dimecres, 19 de juny de 2013

Vicent Baydal: "Balansiyya en cinc actes"

Ben poca cosa ha quedat dels més de cinc segles de la València andalusina (c. 714-1238). Algunes traces de la muralla urbana i unes quantes peces arqueològiques extretes de baix terra, com ara ceràmica o monedes. Tanmateix, no ens han quedat ni mesquites, ni banys ni altres bells edificis que han conservat ciutats que foren conquerides pels cristians en la mateixa època, com Jaén, Còrdova, o Sevilla. No obstant això, tot i que encara són moltíssimes les coses que ens queden per saber, sí que tenim coneixement d'algunes de les principals fites històriques de la "medina" durant aquella etapa. En relació amb això, a continuació us oferisc un relat que he escrit per a la revista d'art i pensament Bostezo, on ha estat publicat originalment en castellà. He d'advertir-vos que és un text un tant estrany, ja que se situa fictíciament en un futur quasi apocalíptic per al sud d'Europa, de forma paral·lela al descobriment d'un pretés manuscrit andalusí a Mali. Però millor que el llegiu vosaltres mateixos!




El 9 d'octubre de l'any 2038, tot just el dia que els habitants de València celebraven desanimadament el vuitè centenari de l'entrada en la ciutat de Jaume I el Conqueridor i la seua incorporació al món cristià, en l'antic enclavament històric de Djenné, actualment en el país de Mali, la Fundació Suheyl, creada amb el patrocini de diverses dinasties àrabs, va presentar al món islàmic un dels descobriments més meravellosos dels últims temps: el manuscrit del Registre dels començaments, els fets i la fi dels àrabs i els berbers en les medines d’Alandalús. Es tracta d'una recopilació d'històries de les principals ciutats andalusines que foren conquerides pels cristians en el segle XIII, com Badajoz, Còrdova, Jaén, Sevilla, Mallorca, València o Múrcia, redactades per diversos informadors coetanis que es retrotrauen a l'inici de la seua població islàmica. Per l'interés que suscita entre els lectors de la seua revista, els enviem, traduïts, alguns fragments de la narració dedicada a la ciutat de València, l'antiga Balansiyya musulmana ‒transliteració gràfica que hem respectat per a referir-nos a ella.   

* * * 

1. De com arribaren els nostres i es rendiren els visigots

Actualment vivim en altres llocs, Granada, Algesires, Tlemcen, Alger o Kairuan, i l'amalgama de circumstàncies ens confon, però ara que hem estat expulsats del paradís terrenal, només ara, podem contar el final de la nostra antiga medina. Tot va començar en l'any 95 de l'Hègira [714], quan Abd al-Aziz ibn Musa, fill de l'enviat de Damasc Musa ibn Nusair, va pactar amb el bisbe de Valentia, el màxim poder local, la rendició de la ciutat i el seu territori. En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós, els visigots van obtenir la pau i la salvaguarda de les seues propietats i del seu culte a canvi de pagar al califa l'impost dels no musulmans. Prop de la ciutat es va establir un destacament iemenita, molt reduït, atesa l'enorme pobresa de la regió. Els visigots els relataren la seua penúria, assolats per plagues de llagostes durant dècades. En Valentia només vivien el bisbe, els seus acòlits i uns centenars de famílies, instal·lats sobre les ruïnes d'una antiga urbs; en el camp les gents s'havien refugiat en les muntanyes, temoroses de la fam i dels atacs dels nostres...

2. De com els berbers crearen hortes mentre la ciutat defallia 

En l'any 289 de l'Hègira [902] nombrosos grups de tribus i clans berbers s'havien establert en els voltants de la ciutat. Els Banu Hawwara, els Banu Agger, els Banu Zanata i tants altres havien construït un complex sistema de sèquies per a dur l'aigua del Guadalaviar [el Riu Blanco] a les seus alqueries i alimentar així a les seues famílies. Les terres de cultiu s’ompliren de sorgo, blat, arròs, carxofes, albergínies, bledes, espinacs, cítrics, peres, carabasses, figues i dàtils. La saviesa i l'experiència dels homes lliures fecundaren els camps; el treball de la comunitat dugué la prosperitat als seus habitants. Els antics pobladors de la zona es mesclaren amb aquests berbers i foren assimilats. Mentrestant, Balansiyya es desfeia. Fins al punt que arribà a ser coneguda com Madinat al-Turab [la ciutat del fang], plena de clots polsosos, murs derruïts i espais abandonats. Molt pocs dels nostres havien decidit instal·lar-se en ella... 

