dimecres, 19 de juny de 2013

Vicent Baydal: "Balansiyya en cinc actes"

Ben poca cosa ha quedat dels més de cinc segles de la València andalusina (c. 714-1238). Algunes traces de la muralla urbana i unes quantes peces arqueològiques extretes de baix terra, com ara ceràmica o monedes. Tanmateix, no ens han quedat ni mesquites, ni banys ni altres bells edificis que han conservat ciutats que foren conquerides pels cristians en la mateixa època, com Jaén, Còrdova, o Sevilla. No obstant això, tot i que encara són moltíssimes les coses que ens queden per saber, sí que tenim coneixement d'algunes de les principals fites històriques de la "medina" durant aquella etapa. En relació amb això, a continuació us oferisc un relat que he escrit per a la revista d'art i pensament Bostezo, on ha estat publicat originalment en castellà. He d'advertir-vos que és un text un tant estrany, ja que se situa fictíciament en un futur quasi apocalíptic per al sud d'Europa, de forma paral·lela al descobriment d'un pretés manuscrit andalusí a Mali. Però millor que el llegiu vosaltres mateixos!




El 9 d'octubre de l'any 2038, tot just el dia que els habitants de València celebraven desanimadament el vuitè centenari de l'entrada en la ciutat de Jaume I el Conqueridor i la seua incorporació al món cristià, en l'antic enclavament històric de Djenné, actualment en el país de Mali, la Fundació Suheyl, creada amb el patrocini de diverses dinasties àrabs, va presentar al món islàmic un dels descobriments més meravellosos dels últims temps: el manuscrit del Registre dels començaments, els fets i la fi dels àrabs i els berbers en les medines d’Alandalús. Es tracta d'una recopilació d'històries de les principals ciutats andalusines que foren conquerides pels cristians en el segle XIII, com Badajoz, Còrdova, Jaén, Sevilla, Mallorca, València o Múrcia, redactades per diversos informadors coetanis que es retrotrauen a l'inici de la seua població islàmica. Per l'interés que suscita entre els lectors de la seua revista, els enviem, traduïts, alguns fragments de la narració dedicada a la ciutat de València, l'antiga Balansiyya musulmana ‒transliteració gràfica que hem respectat per a referir-nos a ella.   

* * * 

1. De com arribaren els nostres i es rendiren els visigots

Actualment vivim en altres llocs, Granada, Algesires, Tlemcen, Alger o Kairuan, i l'amalgama de circumstàncies ens confon, però ara que hem estat expulsats del paradís terrenal, només ara, podem contar el final de la nostra antiga medina. Tot va començar en l'any 95 de l'Hègira [714], quan Abd al-Aziz ibn Musa, fill de l'enviat de Damasc Musa ibn Nusair, va pactar amb el bisbe de Valentia, el màxim poder local, la rendició de la ciutat i el seu territori. En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós, els visigots van obtenir la pau i la salvaguarda de les seues propietats i del seu culte a canvi de pagar al califa l'impost dels no musulmans. Prop de la ciutat es va establir un destacament iemenita, molt reduït, atesa l'enorme pobresa de la regió. Els visigots els relataren la seua penúria, assolats per plagues de llagostes durant dècades. En Valentia només vivien el bisbe, els seus acòlits i uns centenars de famílies, instal·lats sobre les ruïnes d'una antiga urbs; en el camp les gents s'havien refugiat en les muntanyes, temoroses de la fam i dels atacs dels nostres...

2. De com els berbers crearen hortes mentre la ciutat defallia 

En l'any 289 de l'Hègira [902] nombrosos grups de tribus i clans berbers s'havien establert en els voltants de la ciutat. Els Banu Hawwara, els Banu Agger, els Banu Zanata i tants altres havien construït un complex sistema de sèquies per a dur l'aigua del Guadalaviar [el Riu Blanco] a les seus alqueries i alimentar així a les seues famílies. Les terres de cultiu s’ompliren de sorgo, blat, arròs, carxofes, albergínies, bledes, espinacs, cítrics, peres, carabasses, figues i dàtils. La saviesa i l'experiència dels homes lliures fecundaren els camps; el treball de la comunitat dugué la prosperitat als seus habitants. Els antics pobladors de la zona es mesclaren amb aquests berbers i foren assimilats. Mentrestant, Balansiyya es desfeia. Fins al punt que arribà a ser coneguda com Madinat al-Turab [la ciutat del fang], plena de clots polsosos, murs derruïts i espais abandonats. Molt pocs dels nostres havien decidit instal·lar-se en ella... 

