llibre i permet descobrir-hi aspectes amagats o curiositats gràfiques. Sobre el llibre de Jerzy Grotowski, Teatre i més enllà, que presentarem l'abril vinent, Anna Caixach i Inês Castel-Branco ens en parlen en aquesta entrevista, ajudant-nos a entendre la importància d'aquest director teatral polonès que el 1970 abandona la producció d'espectacles a la recerca del ritual, el sentit de l'art com a vehicle o la presència del sagrat fora de les institucions religioses. Cliqueu sobre la imatge per veure l'entrevista al Youtube (5:17) En menys d'un mes esperem poder anunciar-vos ja el nou disseny de la nostra web. Al llarg d'aquests gairebé tres anys que portem editant llibres, el format actual se'ns havia quedat petit. Aviat tindrem una web més operativa, clara i completa. Us desitjem una bona Pasqua, ¡i bones lectures!

Proposta de Candidatura Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia 2010 per als descendents de moriscos-andalusins

2010-03-25T12:37:00.000+01:00

Proposta de Candidatura Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia 2010 per als descendents de moriscos-andalusins

Els sotasignats, en el nostre nom i des d’una profunda reflexió individual, hem decidit protegir la candidatura al Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia 2010 per als descendents de moriscos-andalusins, que presenta la Fundación Blas Infante, coincidint amb el 400 aniversari del seu últim bandejament de la península ibèrica, com a gest simbòlic i necessari per a la completa reconstrucció de la memòria col·lectiva hispana; en reconeixement a la manera exemplar amb la qual han conservat viva i conscientment la seva identitat cultural en els llocs de destinació; i des de la germanor, la justícia i la igualtat de raó amb el premi concedit fa 20 anys a les comunitats sefardites.

Subscriure

I
Anomenem moriscos-andalusins als hispans que van ser estranyats de la península ibèrica i de la identitat nacional espanyola, pel sol fet d’ésser o semblar musulmans, o per descendir de qui van ser o van semblar musulmans. Acceptem el terme morisc, a pesar del seu caràcter fragmentari i pejoratiu, entenent que també comprèn per analogia els musulmans andalusins i mudèjars. No obstant això, els integrants d’aquell grup heterogeni de bandejats van negar qualificar-se d’aquesta forma, van preferir anomenar-se andalusins i encara avui són denominats així en els llocs on van recalar. Com una prova més de concòrdia, hem decidit conciliar ambdós termes amb els quals és coneguda la mateixa realitat vista des de l’altra riba.
Encara que van existir persecucions i exilis anteriors, el procés oficial d’assimilació i bandejament dels moriscos-andalusins va començar amb la unificació territorial i religiosa portada a terme en la península ibèrica entre els segles XV i XVI. Les projeccions imperial a Europa i colonial a Amèrica, unides a la creixent influència del catolicisme com a religió d’Estat, feien cada vegada més incòmoda social i políticament la presència de “l’altre” en els Regnes peninsulars d’aquella Espanya nounada. Malgrat això, jueus, musulmans o gitanos eren tan espanyols com aquells que van decidir que només mereixien ser-ho aquells que poguessin acreditar la seva ascendència veterocristiana i neta. Sobre aquests grups la història oficial va realitzar una construcció antropològica d’estranyament sense precedents en Espanya. A tal fi, primer es va bandejar els sefardites; després es va iniciar la persecució contra el poble gitano, i després, van ser expropiats i obligats a batejar-se els mudèjars o musulmans hispans. Aquest fet va suposar la creació artificial d’una categoria humana fins a llavors inexistent, convertida per decret en minoria ètnica sense ser-ho, i composta per aquells musulmans o fills de musulmans, assimilats o no, els quals van rebre la denominació genèrica i despectiva de moriscos. La injusta persecució que van patir aquests espanyols va arribar al seu zénit, que no al seu final, amb el seu bandejament a partir de 1609.
Els que van aconseguir sobreviure al dur tràngol de l’exili es van dispersar pels quatre punts cardinals, des de Tànger a Istanbul, arribant fins i tot a Amèrica i a l’Àfrica subsahariana. Però la majoria dels supervivents es va instal·lar en la costa magrebina, especialment en els actuals Marroc, Algèria i Tunis. L’adaptació no sempre va ser fàcil a causa de la seva condició hispano-andalusina i a les diferències en llengua, costums i fins i tot religió que els separaven de la població autòctona. Perquè si molts d’aquests moriscos eren conversos que guardaven de manera imperfecta el modus vivendi islàmic, hi havia també entre ells cristians convençuts per dintre i per fora. En qualsevol cas, aquells bandejats es van seguir anomenant a si mateixos andalusins per a mantenir viva la memòria de la seva pertinença sentimental hispana. I ho han fet fins avui, en els seus cognoms i la seva cultura més íntima i refinada, a pesar de la dificultat afegida que els suposa mantenir aquest fet diferencial en comunitats que parlen majoritàriament el mateix idioma i resen al mateix Déu que van provocar el seu estranyament. Per totes aquestes raons, hem preferit anomenar-los moriscos-andalusins, més enllà del rigor academicista, en un exercici sincer de justícia espiritual i històrica.
II
La concessió del Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia 2010 als descendents de moriscos-andalusins no constitueix un exercici marginal d’arqueologia, sinó de reconeixement i visualització d’una identitat cultural viva, pròpia i diversa, que ens pertany. Aquí i allà. Perquè van ser molts els moriscos que no van marxar, molts els que van regressar, i encara més les petjades derivades de la seva resistència cultural que s’han incrustat per a sempre en l’ànima hispana. Unes petjades que amb poc esforç es poden recórrer en els nostres dies: un urbanisme singular, una tipologia constructiva, la seva elogiada vocació hortofrutícola, la gastronomia, la llengua, el folklore i la música, l’onomàstica, l’artesania, el paisatge i la seva ordenació… I, sobre totes elles, les petjades en l’ànima. Les civilitzacions sobreviuen a les persones, i la morisca-andalusina, transmissora i dipositària de sabers, es va mantenir viva en la península ibèrica gràcies a l’actitud d’aquells que van optar per quedar-s’hi per a superar el trauma del bandejament. A aquells espanyols, condemnats a viure com talps, no els va quedar més opció que amagar la seva condició morisca o aparentar exageradament el seu antisemitisme i islamofòbia com a mecanismes de supervivència. I ho van fer en permanent convivència i simbiosi civilitzadora en els llocs d’exili interior. Així va néixer una cultura nova, genuïnament nostra, de la qual desconeixem la seva arrel autèntica perquè n’hem negat sistemàticament la existència. Acceptar aquesta realitat ocultada equival a acceptar-nos a nosaltres mateixos i a completar definitivament el mosaic intercultural de l’ànima hispana, trencada per la intolerància contra tota dissidència o contra la més simple diversitat, amb una de les seves tessel·les més importants i paradoxalment més invisible: la morisca-andalusina.
Allí on van decidir romandre després de l’exili, els descendents de moriscos-andalusins són i representen un paradigma intercultural, pacífic i respectuós, absolutament necessari en aquests temps d’homogeneïtzació global. Un model de resistència creativa, allí on van anar i aquí on es van quedar. Un exemple viu i possible de pertinença a dues cultures en un mateix espai i en un mateix temps. Un testimoniatge real de les conseqüències que implica la negació del pluralisme i la diversitat cultural. Els moriscos-andalusins són Occident en Orient perquè van ser Orient en Occident. Ells som nosaltres perquè nosaltres també som ells. Són una demostració autèntica i veraç del repte migratori i intercultural de la contemporaneïtat: es pot ser de qualsevol lloc sense renunciar a ser un mateix.
La Humanitat s’enfronta a un desafiament d’enorme valor i significat: l’establiment d’un model democràtic de civilització, que garanteixi l’exercici de la ciutadania, no com a refugi de privilegis, sinó com a reconeixement efectiu de drets igualitaris per a tots i cadascun dels seus integrants. Que substitueixi en el fons i en la forma la eufemística “gestió de fluxos migratoris”, i en el seu lloc actuï convençut des de la diversitat cultural com ànima i arma dels pobles. Que sigui capaç d’entreveure i concebre una societat total que s’allunyi definitivament del permanent risc d’exercir la barbàrie contra la diferència. Aquest reconeixement de la memòria viva de les comunitats i descendents de moriscos-andalusins fa efectiu el valor de la diversitat al mateix temps que restitueix la dignitat dels oblidats.
III
Finalment, proposem aquesta candidatura per a la Concòrdia des de la concòrdia. Les comunitats sefardites comparteixen el fons i la forma d’aquesta petició. Desitgem que pensin i actuïn de la mateixa manera els cristians, altres creients i no creients. Per això, des de la germanor, no des del greuge, fem encaixar la mà de Fátima i la mà de Míriam en una abraçada simbòlica que recompon i actualitza el nostre passat per al futur. Acabem reconeixent per als descendents de moriscos-andalusins la substància dels arguments que va esgrimir el Jurat per a concedir el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia 1990 a les comunitats sefardites: “Després de segles d’allunyament, aquest Premi vol contribuir al procés de concòrdia ja iniciat, que convoca a aquestes comunitats al retrobament amb els seus orígens, obrint-se per a sempre les portes del seu antic país”.
Còrdova, 2010

Subscriure

[Música] Maria del Mar Bonet canta un poema d'Umm al-Kiram

2010-02-25T23:13:00.000+01:00

Luis Delgado: El hechizo de Babilonia

[Música] Maria del Mar Bonet i Mohamed Mounir en concert al Caire

2010-02-25T22:01:00.000+01:00

[Arqueologia] Projecte Medina Elvira

2010-02-24T10:56:00.000+01:00

Un dels projectes d'excavació més interessants dels darrers anys.

Proyecto Medina Elvira - Yacimiento arqueológico - Excavación Granada

Los Moriscos De Túnez الموريسكيون في تونس: Moriscos, els valencians oblidats

2010-02-12T10:22:00.000+01:00

Los Moriscos De Túnez الموريسكيون في تونس: Moriscos, els valencians oblidats

[Vídeo] Expulsats: la tragèdia dels moriscos (TV3)

2010-01-26T22:07:00.000+01:00

[Vídeo]: Entrevista a Pierre Guichard

2010-01-19T12:51:00.000+01:00

Entrevista a Pierre Guichard from harca on Vimeo.

Harca Medievalistes: Entrevista Pierre Guichard

[Vídeo] El retorn de l'islam a Alandalús

2010-01-18T09:24:00.000+01:00

WebIslam

"Andalusia" Ferid Selimi

2010-01-14T11:38:00.002+01:00

La història d'Al-Andalús explicada en albanés, em sembla.

1) "GHARNATA"...A Super Islamic Historiclal Pakistani Classical Film...Part-1/16

2010-01-14T11:20:00.001+01:00

Un curiós film paquistanés sobre la caiguda de Granada.

[Àudio] Santiago La Parra: La expulsión de los moriscos. Razones de una tragedia

2009-12-22T10:27:00.000+01:00

Àudio 1

Àudio 2

[Opinió] Valencians i moriscos: dues minories nacionals enfrontades?

2009-11-19T20:45:00.000+01:00

De Testenguaret

A punt d'acabar l'any del 400 aniversari de l'expulsió dels moriscos, hi crec necessària una reflexió malgrat el perill que suposa discrepar de l'ethos regnant on generalment es considera qualsevol temps passat una arcàdia florida. D'aquesta manera es veu els moriscos com artífex de regadius o vetladors de secrets desats. Ni una cosa ni un altra, perquè el que cal no es posar-se en la pell de l'altre sinó analitzar amb les dades al nostre abast quina era la situació aleshores perquè la història del Camp de Túria, afortunadament, no es va aturar amb l'expulsió com ho demostra ben bé la creació dels nuclis urbans de la Pobla de Vallbona i L'Eliana. Però anem a pams, cal recordar que els moriscos suposaven una minoria nacional ja que la seua societat estava configurada de manera tribal, poseïen un dialecte de l'àrab particular, tenien el dret a triar els seus caps, una religió en comú, un consell tribal i l'ús de les seues pròpies lleis. Durant la primera Guerra de les Germanies que enfrontà als senyors i als agermanats, els moriscos, vassalls dels primers foren considerats com un dels principals baluarts de l'estament nobiliari i una de les primeres mesures que imposaren els agermanats fou el batejament dels moros per impedir quee amb això tingueren que continuar pagant el delme que en qualitat de musulmans havien de pagar als seus amos. Acabada la Germania els moros tornaren a la seua fe. A la nostra comarca els fets s'iniciaren el 17 de març de 1536 quan va ser sufocada la rebel·lió morisca de Benaguasil on havien acudit moros de Bétera i d'altres poblacions dels voltants. La causa d'aquesta rebel·lió va ser un edicte de l'emperador Carles V fixat a València el 2 de gener de 1526, el qual ordenava la conversió o bateig de la població àrab en el termini de 15 dies a risc de ser expulsats. Cal dir que existia una animadversió evident envers els moriscos per part de les capes populars de la població motivada per raons econòmiques -els moriscos constituïen una mà d'obra molt barata i segura- i per una altra perquè les classes populars, els intel·lectuals i els sectors burgesos i així com l'esglèsia eren favorables a l'expulsió mentre que l'aristocràcia n'era contrària. I és en aquest sentit com amb l'expulsió de 1609 es pot parlar de victòria, pírrica, però victòria dels sectors burgesos i populars. Tanmateix no volem oblidar tampoc que la població morisca de l'antic Regne de València suposava prop del 33 % de la població i que aquesta expulsió amb les pèrdues econòmiques i tragèdies personals suposà una gran pèrdua per al conjunt del país, que precipitaria la revolta de la Segona Germania i el brou maulet però això és quelcom que podem fer des de la distància que ens dóna el temps, perquè si de fer política ficció es tracta sense l'expulsió què seríem els valencians? Pied-noirs?

[Música] Concert a Llíria: 400 anys d'absència dels moriscos del Camp de Túria

2009-11-19T14:01:00.000+01:00

[Arqueologia] Descobreixen una gran casa àrab del segle XII sota el convent del Carme (València)

2009-11-09T21:50:00.002+01:00

Arqueología medieval

Cultura estudia deixar la troballa al descobert donat el bon estat del paviment i de la seua bella decoració andalusína

Una gran casa àrab del segle XII ha estat descoberta a gairebé dos metres sota el terreny sobre el qual s'alça el convent del Carme. La troballa s'ha produït durant les obres d'ampliació que la conselleria de Cultura està realitzant per ampliar l'espai expositiu d'aquest emblemàtic lloc del nucli antic de València.

Al nord del refectori, fent cantonada nord-est amb el claustre renaixentista es troben unes estances, passadissos, murs i fins i tot un pou que daten d'abans de la Conquesta de València. Una de les coses que més han cridat l'atenció a l'equip d'arqueòlegs i tècnics encarregats de les obres que, des de fa tres mesos es fan en aquest emplaçament, és el bon estat en què es conserva la decoració andalusina en paviments i parets. «El paviment és molt interessant i rellevant. En els meus 20 anys de professió n'he vist pocs tan ben conservats com aquest», explicava un dels responsables de les tasques d'arqueologia que treballa en el convent del Carme en al·lusió a «la decoració mangra típica andalusina», geomètrica i senzilla.

La rellevància d'aquesta troballa és d'especial interés tal com declaraven aquestes mateixes fonts: «Pertanyent a l'època musulmana és el més important que hem trobat. És prou interessant com per conservar 'in situ'. Si es desmuntara correria el risc de danyar-se i destruir-se. Per al futur convindria posar-lo a la llum amb una vidriera de protecció que ho deixara a la vista dels visitants».

Precisament per evitar desastres patrimonials el primer que han fet els tècnics ha estat protegir-ho amb geotestil i sorres inerts. Queda per veure si l'excavació continuarà més enllà del 1.70 metres en què s'ha trobat aquesta ampli habitatge.

«Si baixem potser n'hi ha més, però de moment ens quedem en aquesta cota, ja que l'excavació es fa segons les necessitats de la consolidació del nou edifici, així com segons l'interés històric patrimonial del descobriment», afegien.

La decoració geomètrica de franges verticals vermelles emplenades amb motius en escates sorprenen per la seva bellesa i bon estat de conservació.

[Música] Cants sefardites andalusins

2009-11-05T12:29:00.000+01:00

[Música] Cants sefardites andalusins

2009-11-05T12:06:00.002+01:00

Un congrés i una exposició analitzen a València l'expulsió dels moriscos

2009-11-03T21:04:00.000+01:00

03/11/09 12:00 - València - EL PUNT -

El pròxim 5 de novembre, el Museu d'Història de València inaugura una exposició sobre els despoblats moriscos, els llocs on va viure la població musulmana rere la conquista cristiana i fins a la seua expulsió en 1609, de la qual es compleix enguany el 400 aniversari.

L'exposició Despoblats moriscos. 400 anys després s'emmarca dins dels actes organitzats en el Congrés Internacional L'Islam proper. Els moriscos valencians que, amb l'auspici de la UNESCO València, tindrà lloc a la ciutat durant els dies 5 al 8 de novembre. La inauguració del congrés, organitzat, entre altres, pel Consell Islàmic Superior de la Comunitat Valenciana (CISCOVA) i el Centre Cultural Islàmic de València (CCIV) tindrà lloc el proper dijous en el Rectorat de la Universitat de València.

A més, el 8 de novembre es durà a terme una excursió amb autobús als despoblats moriscos de La Cairola a la Vall d'Ebo, i Atzuvieta a la Vall d'Alcalà.

[Llibres] Vida i final dels moriscos valencians

2009-11-03T19:53:00.003+01:00

J.F. Mira: «La noblesa valenciana es va sotmetre a Castella i no impedí l'expulsió dels moriscos»

València - EL PUNT

Joan Francesc Mira, en una imatge d'arxiu. / Foto: QUIM PUIG.

El prolífic Joan Francesc Mira ha presentat Vida i final dels moriscos valencians (Bromera), una obra de gran format amb propòsit didàctic sobre la «neteja ètnica» de què fou víctima la població islàmica al Regne de València en 1609.

Mira ha assegurat que l'expulsió la va decidir el Consell de Castella, fins i tot contra els interessos de la noblesa i la incipient burgesia urbana valenciana. «Al remat va poder més la submissió a la monarquia», ha assenyalat.

L'escriptor ha negat el tòpic de la «convivència en harmonia» entre la comunitat islàmica i la cristiana i fins i tot ha recordat que en algun moment es va barallar la possibilitat d'exterminar la població morisca com a resposta a la seua negativa a acceptar una conversió sincera.

Mira ha apuntat que una de les causes de l'expulsió fou el «fanatisme» de la dinastia dels Àustries. «Es gastaven molts diners per a combatre el protestantisme i per a convertir els indis d'Amèrica», ha recordat.

L'autor ha destacat, per una altra banda, la importància de l'operació de l'expulsió, des del punt de vista logístic. «S'hi va mobilitzar la flota reial i molts vaixells. La quantitat de recursos no té precedent a Europa», ha afirmat.