3. De com Balansiyya esdevingué taifa 

Les seues petjades sobre la terra t'ensenyaran la seua història com si la veres amb els teus propis ulls. Per Al·là que mai els temps portaran un altre semblant, que domine la península i conduïsca els exèrcits com ell. La desaparició del cabdill al-Mansur [el Victoriós] significà la discòrdia entre els nostres. Ell, que havia humiliat la supèrbia dels cristians, que els havia fustigat a Barcelona, Coïmbra, Pamplona i Santiago, que havia embellit la gran mesquita de Còrdova, no va saber preveure els enfrontaments que es produirien a la seua mort. I arribà lafitna [la divisió], la guerra civil. És conegut per tots els que han escoltat als vells que conserven la nostra memòria: les taifes [els destacaments] de les regions deixaren de pagar l'impost alcorànic al califa de Còrdova i cada governador va tirar pel seu costat. En Balansiyya Mubàrak i Mudhàfar, dos eunucs lliberts, governaren des de l'any 401 de l'Hègira [1011] i, poc després, arribà el nét del cabdill al-Mansur. Durant aquesta època moltes gents acudiren a la ciutat; els mercats bullien d'activitat amb els fruits de l'horta i els béns dels artesans que es van establir entorn de l'alcàsser dels governadors. Aquests ordenaren la construcció d’una gran muralla i una bella almúnia amb un ampli jardí plantat d'arbres i de flors, amb un riu que el travessava i pavellons ricament decorats... 

4. De com, després de l'expulsió del Cid, la ciutat tornà a resplendir 

En aquell temps el poder dels cristians havia augmentat, mentre el dels nostres s'afeblia a causa de la fitna [la divisió]. Així, en l'any 486 de l'Hègira [1093] el mercenari Rodrigo Díaz de Vivar tingué la gosadia d'assetjar Balansiyya, on es refugiaren moltes gents del camp. Fou un setge terrible. Un any sense poder eixir de la ciutat. Quan s’acabaren les provisions, els gossos, els gats i les rates foren objecte de cobdícia. Una gran rasa va ser excavada davant la porta principal de la muralla i els cadàvers dels que morien d'inanició es llançaven en el seu interior. Finalment, el governador capitulà i Díaz de Vivar ‒que Al·là l’haja castigat com mereix‒ ocupà la ciutat. Durant vuit llargs anys la població fou subjugada al domini d’aquell sayyid [Cid, senyor] i dels seus, fins que els almoràvits, arribats de l'altra ribera, plantaren cara al poder cristià i l’expulsaren. La ciutat i els recitals de les nits d'estiu tornaren a resplendir. Ibn Khafaja, el Jardiner, cantà als seus habitants: “Quin goig el vostre! Teniu a casa el paradís etern”. Ibn Ghàlib, el de Russafa, enaltí la voluptuositat dels sentiments: “Si pogués manar del meu amor, jo no voldria tal poder”. Ibn al-Zaqqaq, el de Balansiyya, ens llegà un bell i intens epitafi: “No fou la nostra vida un goig ardent?”....
  