3. De com Balansiyya esdevingué taifa 

Les seues petjades sobre la terra t'ensenyaran la seua història com si la veres amb els teus propis ulls. Per Al·là que mai els temps portaran un altre semblant, que domine la península i conduïsca els exèrcits com ell. La desaparició del cabdill al-Mansur [el Victoriós] significà la discòrdia entre els nostres. Ell, que havia humiliat la supèrbia dels cristians, que els havia fustigat a Barcelona, Coïmbra, Pamplona i Santiago, que havia embellit la gran mesquita de Còrdova, no va saber preveure els enfrontaments que es produirien a la seua mort. I arribà lafitna [la divisió], la guerra civil. És conegut per tots els que han escoltat als vells que conserven la nostra memòria: les taifes [els destacaments] de les regions deixaren de pagar l'impost alcorànic al califa de Còrdova i cada governador va tirar pel seu costat. En Balansiyya Mubàrak i Mudhàfar, dos eunucs lliberts, governaren des de l'any 401 de l'Hègira [1011] i, poc després, arribà el nét del cabdill al-Mansur. Durant aquesta època moltes gents acudiren a la ciutat; els mercats bullien d'activitat amb els fruits de l'horta i els béns dels artesans que es van establir entorn de l'alcàsser dels governadors. Aquests ordenaren la construcció d’una gran muralla i una bella almúnia amb un ampli jardí plantat d'arbres i de flors, amb un riu que el travessava i pavellons ricament decorats... 

4. De com, després de l'expulsió del Cid, la ciutat tornà a resplendir 

En aquell temps el poder dels cristians havia augmentat, mentre el dels nostres s'afeblia a causa de la fitna [la divisió]. Així, en l'any 486 de l'Hègira [1093] el mercenari Rodrigo Díaz de Vivar tingué la gosadia d'assetjar Balansiyya, on es refugiaren moltes gents del camp. Fou un setge terrible. Un any sense poder eixir de la ciutat. Quan s’acabaren les provisions, els gossos, els gats i les rates foren objecte de cobdícia. Una gran rasa va ser excavada davant la porta principal de la muralla i els cadàvers dels que morien d'inanició es llançaven en el seu interior. Finalment, el governador capitulà i Díaz de Vivar ‒que Al·là l’haja castigat com mereix‒ ocupà la ciutat. Durant vuit llargs anys la població fou subjugada al domini d’aquell sayyid [Cid, senyor] i dels seus, fins que els almoràvits, arribats de l'altra ribera, plantaren cara al poder cristià i l’expulsaren. La ciutat i els recitals de les nits d'estiu tornaren a resplendir. Ibn Khafaja, el Jardiner, cantà als seus habitants: “Quin goig el vostre! Teniu a casa el paradís etern”. Ibn Ghàlib, el de Russafa, enaltí la voluptuositat dels sentiments: “Si pogués manar del meu amor, jo no voldria tal poder”. Ibn al-Zaqqaq, el de Balansiyya, ens llegà un bell i intens epitafi: “No fou la nostra vida un goig ardent?”....
  
5. De com vam ser expulsats del paradís terrenal
 
Després de la caiguda del poder dels almoràvits i els almohades, absolutament ningú pogué frenar l'avanç cristià. Mallorca, Badajoz, Mèrida, Còrdova, Úbeda i Baeza foren ocupades. Més tard, el destí colpejà Balansiyya. L'infidel féu desaparèixer la fe veritable i les campanes reemplaçaren la crida del muetzí. Quina gran pèrdua per a l'Islam! Quina tristesa per a l'oració i el dejú la d’aquell fatídic 18 de sàfar del 606 [28 de setembre de 1238]! La nostra ciutat caigué davant Yaqmú al-Barsaluní! On han quedat, germans, aquells dies i aquelles nits del nostre passat? Prengueren a milers dels nostres i els mataren o els vengueren com a esclaus. Els altres quedàrem subjugats, vençuts. Fórem desposseïts dels nostres béns, expulsats de les nostres cases i les nostres terres; mamprenguérem el camí de l'exili...

* * *
 
Alguns opinen que el Registre dels començaments, els fets i la fi dels àrabs i els berbers en les medines d’Alandalús és una obra apòcrifa, realitzada per a reforçar els arguments islamistes que animen a la conquesta de l'antic territori andalusí, aprofitant l'actual estat de desolació social i econòmica que regna a Espanya i Portugal. No obstant això, els pocs experts occidentals que han examinat el manuscrit avalen la seua autenticitat, atenent als tipus de paper i cal·ligrafia utilitzats. Es tracta, sens dubte, d'una obra de finals del segle XIII que il·lumina, com cap font havia mostrat abans, el sentir dels musulmans que habitaren les ciutats andalusines durant aquella època, així com la memòria que conservaven de la seua arribada a la península ibèrica i els segles de felicitat i tristesa que visqueren en ella. Fonts properes a la Fundació Suheyl comuniquen que l'edició del manuscrit s'abordarà en breu, al llarg de l'any 2039. Esperem, per tant, la seua pròxima publicació, de la qual els informarem oportunament.