La presentació del llibre ha tingut lloc a la sala de la muralla islàmica del Col·legi Major Rector Peset de València, un dels escassos vestigis que es conserven a València del passat àrab. Bromera ha fet una tirada de 8.000 exemplars.

[Música] Nabil canta L'estaca en àrab i en català

2009-11-01T20:58:00.000+01:00

Manifestació pro Gaza Barcelona 10/01/2009

Estudiar l'islam i Alandalús en llibertat

2009-10-30T09:58:00.000+01:00

Des de fa temps que enyore el dia en què es podrà estudiar l'islam i la història d'Alandalús en llibertat, amb consciència i amb passió per la recerca científica, sense prejudicis ni fanatismes ni elucubracions ni teories llegendàries; amb esperit crític i interrogatiu, amb participació de musulmans i no-musulmans, amb voluntat de saber i intercanvi, amb esperit de veritat, de responsabilitat i de bellesa.

[Dates] 9 d'octubre. La caiguda de València

2009-10-03T08:40:00.021+02:00

El breu relat de la conquista cristiana segons Ibn Al’Abbār

‎[1965 Terés] = Traduït d’Elías Terés, "Textos poéticos árabes sobre Valencia", AA, XXX, p. ‎‎306.‎

‎«València caigué en poder dels Rūm, per segona vegada, després del setge a què la ‎sotmeté el tirà Ŷāqmu al-Baršalūnī (Jaume el Barceloní), des del dijous 5 de ramaḍān ‎de l’any 635 fins al dimarts 17 de ṣafar de l’any 36 [‎1]. Aquell dia, Abū Ŷamīl Zayyān ibn ‎Mudāfa‘ ibn Yūsuf ibn Sa‘d al-Ŷuḏāmī isqué de la ciutat — de la qual era emir llavors — ‎al capdavant dels seus familiars i caps dels ṭālebs i de l’exèrcit; el tirà [Jaume], abillat ‎amb les seues millors gales, i al capdavant dels caps de la seua host, avançà des de la ‎Ruṣāfa, on havia acampat des del principi d’aquest setge, i es trobaren ambdós a la ‎Walaŷa, i estipularen que el tirà [Jaume] deixaria el territori lliure durant vint dies, a fi ‎que, mentrestant, la gent del país pogués traslladar-se amb els seus béns i efectes. Jo ‎vaig presenciar tot això — continua dient Ibn Al-Abbār — i vaig firmar l’acta de ‎capitulació per part d’Abū Ŷamīl» [‎2].‎

ثم ملكها الروم ثانية بعد أن حاصرها الطاغية جاقم البرشلوني من يوم الخميس الخامس من شهر رمضان سنة خمس وثلاثين وستمائة إلى يوم الثلاثاء السابع عشر من صفر سنة ست وثلاثين وفي هذا اليوم خرج أبو جميل زيان ابن مدافع بن يوسف بن سعد الجذامي من المدينة - وهو يومئذ أميرها - في أهل بيته ووجوه الطلبة والجند وأقبل الطاغية وقد تزيي بأحسن زي في عظماء قومه من حيث نزل بالرصافة أول هذه المنازلة فتلاقيا بالولجة واتفقا على أن يتسلم الطاغية البلد سلما لعشرين يوما ينتقل أهله أثناءها بأموالهم وأسبابهم . وحضرت ذلك كله وتوليت العقد عن أبي جميل في ذلك . وابتدئ بضعفة الناس وسيروا في البحر إلى نواحي دانية واتصل انتقال سائرهم برا وبحرا .وصبيحة يوم الجمعة السابع والعشرين من صفر المذكور كان خروج أبي جميل بأهله من القصر في طائفة يسيرة أقامت معه وعند ذلك استولى عليها الروم أحانهم الله.

الحلة السيراء-ابن الأبار

[1] Des del dijous 22 d’abril de 1238 fins al dimarts 28 de setembre de 1238: uns cinc mesos.
[2] Ibn al-Abbār, Ḥulla, II, p. 127, ed. Monès; ed. Maḥmūd 2008, Beirut, Dāru lKutubi l‘Ilmīya, p. 241.

Cronologia dels fets narrats

‎•‎ Setge de València per Jaume I (22-IV/28-IX-1238 = 5 de ramaḍān de 635/17 de ‎ṣafar de 636)‎. Durant cinc mesos (primavera-estiu-inici de la tardor).
‎•‎ Abū Ŷamīl Zayyān ibn Mudāfa‘ ibn Yūsuf ibn Sa‘d al-Ŷuḏāmī i els seus deixen ‎l’alcàsser de València (8 d’octubre de 1238 = divendres, 27 de ṣafar de 636).‎
‎•‎ Jaume el Barceloní (Jaume I el Conqueridor, en la terminologia històrica cristiana) fa l’entrada triomfal a la ciutat de ‎València, com a vencedor i nou senyor (9 d'octubre de 1238 = dissabte, 28 de ṣafar de 636).‎ El nou senyor i les seues tropes avançaven devers l'alcàsser travessant una ciutat mig derruïda, silenciosa i abandonada. Els andalusins valencians que hi restaven tancaven les portes al seu pas. Quin passeig més triomfal!
‎•‎ Els andalusins valencians que volgueren abandonar la ciutat tenien 20 dies per a ‎fer-ho (des del 17 de ṣafar fins al 8 de rābiu l’awwal de 636 = des del 28 de setembre ‎fins al 18 d’octubre de 1238 ).‎
‎•‎ Els qui van decidir abandonar la ciutat, bona part dels seus habitants, sobretot els membres de les classes altes, emigraren amb llurs pertinences cap al ‎sud, per terra o per mar, en destinació a Dénia, Granada i el Màgrib (el Marroc, Algèria, Tunísia...‎)

La caiguda de València a mans dels cristians l’ha narrada magníficament ‎Ferran Cremades en la seua novel·la Jaime el Conquistador, Madrid, Ediciones Martínez ‎Roca, 2006.‎

I jo em pregunte: ¿seríem capaços nosaltres de resistir el setge brutal de cinc mesos (primavera-estiu-principi de la tardor) a què va sotmetre els habitants de la ciutat de València/Balànsiya lo insigne rei en Jaume lo Conqueridor aquell fatídic any de 1238c = 636h? Fiqueu-vos en la pell d'aquella gent i a veure què passa!

Segurament no. Ens seria del tot impossible. El que repugna a la meua consciència és que per a construir identitats s'haja de passar per damunt del dolor dels altres. Així ha estat sempre i així continua sent. Mireu, entre molts més, el cas de Palestina.

És una llàstima que la "celebració" que es fa d'aquesta data tinga una part luctuosa i dolorosa que ningú sembla voler recordar: l'exili de molts andalusins valencians. El primer exili abans de la deportació dels moriscos.

De manera que ja poden cantar tedèums i organitzar processons cíviques de dretes o d'esquerres que no m'hi veuran pas. No tindré res a celebrar!

Vídeo - "De terra endins, de mar enllà". Documental sobre els moriscos valencians

2009-09-29T10:30:00.002+02:00

Secció: Documentals
Títol: Dossiers
Capitol: "De terra endins, de mar enllà"
Emissió: 22/09/2009

Un equip del programa ha viatjat fins a Tunísia i ha localitzat descendents d'aquells moriscos valencians. Eren musulmans obligats a convertir-se al cristianisme que, d'amagat, mantenien la fe en l'Islam i que hagueren de començar una nova vida a l'altra vora de la Mediterrània.

Continuen les xerrades sobre els 400 anys de l’Expulsió dels Moriscos a la Vall d'Albaida

2009-09-25T16:31:00.000+02:00

Manuel Ardit parlarà sobre la visió històrica de l'expulsió a Quatretonda

Aquest divendres 18 de setembre tindrà lloc a Quatretonda la conferència de l’historiador Manuel Ardit 'Els Moriscos al Regne de València: una visió històrica'. L'acte tindrà lloc a la Sala d'Audicions del Centre Social, a les 20 h. La conferencia està organitzada per l’Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida (IEVA) i l’Ajuntament de Quatretonda, dins del cicle de conferències que ha organitzat a la comarca l'institut d'estudis.

La conferència és la segona que es realitza a la Vall d’Albaida, dins del cicle que l’IEVA està realitzant enguany per a commemorar els 400 anys de l’expulsió dels moriscos del nostre territori. Al mes d’agost es va efectuar la primera de les conferències d’aquest cicle a Bocairent, amb el professor de la Universitat de València Manuel Lomas. Al llarg d'octubre i novembre continuaran realitzant-se més conferencies a diferents poblacions de la Vall.

A part del cicle de conferències, enguany el calendari de Festes, Tradicions i Gastronomia de 2009 està dedicat a aquesta fita en tots els seus apartats, i també el sopar dels socis de l’IEVA es va dedicar a la cuina morisca a partir de les receptes del calendari. Per últim cal recordar la Ruta històrica realitzada a la Vall de Gallinera i la Vall d'Alcalà per a conèixer on vivien alguns dels moriscos abans de l’expulsió, i la visita a Elx i Valencia a les exposicions monogràfiques sobre l’expulsió.

Al voltant del 1600, bona part de la població de la Vall d’Albaida i de l'antic Regne de València estava constituïda per ‘moriscos’, musulmans obligats per la Corona i l’Església a practicar el catolicisme des del 1525. El fracàs de les polítiques d’assimilació propiciades pel clergat, la Inquisició i la monarquia, i el temor que hi havia a la Cort d’una revolta general dels moriscos en connivència amb l’Imperi Turc, portaren el rei Felip II de València a deportar-los al Magrib en la tardor del 1609. La neteja ètnica afectà centenars de milers de persones i deixà buits molts pobles, alguns d’ells per a sempre.

El proper 22 de setembre la Federació d’Instituts d’Estudis Valencians realitzarà un acte de presentació de totes les activitats organitzades per tots els instituts d’estudis al voltat d’aquesta fita històrica a València.

De Vilaweb Ontinyent

[Cursos] Jornades morisques de l'Institut d'Estudis Calpins

2009-09-22T11:21:00.000+02:00

JORNADES MORISQUES DE L'INSTITUT D'ESTUDIS CALPINS (IEC)

INFORMACIÓ GENERAL / PROGRAMA / MATRICULACIÓ

COORDINACIÓ

José Daniel Gómez López, professor de la Universitat d'Alacant

OBJECTIUS

L'any 1609 el rei Felip III decretà l'expulsió dels moriscos. Es tracta d'una proposta amb la qual es commemorarien els 400 anys des de l'expulsió dels moriscos.
El projecte pretén ser, de nou, d'àmbit comarcal. Els alumnes podran obtenir una formació general, no sols a nivell teòric sinó també pràctic, ja que es conjugaran les conferències d'especialistes destacats en moriscos i mudèjars, amb tallers i eixides. A més cal afegir la idea d'articulació comarcal des de la qual es pretén fer les Jornades, ajudant a la difusió d'una nova imatge de Calp i de les corresponents entitats col·laboradores.
Les jornades tindran lloc en tres caps de setmana consecutius, d'una banda els divendres es faran dues conferències per la vesprada, mentres que d'altra banda, els dissabtes pel matí, tindran lloc les activitats pràctiques, tallers i una eixida de camp a la vall de Laguar i la vall d'Alcalà.

LLOC DE CELEBRACIÓ

Casa de Cultura de Calp

DATES

Del 18 de setembre al 3 d'octubre de 2009

LLENGUA VEHICULAR

Castellà i valencià

DIPLOMES

Es podrà opta per un dels següents:

Certificat de crèdits de lliure elecció curricular (3 crèdits)
Certificat de l'Institut de Ciències de l'Educació (ICE) de la Universitat d'Alacant (30hores)

Per a obtenir el diploma cal assistir a totes les sessions. Només es permet un 20% d'absències justificades.
A més, per a obtenir el certificat convalidadable per crèdits de lliure elecció, cal superar l'avaluació que s'indique en el curs.

[TV] Canal nou emet un reportatge sobre l'expulsió dels moriscos valencians

2009-09-22T11:19:00.000+02:00

El primer canal de la nostra televisió pública reconstrueix aquest fet històric amb el reportatge «De terra endins, de mar enllà», que podem veure a partir de les 21:45. Un equip del programa ha viatjat a Tunísia i ha localitzat descedents dels moriscs valencians. Alguns encara conserven les claus de les cases que deixaren en l'antic Regne de València. Els periodistes de «Dossiers» han arreplegat la veu d'aquests moriscs del segle XXI, que viuen als pobles del nord de Tunísia i que mostren a les imatges l'emprempta que van deixar al nord d'Àfrica. Amb els descendents, l'espectador passeja per aquests pobles en els quals els moriscs portaven saragüells i conservaren tradicions i costums properes a les nostres. A l'antic Regne de València vivien 130.000 moriscs, una terç de la població d'aleshores. El reportatge ens portarà des del Vinalopó a la serra d'Espada i reconstrueix les revoltes com la de la Vall de Laguar.

Música andalusina de l'escola de Tilimsen, 2

2009-09-13T23:19:00.002+02:00

Música andalusina de l'escola de Tilimsen, 1

2009-09-13T23:01:00.003+02:00

Tilimsen
[Tremissèn, Tlemcen]

Població: 108 145 h [1987]

Capital de la wilāya de Tilimsen, Algèria. Situada al peu dels monts de Tilimsen, a 800 m alt, dins la conca del riu Tafna, en una regió molt fèrtil. Té indústries tèxtils i alimentàries; hi és important la producció artesana, sobretot catifes i treballs de cuir. El primitiu nucli urbà nasqué en època islàmica al SW de la romana Pomaria, amb el nom d'Agadir, canviat posteriorment pel de Tagrart. En època almoràvit (s XI), sota Yūsuf ibn Tāšfīn, fou considerablement ampliada i prengué definitivament el nom actual. Inclosa dins l'imperi almohade, en desintegrar-se aquest (s XIII) esdevingué capital del regne abdalwadita del Magrib Central (1236). Disputada pels benimerins, encara es conserven les ruïnes d'Al-Mansoura (campament bastit per tal d'assetjar-la). Cobejada al s XVI per castellans i turcs, passà a mans de l'imperi Otomà (1555) i, després d'una gran resistència, fou conquerida pels francesos (1842). És un centre cultural i comercial important (rutes del Marroc a Algèria i gran desenvolupament de l'artesanat). Els principals monuments que conserva són la mesquita aljama (1135), de factura semblant a la de Còrdova i les mesquites de Sidi Bou Madine i de Sidi Haloui, amdues del s XIV. Del període abdalwadita (s XIII) destaca especialment l'oratori de Sidi Bel Hasan, una de les obres més perfectes de l'art hispanomoresc.

Enciclopèdia Catalana

[Llibres] E. Manzano: Conquistadores, emires y califas

2009-09-12T09:40:00.004+02:00

[Manzano 2006] = Manzano Moreno, Eduardo, Conquistadores, emires y califas. Los omeyas y la formación de Al-Andalus, Barcelona, Crítica, 2006.

[Traduït de la solapa]

El professor Eduardo Manzano Moreno, del Consell Superior d'Investigacions Científiques, ens ofereix en aquest llibre una visió renovadora d'una de les èpoques més fosques i controvertides de la història de la Península Ibèrica: els tres segles que seguiren a la conquista àrab de 711, durant els quals un territori cristià i romanitzat, conegut com a Hispània, es transformà en Al-Andalús, musulmà i àrab, i en un dels centres culturals més brillants del món. L'obra és fruit d'un esforç extraordinari d'investigació, que no solament s'ha basat en una lectura crítica de les fonts àrabs i llatines, sinó que s'ha enriquit amb les aportacions més recents de l'arqueologia i la numismàtica, que il·luminen i matisen en moltes ocasions el que conten les fonts escrites. Com ens diu l'autor, "una de les satisfaccions més grans que ha suposat l'elaboració d'aquesta obra ha estat bussejar entre textos, ceràmiques, castells, restes arqueològiques i monedes, i comprovar que els registres respectius poden arribar a harmonitzar-se davant preguntes comunes". El resultat és una visió innovadora dels conquistadors i llurs guerres, dels emirs i califes i de la forma en què exerciren el poder, del poblament i dels recursos, de l'ordenament social o dels rebels i els màrtirs "cristians", que ens duu des dels primers temps de la conquista fins a l'ensorrament del califat omeia. Però és també una aportació crítica que revisa algunes de les interpretacions establertes, com la imatge d'una societat tribal, les visions tòpiques d'un Al-Andalús paradisíac i feliç, o "les idees conservadores" que, davant la por del terrorisme islàmic, pretenen reviure avui els mites de la reconquista, i transformen la història d'Espanya en la d'una lluita perpètua contra l'enemic musulmà. Conquistadores, emires y califas és un llibre on l'especialista trobarà noves i provocadores idees, seriosament fonamentades, i el lector interessat en la història, una visió renovada d'un dels períodes menys, i pitjor, coneguts de la nostra història.

Article: La cullera morisca

2009-09-08T11:06:00.006+02:00

La cullera morisca

Salvador Jàfer Sanxis

A principi dels 60, quan vam fer obres a la caseta del carrer de la Gerreria, on encara vivim, entre les pedres d’una de les parets mitgeres, aparegué en un forat, sàviament protegida pel pas dels segles, una cullera de fusta molt especial. La seua forma, el seu tornejat, manifestaven que era obra d’algun artesà de factura refinada. De seguida vam pensar: “Una cullera del temps dels moros”. Abans, tot el que semblava antic o tenia una forma inusual era del temps dels moros. I de segur que, en aquest cas, no anàvem del tot desencaminats. Encara avui pense que aquesta cullera de fusta tornejada, on es poden veure les marques de les dents dels seu usuaris o del seu usuari, tenia una significació especial, i amb aquesta percepció l’hem conservada fins ara com un petit tresor. Siga o no dels moros o dels moriscos, aquesta cullera ens duu al record altres temps en què el Ràfol estava habitat per musulmans andalusins valencians, anomenats a partir del segle XVI, moriscos. Eren gent de fe musulmana que van ser obligats a convertir-se al cristianisme per la força, però que, d’amagat, en l’àmbit familiar, conservaven les seues creences i pràctiques com un secret molt valuós.

Foto: Gemma Calabuig

Moltes vegades he pensat en l’amo o en l’ama de la cullera. Qui devia ser? Com li devien dir? Quan va amagar la cullera entre les pedres de la paret, quina intenció tenia? Li va caure per un casual, o la va deixar caure amb la idea de poder recuperar-la algun dia? Va ser un dels moriscos que va abandonar el Ràfol aquell any tràgic de 1609, ara fa 400 anys? Era una persona amb més poder adquisitiu que els altres veïns per a poder tenir una cullera així? O eren així les culleres que es gastaven en aquella època? El cas és que, siga com siga, va deixar testimoni de la seua presència, de manera conscient o insconcient, però de manera efectiva, al capdavall. Per això nosaltres podem sentir-nos des del moment present lligats a la seua persona, a la seua família, a les seues necessitats, a les seues penes i alegries. Això és el que resulta de veres emocionant d’aquestes troballes fortuïtes.