5. De com vam ser expulsats del paradís terrenal
 
Després de la caiguda del poder dels almoràvits i els almohades, absolutament ningú pogué frenar l'avanç cristià. Mallorca, Badajoz, Mèrida, Còrdova, Úbeda i Baeza foren ocupades. Més tard, el destí colpejà Balansiyya. L'infidel féu desaparèixer la fe veritable i les campanes reemplaçaren la crida del muetzí. Quina gran pèrdua per a l'Islam! Quina tristesa per a l'oració i el dejú la d’aquell fatídic 18 de sàfar del 606 [28 de setembre de 1238]! La nostra ciutat caigué davant Yaqmú al-Barsaluní! On han quedat, germans, aquells dies i aquelles nits del nostre passat? Prengueren a milers dels nostres i els mataren o els vengueren com a esclaus. Els altres quedàrem subjugats, vençuts. Fórem desposseïts dels nostres béns, expulsats de les nostres cases i les nostres terres; mamprenguérem el camí de l'exili...

* * *
 
Alguns opinen que el Registre dels començaments, els fets i la fi dels àrabs i els berbers en les medines d’Alandalús és una obra apòcrifa, realitzada per a reforçar els arguments islamistes que animen a la conquesta de l'antic territori andalusí, aprofitant l'actual estat de desolació social i econòmica que regna a Espanya i Portugal. No obstant això, els pocs experts occidentals que han examinat el manuscrit avalen la seua autenticitat, atenent als tipus de paper i cal·ligrafia utilitzats. Es tracta, sens dubte, d'una obra de finals del segle XIII que il·lumina, com cap font havia mostrat abans, el sentir dels musulmans que habitaren les ciutats andalusines durant aquella època, així com la memòria que conservaven de la seua arribada a la península ibèrica i els segles de felicitat i tristesa que visqueren en ella. Fonts properes a la Fundació Suheyl comuniquen que l'edició del manuscrit s'abordarà en breu, al llarg de l'any 2039. Esperem, per tant, la seua pròxima publicació, de la qual els informarem oportunament.

الاندلس جنة الخلد = Alandalús jànnatu _lkhuldi

يــا أهْــلَ أندلــس لله درُكــــم ُ / ماء و ظلٌ و أنهار و أشجارُ
ما جَنة الخُـلد إلا في دِيـاركُـــمُ / ولو تخيرتُ هذا كنتُ أختارُ
لا تحسبوا في غد أن تدخلوا سَقَرا / فليس تُدخلُ بعد الجنةِ النار

الشاعر الاندلسي ابن خفاجة
ALANDALÚS, PARADÍS DE L'ETERNITAT

ya ahla andalusin li-llâhi darrukum /

ma'un wa zillun wa anhâru wa sajâru
mâ jannatu-l-huldi illâ fî diyârikum /
wa hâdihi kuntu law huyyirtu ahtâru /
lâ tuttaqû ba´daha an tadhulû saqaran /
fa-laysa tudhalû ba´ada-l-jannati-n-nâru

Ibn Khafâja (Alzira, 1058-1139)

Andalusins, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
El paradís etern és a ca vostra.
Si em deixaren triar, meu me'l faria.
Viviu-lo! No tingau por de l'infern.
Del paradís al foc, no s'hi va mai.

(Versió de Josep Piera i Josep R. Gregori, 2007)

¡Oh, gente de al-Andalus, qué dichosos sois!
Agua, sombra, ríos y árboles.
El paraíso de la Eternidad
no está más que en vuestra patria.
Si yo escogiera, por éste optaria.
No temáis entrar en el infierno:
no se castiga con la desdicha
a quienes ya viven en el paraíso.

(Versió de Josep Piera i Mahmud Sobh)

Vegeu el poema d'Ibn Hafâja recitat per dos alumnes de l'IES la Serreta de Rubí

Pel respecte a la pluralitat i a la llibertat!

Pel respecte a totes les formes d'Islam!

Per un Islam plural i unit!


"Guarde en el cor l'Andalús més íntim i més bell, com un Tibet personal i profund. I aquest tresor ningú me'l podrà arrabassar."

Salvador Jàfer

عبد السلام جعفر إبن منقذ البلنسي /

بلنسية، شرق الاندلس /

Calendari islàmic i horaris de pregària

Segons l'escola jurídica de què es tracte pot haver-hi una diferència d'un dia ±.

Loading...

Mapa d'Alandalús en el període de màxima expansió

La muralla andalusina de València

La muralla andalusina de València