dimarts, 28 de maig de 2013

Vicent Baydal: "Els musulmans del regne de València: arabòfons persistents"

Una llarga tradició de l'arabisme espanyol havia defensat des del segle XIX que els habitants d'Alandalús eren majoritàriament bilingües (Simonet, Ribera, García Gómez). Parlarien i escriurien l'àrab per aculturació, com a llengua culta i de les elits, però, alhora, haurien mantingut el romanç evolucionat del llatí propi de la població prèvia a la conquesta islàmica del segle VIII. A aquest "romanç andalusí", a més a més, els arabistes l'anomenaren "mossàrab", vinculant-lo als cristians nadius que havien viscut sota domini musulmà i, en conseqüència, a les idees de "Reconquesta" desenvolupades pel nacionalisme espanyol. És a dir, la presència del bilingüisme entre els andalusins seria la prova fefaent que, tot i que la immensa majoria s'hagués convertit a l'Islam en el segle XIII, el seu origen poblacional era autòcton, peninsular, procedent dels iberoromans de l'Antiguitat. L'aplicació d'aquesta tradició al cas valencià, essent forçada fins a l'extrem per historiadors i erudits d'ideologia anticatalanista (Ubieto, Simó, Peñarroja), arribà a plantejar que, en efecte, la majoria de musulmans parlaven romanç en època de la conquesta de Jaume I, de manera que aquesta parla seria l'origen del valencià actual (i no la llengua que portaren els colonitzadors majoritàriament catalans i aragonesos). 

Tanmateix, des de la dècada de 1970 nombrosos estudis del propi arabisme espanyol, com els de Federico Corriente, han evidenciat que, a més de la desaparició completa, ja en el segle XII, de les comunitats cristianes residuals romanents a Alandalús -ací un bon resum de Javier López Coca-, el romanç andalusí també desaparegué per complet, com a mínim en aquella mateixa centúria. Per tant, en el moment dels primers grans avanços conqueridors d'aragonesos i catalans, produïts entre 1118 i 1171 (Saragossa, Daroca, Tortosa, Lleida, Terol), ja no hi havia població andalusina que parlés romanç. Una bona prova d'això és que al nord de Tamarit de Llitera (conquerida entre 1106 i 1149) hi ha molts encreuaments d'isoglosses i una transició gradual entre el català i l'aragonés, el que prova que ambdues llengües s'hi havien desenvolupat progressivament a partir del romanç antic, mentre que al sud d'aquella població la frontera lingüística és ben nítida, el que evidencia que el català i l'aragonés foren dues llengües trasplantades pels nous pobladors. Així, per exemple la llengua parlada a Lleida i a Tortosa, el català de la Catalunya Nova, fou completament transportat pels colonitzadors de la Catalunya Vella. 

Ubicació de Tamarit de Llitera, població a partir de la qual deixen d'existir parles de transició entre el català i l'aragonés o castellanoaragonés (no com al nord, on, per exemple, el ribagorçà és una mena d'híbrid entre ambdues llengües) 

El mateix passaria, evidentment, amb el territori islàmic que formà el regne cristià de València vora un segle després, en ser conquerit per catalans i aragonesos entre 1233 i 1245. Quan els conqueridors ocuparen les seues terres cap musulmà parlava romanç de forma nativa, és a dir, per transmissió intergeneracional. Els andalusins eren una societat arabòfona i continuaren sent-ho durant molts segles, ja sota domini cristià, fins a la seua expulsió en 1609. Tanmateix, això que ens pot semblar tan evident és encara tema de polèmica dins de la societat valenciana, ja que, com a conseqüència dels escrits que donaren cobertura en la dècada de 1970 a la visió segons la qual el valencià provindria del romanç andalusí, encara una part dels valencians comparteixen aquesta idea: el català i el valencià no serien la mateixa llengua pel -suposat- fet que tindrien orígens diferents, ja que el valencià no seria la llengua portada pels catalans -amb aportacions aragoneses-, sinó la mateixa que parlaven els andalusins abans de l'arribada de Jaume I. És per això, per la persistència social -que no historiogràfica ni filològica- d'aquesta visió, que ara i ací aportarem alguns dels arguments oferits pel jesuïta estatunidenc Robert Ignatius Burns, ja en 1976, per a demostrar que els musulmans del regne de València eren arabòfons unilingües en el moment de la conquesta cristiana del segle XIII.