Aquests musulmans andalusins rafolins van habitar durant segles les cases on ara habitem nosaltres i van conrear els camps que nosaltres ara conreem. Un destí dissortat els va fer abandonar la seua terra, el seu poble, les seues hortetes, els seus camps de blat i d’oliveres, per obra d’un maleït decret de les autoritats governants l’any 1609, l’any de l’expulsió dels moriscos. Molts pobles valencians i de la Vall d’Albaida, especialment els de la serra del Benicadell, se’n van veure afectats. I això comportà la despoblació de gran part dels nostres termes, alguns dels quals no van tornar a ser habitats fins uns quants anys més tard, o altres, com el cas de l’Alcúdia, van quedar muts i solitaris per sempre més. Són fets ben coneguts i que ja hem tractat en altres moments.

Com a dada curiosa, ja fa anys, vaig sentir contar a mon pare, quan li preguntava sobre els orígens del Ràfol, una llegenda que deia que, abans, l’Alcúdia era un lloc habitat i, per causa d’una inundació, la gent que hi vivia es va traslladar a viure al Ràfol. Estranya explicació llegendària d’una expulsió i una tragèdia humana. Estranya perquè ¿com es pot inundar un poble situat dalt d’un tossal, que això és el que significa en àrab el nom de l’Alcúdia? Després de l’expulsió dels moriscos, sembla que algú es va ocupar a difondre llegendes fabricades i poc creïbles per tal de tapar la immensa calamitat que havia sofert una part molt important de la nostra gent. I aquesta desgràcia no té avui dia explicació racional possible, ni per motius econòmics ni socials ni de cap mena. Només l’execució d’una fatídica raó d’Estat, de caràcter unitarista i totalitzador, va fer que es consideraren aquells musulmans com un perill per a l’exercici del poder. Es deia que si s’havien convertit falsament al cristianisme, que eren una gent bruta i poc de fiar, que posaven en perill la integritat de la fe catòlica, que si eren aliats dels turcs, que si exercien el contraban i la pirateria, que eren mentiders i males persones... Tots els tòpics degradants possibles se’ls aplicaven per tal que els altres, els bons ciutadans, en tingueren una visió altament negativa i acabaren convertint-los en els seus enemics, en els qui no són com Déu mana.

Els moriscos, però, entre moltes altres coses, ens van deixar, com a herència, una certa manera de conrear la terra, el traçat dels carrers més vells del poble, les almàsseres, la indústria de les gerreries, les canalitzacions de les séquies que duien l’aigua a les hortes, i el nom del Ràfol. Fa anys, en un viatge de vacances que vaig fer un agost de principis del noranta, gràcies a un joveníssim guia que ens duia per les muntanyes del Iemen, vaig descobrir la paraula àrab que és l’origen del nom del Ràfol. En veure un menut edifici a la vora d’un camí de muntanya, li vaig preguntar: —Mā haḏā? —Haḏā raḥl, em va contestar [= —Què és això? —És un refugi, és un raḥl] [.ما هذا؟ هذا رحل]. És a dir que aquella caseta de muntanya era un ràfol, un recer, una posada per als viatgers, com els que trafegaven en temps antics per les nostres muntanyes, quan no hi havia altres carreteres que els camins, les sendes i sendetes, fent via cap a les alqueries del castell de Carbonera o cap a les fortificacions de la serra del Benicadell. Més avant, amb el creixement d’aquest recer primitiu, aquest ràfol esdevingué un ràfec, un cobert, o una sèrie de coberts amb les seues cases habitades corresponents, que acolliren la indústria artesanal de terrissa, gerres i teules (els famosos teulars i gerreries del Ràfol, ben coneguts ja en l’època morisca) i que van donar lloc a la població que coneixem avui dia.

Vivim temps de recuperació de la memòria històrica, no sempre ben vista per alguns, però necessària i sanejadora. Se sent parlar sovint, en alguns mitjans, de tolerància i de respecte per la diversitat, cosa que tampoc no se sol entendre del tot ni aplicar com caldria. Amb aquest sentiment de respecte i amb aquesta intenció d’homenatge, hem rememorat, gràcies a la cullera morisca, uns valencians rafolins que es van veure obligats a exiliar-se, en contra de la seua voluntat, ara fa 4 segles. Confiem que el seu record ens farà valorar tot el que ara tenim i compartir-ho amb els qui ens acompanyen o ens visiten, siguen com siguen i vinguen d’on vinguen.

Wassalām! [!والسلام]= i la pau!

València, 6-8 de juliol de 2009

Per al Llibret de Festes del Ràfol de Salem (agost de 2009)

L'últim muetzí

2009-09-04T11:03:00.005+02:00

divendres, 14 / agost / 2009

L’últim muetzí

Ximo Urenya

El muetzí és l’encarregat en el món musulmà de fer la crida a l'oració col·lectiva dels fidels des del minaret a les hores assenyalades. Fa uns anys vaig tenir ocasió d’escoltar a Cocentaina la crida d’un muetzí des d’un minaret habilitat especialment en ocasió de la Fira Medieval que ja fa temps que fan coincidir els socarrats amb la fira anual de Tots Sants. Algú dels acompanyants d’aquell matí fresquet visitant la fira del poble on vaig nàixer va fer broma dient que encara quedaven “moriscs en actiu a Cocentaina”. A la fira no es pot anar sense diners com tot el món sap, però a la de Cocentaina ja fa anys que tampoc es pot anar si un no és matiner de mena, perquè els carrers estrets de la capital del Comtat no donen cabuda a la tremenda gentada que s’hi ajunta a partir de mig dia. Per això vam poder escoltar aquell recitat de l’Alcorà amb tanta claretat, perquè era matinet encara i els carrers, acabats de posar, contenien pocs visitants amb ganes de comprar i vendre.

Molts altres muetzins havien cridat els seus fidels als nostres pobles abans del fatídic 1609 quan la monarquia va ordenar la seua expulsió. Hem pogut llegir articles, llibres, escoltat i vist programes especials editats per algunes ràdios i televisions, poques, i assistit a alguna de les exposicions que amb motiu del 400 aniversari de l’expulsió amb ànim genocida concebut per la monarquia hispànica a requeriments de l’església d’aleshores principalment.

L’últim muetzí és el títol d’una novel·la històrica ben interessant de Rafael Escobar (Burjassot, 1942), amb la que l'any 1993 rep el premi Octubre, l’Andròmina de narrativa, on narra la persecució i expulsió dels moriscs de la població morisca a València. L’autor, que torna a tractar el tema dels moriscs en la novel·la, Les veus de la vall (2000), analitza en L’últim muetzí d’una manera molt realista la mort d’Ahmed Xubudi, el que va ser últim muetzí de Manzal, una vila inventada de la comarca de l’Horta.
En assabentar-se Ahmed de les conseqüències que li podrien esdevenir a causa del decret reial d’aquell 1609 s’amaga en una cova del llit del Túria. Allà passa cinc anys amagat recordant la història del seu poble musulmà des que van començar els cristians a envair les terres conreades per ells, de les que són apartats en pocs anys. Els conquistadors vinguts del nord els obliguen a servir els nous senyors, a viure als ravals dels pobles, a practicar la seua religió d’amagat, i, amb el temps, a parlar la seua llengua, l’algaravia, només en la intimitat familiar. Tot això, clar, segons els casos i els llocs, depenent de la tolerància o intolerància dels administradors de la justícia, els senyors de cada assentament o l’eclesiàstic de cada parròquia.

En la segona part del llibre, Escobar narra els fets ocorreguts l’últim dia de la vida de Ahmed, quan abandona el seu amagatall i, embogit per les circumstàncies, es tanca a l’interior de l’església cristiana, i fent ús del campanar d’aquell temple fa una crida als seus fidels musulmans. Un sermó en el desert, perquè de musulmans ja no en queda cap perquè han estat expulsats. Això sí, els cristians s’han presentat en sentir els crits d’aquell boig que ha confós el seu campanar amb l’antic minaret que va estar oportunament destruït. Aleshores Escobar posa en boca d’Ahmed una terrible profecia sobre el futur dels cristians valencians, l’efectivitat emocional de la qual per als incauts lectors és tremenda perquè aquella profecia s’ha complit, o s’està complint. No diré quins són els detalls d’aquella esfereïdora profecia per no trencar-li al posible lector la màgia de descobrir-los per ell mateix. Les paraules d’Ahmed són interrompudes quan un espontani servidor del poder les talla de sobte amb una certera fletxa, i el seu cos és penjat d’una forca al lloc on era el cementeri morisc de Manzal.

La passió i mort d’Ahmed Xubudi són una clara metàfora de la passió i la mort de tot el poble morisc, víctima propiciatòria de les pors d’un poder polític, el de la monarquia hispànica, que es veia pressionada pel nord a causa del calvinisme emergent i pel sud per les incursions islàmiques contínues que els feien pensar en una massiva invasió del soldà del nord africà. Un retorn armat de l’islam que seria afavorit, n’estaven segurs, per una població morisca quintacolumnista descontenta pel maltractament cristià en augment. Però és també la novel·la una passió i mort del poble morisc víctima propiciatòria de les pors de les autoritats eclesiàstiques temeroses d’una població morisca que malgrat haver estat batejada no havia respost cristianament com esperaven que haguera respost miraculosament per efecte de l’aigua beneïda del sagrament del baptisme. I aquell no era l’únic malson de l’església i de la inquisició d’aquells moments, perquè un altre problema, el derivat del debat religiós entre el modernitzador protestantisme/calvinisme i el tridentisme involucionista del catolicisme, no sabien frenar-lo d’una altra manera que amb la raó de les armes.

Massa fronts oberts per a una monarquia i una autoritat eclesiàstica debilitada per les circumstàncies que opten per tancar les portes a la modernitat erasmista que mobilitzava Europa i enviar tot un poble a l’exili nordafricà.

Una altra manera d’assabentar-se d’allò que va passar ara fa 400 anys al nostre país és llegint literatura basada en la història dels fets, i per això la meua suggerència de proposta lectora. Com a mínim, llegint L’últim muetzí de Rafael Escobar es pot tenir una idea aproximada del que va suposar per a una nació, la morisca, veure com era atacada impunement la seua llengua, cultura, religió i propietat de les terres. No és massa àmplia la literatura de ficció que tracte un dels passatges més trascendentals de la nostra història, per la injustícia que es va cometre amb el genocidi d’aquell poble morisc.

Enviat per Especial Crònica digital - Moros i Cristians d'Ontinyent 2009 a 03:14

Textos - València en l'elogi d'AŠŠAQUNDĪ (s. XIII)

2009-07-21T13:57:00.011+02:00

Traduït de [1945 AŠŠAQUNDĪ, ps. 115-116 ] = Al-Šaqundī (Abū-l-Walīd Ismā‘īl ibn Muḥammad) [1], Elogio del Islam Español (Risāla fī faḍl Al-Andalus) [رسالة في فضل الاندلس], traducción española por Emilio García Gómez, Madrid, Publicaciones de las Escuelas de Estudios Árabes de Madrid y Granada. Serie B. Núm. 2. Imprenta de Estanislao Maestre, 1934. Edició facsímil: Valladolid, Editorial Maxtor, 2005 (www.maxtor.es).

València és anomenada pels seus nombrosos jardins el ramell d’Al-Àndalus [2]. La seua Russafa és un dels llocs de plaer més bells de la terra. En aquesta regió hi ha la cèlebre Albufera, plena de llum i de lluentor, i es diu que, a causa del reflex del sol en aquesta Albufera, és tan abundosa la llum a València, fins al punt que això la caracteritza. Entre els productes especials d’aquesta terra hi ha el brocat valencià, que s’exporta a les regions del Magrib. No hi manquen savis, ni poetes, ni cavallers que resisteixen valerosament el veïnatge dels enemics i hi escuren la copa dels plaers barrejats amb les desgràcies. Els seus habitants són la gent de conducta més pura, de religiositat més ferma, d’amistat més constant i els més compassius amb l’estranger.

[1] [1946 Nykl, ps. 330-1], (Secunda, Còrdova, m. 629/1231-2)

[2] Cfr. Gayangos, Moh. Dyn. in Spain, I, p. 374, n.11.

Què era el šarqu l’andalus?

2009-07-20T21:05:00.013+02:00

És el territori que els geògrafs àrabs designaven com l’Orient o el Llevant d’Alandalús شرق الاندلس = šarqu l’andalus; és a dir, la terra per on ix el sol a Alandalús, el lloc del solixent andalusí.

---------------------------------------------

Traduït de [Rubiera 1985, p. 9] = La taifa de Denia.

El Xarc Alandalús i part oriental comprenia les províncies àrabs situades a l’est de l’eix de Guadalajara: el ṯagr o Frontera Superior: Osca, Saragossa i Lleida; la sāḥla (Terol i Conca) i les cores costaneres de Tortosa, que arribava fins a Borriana, València i Tudmir, que comprenia les actuals províncies d’Alacant, Albacete i Múrcia. Les Illes Balears estaven incloses també en aquesta zona i per això s’anomenaven les illes xarquines o orientals.

Literatura - Poesia - Ibn Zaydūn recorda Balànsiya

2009-07-20T20:50:00.007+02:00

Traduït de [Terés 1965, 292-93] = Textos poéticos árabes sobre Valencia

El gran poeta cordovés IBN ZAYDŪN (1003-1070), en tornar a Còrdova, després d’una estada a València escrigué un poema que comença:

Arriba a mi una brisa de bàlsem

que guareix la meua adolorida enyorança,

una brisa dolça que bufa de llevant

i dóna fragància a les meues aromes.

És pols de mesc? O és València

que exhala fins ací el seu perfum deliciós?

Terra estimada! Terra benefactora

per a l’home que hi habita...[1]

[1] Metre kāmil, rima īm. — Cfr. Maqqarī, Nafḥ aṭ-Ṭīb, ed. Caire 1949, vol. IV, p. 253 (=Analectes, II, 184). Trad. per Pérès, Poésie, p. 228 ; 2005 Dīwān, poema [80], p. 117, vv. 1-4 (www.marefah.com).

رَاحَتْ، فَصَحّ بهَا السّقِيمْ،
ريحٌ معطَّرة ُ النّسيمْ
مقبولَة ٌ هبّتْ قبولاً،
فَهْيَ تَعْبَقُ في الشَّمِيمْ
أفَضيضُ مِسْكٍ أمْ
بَلَنْسِيَة ٌ لريّاهَا نميمْ
بَلَدٌ، حَبِيبٌ أُفْقُهُ،
لفتى ً يحلّ بهِ كريمْ

Lèxic - Arabismes residuals en valencià oral?

2009-07-19T11:19:00.012+02:00

Possibles arabismes residuals en el llenguatge col·loquial valencià

Salvador Jàfer i Sanxis

— Ie, tu!; ie, què fas? Residu lèxic de l'introductor vocatiu àrab يا فلان = yā fulān!, pronunciat amb imāla andalusina i morisca يا = ié!?

— Hala o hale!, com a salutació apressada o de comiat, podria tenir relació amb la formaيعال = ya‘āla ('vinga! au!') de l'àrab? (ex.: “Hale! A passar-ho bé!” o el vers de la cançó de Maria del Mar Bonet: “Hala, filla meua, que vols un murtó?”).

—Xe, tu! El famós mot invocatiu valencià no s'ha explicat sinó de manera onomatopeica. Caldria veure-hi un reflex del substantiu àrabشيخ = šeyẖ (cl. šayẖ: 'home vell, mestre')? En les comarques castellonenques es conserva la variant xeic [< Ié, šeyẖ! = يا شيخ ]

El mot gamell. Així l'hem pronunciat tota la vida al Ràfol de Salem (Vall d'Albaida). En normatiu: camell (ll. vg. camellus). La g podria ser un reflex de la pronúncia àrab egípcia o iemenita gámal, pl. gamāl???? Iemenites o egipcis del Xarc Alandalús?? Pel que fa a la paraula llatina camellus tant podria ser un arabisme antic del llatí com ser l’ètim del mateix mot àrab.

I evidentment, el famosíssim ماء = mā' aigua) de la frase adreçada als xiquets: —Vols mà? Potser alguna vegada l'he sentit pronunciar mè, però no n'estic segur.

[Nota: segons que em comunica la professora Dolors Bramon, a qui agraesc l'aportació, és possible que aquest famós ma dels xiquets valencians i catalans (amb la variant mam) siga d’etimologia amaziga, és a dir berber. Si fos així, ¿no es podria considerar que el berber va reforçar el manteniment de la pronúncia de l’àrab clàssic mā', que podria haver conviscut amb una forma dialectal andalusina mè, mi, o alguna cosa de semblant?]

I pel que fa al castellà, algú ha pensat que el usted, o el nostre vosté, poden tenir relació o ser un reflex de l’àrab أستاذ ’ustād (‘professor’) amb les consegüents contaminacions posteriors de vos / vós, tant en castellà com en català? Potser només és una pensada meua, mà se non è vero, è ben trovato.

Potser tot això només són elucubracions intuïtives d’un simple aprenent d’arabista en les beceroles, però són idees que volia comunicar, tant si són veritat com si són només una probabilitat.

Si algun dels lectors em pot ajudar a trobar la resposta d'aquests interrogants, gràcies infinites!

الحمد لله

‘—ẖ

València, 19 de juliol de 2009

València! València!

2009-07-19T11:02:00.006+02:00

Llegint els textos dels poetes valencians andalusins que s'han conservat, es pot veure l'exquisida expressió del seu sentiment envers la bellesa natural de la seua terra i la profunda nostàlgia que en sentien quan se n'allunyaven. Comparat amb l'avanç de la destrucció actual, em sembla quasibé un miracle poder llegir els seus textos.

IBN AL’ABBĀR ALBALANSĪ
(València, 1199-Tunis, 1260)

ابن الابّار البلنسي

— D. núm. 186 —

بَلَنْسِيَّةٌ يَا عَذْبَـةَ المَـاءِ وَالجَنَـى / سُقِيتِ وَإِنْ أَشْقَيْتِ صَوْبَ الرَّواجِسِ
أحبُّ وأَقْلَى مِنْكِ حَـالاً ومَاضِيـاً / بِمُوحِشَةٍ أَلـوت بِعَهـدِ الأَوَانِـسِ
وَمِنْ عَجَـبٍ أَنَّ الدِّيـارَ أَوَاهِـلٌ / وَأنْدُبُها نَـدْبَ الطلـولِ الـدَّوارِسِ

València de dolces aigües i dolços fruits.
Abans generosament regada,
reduïda a la misèria ara.
T’estime, i al mateix temps, t’odie,
paratge desolat
on, passada l’època de les dolces fadrines,
la mort regna ara.
I el més soprenent
és que plore les cases, habitades,
com si d’esborrades ruïnes es tractàs.

(ṭawīl) rima sīn

Traducció de Josefina Veglison (1992)

Música - Amina Alaoui

2009-07-07T12:59:00.000+02:00

Article - Manuel Ardit: Els moriscos i la seua expulsió

2009-06-24T14:51:00.002+02:00

De Pica'm

Per Manuel Ardit

Enguany es fan 400 anys de la publicació del decret del 9 d’abril de 1609 que va decidir l’expulsió dels moriscos de la monarquia hispànica, començant pels valencians. Una efemèride com aquesta és sempre una bona ocasió per a reflexionar sobre l’esdeveniment commemorat i així sol fer-se habitualment des de diverses instàncies.