En efecte, en un treball titulat "The language barrier: the problem of bilingualism and Muslim-Christian interchange in the medieval Kingdom of Valencia", publicat en Contributions to Mediterranian Studies i traduït al valencià en el primer número de la revista L'Espill, el pare Burns aportava un arsenal de dades, del Llibre dels fetsi dels documents de la cancelleria reial, tot demostrant que la llengua parlada pels musulmans de les terres islàmiques que constituïren els regnes de València i Múrcia era, sense dubte, l'àrab. Per exemple, per a tractar la rendició de Múrcia en 1266 Jaume I envià a persones de les quals es diu explícitament que sabien "algaravia" i a un jueu que era "escrivà nostre d'algaravia", és a dir, el torsimany oficial del rei. Igualment, quan els musulmans de Xàtiva enviaren un negociador al monarca, aquell hagué de parlar "denant lo trujaman" per tal que el pogueren entendre, o quan ho feren els de Petrer trameteren un altre jueu que coneixia ambdues llengües. Així mateix, el rei també envià "un trujaman" per a parlar amb els d'Elx o els de Mallorca i en casos de disputes a nivell popular, com la que es produí per la distribució de les aigües d'irrigació en 1244 entre els nous pobladors cristians de Gandia i els musulmans que havien romàs en el terme, s'hagué de recórrer, igualment, a "un trugaman".

D'una altra banda, tots els tractats de rendició originals que es conserven del territori valencià estan escrits en àrab, o en llatí i àrab. I sabem que, en ocasions, els musulmans transferien títols de possessió de la terra mitjançant una escriptura en àrab, "in instrumento sarracenico", com en Alzira en 1245 o en Carbonera en 1261. Als mateixos musulmans de Carbonera o als de Guadalest se'ls enviaren documents en àrab, que escrivien els mateixos "escrivans d'algaravia" de la cancelleria reial, un ofici reservat durant aquesta època a jueus entesos en llengües. I és que, com el mateix Jaume I expressa sovint en la seua crònica, els musulmans parlaven sempre en àrab: així ho feia el sobirà de Múrcia, "en sa algaravia", en dirigir-se a la seua aljama, o quan els de Peníscola enviaren una oferta de rendició i s'hagué de recórrer a un musulmà de Terol "que sabia llegir d'algaravia", o quan es negocià la d'Almassora a través de Miguel Pérez, un escuder que "sabia algaravia". En conseqüència, tant aquell monarca com el seu fill Pere el Gran hagueren de redactar nombroses cartes i ordinacions "in arabico" a totes les aljames del regne de València. I, igualment, les aljames feien els seu propis documents en àrab, com els comptes fiscals dels musulmans de Xàtiva de 1280 o els d'Oriola en 1317. 

També hi ha proves evidents que els musulmans s'expressaven oralment en àrab. Enmig d'un assalt contra la Mallorca musulmana, el seu sobirà, segons Jaume I, "cridà a los seus: 'Rodo', que tant vol dir com 'Aguanteu'". En una altra ocasió, un musulmà es negà a rendir-se per a salvar la vida dient, segons el mateix monarca, "'Le mulex', que vol dir 'No senyor'". O ja més tard i més al sud, quan s'intentà conquerir l'Almeria nassarita en 1310, Ramon Muntaner relata que el fill del sobirà de Guadix realitzà un atac al crit de "Ani ben a soltan" i l'infant de Mallorca, nét de Jaume I, hagué de preguntar a "los torsimanys" què significava allò, informant-lo que estava dient que era "fill del soldà". No és estrany, doncs, que el teòleg Ramon Llull aprengués "lo lenguatge aràbic" per tal d'intentar evangelitzar els musulmans o que també els dominics obriguessen escoles d'àrab en València i Xàtiva amb la mateixa finalitat. Tot plegat, sembla ben cert el que digué a mitjan segle XIII en la seua crònica l'arquebisbe de Toledo, Rodrigo Ximénez de Rada, en asseverar que els andalusins, respecte als cristians de la península, eren un "populum alterius religionis et lingue", o el que afirmà el bisbe de València a començaments del segle XIV, queixant-se que la meitat o més de la població de la seua diòcesi parlava exclusivament "algaravia seu sarracenice".

Mapa de llengües de la península Ibèrica entre els segles XVI i XVII

És evident, no obstant, que a partir del moment en què la conquesta cristiana es consolidà per complet, és a dir a partir del darrer terç del segle XIII, una part dels musulmans aprengueren la llengua romanç dels conqueridors, especialment els homes que havien de fer d'intermediaris amb les aljames o els que havien de comerciar. Però, així i tot, la llengua de les comunitats musulmanes, la que s'usava en el seu interior i entre elles, la que es transmetia de pares a fills, fou sempre l'àrab, fins a 1609. No debades, després de produir-se la conversió forçosa de 1525, un dels principals cavalls de batalla dels que volien una plena assimilació dels moriscos fou la interrupció de la llengua àrab. Però, com ells mateixos deien a Carles I en 1528, la major part d'ells -i "quasi totes les dones"- desconeixien el romanç i per tal d'aprendre'l necessitarien un gran espai de temps, almenys 40 anys. De la mateixa manera, en 1550 els rectors parroquials afirmaven que la comunicació era impossible perquè els musulmans "no sabien" romanç o, un poc més tard, el bisbe d'Oriola advertia que les morisques eren "molt obstinades i adverses a la nostra llengua". En aquesta època, per tant, la regla devia ser la que representava un musulmà de Xiva, que "no parlava ni escrivia mai sinó en algaravia", mentre que el bilingüisme era encara la gran excepció. Els contractes i els documents de les aljames se seguien escrivint en àrab i la llengua oral, de fet, era una mostra més de l'evidentíssima diferència que existia entre els cristians dominadors i els musulmans subjugats. Una barrera lingüística i social que es mantingué entre els segles XIII i XVII: els musulmans que habitaren a terres valencianes foren arabòfons persistents. 

Ferran Esquilache: "Corrupció en l'aljama. Les lluites pel poder en la moreria d'Elx al segle XV

Corrupció hi ha hagut sempre, en major o menor mesura, a tots els llocs i a totes les èpoques, i en qualsevol comunitat política són habituals les lluites de bàndols. En l'actualitat els diaris van plens dia sí i dia també de casos de corrupció, i les lluites de bàndols pels interessos propis de cada grup es podrien assimilar, amb tots els ets i els uts que vulgueu, amb la farsa bipartidista de les democràcies occidentals. Per descomptat a l'edat mitjana també s'hi donaven casos. Vicent Royo ens feu un bon tast fa 4 setmanes amb l'exemple de la vila de Culla al nord del país, i sembla que ens seguirà il·lustrant pròximament. Jo el que faré hui serà referir-me a un altre cas de corrupció i de lluita de bàndols, per no anar-nos-en massa del tema, però aquesta vegada entre musulmans, i al sud del país. Més concretament, em referiré al cas que es va produir a la moreria de la vila d'Elx a mitjans del segle XV.

Elx en l'actualitat, amb el seu conegut palmeral

Exemples com aquest en degueren haver molts, però com és habitual no s'ha conservat a penes documentació d'aquesta mena de problemes interns de les aljames musulmanes. En aquest cas, per contra, la documentació és abundantíssima, i encara que d'entrada puga semblar curiós, la major part es conserva a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. L'explicació és ben senzilla, el 1391 aquesta ciutat va prestar 50.000 florins a l'infant Martí, futur Martí l'Humà, per a la campanya de conquesta de Sicília que portaria a terme a l'any següent el seu fill Martí el Jove. La corona va cedir en penyora Elx i Crevillent fins que el préstec fos retornat, i així fou com Barcelona es va convertir, de facto, en la senyoria feudal d'aquestes viles fins a 1473. Els consellers de Barcelona reberen durant aquests anys centenars de cartes i informes sobre els més diversos temes i assumptes de govern per part dels seus representants al senyoriu d'Elx, però també rebien i responien cartes dels jurats i altres càrrecs de la vila, dels vells i altres càrrecs de la moreria, i lògicament mantenien correspondència amb els oficials reials de la governació d'Oriola i els nobles d'altres senyorius veïns. Tota aquesta documentació, doncs, permet fer un seguiment prou complet de tots els assumptes importants que afectaren a la vila d'Elx i a la seua moreria en tots aquells anys. Fins i tot resulta repetitiva, perquè el canvi anual de consellers a Barcelona els obligava a ocupar-se des de zero d'assumptes que s'allargaven durant molt de temps. Així doncs, per l'abundància de documentació i la seua localització, han estat diversos autors, la majoria catalans, els que l'han emprada en alguns treballs publicats, com ara Roser SalicrúJosep-David Garrido Vallso José Hinojosa. I de forma especialment extensa, sobre el cas de corrupció que ens ocupa, Mª Teresa Ferrer i Mallol, qui hi va dedicar un article al darrer número de la Revista d'Història Medieval que va publicar el departament de la Universitat de València ja fa 10 anys.