Aquest any 2009 així s’ha fet i hem vist com s’han convocat congressos, s’han fet exposicions, cicles de conferències i altres actes sobre aquest fet. La revista Afers s’ha sumat en ocasions a aquestes celebracions, especialment quan el fet commemorat tingué una transcendència especial en la història del País Valencià, malgrat que no sempre, perquè habitualment hi ha certa dosi d’oportunisme inconfessable en les remembrances. Ha volgut fer-ho també en aquesta ocasió, encara que el fet commemorat enguany no siga exactament de la mateixa naturalesa que altres que han estat recordats anteriorment. No és exactament de la mateixa naturalesa perquè aquella operació, que un dels articles inclosos en el dossier qualifica de «neteja ètnica», malgrat que va succeir fa quatre-cents anys, és encara d’una rabiosa actualitat per raons que no crec que siga necessari recordar. La historiografia no és precisament una ciència neutral, si és que és una ciència, i fins i tot ens podríem preguntar si és convenient o desitjable que siga neutral. S’ha repetit moltes vegades, i així ho va expressar ja fa molts anys Joan Reglà, que l’historiador sempre interroga el passat des de les preocupacions del present. És probablement per aquesta raó que l’efemèride ha tingut aquest any 2009 tant de ressò, molt més del que tingué, per exemple, el 1909, per no parlar del 1809, en què ningú no se’n recordà. Però alhora la historiografia, o almenys un sector d’aquesta, malda des de fa temps per abandonar el camp de les humanitats, en què habitualment se la classifica, per tal d’ingressar en el més prestigiós de les ciències socials. Fins i tot pot mostrar amb cert orgull com les seues anàlisis qualitatives encaixen amb les reflexions fetes pels científics de la natura que tracten de la teoria de la complexitat. És probable que l’anàlisi dels fets complexos, com ho són sempre els socials i molt especialment els històrics, necessite com a instrument d’anàlisi, entre d’altres, el llenguatge natural.
Des de fa segles, com a mínim des que bol·landistes i mauristes van establir procediments acurats d’anàlisi i crítica de les fonts, i des que Voltaire va defensar l’estudi dels fets econòmics i socials, i no tan sols la narració de regnats i de batalles, la historiografia ha estat movent-se en un terreny imprecís situat entre la literatura, les humanitats i les ciències socials. En bona manera continua situada en aquest indefinit territori, molt apte perquè els prejudicis afecten el treball dels historiadors. Aquest ha estat el cas de la historiografia sobre els moriscos i especialment sobre la seua expulsió, molt influïda per allò que Josep Torró ha anomenat la síndrome postcolonial.

Durant segles, des del mateix moment de l’expulsió, els historiadors del fet han lloat o condemnat la decisió presa per Felip III, situant les seues anàlisis en el terreny polític o moral. Així ho van fer els apologetes de l’expulsió en el mateix segle XVII, així ho van fer també els crítics liberals del XIX i fins i tot així continuen fent-ho, encara de que de manera més subtil, els historiadors actuals, dels segles XX i XXI. El mateix Joan Fuster no va poder evitar, en Nosaltres, els valencians, formular una reflexió sobre com seria avui el País Valencià si ells, els moriscos, no se n’haguessen anat. És difícil sostraure’s a reflexions d’aquesta mena. Al capdavall la historiografia és reflexiva: l’objecte i el subjecte de la reflexió coincideixen.
El lector atent dels articles recollits al dossier probablement observarà aquestes reflexions (en el sentit etimològic de la paraula) que, com he dit adés, probablement són inevitables i també potser no del tot indesitjables. A això hauríem de sumar les perspectives divergents d’aproximació al tema d’historiadors i d’arqueòlegs, d’especialistes en la Inquisició i d’historiadors de la literatura, etc. L’article de Mercedes García-Arenal, que es publica en primer lloc, fa una anàlisi molt subtil d’aquestes contradiccions en l’àmbit de la historiografia castellana. Es tracta d’un món molt diferent al valencià, de moriscos ben assimilats en la societat cristiana (encara que no sempre), en els quals va tenir lloc una mena de sincretisme cultural, en què s’unien elements islàmics i cristians, que atorga a aquests moriscos unes característiques molt particulars.
Afers ha volgut també incloure en el dossier articles d’especialistes sobre altres territoris de la monarquia hispànica en què la població morisca era d’una gran densitat, especialment els regnes d’Aragó i de Granada. De l’article sobre Aragó s’ha encarregat el professor Gregorio Colás, que s’ha centrat en l’anàlisi demogràfica de la població morisca aragonesa, realitzant un estudi dels censos molt detallat que tan sols podia fer un profund coneixedor de la realitat aragonesa i que haurà de ser necessàriament l’estudi de referència a partir d’ara.

Manuel Barrios Aguilera, un dels millors coneixedors de la realitat morisca granadina, s’ha encarregat de l’article sobre els moriscos del regne de Granada. En aquest cas el professor Barrios ha fet un estudi més general en el qual tracta una gran diversitat de temes que inclouen la pròpia definició de l’àmbit geogràfic granadí, els intents evangelitzadors de la població islàmica, l’actuació del Sant Ofici i els intents assimiladors, la insurrecció morisca de les vespres de Nadal del 1568 i la guerra de Las Alpujarras, la dispersió de la població granadina i l’inici de la repoblació així com també, amb certa extensió, l’interessant assumpte, al qual la historiografia ha donat certa atenció recentment, del frau dels ploms del Sacromonte. El lector d’Afers es beneficiarà sens dubte dels profunds coneixements bibliogràfics de l’autor, fins i tot de treballs encara inèdits, com els interessantíssims del professor Boeglin sobre la comunitat morisca granadina establerta a Sevilla.
El primer article de temàtica valenciana és el de Vicent Terol Reig sobre la matança de musulmans perpetrada per les milícies agermanades de Vicent Peris a Polop l’any 1521. Es tracta d’un fet anterior a la conversió dels mudèjars valencians en moriscos, però imbricat en l’origen del problema i de la solució. Vicent Terol fa una reconstrucció acuradíssima i microscòpica d’aquell fet que qualifica d’excepcional, ja que en aquell cas el bateig no fou garantia de la vida. L’autor no fa tan sols una reconstrucció dels fets sinó també de la «versió oficial» dels fets, és a dir, de la seua vessant propagandística que pretenia criminalitzar la Germania. Les declaracions de testimonis presencials, bé que tan sols dues i molt posteriors als fets, i una confrontació de les fonts, permeten a Terol concloure que la xifra de morts degué estar entre 800 i 1.000, i que molts supervivents, uns 500, van fugir i embarcar en naus barbaresques. La matança fou el resultat d’una situació de pànic entre els agermanats, numèricament inferiors als cavallers i enfrontats a l’amenaça que plantejava la presència de les naus nord-africanes i el perill d’una insurrecció general dels sarraïns de la comarca.
L’article de Manuel Lomas aprofundeix en un tema clau de l’expulsió dels moriscos, el de la col·laboració de la noblesa valenciana amb la monarquia en una operació que sabia que implicaria la seua ruïna. Fa molts anys James Casey ja va plantejar que una fracció de la noblesa valenciana es trobava a final del segle XVI en una difícil situació econòmica i que potser va pensar que l’expulsió dels moriscos li donaria l’oportunitat de redreçar les seues rendes. També van arribar a la conclusió que, com que la mesura era decidida, la millor opció era col·laborar amb el poder central de l’estat. Lomas en el seu article aporta documentació nova que permet de precisar i matisar aquesta problemàtica. Resulta clar que la decisió es va prendre d’esquenes a la noblesa valenciana, si descomptem Lerma, a qui tan sols en part podem considerar noble valencià. D’ací se’n deriva que la monarquia necessités suports i que els va aconseguir a través del duc de Gandia, un del principals perjudicats, del recentment promogut comte de Bunyol, Gaspar Mercader, i secundàriament d’altres senyors. Els nobles submisos van ser recompensats amb comissions importants als ports d’embarcament, de les quals sens dubte van traure beneficis econòmics, com fou el cas, per exemple, del comte d’Elda o del senyor d’Albatera pel que fa al port d’Alacant. Però la noblesa valenciana a penes no va participar en les operacions militars, llevat d’algunes comeses de caràcter més aviat honorífic, concentrades a la ciutat de València, cosa que revela que es desconfiava d’ella. La complicitat dels senyors fou més important en la repressió de les revoltes de la Mola de Cortes i la Vall de Laguar, i també d’aquestes campanyes en tragueren beneficis. Els nobles que més van col·laborar van rebre compensacions, en forma de senyories o càrrecs oficials, però no hi havia per a tots, i a més a més allò era pa per a avui i fam per a demà. La monarquia va saber dividir hàbilment els nobles valencians i obtenir-ne els beneficis corresponents.
El treball de Rafael Benítez analitza, a través d’un cas particular, la captura a les costes d’Alger d’un morisc granadí que fou portat a Mallorca, processat per la Inquisició i finalment executat a València, per falta de mitjans de la Inquisició mallorquina, les contradiccions de tot tipus implícites en el procés d’expulsió. L’ancià Francisco Pérez, àlies Alí, va patir, durant la seua llarga reclusió i judici inquisitorial, un greu conflicte d’identitat que en bona manera reflecteix les contradiccions assenyalades més amunt. Efectivament el morisc Alí no va arribar mai a comprendre per què, essent cristià batejat, havia estat expulsat al nord d’Àfrica i per què després, vivint en terra islàmica, va ser jutjat per ser musulmà, que era precisament la raó per la qual havia estat expulsat. El professor Benítez analitza, prenent com a base el cas de Francisco Pérez, àlies Alí, els problemes legals i teològics que va plantejar l’expulsió.
La revista Afers no ha publicat mai articles de naturalesa científica, entenent com a tals aquells que s’allunyen de les preocupacions i els mètodes habituals de les humanitats. Però en aquest número ha fet una excepció incloent-ne dos. El primer d’aquests, obra del professor de la universitat nord-americana de Harvard, Eric Chaney, ressuscita en certa manera un vell fantasma historiogràfic valencià, el de les conseqüències a llarg termini de l’expulsió dels moriscos. Aquesta problemàtica s’ha estat discutint com a mínim des de les Corts de Cadis, però el debat es va renovar en els anys setanta del segle XX, en part com a conseqüència d’un llibre de l’autor d’aquesta presentació, en què feia una interpretació del règim senyorial valencià a final del segle XVIII molt dependent de la imatge que en van donar els diputats valencians durant la discussió del decret d’abolició de les senyories a Cadis l’any 1811. Altres autors van elaborar posteriorment models més acurats sobre les greus conseqüències de l’expulsió dels moriscos en l’economia del País Valencià, que feien fins i tot aquest fet responsable d’un suposat endarreriment econòmic i del fracàs de la industrialització valenciana en el segle XIX. El debat fou molt viu i altres historiadors van qüestionar aquesta interpretació, però és molt probable que en la discussió hi hagués alguns malentesos i es passessen per alt algunes circumstàncies. Des de la Segona Germania del 1693 els llauradors valencians de pobles de senyoria han tingut la percepció que la seua situació era pitjor que la d’aquells que havien estat cristians abans de l’expulsió, i aquest és un fet comprovat. Probablement aquesta interpretació era alguna cosa més que una simple percepció interessada. S’ha discutit molt si les condicions amb què es va fer la repoblació van ser millors o pitjors que les que antigament havien hagut de suportar els moriscos, però no s’ha parat atenció en el fet que, de tota manera, a les localitats repoblades aquelles condicions van ser pitjors que a les cristianes. D’alguna manera els senyors valencians van intentar reproduir el sistema colonial existent abans de l’expulsió, però ara sobre vassalls cristians de natura. Aquest fet fou la causa de les tensions socials ben visibles en el camp valencià durant els segles XVII, XVIII i XIX fins a l’abolició de les senyories. L’article de Chaney torna sobre aquesta problemàtica utilitzant una metodologia economètrica i la seua aportació amb total seguretat s’haurà de tenir en consideració en el futur.
Finalment, Afers ha volgut posar a la disposició dels seus lectors una versió, desproveïda de gran part del seu contingut tècnic, d’un article publicat originalment en The American Journal of Human Genetics, que va tenir aquest any 2009 alguna repercussió en els medis periodístics. El professor Francesc Calafell ha tingut l’amabilitat d’escriure aquesta versió més intel·ligible per a lectors no especialistes del treball en qüestió. Les seues conclusions són molt interessants, però plantegen tants problemes com fets descobreixen. Efectivament, les restes genètiques de poblacions nord-africanes a la península Ibèrica són avui dia més abundants als territoris occidentals que no pas als orientals, que és on en principi es podia esperar que haguessen predominat. Les conclusions de l’estudi requeriran sens dubte molta reflexió per part dels historiadors i algun tipus de col·laboració entre aquests i els genetistes, però pel que fa al País Valencià semblen suggerir que l’expulsió fou una operació que es realitzà de forma molt completa i que els matrimonis mixtos entre musulmans i cristians van ser molt pocs i es poden considerar quantitativament menyspreables. Potser un fenomen invers es va produir als territoris occidentals de la península. No pot dubtar-se que molts dels musulmans valencians expulsats l’any 1609 procedien d’habitants antics del territori que simplement van acabar abraçant la fe islàmica. Les creences religioses òbviament no deixen petja genètica. Però si les terres orientals d’al-Àndalus van rebre, com sembla ben establert, contingents importants de població nord-africana, els rastres genètics que pogueren aportar es van esborrar en gran manera com a conseqüència de l’expulsió.

* * *

A la secció «Postscriptum» encara hem volgut donar notícia —cosa que fa María José Badenas— de l’exposició, del catàleg i del documental Entre terra i fe. Els musulmans al regne cristià de València (1238-1609), on han col·laborat alguns especialistes sobre el tema, i que ha volgut ser una commemoració d’aquella expulsió d’una part tan important de la població valenciana, ara fa tot just quatre-cents anys.

I finalment, a la mateixa secció hem publicat una part de les memòries de l’historiador Tulio Halperin Donghi, la part on explica els seus darrers anys d’estudiant a la convulsa Argentina peronista i el seu viatge i estada a París, amb Braudel, i posteriorment a la Barcelona i la València de la postguerra, on va visitar els arxius per recollir la informació que faria servir per redactar la seua tesi doctoral. Resulta molt interessant veure els seus contactes amb historiadors argentins i, sobretot, francesos (Braudel fou el seu mestre i qui el va dirigir en els seus estudis). El llibre de l’historiador argentí, independentment dels anys transcorreguts des que el va escriure, ens dona una visió encara vàlida actualment, on els enfrontaments entre els musulmans/moriscos amb la població cristiana no responia a una diferència, diguem-ne «de civilitzacions», sinó a les friccions socials d’una població sotmesa amb unes relacions «colonials» que s’establiren en el mateix moment de la conquesta cristiana del segle XIII.

Vídeo - Música - Cheika Remitti et Medahattes

2009-06-24T13:53:00.003+02:00

Vídeo - Els moriscos de Benifairó

2009-06-23T14:09:00.001+02:00

Per un independentisme deslliurat del sionisme

2009-06-04T20:45:00.002+02:00

Per un independentisme català deslliurat del sionisme

til | Declaracions | dimarts, 14 d'abril de 2009 | 19:43h

És prou ben sabut i notori com sectors importants de l'independentisme català han tingut com a referència rellevant el sionisme i la creació de l'Estat d'Israel i com s'hi han emmirallat.

La pretesa creació heroica d'una nova pàtria en ple s. XXI, la recuperació de la llengua, la construcció d'una forta identitat col·lectiva fermament arrelada en el territori, han estat, entre d'altres, aspectes de l'Israel modern que han animat certs sectors del catalanisme a prendre'l com a exemple a seguir en el camí cap a la independència. Altres dimensions, com ara el suposat caràcter democràtic de l'estat d'Israel enmig de pobles i estats pretesament despòtics del proper Orient, o el fet de ser l'avançada de la modernitat occidental enmig del suposat tercermundisme àrab i islàmic, també han contribuït a fer que el projecte independentista català s'hi sentís representat.

Aquest fenomen ha comportat no poques complicitats i aliances des del nacionalisme català envers el sionisme arreu dels Països Catalans, no només entre sectors d'arrel jueva, ans també entre sectors aliens a aquest origen que hi han vist un model positiu.

Grups de pressió en tots els àmbits de la vida social, cultural, política i econòmica han estat i són força actius per tal de fomentar l'adhesió i solidaritat amb el sionisme, identificar-hi la catalanitat, promoure'n els valors i combatre'n els adversaris.

Tanmateix, si hom analitza els valors i l'ideari d'aquests corrents, hi troba molt sovint concepcions sociopolítiques elitistes, militaristes i autoritàries, en darrera instància legitimadores de la raó d'estat per damunt de la democràcia i legitimadores del colonialisme i de l'imperialisme occidental en el món, així com de l'israelià en la seva regió, és a dir, del sionisme. En aquest darrer cas, fins i tot, amb la paradoxa que corrents independentistes catalans legitimen i justifiquen la negació o limitació del dret a l'autodeterminació del poble palestí en els seus propis territoris, avui ocupats per Israel, per causa de la solidaritat prioritària amb l'Estat israelià i amb el seu projecte sionista. Aquesta paradoxa posa de manifest que en aquests corrents del nacionalisme català el dret a l'autodeterminació i la solidaritat amb els pobles i nacions sense estat no són principis generals referits a un dret col·lectiu inalienable, ans un instrument en la defensa d'un cert model de societat, avui representat pel sionisme en la seva regió, basat, pretesament, en una democràcia liberal, que no dubta, però, a negligir els seus propis principis de llibertat, igualtat i diversitat, si es tracta de defensar els seus interessos, esdevenint un estat autoritari, militarista i colonialista.

L'estat d'Israel ha esdevingut un model de societat palesament militarista, autoritari, elitista, excloent, supremacista, racista, integrista i colonialista, que avui no té cap escrúpol en incomplir totes les resolucions de l'ONU que no li són favorables i les convencions de Ginebra, que ha estat plenament còmplice, en un passat no molt llunyà, del règim de l'apartheid a Sudàfrica i que està duent a terme una pràctica de neteja ètnica i de genocidi envers el poble palestí.

I és precisament d'aquests valors i visions dels que cal que s'alliberi urgentment l'independentisme català, per tal de poder bastir i dur a terme un projecte nacional veritablement democràtic i integrador, que contribueixi al progrés general de la humanitat i dels pobles, i a la construcció de nous paradigmes de llibertat, justícia, democràcia, diversitat i solidaritat, en el present context de globalització i de crisi de la civilització occidental moderna, de la qual l'estat d'Israel n'és una expressió fanàtica i un defensor violent.

Deslliurar-se, doncs, del sionisme i de l'emmillarament amb un estat d'Israel en estat degeneratiu, és avui una ruptura imprescindible per tal de poder definir i construir un nou projecte nacional per als Països Catalans, original, innovador i que contribueixi a la pau, a la justícia i a una nova democràcia en el món.