Entrant ja en el tema, segons aquests autors l'aljama de la moreria d'Elx es trobava dividida en dos bàndols a mitjans del segle XV, les figures més importants dels quals eren, d'una banda l'alfaquí Muhammad al-Hājj (Mohamed Alhaig), i de l'altra el cadí Alī ibn Sa‘ūd (Ali Abençaot). No m'agrada massa emprar el mot “bàndol” per a referir-me a aquest cas entre musulmans, perquè automàticament la nostra ment ho assimila a les lluites de bàndols entre cristians que es van produir als segles XIV i XV en les principals ciutats de la Corona. Uns bàndols interclassistes, aquests, que estaven encapçalats per famílies nobiliàries i en els quals estaven involucrats tota la ciutat a través de les xarxes clientelars. El relat dels fets sobre el cas de la moreria d'Elx oferit per Mª Teresa Ferrer a l'article adés esmentat, permet veure que no tota l'aljama estava dividida entre partidaris d'un i altre personatge de forma continuada, i sembla que només era l'oligarquia dirigent la que estava enfrontada, mentre que la resta de l'aljama donava suport a uns o a altres depenent del cas o del moment.

Elx representada a les Cántigas de Santa Maria, del segle XIII, amb una séquia i una palmera

Cal tindre present, també, no està de més recordar-ho, que les moreries al regne medieval de València són barris habitats exclusivament per musulmans, emplaçats junt a les principals ciutats i viles del país, fora de la muralla on habiten els cristians. Es formaren majoritàriament després de la conquesta del segle XIII amb musulmans desallotjats de llurs cases i terres perquè aquestes foren ocupades per colons cristians. Però la major part dels seus habitants al segle XV no descendien d'aquells primers andalusins deportats, perquè la mobilitat era molt alta. Contínuament arriben nous pobladors provinents de les aljames dels voltants, fugint de les fortes rendes exigides pels senyors laics, mentre que molts altres se n'anaven a buscar altres llocs per a viure i abandonaven la moreria, cosa que va passar especialment arran d'aquests fets. Molts dels que hi viuen no tenen terres, són eixarics i treballen la terra dels terratinents cristians. Però també n'hi ha musulmans amb terres pròpies (en el cas d'Elx tenen reservada la partida del Magram, que rep el seu nom de l'impost pagat pels musulmans sobre les terres irrigades), i alguns fins i tot es poden considerar rics.

La comunitat que habita la moreria se'n diu aljama (de l'àrab al-jama'a), però aquestes aljames de les moreries no funcionen igual que les aljames de les alqueries que provenen d'abans de la conquesta (“aljames autònomes”, segons la coneguda proposta de Josep Torró). Tenen uns vells, és cert, que representen a la comunitat i que prenen el nom dels antics xeics clànics que governaven les aljames, tot i que en la pràctica funcionen com uns jurats cristians. I un alfaquí que s'ocupa de dirigir les pregàries dels divendres i d'altres assumptes més espirituals. Però qui governa realment l'aljama, deixant de banda els representants cristians de la senyoria, és el cadí (en altres moreries és l'alamí), inicialment un càrrec que s'ocupa de la justícia (segons la sunna i la xari'a, la tradició i la llei islàmica), però que també té altres atribucions de govern com ara les reparticions de les rendes entre els membres de l'aljama, i era el contacte amb la senyoria, per la qual cosa era elegit directament per aquest i comptava amb el seu suport. Això ens permetrà entendre, ara, per què actua cadascú com actua en aquesta història.

Un grup de persones consulten un alfaquí, en una imatge siriana del segle XIV

Sembla obvi que no qualsevol podia ser cadí o alfaquí, perquè es requerien uns coneixements tècnics de la llei per a poder exercir el càrrec, per això era habitual que provingueren de fora de l'aljama. De fet, la formació per a exercir aquests càrrecs començava de menut, per la qual cosa era molt normal que existiren vertaders llinatges de cadís, ja que els fills seguien la tradició dels seus pares. Així, pareix que el cadí Alī ibn Sa‘ūd pertanyia a una família de cadís ben arrelada a la zona des de feia anys. Cap a 1371 un Sa'd ibn Sa‘ūd (Çahat Abençot), originari de la vall d'Elda, era cadí de la moreria d'Elx i de la mateixa vall. Posteriorment, en 1387, era cadí de Montfort un Alī ibn Sa‘ūd (Alí Abençot), necessàriament família de l'anterior, tot i que no sabem amb quina relació. En 1392 aquest mateix personatge ja està documentat com a cadí d'Elx, i més tard en 1398 ho era també d'Alacant. Finalment, en 1428 fou nomenat cadí d'Elx un tal Alī ibn Sa‘ūd (Alí Abençaot), després de la destitució del totpoderós cadí general de la Corona d'Aragó Alí de Bellvís, que segons Mª Teresa Ferrer segurament ja és el protagonista d'aquesta història desenvolupada 20 anys després del seu nomenament, cap a 1449. Tot i que la transliteració Abençot i Abençaot no coincideix, en realitat és el mateix nom, encara que Hinojosa els considera famílies diferents. Ferrer opina que els dos Alī ibn Sa‘ūd deuen ser pare i fill, però jo ho trobe força improbable perquè entre els musulmans mai es posa al fill el mateix nom que al pare. Tampoc no poden ser la mateixa persona per la diferència d'edat, però potser són oncle i nebot. Amb tot, cal dir que encara que l'Alī ibn Sa‘ūd nomenat en 1428 apareix normalment a la documentació com Alí Abençaot, també apareix fugaçment alguna vegada com Ali Abençat Abençahot, la qual cosa vol dir que el seu vertader nom era Alī ibn Sa'd ibn Sa‘ūd, és a dir, Alī fill de Sa'd i net de Sa‘ūd, de manera que em pareix més probable que siga fill d'aquell Sa'd ibn Sa‘ūd que era cadí d'Elda i Elx en 1371. En qualsevol cas, no deixen de ser tot especulacions.

Pel que fa a Muhammad al-Hājj, o Muhammad ibn al-Hājj, era originari de l'alqueria de l'Almudaina, a prop de Cocentaina, i va anar a viure a Elx el 1432 per a exercir el càrrec d'alfaquí, quatre anys després del nomenament del nou cadí. Com ha pogut veure Hinojosa, en els anys següents el seguirien familiars seus des de l'Almudaina fins a Elx, inclosos sogres i cunyats, fins a un total de 20 persones. Podríem dir, doncs, que quasi tot el seu clan es va traslladar amb el cap de família, i sembla que en algun lloc s'arriba a dir, en un to jocós, que per culpa seua es va despoblar l'Almudaina. Amb tot, Muhammad al-Hājj no es dedicava només a exercir les funcions típiques del nou càrrec, ja que tenia negocis comercials i era home de diners, amb els quals va saber teixir una vertadera xarxa clientelar d'adeptes als seus interessos. Probablement fou cap a 1448 quan va casar a la seua filla Zuhayra amb un dels, aparentment, més rics de la moreria, Mūsà al-Muqaddam. Però va resultar que en realitat estava arruïnat i ple de deutes, per la qual cosa va trencar el compromís, ja que encara no s'havia celebrat la boda en si. De seguida la va casar de nou amb un altre personatge, 'Axir ibn Zakariyyā’ (en alguns documents 'Ayyād ibn Zakariyyā’), que acabaria esdevenint lloctinent de cadí, i finalment cadí anys més tard. És obvi, doncs, que l'alfaquí va emprar el matrimoni de la filla per a augmentar el teixit de la seua xarxa de poder.

La torre de l'Almudaina, alqueria del Comtat, d'on era originari l'alfaquí Muhammad al-Hājj

Cap a eixe mateix any de 1448 els interessos del cadí i l'alfaquí començaren a xocar, tot i que no sabem exactament quins eren, i això desenvolupà un conflicte a l'aljama que potser venia d'abans. Certament és estrany que no hagués passat res en els 20 anys anteriors des que van ser nomenats ambdós, i possiblement es tracta d'un problema de conservació documental. Però, en qualsevol cas, fou en aquest any quan tenim notícia que els dos protagonistes s'acusaren mútuament davant els consellers de Barcelona de clavar-se en els afers propis del càrrec de l'altre, i buscaren el suport de la senyoria. Tot un símptoma d'on emanava vertaderament el seu poder en l'aljama. Inicialment els consellers es decantaren pel cadí, com és lògic, i amonestaren l'alfaquí, però poc després li alçaren el castic i sembla que tot quedà en un no res. Com que la senyoria estava clarament de part del cadí, l'alfaquí i els seues partidaris decidiren atacar-lo pel seu punt més fluix, que era la comptabilitat de l'aljama. Fou acusat de corrupció.