Com a projecte d'alliberament, l'independentisme català cal que s'inscrigui en una lògica d'emancipació de la ment i de l'ànima d'Europa i de la Mediterrània, així com de construcció d'un projecte euromediterrani veritablement democràtic, fonamentat en els drets col·lectius dels pobles i lliure de tota lògica colonial.

Ben segur que aquest deslliurament contribuirà també positivament a la nostra capacitat per assumir i incorporar creativament i en pau les arrels semites, tan hebrees com àrabs, jueves i musulmanes que, entre d'altres, han format part de la diversitat d'orígens i d'influències que ens han generat com a poble.

Terra i Llibertat
Països Catalans, abril del 2009

Bibliografia - Els viatges d'Ibn Jubair

2009-05-17T17:06:00.002+02:00

Ibn Jubair, poeta i viatger musulmà de Xàtiva, nascut el segle XII i mort a principi del XIII, va ser el creador de la rihla, gènere literari islàmic que narra un viatge, especialment de pelegrinatge a La Meca.

Els viatges d’Ibn Jubair descriu de manera completa i viva la sortida des de Granada i el pas per totes les grans ciutats de l’Orient àrab: Alexandria, El Caire, la Meca, Bagdad, Damasc, Palerm... El llibre, a més del seu contingut pietós, és un document imprescindible per a conèixer el Mediterrani de l’època, per a saber de la climatologia, la navegació, la gastronomia, el transport, el paisatge, els costums i les condicions de la gent que Ibn Jubair es va trobant pel camí.

Presentem en català per primer cop aquest essencial llibre de viatges, amb il·lustracions de l’època, cartografies i una introducció que ens situa l’autor en el seu context històric, cultural i religiós.

ELS VIATGES D’IBN JUBAIR
Introducció: Francesc Espinet
Traducció: Pere Guixà i Lyes Belkacemi

Llibres de l’Índex
Viatges
Primera edició: novembre de 2008
ISBN: 978-84-96563-071-1
Págs 364

Preu: €30,00

Per fi en català els viatges de l'andalusí de Xàtiva Ibn Jubair (segle XII), la famosa Rihla, un clàssic de la literatura de viatges, reconegut com un dels iniciadors del gènere en la literatura àrab. És una llàstima que l'editorial Llibres de l'Índex no tinga més cura en la correcció lingüística i tipogràfica dels seus textos (especialment greu és el desgavell a l'hora de transliterar els antropònims, topònims i paraules aràbs al català).

Bibliografia - Abdennur Prado - El retorn de l'islam a Catalunya

2009-05-17T16:55:00.003+02:00

El retorn de l’islam a Catalunya es planteja com una anàlisi transversal i interdisciplinària sobre les relacions entre història, drets religiosos i catalanitat, dins de la Catalunya del segle XXI. El llibre examina la situació de les comunitats islàmiques, caracteritzada a grans trets per la precarietat social, l’incompliment de drets religiosos, la desigualtat jurídica respecte del cristianisme, la islamofòbia, la fragmentació i les rivalitats ideològiques, l’avanç del fonamentalisme i les ingerències estrangeres. Davant d’aquesta panoràmica, Abdennur Prado defensa la necessitat de recuperar la memòria històrica de l’islam català i de basar-se en els moviments progressistes dins de l’islam, i fa una crítica esfereïdora de la gestió religiosa de la Generalitat de Catalunya. Un assaig provocador, escrit amb la voluntat de transformar una situació que condueix inexorablement a una fractura social dins de la nostra societat.

EL RETORN DE L’ISLAM A CATALUNYA
Abdennur Prado

Primera edició: novembre del 2008
Llibres de l'Índex
Descoberta
ISBN: 978-84-96563-68-1
Págs 268

Preu: €18,00

Molt interessant i provocatiu l'anàlisi que fa Prado de la visió de la historiografia catalana, especialment la del segle XIX i XX, sobre l'islam i les seues relacions amb la identitat de Catalunya.

Bancaixa presenta l'últim llibre de Vicent Josep Escartí, Jaume Bleda i l'expulsió dels moriscos valencians

2009-05-09T19:18:00.003+02:00

11/03/2009

Bancaixa ha presentat l'últim llibre de Vicent Josep Escartí, Jaume Bleda i l'expulsió dels moriscos valencians, i se suma així a la commemoració del IV centenari de l'expulsió dels moriscos del Regne de València.

L'obra incorpora un testimoniatge documental coetani a este esdeveniment, el Libro Octavo de la Corónica de los moros de España, del religiós Jaume Bleda, a què Escartí ha afegit un estudi detallat que ho explica i ho emmarca en el seu moment històric.

En la primera part del llibre, l'autor fa un recorregut per la historiografia valenciana. Estudia la vida dels moriscos al llarg del segle XVI i els moments immediatament posteriors a la seua expulsió, el 1609. Açò permet situar l'obra del dominic d'Algemesí, Jaume Bleda, en les coordenades correctes.

Un segon apartat posa al dia les dades bibliogràfiques referides a Jaume Bleda i comenta tant aspectes de la seua biografia –i en especial el seu paper com a impulsor de l'expulsió dels moriscos–, com de la producció literària d'este frare que, a més, va ser el fundador del convent dominicà de Sant Vicent, d'Algemesí.

El tercer apartat estudia els aspectes més rellevants de la Crónica de los Moros de España (publicada a València el 1618) destacant aquells episodis en què Jaume Bleda va posar la seua atenció. Este apartat analitza els set primers llibres de la Crònica.

El quart apartat és una anàlisi més detallada del huitè llibre de la Crònica, que porta per títol De la justa y general expulsión de los moriscos de España i que és, sens dubte, la part més original i interessant de la Crònica. L'estudi emfatitza, arribats a este punt, la importància de Bleda en l'expulsió morisca –com a persona implicada directament i que s'autojustifica en el seu escrit– i també en la funció apologètica de Bleda, respecte a l'expulsió.

Este fragment de la Crònica segurament va ser pensat per Bleda com un llibre ben diferenciat, capaç de funcionar per si mateix, i, de fet, és l'únic que presenta una portada interior exclusiva. Relata des dels primers esforços per part de la societat valenciana per portar a terme l'expulsió –i en especial els de Bleda mateix–, però també es detecta l'oposició d'una altra part important dels valencians, que eren contraris a l’expulsió, especialment per motius econòmics. Bleda conta en primera persona les seues experiències i es refereix al procés de desterrament, ja el 1609. Repassa amb detall els episodis bèl·lics de la resistència morisca (la Vall de Laguart i la Mola de Cortes) i també relata l'expulsió de tots els moriscos de la monarquia hispànica.

L'Apèndix conté una sèrie de documents i escrits literaris coetanis a l'expulsió dels moriscos. Entre els més destacables està la vertadera relació de Maximilià Cerdà de Tallada, únic escrit en valencià que narra el desterrament dels moriscos, i altres texts de Bleda o del dietarista Porcar, a més d'algun document d'especial rellevància, com l'edicte que decretava l'expulsió.

Commemoració del IV Centenari de l'expulsió dels moriscos del Regne de València el 1609

Esta no és l'única acció que Bancaixa ha emprés per recordar esta luctuosa data. De fet, l'Entitat patrocina l'exposició Entre tierra y fe. Los musulmanes en el reino cristiano de Valencia.

Esta mostra pretén donar a conèixer la vida dels antics habitants del Regne de València obligats a triar entre l'amor a la seua terra o el culte a la seua fe. Podrà veure's fins al 28 de juny a la Universitat de València, La Nau.

Exposició - Moriscos del sud valencià

2009-05-05T08:03:00.003+02:00

S’inaugura l’exposició Moriscos del sud valencià

7 abril 2009

Fa 400 anys, el 3 d’octubre de 1609, prop de 500 famílies il·licitanes marxaren cap al port de Santa Pola per a iniciar un llarg exili sense retorn. La xifra pot doblar-se si considerem la població “morisca” de la comarca. Al conjunt del regne arribaren als 130.000 deportats i a 300.000 en el total dels territoris de la monarquia. Davant de l’ enormitat del drama humà, els poders de l’època es justificaren apel·lant a causes polítiques i religioses. Potser els ‘moriscos’ no eren ja majoritaris a les nostres terres, però encara n’eren molts. I, sobretot, eren el fil conductor que unia passat i present, ja que els seus avantpassats havien habitat el nostre territori durant les etapes que, convencionalment, anomenem ibèrica, romana o visigoda.

L’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó i l’Institut Municipal de Cultura d’Elx volen aprofitar la commemoració per a revisar aquest fet, un dels més importants de la història valenciana. La mostra s’articula al voltant de l’expulsió, de les seues causes i consequències, però, a més a més, preten oferir una visió global dels “moriscos” més enllà del tòpic. També vol incitar a una reflexió des del punt de vista històric sobre la convivència entre persones de cultures diferents.

L’exposició s’articula en cinc blocs temàtics

1. L’expulsió dels moriscos

S’intenta ací un primer acostament a una comunitat, que, d’un dia a l’altre, va deixar d’existir a partir del decret d’expulsió publicat el 22 de setembre del 1609. Es tracta en aquest apartat del volum de la deportació, les vivències dels protagonistes, sempre a través del relat dels contemporanis de la deportació; de les notícies sobre l’arribada a la costa africana, dels que van quedar, del botí de l’expulsió i, per fi, de l’anul·lació de la memòria del col·lectiu i la posterior recreació estereotipada del musulmà.

2. La memòria dels oblidats

El segon bloc es dedica a la societat -dual- sorgida arran de la conquesta cristiana de les terres de la vall del Vinalopó, on van coexistir un col·lectiu d’andalusins nadius (islamitzats en l’alta edat mitjana, però d’origen bàsicament peninsular) i cristians septentrionals, sobretot aragonesos i catalans; una societat de vencedors i vençuts. Es fa, així, una aproximació a la història d’una cohabitació que es desenvolupa entre la destrucció de la societat islàmica i l’expulsió de la comunitat morisca, les conflictives relacions entre cristians i musulmans, l’elaboració de la teoria de la conspiració interior o del “moro” quinta columna de les amenaces exteriors, el bateig forçat de 1525-1526, les polítiques formalment assimiladores d’autoritats cívils i religioses i la resistència del col·lectiu “morisc”.

3. Persones i col·lectivitats

S’intenta contestar a la pregunta qui eren realment els moriscos a través de d’una aproximació a qüestions com la distribució sobre el territori, la demografia morisca, la mobilitat i la diferenciació interna de la comunitat. També als elements més caracteritzadors del col·lectiu, como són la religiositat, els costums i, sobretot, la llengua.

4. Els fruits de la terra

S’analitza ací l’economía morisca: el paper de l’aigua i el regadiu, les terres de secà, els productes de la terra, el paper de la ramaderia, l’explotació de les àrees no cultivades, l’artesania i les manufactures i les activitats comercials.

5. L’espai construït

Finalitza la mostra amb un bloc dedicat a l’ocupació de l’espai rural i urbà i l’equipament domèstic. La desaparició de les antigues alqueries musulmanes, l’equipament de l’àmbit rural, la casa urbana, l’estructura dels nuclis urbans i els cementeris formen els apartats que tanquen l’exposició.

Com poder visitar l’exposició?

Els col·legis, els instituts, les escoles d’adults i altres col·lectius, que hi estiguen interessats, han de trucar al 96 665 82 03 (de dimarts a dissabte, de 10.00 a 13.30h i de 16.30 a 20.00h; diumenges i festius de 10:30 a 13:30h). La visita té una durada màxima de 50 minuts i es pot fer en dos torns: de dimarts a divendres, de 10.00 a 11.00 h, primer torn, i de 11.00 a 12.00 h, segon torn. Aquests torns funcionaran des del dia 21 d’abril al 19 de juny de 2009. Es recomana el grup tinga un nombre màxim de 30 persones. El públic en general podrà visitar l’exposició sense necessitat de fer cap reserva prèvia.

Cal recordar que el MAHE, lloc on s’ha ubicat l’exposició, roman tancat cada dilluns. Per tant, l’exposició serà oberta al públic des del dia 7 d’abril al 30 d’agost de 2009, de dimarts a dissabte –de 10.00 a 13.30 h i de 16.30 h a 20.00 h- i diumenges i festius –de 10.30 a 13.30 h.

Expulsados 1609 - La tragèdia dels moriscos - Vida Morisca

2009-05-01T16:20:00.001+02:00

Tràiler d'Expulsados

2009-05-01T16:16:00.001+02:00

Presentació de JUNTS, l'Associació Catalana de Jueus i Palestins

2009-04-30T11:29:00.002+02:00

Font: palestina.cat

Avui dijous 30 d'abril a les 19:30h a l'Ateneu Barcelonès, farà el primer acte públic l'Associació Junts, una entitat catalana que aplega jueus i palestins. Sota el títol 'Israel-Palestina, del conflicte al diàleg', dos membres de l'associació, Laurent Cohen i Omar Abdul Jawad participaran en una conferència-tertúlia, a dos quarts de vuit del vespre. Aprofitant l'avinentesa, Sara Epstein i Alex Hinno, també membres de l'associació parlen a VilaWeb TV sobre la mateixa.

*JUNTS* es posa al servei de la societat catalana per fer plegats un treball de divulgació, pedagogia i sensibilització en contra del racisme i la guerra. I perquè s'escolti una veu jueva i palestina conjunta, que mostri que a partir d'exemples de col·laboració i diàleg, com a ciutadans compromesos, es pot construir una pau justa al Pròxim Orient. JUNTS condemna qualsevol manifestació de judeofòbia, islamofòbia, discriminació o racisme, i vol que es faci justícia amb el poble palestí d'acord amb el dret internacional i les resolucions aprovades per les Nacions Unides.

Bromera recorda l'expulsió dels moriscos valencians

2009-04-27T13:56:00.005+02:00

Aquest abril es compleixen 400 anys d’un decret que va canviar la història

El 4 d’abril de 1609, el Consell d’Estat va proposar formalment la deportació completa dels moriscos, els descendents dels musulmans convertits al cristianisme, de tots els regnes de la Península Ibèrica, començant pels del Regne de València. Enguany, quan fa 400 anys d’aquest esdeveniment, Bromera publicarà dos títols per a endinsar els lectors en un període clau de la nostra història que ha determinat el nostre passat i encara marca el nostre futur: La llegenda del corsari, de Francesc Gisbert, que va guanyar el Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil, i l’obra de gran format Vida i final dels moriscos valencians, de Joan F. Mira.

Aquest mes d’abril, coincidint amb l’efemèride, arriba a les llibreries La llegenda del corsari, de Francesc Gisbert, publicada en la col·lecció «Esguard», de narrativa històrica juvenil. La protagonista d’aquest llibre, una jove morisca, haurà d’enfrontar-se a tot tipus d’aventures, incloses la intriga d’un assassinat misteriós, l’amenaça de la Inquisició, la persecució dels bandolers i les incursions dels corsaris de Berberia. L’acció, ambientada a la fi del segle XVI, comença en una alqueria a les valls del Comtat i ens condueix des d’Alcoi, Cocentaina i Xàtiva fins a les rutes corsàries de la Mediterrània.

D’altra banda, el prestigiós escriptor Joan Francesc Mira prepara Vida i final dels moriscos valencians, que acostarà aquest esdeveniment clau de la nostra història al gran públic. Aquest títol, que es publicarà el pròxim mes de novembre en la col·lecció «Grans Obres Bromera», serà un volum de gran format, amb una enquadernació acurada i profusament il·lustrada. En aquest llibre, Mira desmunta el mite d’un Regne de València medieval on convivien en pau i harmonia cristians, musulmans i jueus.

Així, explica com, a partir de la primera meitat del segle xiii, hi havia una població autòctona musulmana sotmesa que progressivament quedarà en posició de minoria marginada, uns pobladors nous que ocupen a poc a poc el territori fins a formar-hi una majoria cristiana, i grups urbans de jueus que sempre formaren una minoria reduïda i segregada. Després, l’expulsió dels jueus i la conversió forçada dels musulmans durant la guerra de les Germanies enceta una nova etapa, la dels musulmans valencians sota el poder d’un estat cristià, que acabaria tràgicament amb l’expulsió del 1609. Al Regne de València, aquesta mesura va comportar la desaparició de gairebé un terç de la població, la qual cosa va tenir conseqüències directes en l’agricultura i l’economia, i també en el teixit social del nostre país.

A més, en la pàgina d'inici del web de Bromera hem habilitat un espai especial dedicat a la commemoració d’aquesta fita històrica, en què trobareu altres llibres del nostre catàleg que poden servir també per a abordar el tema dels moriscos, com ara Uns papers en una capsa, de Carme Miquel (col·lecció «El Micalet Galàctic»); L’esclau del Mercadal, de Dolors Garcia i Cornellà (col·lecció «Esguard»); Allah Akbar (El morisc), de Miquel Ferrà (col·lecció «Esguard»); Diumenge de Glòria, de Vicent Ortega (col·lecció «L’Eclèctica»), i Crim de Germania, de Josep Lozano (col·leccions «L’Eclèctica» i «Els Nostres Autors»).

© Edicions Bromera 2009

Poesia - Ibn Azzaqâq de València - Epitafi per a si mateix

2009-04-23T10:05:00.006+02:00

ابن الزقاق البلنسي

[نفح ، ٦، ١١٠]

و قال ابن الزقاق: ويقال: إنها مكتوبة على قبره: [الطويل]

أإخوانـنا والمََـوت قد حـال دونـنـا وللمـوت حُكْـم نافـذ في الخــلائق
سـبـقـتـكـم للمـوت والعـمر طـتـية وأعـلــم أن الكــل لا بـد لاحــقــي
بعيشكم أو بأضطجاعي في الثرى ألم نـك في صفـو مِن العيش رئق
فمن مر بي فليمضِ لي مترحـمـا ولا يـك منـسـيـا وفـاء الأصــادق

’ā ’iẖwānānā, walmawtu qad ḥāla dūnānā
walilmawti ḥukmun nāfidun fī lẖalā’iqi
sabáqtukumu lilmawti wal‘umru ṭayyatun
wa’a‘lamu ’anna lkulla lā budda lāḥiqī
bi‘ayšikumu ’aw bi’aḍṭiŷā‘iya fī ṯṯarà
’alam naku fī ṣafwin mina l‘ayši ra’iqi
faman marra bī falyamḍi lī mutaraḥḥiman
wa lā yaku mansiyyan wafā’u l’aṣādiqi

Heus ací l'impressionant epitafi que Ibn Azzaqqâq (m. 528/530=1133/35) de València va compondre per a si mateix:

"De vora vós, amic, m'ha tret la mort,
llei fatal que ens allunya als humans.
Si m'ha tocat d'anar-hi a mi primer,
un dia, potser prompte, vindreu vós.

Per vida vostra i pel meu somni dolç:
no fou un goig el nostre viure ardent?
Pregueu per mi, els qui passeu per la tomba,
i a l'amistat pagueu la fe jurada."

(Josep Piera, Poemes de l'orient d'Al-Àndalus, Barcelona, 1987, p. 50)

"De vuestro lado me robó la muerte,
inexorable ley de los humanos.
En ella os precedí; pero, a la postre,
no tardaremos en hallarnos juntos.

Decid, por vida vuestra y por mi sueño:
¿No fué nuestro vivir una delicia?
Ore por mi quien por mi tumba pase,
y pague a la amistad la fe jurada.

(Ibn Al-Zaqqâq, Poesías, edición y traducción en verso de Emilio García Gómez, Madrid, 1978, ps. 94-95).

Música - Luis Delgado - Balànsiya

2009-04-23T08:21:00.004+02:00

Balànsiya - La llum de la Xarquia

بلنسية, نور الشرق

Bibliografia - La música araboandalusina

2009-04-18T21:13:00.004+02:00

[Poché 2005] = Christian Poché. La música arábigo-andaluza. Madrid. Akal Ediciones. 1997, 2005.

[Traducció de la contraportada] Aquest llibre aclareix els orígens àrabs i andalusins d'una música desenvolupada des del segle IX al llarg d'una mitja lluna que enllaçaria Mossul amb Saragossa, i que beu tant de fonts orientals com occidentals.

La música araboandalusina existeix avui en la seua forma clàssica, la nûba, una suite vocal i instrumental que prefigura algunes de les grans formes clàssiques però que també perviu en repertoris àrabs com el malhun, el xaabí el hawzí.

Conserva una vitalitat extraordinària en tots els països del Magrib, és objecte de nombrosos concerts, enregistraments, anàlisis i polèmiques i s'ha convertit en un emblema de la consciència cultural àrab.

Christian Poché nasqué el 1938 a Alep, punt de confluència cultural entre les civilitzacions d'Orient i Occident. És compositor, crític musical, conferenciant, assessor i home de lletres, i és, a més un investigador experimentat en la labor de camp i en les necessitats científiques del segle XXI.

El llibre conté un disc compacte que reuneix enregistraments històrics extrets d'una col·lecció particular de discos de 78 rpm no reeditats.

[Músicas del Mundo (www.akal.com)]

----

[NdT] Per a quan l'estudi de l'influx de la música andalusina en la tradició musical dels Països Catalans?

La Intifada - Mariem Hassan

2009-04-18T10:47:00.001+02:00

Impressionant la manera de cantar d'aquesta cantant saharauina.

L'expulsió dels moriscs

2009-04-14T23:06:00.002+02:00

Vilaweb

Actes, congressos i exposicions commemoren els quatre-cents anys del decret de Felip III

El 2009 fa quatre-cents anys del començament de l'expulsió dels moriscs, els descendents dels musulmans que van continuar a la península Ibèrica després de l'ocupació duta a terme pels regnes cristians dels territoris on vivien des de la primeria del segle VIII. L'expulsió, culminació d'un ambient d'intolerància religiosa creixent i ja anticipada amb la dels jueus el 1492, va ser decretada el 9 d'abril de 1609 pel rei Felip III de Castella, i va afectar tant els moriscs de la corona castellana com els de la corona catalano-aragonesa, forçats a abandonar la terra de naixença i la dels avantpassats en direcció, principalment, al nord de l'Àfrica (pdf). A la corona catalano-aragonesa, l'expulsió va tenir una gran repercussió perquè els moriscs representaven el 20% de la població. A l'Aragó eren 60.000, força més que a Catalunya, poc més de 4.000. Ara, on n'hi havia més, de llarg, era al País Valencià, cap al 34% de la població (entre 117.000 i 170.000). En aquest territori, el primer on es va aplicar el decret d'expulsió, les conseqüències econòmiques van ser molt negatives i la repoblació posterior, molt lenta. Els quatre-cents anys de l'expulsió dels moriscs es commemoren amb actes, congressos i exposicions a tota la península Ibèrica i el nord de l'Àfrica.

De resultes de l'expulsió, els moriscs es van establir, no sense problemes, principalment al nord de l'Àfrica (el Marroc, Tunísia, Algèria i alguns països subsaharians) i Turquia (sobretot a Istanbul). Alguns, fins i tot, van anar cap a l'Amèrica del Sud.

Actes commemoratius

Els actes es van obrir el 21 de febrer passat amb un concert a Llíria (Camp de Túria), en què van participar Miquel Gil, Botifarra, l'Orquestra Àrab de Barcelona i la secció de vent de la Unió Musical. L'acte va ser organitzat per l'Institut d'Estudis Comarcals del Camp de Túria, que dedicarà bona part de la programació d'enguany a commemorar 'els quatre-cents anys d'absència' de la cultura dels àrabs valencians.

Congressos

El Centre d'Estudis Locals del Vinalopó, per la seva banda, va organitzar el 27 i 28 de març a Novelda el congrés 'La comunitat morisca al Vinalopó. Quart centenari de l'expulsió (1609-2009)', amb una dotzena de ponències i rutes pel territori. I a Barcelona, aquesta setmana es tocarà un aspecte col·lateral al congrés De Fortuny al Capitán Trueno. L'imaginari sobre el món àrab i l'islam: la imatge gràfica que des d'occident s'ha donat del món àrab i, també, la revisió innovadora del mutu desconeixement entre els mons occidental i oriental, que va suscitar fets com l'expulsió dels moriscs.

Amb tot, el principal congrés d'enguany es farà el mes de maig a Tunísia, un dels indrets d'acollida dels milers de moriscs expulsats de la península Ibèrica.

Exposició a la UV

Quant a exposicions, la Universitat de València va inaugurar el 26 de febrer 'Entre terra i fe'. Il·lustra, en tres apartats, el conflicte de la comunitat morisca, de religió musulmana, amb una societat cristiana cada vegada més intolerant. Al primer, emmarcat en la primera meitat del segle XIII, ens presenta la València de l'època de la conquesta cristiana. Al segon s'enfoca la conversió forçosa al cristianisme sota pena d'expulsió. I, finalment, el tercer és dedicat a l'herència islàmica del territori valencià. L'exposició es clausurarà el 28 de juny.

Els moriscos de Catalunya

2009-04-10T09:14:00.004+02:00

el Periódico.cat

400 ANYS D'UN DECRET QUE VA MARCAR LA HISTÒRIA D'ESPANYA

Els moriscos de Catalunya

Els musulmans no van venir només de fora, ni l'islam va ser una religió imposada. Els mateixos catalans el van abraçar

Els expulsats per ordre de Felip III no eren àrabs: eren musulmans catalans i parlaven català

MIQUEL ZUERAS

ABDENNUR Prado*

El 9 d'abril del 2009 es commemoren els 400 anys del decret d'expulsió dels moriscos de la península Ibèrica. Aquesta és una bona ocasió per recordar-los, ja que són els grans oblidats de la nostra història. Des de la Junta Islàmica Catalana volem demanar oficialment a la Generalitat que faci un acte d'homenatge a aquests catalans, expulsats de la seva terra per ordre de la monarquia espanyola, en nom d'una concepció patològica de l'Estat, basada en el que Jiménez Lozano ha qualificat com a "catolicisme biològic".

Abans de l'expulsió, els musulmans es van veure enfrontats a la persecució ferotge, inclosa la prohibició del culte musulmà, el tancament de mesquites, la crema de llibres, la prohibició del sacrifici halal, la prohibició de la llengua àrab, la de l'enterrament segons el ritu islàmic, la de la circumcisió i la d'utilitzar determinades vestimentes. També se'ls va prohibir desplaçar-se sense permís i portar armes, i a més a més se'ls va obligar a tallar-se els cabells d'una determinada manera i a portar el sambenito, un drap groc a la màniga que els distingia i els convertia en un blanc fàcil del fanatisme.

Les conseqüències de la desobediència no eren menys brutals: condemnes a galeres per sempre, tortures, crema de persones pel sol fet de ser musulmanes, pogroms, robatori de nens amb la finalitat que fossin criats com a cristians (una pràctica validada per sant Joan de Ribera). Una política d'Estat que buscava l'eradicació de l'islam i la uniformitat religiosa d'Espanya. Una ideologia dominant que es divulga a través dels púlpits i dels escrits dels eclesiàstics, i que persegueix transformar els musulmans en animals. Se'ls anomena rates, se'ls deshumanitza. Són considerats com un cos aliè a l'Espanya catòlica i, per tant, es converteixen en un problema. Es plantegen diverses solucions: l'extermini, la castració dels mascles, la deportació... Finalment, l'expulsió serà la solució final que l'Espanya del Segle d'Or va donar a la torbadora presència de tots aquells que trencaven la uniformitat religioso-racial del territori.

El 1610, la pràctica totalitat dels moriscos són expulsats per ordre de Felip III de Castella. És coneguda la reticència de molts nobles i de part del clergat català a l'expulsió. Les Corts de Tortosa del 1495 havien aconseguit el compromís de Ferran el Catòlic de no expulsar els moriscos de Catalunya, un compromís que va ser reeditat el 1503 per les Corts de Barcelona. En el moment de l'expulsió, gràcies a la mediació del bisbe de Tortosa es va aconseguir evitar la de 371 famílies de moriscos de la Ribera d'Ebre, reputats com a bons cristians.

Finalment, l'expulsió va tenir lloc. Els moriscos catalans van ser embarcats al port dels Alfacs, juntament amb una gran part dels aragonesos. Alguns dels moriscos d'aquest regne, però, van ser conduïts directament a la frontera francesa. El nombre total de moriscos catalans expulsats va ser de prop de 5.000. Molts d'ells van anar a parar al nord de l'Àfrica, i es van instal·lar en poblacions que després van esdevenir pròsperes.

El professor Mikel de Epalza (que en pau descansi) va documentar la diàspora dels moriscos catalans, especialment a Tunísia i Algèria, on eren coneguts com a tagarins, per contraposició als de Castella, anomenats granadins. Alger encara té el barri dels Tagarins, a la part alta de la ciutat. Denise Brahimi ha estructurat, per a la classe social dels andalusins a Algèria i Tunísia, una explicació del seu influx social: eren burgesos, en el sentit europeu i modern de la paraula, amb gran capacitat d'engendrar i acumular riquesa. És possible que la comunitat d'immigrants que es va establir a Tunis fos més compacta que la d'Alger i menys assimilada, per estar constituïda molt majoritàriament pels expulsats entre els anys 1609 i 1614, mentre que a Algèria era fruit d'emigracions que s'havien anat escalonant al llarg de tot el segle XVI, amb diversos graus d'assimilació. Però la influència de la diàspora dels musulmans dels Països Catalans va més enllà. Avui dia podem trobar topònims i noms d'origen català fins i tot en països de l'Àfrica subsahariana com Mali o Benín, segons les investigacions fetes pel filòleg valencià Robert Llorens Reig.

Aquests expulsats no eren àrabs ni sarraïns, com encara avui se'ls designa. En realitat, d'àrabs n'hi va haver molt pocs a la península Ibèrica. Perquè els musulmans no van venir únicament de fora, ni l'islam va ser una religió imposada. Van ser els mateixos catalans, andalusos o castellans els que van decidir abraçar l'islam. L'historiador andalusí Al-Udhri va deixar escrit que al segle XI no hi havia a Osca "ni un sol àrab pur que sigui descendent d'àrabs", i això que la població era majoritàriament musulmana. No hi ha res que permeti afirmar que sota el domini musulmà la població fos arabitzada. L'àrab va ser la llengua culta i, per tant, la llengua dels documents que ens han arribat. Però això no vol dir que aquests musulmans catalans fossin àrabs, que no ho eren, sinó població autòctona que parlava majoritàriament un dialecte romànic en la seva vida quotidiana. En el moment de l'expulsió dels moriscos catalans, la immensa majoria d'ells ni tan sols entenien l'àrab. Eren musulmans catalans i parlaven català.

* President de la Junta Islàmica Catalana

Els moriscos del Marroc

2009-04-01T13:47:00.000+02:00

Jordi Savall - Música andalusina i sefardita

2009-03-30T13:02:00.000+02:00

Luis Delgado - Tànger

2009-03-30T12:55:00.001+02:00

Luis Delgado - Assirr (L'Enigma)

2009-03-30T11:30:00.002+02:00

Maria del Mar Bonet - De Mallorca a Damasc

2009-03-30T10:58:00.001+02:00

És el cant d'estil valencià un heretatge morisc?

2009-03-30T10:19:00.003+02:00

Wiquipèdia: cant d'estil

Van deixar els moriscos dels Països Catalans alguna mena d'heretatge en la tradició popular musical actual (corrandes, glosses, albades, cant d'estil, música de moros i cristians...?

La muralla andalusina de València en l'oblit

2009-03-29T19:37:00.003+02:00

Muralla en l'oblit (València)
Publicat el 26.03.2009.
Font: http://www.adn.es

El CVC demana que es rehabiliti aquest vestigi àrab | L'Ajuntament va aprovar 9 milions d'euros fa 5 anys per recuperar el mur

El número 5 del carrer de Roteros està construït sobre un tros de muralla àrab que s'ha recuperat perquè sigui visible al públic. Es tracta d'un comerç i tot aquell que hi entra pot apreciar aquest petit vestigi del mur que protegia la ciutat allà pel segle XI.

Però el recorregut d'aquest recinte protector no és fàcil de veure en el barri del Carme, tot i que hi està molt present. Només en el tram que va de les torres de Serrans al carrer del Portal de la Valldigna hi ha tres torrasses de vigilància i trams de mur que sobreïxen de manera tímida i només es troben si se sap buscar bé.

Per això, el Consell Valencià de Cultura (CVC) va demanar ahir que s'executi un pla que porta aprovat i pressupostat cinc llargs anys i que contempla un recorregut per la muralla a més de la construcció de nous habitatges i dotacions per al barri.

En concret, l'Ajuntament va donar el vistiplau l'any 2005 a aquest projecte presentat per la Universitat de València, que és menys agressiu que el que havia plantejat el consistori en el 2000-que pretenia enderrocar 16 edificis i desallotjar 150 habitatges. Aquest, en canvi, preveu que es tiri un únic edifici.

"S'ha de posar a treballar immediatament perquè el que resta de la muralla es restableixi i no es perdi", va apuntar el president del CVC, Santiago Grisolía.

Però sembla que l'empenta per a la posada en valor de la muralla i del seu entorn no acaba de donar-se i tot està aturat. La setmana passada, l'Associació de Veïns del Carme es va reunir amb el director general d'Arquitectura i Habitatge de l'Ajuntament, Ismael Ferrer, i amb responsables del pla Riva però "ens van dir que no sabien res de la rehabilitació", apunta el president dels veïns, Miguel Wiergo. Els afectats posen el crit al cel perquè consideren que "al final la muralla acabarà per caure".

Fons estatal

Davant la manca d'inversió, el Consell demanarà a l'Ajuntament que sol·liciti els fons de l'1% cultural de l'Estat per a realitzar la rehabilitació de la muralla que està considerada Bé d'Interès Cultural.

Aquest bé no és l'únic patrimoni que no es cuida al barri. Uns arcs ubicats a la plaça de l'Arbre que corresponen a un orfenat del segle XVI o la Casa Vella i el Palau dels Solaz són altres exemples de deixadesa per part del consistori.

Wiquipèdia: la muralla àrab de València

Vídeos - Història d'Alandalús

2009-03-28T21:42:00.001+01:00

Cant andalusí garnatí

2009-03-28T20:52:00.000+01:00

Memòria del genocidi de l’islam a Catalunya

2009-03-10T11:07:00.002+01:00

http://abdennurprado.wordpress.com/2009/01/26/memoria-del-genocidi-de-lislam-a-catalunya/

[Fragment del llibre 'El retorn a l'islam a Catalunya', d'Abdennur Prado]

Persecució i destrucció de la memòria

(…) Els moriscs eren considerats com una quinta columna per una part de l’opinió pública, vinculada al centralisme castellà i les seves pretensions d’uniformització sota el paradigma religiós i biològic del “cristiano viejo”. No pensaven igual els senyors d’Aragó, València i Catalunya, que veien en els moriscs una mà d’obra qualificada, indispensable pel funcionament del sistema productiu. És coneguda la resistència dels nobles catalans a deixar marxar els moriscos, i a les mesures de conversió forçada. Ferran va jurar davant les Corts de Tortosa de 1495 el no expulsar i respectar els moriscos d’Aragó. Aquest jurament el va repetir Carles el 1518, però el Papa Climent VII el va dispensar d’acomplir aquest jurament, i els tribunals de la Inquisició van intensificar la seva obra de persecució.

Existeix doncs tota una història de convivència entre musulmans i cristians sota el domini cristià, una història especialment viscuda a la Catalunya Nova. A Lleida existia una moreria al segle xv, amb mesquita pròpia, dedicada bàsicament a l’artesania i els oficis. Però també existeix una historia de persecucions, d’intolerància no només institucional (inquisició), sinó de fanatisme popular.

La qüestió dels distintius ens ajuda a comprendre quin va ser el destí de l’islam dintre de la Catalunya cristiana dels segles xii-xv. Ja el Concili Laterà de 1215 demanà als reis cristians d’imposar una diferenciació en el vestit als musulmans que visquessin amb cristians. L’objectiu d’aquests distintius era evitar el contagi i la concupiscència dels libidinosos sarraïns[3]. Segons Maria Teresa Ferrer i Mallol, foren els Costums de Tortosa (recopilats entre 1272-1279) els primers que establiren l’obligació que “els sarraïns” portessin els cabells tallats en rodó i la barba llarga i, per vestir, l’aljuba o l’almeixia, una mena de túniques llargues. Pel que fa a les dones, havien de portar l’anomenada aldifara, una mena de mantell que es posaven sobre els seus vestits. Aquesta necessitat de distintius posa en evidència que a simple vista no hi havia res que distingís els cristians i els musulmans.

El 1293 el bisbe de Lleida es queixà al rei pel fet que els musulmans de Lleida no es distingien dels cristians: ni pel vestit, ni per les faccions, ni per l’aspecte en general, la qual cosa facilitava la barreja. Jaume II ordenà al batlle que obligués als musulmans a portar els cabells llargs sense garseta. Per tal d’unificar criteris, les Corts intervingueren i van imposar tant a Catalunya com a Aragó el pentinat dels cabells tallats en rodó. La pena per no complir aquesta normativa era de deu assots en públic, que podia ser substituïda per cinc sous. Més endavant, les Corts generals de Montsó, reunides per Joan I al 1390, van aprovar uns capítols que obligaven els sarraïns catalans a portar al braç dret del vestit i ben visible, una cinta groga de mig pam de llarg. Els infractors d’aquesta disposició havien d’ésser castigats amb trenta assots i un matí al costell, o bé una multa de cent sous[4].

A principis del segle xvi, la població musulmana es veu obligada a convertir-se al cristianisme. En aquest moment al Regne de València hi havia uns 34.000 focs moriscos (34% de la població valenciana), al regne d’Aragó hi havia uns 14.109 focs (20% de la població), concentrats principalment a la ribera de l’Ebre. Al Principat, es concentraven a les vores del riu Ebre i la part inferior del Segre. Vivien en general en condicions dures, però també n’hi havia de rics. S’ha de tenir en compte els milers d’esclaus que vivien en la Catalunya nord, i que mai són comptats en els censos. S’ha calculat que només a Barcelona l’any 1424 hi havia uns 1669 esclaus, la majoria provinents del nord d’Àfrica, de l’Àfrica negra i fins i tots de Turquia. La majoria eren (per lo menys d’origen) musulmans.

Amb la conversió forçada s’inicia una època de persecucions, potser el període més fosc de la nostra història. En domini castellà i la ideologia castissa són els nuclis vertebradors d’una política que vol destruir la diversitat de la Península, amb l’expulsió dels jueus, la conversió forçada dels musulmans, els estatuts de neteja de sang, els “autos de fe”, la inquisició… una ideologia totalitària basada en la uniformització religiosa de la qual encara paguem les conseqüències. Aquesta política castissa va afectar també Catalunya, encara que amb intensitats diferents segons les zones.

A l’hora de referir-nos a la situació jurídica actual de les minories religioses a Espanya, hem de ser conscients que venim d’una llarga història de prohibicions, de negacions de drets i de destrucció de patrimoni. Els musulmans d’al-Andalus es van veure enfrontats a una persecució ferotge, inclosa la prohibició del culte musulmà, al tancament de mesquites, la crema de llibres islàmics, la prohibició del sacrifici halal, la prohibició de la llengua àrab, la prohibició de l’enterrament segons el ritus islàmic, la prohibició de la circumcisió, la prohibició de vestimentes pròpies, inclosa la prohibició del hiyab, episodi que alguns volen reeditar i que ha quedat en la consciència col·lectiva com el símbol extern d’una religió enemiga. Fins i tot la prohibició dels banys, ja que es considerava que banyar-se era un costum musulmà, relacionat amb la sensualitat, i que no feia per un bon cristià (Eiximenis i Bernat Metge es fan ressò d’aquestes opinions). També les prohibicions de desplaçar-se sense permís i de portar armes, a més de la obligació de portar el “sambenito”, un drap groc que els distingia i feia fàcil blanc del fanatisme[5].

Les conseqüències de la desobediència a aquesta situació no era menys brutal. Condemnes a galeres de per vida, tortures, crema de persones pel sol fet de ser musulmanes, pogroms, deportacions massives, robatori de nens amb l’únic objecte que fossin criats com a cristians. Tota una política que buscava l’eradicació de l’islam i la uniformitat religiosa del país. Una ideologia dominant que es divulga a través dels púlpits i escrits dels eclesiàstics, i que persegueix transformar els musulmans en animals, se’ls anomena rates, se’ls deshumanitza. Són considerats com un cos aliè a la Espanya catòlica, i per tant es converteixen en un problema i no en éssers humans[6]. Es plantegen diverses opcions: extermini, castració dels mascles, deportació… Finalment l’expulsió serà la “solució final” que el catolicisme espanyol va donar a la torbadora presència d’aquells que no acceptaven la seva doctrina i que trencaven la uniformitat religioso-racial del territori.

L’expulsió dels catalans musulmans per ordre de la monarquia espanyola

(…) L’any 1610 la pràctica totalitat dels seus descendents són expulsats per ordre de Felipe II (III de Castella). Els moriscs catalans van ser embarcats al port dels Alfacs, juntament amb una gran part dels aragonesos; alguns dels moriscs d’aquest regne, però, van ser conduïts directament a la frontera francesa. A Catalunya, es va permetre que la major part dels moriscs de Tortosa restessin al territori; el nombre total de moriscs catalans expulsats va ser de prop de 5.000. Molts d’ells van anar a parar al nord d’Àfrica, instal·lant-se en poblacions que després van esdevenir pròsperes.

Els moriscos van embarcar al port dels Alfacs. El professor Mikel de Epalza ha documentat la diàspora dels moriscs catalans, especialment a Tunísia i Algèria, on eren coneguts com a tagarins, per contraposició als de la Corona de Castella, anomenats granadins. Alger encara té el barri dels Tagarins, en la part alta de la ciutat. Denise Brahimi ha estructurat, per a la classe social dels andalusins a Algèria i Tunis (segurament una minoria de rics), una explicació del seu influx social: eren burgesos, en el sentit europeu i modern de la paraula, amb gran capacitat d’engendrar i acumular riquesa. És possible que la comunitat d’immigrants de Tunis fora més compacta que la d’Alger i menys assimilada, per estar constituïda molt majoritàriament pels expulsats de 1609-1614, mentre que a Algèria era fruit d’emigracions que s’havien escalonat al llarg de tot el segle xvi i principis del xvii, amb divers graus d’assimilació[9]. Però l’influx de la diàspora dels musulmans dels Països Catalans va més enllà. Avui dia podem trobar topònims i noms d’origen català fins i tot a països de l’Àfrica subsahariana com Mali o Benín, segons les investigacions del filòleg valencià Robert Llorens Reig.

Aquests expulsats no eren àrabs ni sarraïns, com encara avui se’ls designa. Com hem assenyalat, en realitat àrabs va haver-n’hi molt pocs en la Península Ibèrica. Els musulmans no van venir de fora, ni l’islam va ser una religió imposada per les armes. Van ser els propis catalans, andalusos o castellans qui van abraçar l’islam. No hi ha res que permeti afirmar que sota el domini musulmà la població fos arabitzada. No ho va ser en el Magreb, on la majoria de la població seguia parlant la llengua amazigha fins a principis del segle XX. L’historiador andalusí al-‘Udhrî (m. 1085) va deixar escrit que en el segle XI no havia a Osca “ni un sol àrab pur que sigui descendent d’àrabs”, i això que la població era majoritàriament musulmana[10].

En la Catalunya musulmana, l’àrab era la llengua culta, que permetia connectar-se amb tot un món de coneixements i institucions d’ensenyament d’al-Andalus fins a la Índia. El coneixement de l’àrab era indispensable per a un estudiant de ciències en el segle x. Tota la literatura especialitzada del moment en medicina, física, matemàtiques, navegació o astrologia, estava escrita en àrab. Però això no vol dir que aquests musulmans catalans fossin àrabs, que no ho eren, sinó catalans que parlaven majoritàriament català en la seva vida quotidiana. En el moment de l’expulsió dels moriscs, en any 1609, la immensa majoria d’ells ni tan solament entenien l’àrab[11]. Eren musulmans catalans i parlaven català.

Segons la història oficial, la totalitat dels musulmans catalans van haver de fugir o convertir-se, donant-se per acabada la seva presència en el segle xvii. També podem argumentar que l’islam mai ha deixat de ser practicat en la nostra terra, ja que molts dels musulmans catalans que van decidir convertir-se públicament al cristianisme ho van fer per a no haver de marxar, però en realitat van seguir practicant l’islam en secret. Crec que si es produís una situació similar jo faria el mateix. On sinó marxarem els musulmans catalans? Res ens pot arrencar de la nostra terra, on esperem sigui sepultat el nostre cos. Podem imaginar l’angoixa d’aquests musulmans catalans, davant el fanatisme religiós que va caracteritzar la creació d’Espanya.

Fa pocs anys, en les poblacions lleidatanes de Seròs i Aitona es van trobar exemplars de L’Alcorà i altra literatura religiosa islàmica, descobertes en masies quan eren objecte de reformes. Segurament en molts llocs de Catalunya segueixen existint exemplars de L’Alcorà, escrits en català aljamiat, guardats com un tresor pels seus propietaris, musulmans catalans que van haver d’amagar les seves conviccions religioses, viure una situació de clandestinitat i terror constants a causa de la imposició d’un model de societat monolítica i refractària a la pluralitat, que va decretar la comunió obligatòria, va assassinar i va expulsar a milers de persones perquè avui dia alguns puguin afirmar que Catalunya és terra cristiana, o que les arrels culturals d’Europa són únicament cristianes.

La justificació del genocidi

(…) Lluny de produir-se aquesta recuperació, ens trobem fins i tot amb la repetició obscena dels arguments dels genocides. Aquesta justificació de la persecució i de l’expulsió, consistent en donar per vàlids els arguments dels promotors, arriba als nostres dies, i és perpetuada fins i tot per historiadors seriosos: “La compacta massa morisca valenciana, la més perillosa no solament pel nombre sinó també per la seva inassimilació i desconeixement dels parlars romànics, constituïa un perill constant i latent” [14].

Aquests arguments (que no descripció dels fets) són merament ideològics i es repeteixen a l’entrada sobre “Els moriscs als Països Catalans”, de l’Enciclopèdia Catalana:

Constituïen en general una minoria estranya a la societat, no assimilable i políticament un perill continu, per la possible entesa amb els turcs, en plena puixança a la segona meitat del s. xvi, i, al nord, amb els hugonots; religiosament resistents, la inquisició féu al llarg del segle diverses temptatives per intervenir-hi. La política reial envers ells oscil·là entre la repressió i els intents de catequització. (…) El fracàs en els intents d’assimilació feren inclinar finalment l’arquebisbe de València, Juan de Ribera, cap a la liquidació dràstica del problema morisc, per mitjà de l’expulsió.

Aquest fragment reafirma tots els mites de l’etnicisme espanyolista. En primer lloc, el mite que els moriscs eren un perill, una minoria no assimilable i religiosament resistent, i que això va propiciar l’expulsió. Aquest mite ja ha estat contestat per diferents estudiosos. Els moriscos només es van revoltar contra el poder real en el moment en què van sofrir persecucions i la prohibició violenta de la seva religió. Totes les revoltes conegudes són la conseqüència de successos esfereïdors, com autos de fe en els quals eren cremats homes i dones per demostrar-se que encara eren musulmans, o de les successives prohibicions a que es van veure sotmesos. Però en condicions de respecte (podríem dir que en condicions de normalitat), en línees generals els moriscos convivien perfectament amb els cristians, encara que van ser obligats a viure en barris separats. I recalco que van ser obligats. De fet, en el cas d’Aragó amb prou feines si es distingien dels cristians, tal i com diu el poeta Lupercio Leandro de Argensola l’any 1604: “Hay en Aragón muchos moriscos, aunque en hábito y en lengua no se diferencian de los otros hombres”. I en els processos inquisitorials es mostra que els moriscos encausats parlen tots aragonès o castellà [15].

(…) El text citat de l’Enciclopèdia Catalana reflectir-se també el “mite de la gran conspiració morisca” [17] i els seus pactes secrets amb els otomans, els barbarescos o els hugonots en contra de l’Espanya catòlica. Aquest mite constitueix un antecedent hispànic del “mite de la conspiració jueva” per destruir la cristiandat. A principis del segle xxi, el mite es manifesta com a “mite d’Eurabia”, la nova conspiració islàmica per conquerir Europa, de la qual suposo que aquest llibre forma part: tota crítica a l’essencialisme nacional-catòlic és vist com una traïció a la pàtria, i en terres catalanes també tenim quinta columnistes del casticisme, hàbilment disfressats de demòcratocristians, i ben disposats a fer d’inquisidors.

Finalment, el fragment ens diu que Sant Joan de Ribera (canonitzat per Juan XXIII l’any 1960) es va veure forçat a recomanar l’expulsió dels moriscs, i això per culpa de la iniquitat dels propis moriscs. El que la Enciclopèdia Catalana no ens diu (ni en aquesta entrada ni en la dedicada a Joan de Ribera) es que aquest Sant baró va escriure un memorial al Rei en el qual diu que degollar a tots els moriscs seria lícit, encara que no recomanable perquè generaria llàstima, i va instigar el rapte dels nens als moriscs expulsats, per tal de poder-los educar com a cristians…

El que volem destacar és que la visió transmesa per l’Enciclopèdia Catalana de l’expulsió dels moriscs es limita a reproduir els arguments dels perpetradors del genocidi [18]. El motiu real de la expulsió va ser la implantació a la Península Ibèrica d’una ideologia que propugnava la uniformització racial, cultural i religiosa de la societat, fins a l’extermini de les minories. Com si no hi hagués una altra alternativa entre l’evangelització i l’expulsió, o com si el fet de que fossin musulmans i no acceptessin el trinitarisme o l’encarnació fos realment “un problema”, quan de fet no ho és més que per una mentalitat castissa, que ha fet de la uniformitat religiosa un objectiu. Resulta del tot evident que els autors que justifiquen i fins i tot aplaudeixen l’expulsió no s’adonen de les implicacions d’aquesta justificació.

L’antropòloga belga Christiane Stallaert ha assenyalat amb sorpresa la anomalia que representa el fet de que els historiadors a Espanya segueixin donant com a vàlids els arguments dels genocides, i senyala la diferència abismal entre la historiografia alemanya i la espanyola:

El acercamiento entre el caso español y el alemán nos permite sacar a la luz ciertos razonamientos dudosos que siguen caracterizando hasta hoy a la historiografía. El carácter extremo y relativamente reciente del caso alemán ayuda mucho a discernir las debilidades de algunas argumentaciones historiográficas españolas. Nadie pone en tela de juicio el que fuera la obsesión racial de la cosmovisión nazi la que condujo al Holocausto. A ningún historiador del nazismo se le ocurriría, sin embargo, intentar racionalizar el Holocausto examinando si en efecto los nazis tenían razón, dentro del contexto de la época, al considerar a los judíos como racialmente distintos y que, siempre teniendo en cuenta la cosmovisión nazi, el mayor braquicefalismo o dolicocefalismo de la «raza judía» justificaba la existencia de los campos de exterminio. Resulta obvio que tal planteamiento nos parece censurable, tanto desde un punto de vista científico como ético. Cuando se trata de la Inquisición no sentimos los mismos escrúpulos ni solemos tener el juicio tan claro. A nadie le choca el hecho de que, a la hora de buscar una justificación histórica para la creación del tribunal inquisitorial, los historiadores se sigan preguntando hasta qué punto los conversos eran cristianos convencidos y practicantes o, al contrario, falsos convertidos y enemigos de la fe y, por ende, elementos alógenos que amenazaban la pureza de la nación. La derrota militar y el descubrimiento del anus mundi donde se practicó el genocidio industrializado y burocratizado del Holocausto condujeron a la condena universal de la cosmovisión nazi (excepción hecha de algunos nostálgicos al fin y al cabo considerados marginales y combatidos desde la corriente hegemónica). En el caso español, sin embargo, no ha existido tal ruptura general. La lenta agonía del propio tribunal inquisitorial prefiguró la aún más lenta y dolorosa agonía de la peculiar cosmovisión que lo arropaba. Cuatro guerras intestinas en torno a la cuestión de la identidad nacional y una dictadura de cuarenta años impregnada de nacionalcatolicismo no han bastado para desterrar de una vez por todas los ecos de la cosmovisión casticista en el planteamiento de la historiografía española[19].

Segons Stallaert, el motiu de la diferència d’actitud entre els historiadors de la Espanya Inquisitorial i de la Alemanya nazi és a causa que el nazisme va perdre i per tant els historiadors nazis van deixar d’escriure la història des de la perspectiva racial, mentre que a Espanya van guanyar els casticistes, fins al punt de que la Inquisició va desaparèixer per inèrcia, per pur esgotament, i amb la certesa d’haver netejat Espanya de les impureses musulmanes i jueves. I els historiadors moltes vegades han seguit repetint (potser per inèrcia, potser per participar d’una mentalitat etnicista) la narració dels fets construïda des de la perspectiva del poder.

Aquestes consideracions són en molts sentits aplicables a la historiografia catalana. Molts historiadors catalans han repetit i segueixen repetint els arguments dels inquisidors, i poques vegades destaquen que la ideologia que va conduir a la expulsió de jueus i musulmans va ser la mateixa que va conduir a la repressió de la cultura catalana: el castissisme o “catolicisme biològic” [20], la idea d’una puresa ètnica que barreja allò catòlic amb allò castellà, com a centre de l’Espanya eterna, una ideologia que vincula l’espanyolitat amb la puresa de la sang del “cristiano viejo’.

Tots tenim consciència que el motiu de l’extermini dels jueus per part de la Alemanya nazi va ser el racisme propi de la ideologia nazi, i no el fet que els jueus “constituïen en general una minoria estranya a la societat, no assimilable i políticament un perill continu”. Els jueus alemanys només són considerats com un perill i una minoria no assimilable des del punt de vista del nazisme, però no per part de l’acadèmia. De la mateixa manera que no seria acceptable que l’Enciclopèdia Catalana reproduís els arguments del nazis a l’hora d’explicar el genocidi dels jueus, no és acceptable que reprodueixi els arguments dels genocides espanyols a l’hora de justificar l’expulsió dels moriscs.

Per desgràcia es tracta d’una pràctica comuna. Fins i tot un intel·lectual de la talla del Joan Fuster va escriure que “no hi ha dubte que, des del nostre angle ‑de valencians actuals‑, l’expulsió fou una sort” [21]. Val la pena citar el comentari que fa al respecte Josep Maria Perceval: “Sempre hi ha menys culpa en l’assassí concret d’un pogrom, el botxí d’un camp de concentració o el participant borratxo d’una nit de violència interètnica, que en la freda ment que decideix en un paper i justifica racionalment l’eliminació total.”

Però no tot en la nostra historiografia és tan sinistre. En contrast amb l’opinió despietada d’en Joan Fuster, Ferran Soldevila escriu: “Amb l’expulsió [dels moriscs] es tallava de soca i arrel un problema, creat en gran part pel fanatisme hispànic (…) No eren solament els perills de l’expulsió des del punt de vista de l’economia del país… Era també la iniquitat que representava, àdhuc deixant a part les atrocitats que foren comeses amb els expulsats” [22]. I fins i tot li retreu a Joan de Ribera el seu comportament, que qualifica de cruel i poc pietós.

Arribat a aquest punt, es fa necessari preguntar-nos si és apropiat qualificar el que va succeir amb els musulmans andalusins (inclosos els catalans) de “genocidi”. Si tenim en compte la definició de genocidi establerta per la Convenció per la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi, aprovada per la Assemblea General de les Nacions Unides al 1948, ningú posarà en dubte que el succeït a la Península Ibèrica amb jueus i musulmans encaixa perfectament en aquesta definició:

S’entén per genocidi qualsevol dels actes esmentats a continuació, perpetrats amb la intenció de destruir, total o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós, com a tal.

a) Matança de membres del grup;

b) Lesió greu a la integritat física o mental dels membres del grup;

c) Submissió intencional del grup a condicions d’existència que hagin d’implicar la seva destrucció física, total o parcial;

d) Mesures destinades a impedir els naixements en el si del grup;

i) Trasllat per força de nens del grup a altre grup.

Tots i cada un d’aquests punts es va produir en l’Espanya inquisitorial. La Convenció inclou el concepte d’”intencionalitat’, fàcilment demostrable en el cas dels jueus i els musulmans, no només en relació a l’expulsió, sinó en tot el procés de persecució iniciat a principis del segle xvi. Els documents de la monarquia hispànica i de les autoritats eclesiàstiques estableixen amb claredat meridiana que l’objectiu de les polítiques aplicades als musulmans tenien com a objecte la seva destrucció com a grup diferenciat. De fet, la uniformització religiosa de la societat va ser el projecte polític que caracteritzà a Espanya durant segles.

(…) Segons Christiane Stallaert, el paper de la religió en l’Espanya inquisitorial és el mateix paper que jugava la raça en l’Alemanya nazi. Ambdues societats comparteixen la mateixa obsessió per assolir una societat homogènia en termes de fidelitat a una idea de “raça”. En el cas d’Espanya, no hem d’entendre la paraula en termes biològics, propis de les teories racials del segle xix. Més aviat es tracta d’una barreja entre el concepte ètnic i el religiós, concretat en la figura del “cristià vell”. La puresa de la fe es mesura en termes de puresa de la sang.

Per tancar aquest debat, l’historiador L.P. Harvey ha mostrat recentment que la paraula “raça” (l’espanyol raza) va aparèixer per primera vegada a Espanya:

I sigui on sigui utilitzada en el món actual és al seu origen un hispanisme. No es només en la terminologia nazi i feixista que pot tenir una connotació positiva (com posa de manifest l’expressió francesa ‘chien de race’, un gos amb pedigrí). Però a l’Espanya de la Alta Edat Mitjana, on va començar, sens dubte comportava una càrrega negativa. Servia inicialment per a designar un defecte o taca en un teixit, de manera que un teixit “sense raça” era lògicament més valuós, com ho eren els éssers humans “sense raça de jueus o de moros” ^{^[24]}.

El professor Josep Fontana comenta sobre aquesta troballa, que posa punt i final a la discussió i clarifica la connexió dels estatuts de neteja de sang amb el nazisme:

“No deixa de ser lògic que fos en “la terra de les tres cultures” on sorgissin els grans conflictes de convivència per motius racials. L’expulsió dels jueus no va ser motivada per raons de religió —Netanyahu ha provat que molts dels expulsats eren cristians sincers— sinó per la seva raça. Ho reconeixia en 1940 el General Franco al reivindicar la política dels Reis Catòlics i comparar-la amb la dels nazis en aquells anys, dient: “¿Y qué [fue] la expulsión de los judíos más que un acto racista como los de hoy por la perturbación creada para el logro de la Unidad por una raza extraña?”. A aquesta primera expulsió va seguir un segle llarg d’odi racial contra els moriscs, del que ens queden textos que recorden als de la pitjor islamofobia actual (…). Expulsats també els moriscs, la societat espanyola va viure durant més de dos segles obsessionada per la por de que hagués quedat en ella rastre de “raça” de moros o jueus, fins al punt que encara en el reglament de 1824 s’exigiria a qui optessin a ocupar l’ofici de mestre de primeres lletres la presentació d’un certificat de “neteja de sang”, que, com el seu propi nom indica, no era un esbrinament sobre la religiositat dels avantpassats, sinó sobre la seva raça”. [25]

El General Franco no tenia cap dificultat per veure la relació entre l’Alemanya nazi i l’Espanya Inquisitorial, ja que ell mateix estava impregnat d’aquesta ideologia. I el professor Fontana, amb la seva clarividència habitual, afegeix un nou paral·lelisme: el que podem traçar entre els discursos inquisitorials i la nova islamofòbia. Encara que les comparacions poden ser odioses, el passat ens connecta de forma inexorable amb el present. Un present que comença just on acaba aquest petit record i homenatge a la història de la Catalunya musulmana.

Epíleg

L’Article 54 de l’Estatut d’Autonomia, dedicat a la Memòria Històrica, ens ofereix el millor marc per justificar la rehabilitació de la memòria oblidada de l’islam català per part de la Generalitat de Catalunya:

La Generalitat i els altres poders públics han de vetllar pel coneixement i el manteniment de la memòria històrica de Catalunya com a patrimoni col·lectiu que testimonia la resistència i la lluita pels drets i les llibertats democràtiques. Amb aquesta finalitat, han d’adoptar les iniciatives institucionals necessàries per al reconeixement i la rehabilitació de tots els ciutadans que han patit persecució com a conseqüència de la defensa de la democràcia i l’autogovern de Catalunya.
La Generalitat ha de vetllar perquè la memòria històrica es converteixi en símbol permanent de la tolerància, de la dignitat dels valors democràtics, del rebuig dels totalitarismes i del reconeixement de totes les persones que han patit persecució a causa de llurs opcions personals, ideològiques o de consciència.

[3] F.A. Roca Traver, Un siglo de vida mudéjar en la Valencia Medieval (1238-1338), p.160.

[4] Maria Teresa Ferrer i Mallol, Els sarraïns a la Corona catalano-aragonesa en el segle XIV. Segregació i discriminació. Consell Superior d’Investigacions Científiques, Barcelona 1987, p.41-60.

[5] Domínguez Ortiz y Vincent Vernat: Historia de los moriscos, Ed. Revista de Occidente, pp.20-24 y 99-107. Ahmed Thomson y M.Ata ur-Rahim, Historia del genocidio de los Musulmanes, Cristianos Unitarios y Judíos en España. (Centro de Documentación y Publicaciones de Junta Islámica, 1993).

[6] Sobre la deshumanització dels moriscos, veure: José María Perceval: “Todos son uno”. Arquetipos, xenofobia y racismo: la imagen del morisco en la monarquía española durante los siglos XVI y XVII (Instituto de Estudios Almerienses, 1997).

[9] Míkel de Epalza: Los moriscos antes y después de la expulsión (ed. Mapfre, Madrid 1994); Moriscos y Andalusíes en Túnez en el siglo XVII (Al-Andalus, Madrid, XXXIV, 1969, pp. 247-327); Papel político de los moriscos en el nacimiento de la Argelia moderna en tiempos de Carlos V (Congreso Internacional, Alicante 20-25 de noviembre de 2000).

[10] Kitab tarsi al-ajbar. Citat per la professora Dolors Bramon.

[11] Carmel Biarnés i Antoni Virgili:‘Conquesta, colonització i feudalització de Tortosa - segle XII’

[14] Història dels Països Catalans, dels orígens a 1714. Coordinada per Antoni Balcells. Volum II, obra de Josep Maria Salrach i Eulàlia Duran, 1981, ed. Edhasa, p.1083.

[15] Gregorio Colás Latorre: Los moriscos aragoneses. Sharq al-Andalus 12, p.154.

[17] Francisco Márquez Villanueva: El mito de la gran conspiración morisca. (Actes du II Symposium International du CIEM sur religion, identité et sources documentaires sur les morisques anda lous, Tunis, Institut SupÉrieur de Documentation, 1984, 2, 267-284).

[18] Ricardo Garcia Cárcel repasa críticament aquests arguments a la Historia de España. Siglos XVI y XVII, ed. Cátedra 2003, pp.269-272.

[19] ‘Ni una gota de sangre impura. La España inquisitorial y la Alemania nazi cara a cara’ (Galaxia Gutenberg, Círculo de Lectores, Barcelona 2006).

[20] Expressió emprada per Jiménez Lozano. 1966, p.59.

[21] Joan Fuster, Nosaltres els valencians, p. 79. Citat a “Todos son uno”. Arquetipos, xenofobia y racismo: la imagen del morisco en la monarquía española durante los siglos XVI y XVII, de José María Perceval, Almería. Instituto de Estudios Almerienses, 1997.

[22] Per veure altres comentaris d’en Ferran Soldevila sobre els moriscos: Historia de Catalunya, ed. Alpha, Barcelona 1962. Volum II, pp. 927-929 y 956-961.

[24] L. P. Harvey, Muslims in Spain, 1500 to 1614, Chicago University Press, 2005, p.7.

[25] Josep Fontana, article publicat a la Revista Tiempo: http://www.tiempodehoy.com/default.asp?idpublicacio_PK=50&idioma=CAS&idnoticia_PK=45075&idseccio_PK=630&h=070921

Els jueus a Al-Andalús

2009-03-08T22:00:00.003+01:00

Traduït de http://es.wikipedia.org/

Molts autors han insistit en la idea que els musulmans van ser rebuts com a alliberadors pels jueus de la Península Ibèrica, que fins i tot van ajudar activament, igual que els seguidors cristians de Witiza, en l'èxit de la invasió. Sens dubte, la seva situació va millorar notablement respecte a la persecució gairebé contínua que havien patit en època visigoda, especialment després de la conversió de Recared.

Els musulmans, seguint els ensenyaments de l'Alcorà, consideraven que els cristians i els jueus, en tant que "gent del Llibre", no havien de ser convertits a la força a l'Islam i eren mereixedors d'un tracte especial, la dhimma. Els dhimmis (en àrab ذمي, "protegits") tenien garantides la vida, la propietat dels seus béns i la llibertat de culte, així com un alt grau d'autonomia jurídica, que els permetia, per exemple, anar als seus propis tribunals per dirimir els assumptes de les seves comunitats. Com a contrapartida, estaven subjectes a impostos extraordinaris, havien d'acceptar una situació social inferior i sotmetre's a discriminacions diverses, i se'ls negava l'accés a la major part dels càrrecs públics: no podien, en concret, accedir a funcions militars ni polítiques en què tinguessin jurisdicció sobre musulmans. El valor en tribunals musulmans del testimoni dels dhimmis era inferior, igual que la indemnització en els casos de venjances de sang. Les acusacions de blasfèmia contra els dhimmis eren habituals i el càstig era la mort. Com que no podien testificar en un tribunal per defensar-se, havien de convertir per salvar la vida. El tabú matrimonial contra els dhimmís homes, que eren castigats amb la mort si mantenien relacions sexuals o es casaven amb una musulmana, a més de les herències, les discriminacions en el vestit, en l'ús d'animals o en certs oficis, són altres exemples de aquesta discriminació institucionalitzada en assumptes rellevants. Tanmateix, l'aplicació rigorosa de la dhimma va variar en funció de les èpoques i no sempre es va complir amb rigidesa, com ho il·lustra el fet que diversos jueus assolissin rangs prominents en els estats andalusins.

L'autonomia jurídica que, com s'ha dit, van gaudir dels jueus a Al-Andalús es va concretar en l'organització de les seves comunitats en aljames. Les aljames eren les entitats autònomes en què s'agrupaven les comunitats jueves de les diferents localitats. Tenien els seus propis magistrats, i es regien per les seves pròpies normes jurídiques, basades en la Halajà. La institució de l'aljama es va traslladar després a l'Espanya cristiana, i romandria vigent fins al moment de l'expulsió.

La situació dels jueus a Al-Andalús no va ser sempre igual. En general, es distingeixen dos períodes ben diferenciats: abans i després del començament de les invasions almoràvits (al voltant de 1086).

La primera etapa coincideix amb l'emirat independent (756-912), el califat de Còrdova (912-1031) i els primers regnes de taifes (1031-1086). Va ser el període d'esplendor de la presència jueva a l'Espanya musulmana, especialment a partir de l'època de Abderraman III. Nombrosos jueus van assolir un alt grau de rellevància econòmica i social, i la cultura hebrea, molt influïda per l'àrab, va tenir una veritable edat d'or.

Amb els almoràvits i, sobretot, amb els almohades, la situació va canviar radicalment. Aquestes dinasties, d'origen africà, tenien una concepció de l'Islam molt més rigorista, per la qual cosa es van mostrar molt menys tolerants envers els jueus. A partir del segle XII, la població jueva va iniciar un èxode massiu: els majors contingents es van refugiar en els regnes cristians del nord, els monarques estaven en plena activitat repobladora i necessitaven del concurs dels nouvinguts.

El llegat morisc de Tunísia

2009-03-08T13:38:00.001+01:00

Josep Torró - Els cristians d'al-Àndalus

2009-03-07T13:55:00.002+01:00

Els cristians d'al-Àndalus. Llengua, política i societat / 61
Torró, Josep (coord.)

2008, 264 pp

ISBN: 978-84-92542-05-5

PVP: 19,00 EUR

Josep Torró: Cristians d'al-Àndalus: llengua, política i societat. Una introducció / Pierre Guichard: Els mossàrabs de València i d'al-Àndalus. Entre la història i el mite / Virgilio Martínez Enamorado: El «mossàrab» amb pretensions. De nou sobre l'acció exterior d'‘Umar ibn Hafsun / Diego Olstein: El procés d'assimilació dels mossàrabs de Toledo després de la conquesta castellana / Miscel·lània: Josep Guia i Marín: Anotacions de Jaume Roig sobre Roderic de Borja, Joan Roís de Corella i ell mateix / Joaquim Juan-Mompó: Aproximació al valencià modern segons un testament de 1699 / Josep Pich i Mitjana: Francesc Pi i Margall i la Constitució de Cadis del 1812 / Raül González i Devís: Autoritaris i catòlics. La dictadura de Primo de Rivera a Vila-real (1923-1930) / Sergio Valero Gómez: Socialisme i democràcia a la Segona República. La Federació Socialista Valenciana (1931-1936) / Josep Puigsech i Farràs: La direcció de les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil. Organització, propaganda i conflicte polític a través de la figura de Giuseppe Di Vittorio / Joan Serrallonga i Urquidi: «Contra un home tothom s'hi atreveix». Una nota sobre Joan Baptista Xuriguera / Postscriptum: Jesús Millan: Una petjada identitària. Els canvis en l'espai durant el triomf de l'agricultura a l'extrem sud valencià / Jan M. Piskorski: Les moltes cares de la història. Memòria i política de la història a Polònia / Alberto Baena Zapatero i Margarita Eva Rodríguez García: Nous camins. La història de les dones a Espanya i a l'Amèrica Llatina / Recensions: Thoma F. Glick, Marc Conesa, Jesús Millan, Alícia Yanini, Jordi Font Agulló / Resums-Abstracts / Publicacions rebudes / Il·lustració de la coberta: Francesc Vidal.

La unitat dels palestins

2009-03-07T13:36:00.003+01:00

El primer ministre palestí, Salam Fayyad, dimiteix per facilitar un govern d'unitat nacional entre Hamas i Al-Fatah

la carta de renúncia de Salam Fayyad deixa ben clar que "aquest pas va dirigit a donar suport als esforços de creació d'un govern de consens nacional", i afegeix que aquesta renúncia serà efectiva "immediatament després de la formació del govern"

Pot llegir l'article complert fent click en el següent enllaç: http://www.avui.cat/article/mon_politica/55520/primer/ministre/palesti/salam/fayyad/dimiteix/facilitar/govern/dunitat/nacional/entre/hamas/alfatah.html

Música Andalusina

2009-03-06T17:58:00.001+01:00

Alandalús evocat per la seua música.

Šarqu l-Andalus = شرق الاندلس

1300 anys d'Alandalús

Retorn a Balànsiya

EN UNA NOCHE MARAVILLOSA (Moaxaja) - NUBA GARÎBAT AL-HUSEYN [BITÂYHÎ]

PASEÁBASE EL REY MORO - Luys de Narváez (ca. 1500 - 1550/60)

[Vídeo] Hashim Cabrera: Alandalús i el nou paradigma, 2

[Vídeo] Hashim Cabrera: Alandalús i el nou paradigma, 1

[Vídeo] L'expulsió dels moriscos valencians

Sergi Gómez: Moriscos, quatre-cents i un anys...

Blog de Poesia Araboandalusina

L'expulsió dels moriscos valencians. La Vall de Guadalest i el Cavall Verd

L'Islam a la Catalunya medieval

[Imatges] Xauen 18-19 de juny de 2010

[Vídeo] Els savis d'Alandalús

[Vídeo] Els fills d'Alandalús = أبناء الأندلس : الأندلسيون المغاربة

[Art] L'art mudèjar

Claude Addas parla sobre Ibn 'Arabî

La Catalunya morisca

[Vídeo] Medi Ambient (RTVV): Terra de Moriscos

[Vídeo] Halil Bárcena parla sobre la seua traducció del Dîwân d'Al-Hallâj (20010)

LA EXPULSIÓN DE LOS MORISCOS EN LA PROVINCIA DE ALICANTE - Gerardo Muñoz Lorente

[Llibres] Traducció al català del Dîwân de Mansûr Hal·lâj

Proposta de Candidatura Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia 2010 per als descendents de moriscos-andalusins

Páginas

Proposta de Candidatura Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia 2010 per als descendents de moriscos-andalusins

[Música] Maria del Mar Bonet canta un poema d'Umm al-Kiram

[Música] Maria del Mar Bonet i Mohamed Mounir en concert al Caire

[Arqueologia] Projecte Medina Elvira

Los Moriscos De Túnez الموريسكيون في تونس: Moriscos, els valencians oblidats

[Vídeo] Expulsats: la tragèdia dels moriscos (TV3)

[Vídeo]: Entrevista a Pierre Guichard

[Vídeo] El retorn de l'islam a Alandalús

"Andalusia" Ferid Selimi

1) "GHARNATA"...A Super Islamic Historiclal Pakistani Classical Film...Part-1/16

[Àudio] Santiago La Parra: La expulsión de los moriscos. Razones de una tragedia

[Opinió] Valencians i moriscos: dues minories nacionals enfrontades?

[Música] Concert a Llíria: 400 anys d'absència dels moriscos del Camp de Túria

[Arqueologia] Descobreixen una gran casa àrab del segle XII sota el convent del Carme (València)

[Música] Cants sefardites andalusins

[Música] Cants sefardites andalusins

Un congrés i una exposició analitzen a València l'expulsió dels moriscos

[Llibres] Vida i final dels moriscos valencians

[Música] Nabil canta L'estaca en àrab i en català

Manifestació pro Gaza Barcelona 10/01/2009

Estudiar l'islam i Alandalús en llibertat

[Dates] 9 d'octubre. La caiguda de València

Vídeo - "De terra endins, de mar enllà". Documental sobre els moriscos valencians

Continuen les xerrades sobre els 400 anys de l’Expulsió dels Moriscos a la Vall d'Albaida

[Cursos] Jornades morisques de l'Institut d'Estudis Calpins

[TV] Canal nou emet un reportatge sobre l'expulsió dels moriscos valencians

Música andalusina de l'escola de Tilimsen, 2

Música andalusina de l'escola de Tilimsen, 1

[Llibres] E. Manzano: Conquistadores, emires y califas

Article: La cullera morisca

L'últim muetzí

L’últim muetzí

Textos - València en l'elogi d'AŠŠAQUNDĪ (s. XIII)

Què era el šarqu l’andalus?

Literatura - Poesia - Ibn Zaydūn recorda Balànsiya

Lèxic - Arabismes residuals en valencià oral?

València! València!

Música - Amina Alaoui

Article - Manuel Ardit: Els moriscos i la seua expulsió

Vídeo - Música - Cheika Remitti et Medahattes

Vídeo - Els moriscos de Benifairó

Per un independentisme deslliurat del sionisme

Bibliografia - Els viatges d'Ibn Jubair

Bibliografia - Abdennur Prado - El retorn de l'islam a Catalunya

Bancaixa presenta l'últim llibre de Vicent Josep Escartí, Jaume Bleda i l'expulsió dels moriscos valencians

Exposició - Moriscos del sud valencià

Expulsados 1609 - La tragèdia dels moriscos - Vida Morisca

Tràiler d'Expulsados

Presentació de JUNTS, l'Associació Catalana de Jueus i Palestins

Bromera recorda l'expulsió dels moriscos valencians

Poesia - Ibn Azzaqâq de València - Epitafi per a si mateix

Música - Luis Delgado - Balànsiya

Bibliografia - La música araboandalusina

La Intifada - Mariem Hassan

L'expulsió dels moriscs

Els moriscos de Catalunya