Els vells de l'aljama, que li eren contraris, l'acusaren d'haver-se quedat amb els diners de la venda de la pansa i de la sosa. Ja se sap que era ben normal, des d'abans de la conquesta probablement, i amb seguretat des del segle XIII, que les aljames musulmanes vengueren la collita de pansa de forma conjunta als mercaders, i normalment era el cadí l'encarregat de gestionar la venda i posteriorment repartir els diners. De la mateixa manera, la sosa, extreta de les marjals d'Elx, era un producte molt típic de la zona, que lògicament no es podia vendre als mercaders en petites quantitats i també requeria negociar amb grans càrregues. El cadí es negava a retre els comptes davant de l'aljama, i viatjà fins a 4 vegades a Barcelona a convèncer els consellers que tot era mentida. Aquests li donaven sempre suport, però el conflicte no s'apaivagava i finalment s'acordà que una comissió revisaria els compte en tres mesos. Els encarregats foren un cristià veí d'Elx, Andreu Granyana, amb l'ajuda d'altres dos cadís, que foren els d'Elda i Novelda. 24 dies després la comissió cridà els vells i el cadí per comunicar-los la sentencia en privat abans de fer-la pública, però Alī ibn Sa‘ūd no es presentà i fugí a Oriola. Òbviament ja sabia que la sentència no li era favorable.

El molí de Ressemblanc, sobre la séquia Major d'Elx encara amb caixer de terra en 1870. Al fons la torre de Ressemblanc, construïda al segle XV. Fotografia de Jean Laurent

Com a curiositat, el mateix lloc en l'actualitat segons fotografia de Google Street View. El molí fou enderrocat el 1988 per a ampliar el camí que condueix a una nova urbanització

La sentència condemnava el cadí a pagar 8.824 sous i mealla, que segons els jutges s'havia quedat dels diners de l'aljama. Però més tard ens assabentem per una carta dels vells a Barcelona que en realitat només li han demanat comptes des de 1432 (recordem que el van nomenar en 1428), i a més a més la comissió li havia perdonat uns altres 8.000 sous. El cadí es va aveïnar a Oriola, però els jurats d'aquesta ciutat no li va garantir que el defensarien, per la qual cosa se'n va anar a Barcelona a defensar-se ell directament davant els consellers. Amb tot, sembla que aquesta vegada, amb una sentència ferma condemnatòria, aquests ja no el van creure, i el van destituir. L'alfaquí, per la seua banda, que fins ara s'havia mantingut al marge oficialment (no sabem si estava darrere dels vells), va aconseguir una victòria rotunda, ja que no solament es va desfer del seu enemic, sinó que damunt van nomenar provisionalment el seu gendre 'Axir ibn Zakariyyā’ com a lloctinent de cadí en substitució d'Alī ibn Sa‘ūd. Però per a l'aljama en general fou un desastre econòmic, perquè no solament el cadí no va pagar el deute, sinó que les despeses ocasionades en advocats i missatgers a Barcelona es van valorar en 10.000 sous, que es van carregar sobre el conjunt de l'aljama mitjançant una alfarda extraordinària. No podia haver-se fet en pitjor moment, perquè n'hi havia molta sequera (el Vinalopó, ja sabeu) i duien dos anys de molt males collites, de manera que un bon grapat de famílies van abandonar el Raval d'Elx i se'n van anar a l'horta d'Oriola.

Dos mesos després de l'afer de la sentència l'antic cadí Alī ibn Sa‘ūd va tornar a Elx, i es va trobar que l'aljama havia venut els seues bens per a recuperar una part del deute, i les seues protestes no van servir de res. El nomenament uns mesos després d'un nou procurador de la senyoria, és a dir el representant de Barcelona, provocà que es revisara de nou el cas amb un tribunal format per altres tres cadís. Aquests van confirmar la sentència perquè una vegada més l'ex-cadí no va aconseguir provar la seua innocència, però li rebaixaren la quantitat que devia retornar a l'aljama. Ibn Sa‘ūd ja es preparava per a fugir de nou a Oriola quan fou arrestat, i els seues bens van ser embargats. Com que no arrivaven ni a una tercera part dels deutes, aleshores van anar a per els seues fiadors, que fugiren, aquests sí, fins a Asp. Amb aquest acte, però, feren entrar en joc un nou actor en el conflicte, el senyor d'Asp, que era el comte de Cocentaina i un dels feudals més poderosos del regne en aquell moment, que va defensar aferrissadament els seues nous vassalls. Ja arribats a 1450 l'ex-cadí continuava a la presó, però finalment aconseguí fugir també a Asp.

Durant els dos anys següents foren continus els conflictes entre Barcelona i el comte de Cocentaina. En realitat amb la seua dona i el seu fill, ja que ell hi era a Nàpols amb el rei i sembla que no en sabia res del tema. De tot plegat sembla deduir-se que la família del comte volia desestabilitzar la senyoria de Barcelona perquè el seu vertader objectiu era aconseguir fer-se amb Elx i Crevillent. I ben bé que ho van aconseguir, per la força, fent contínues cavalcades per l'horta d'Elx furtant ramat i segrestant musulmans. Mentrimentres, els representants de Barcelona s'ho veien tot impotents per la impossibilitat de defensar els seues vassalls, ja que la totpoderosa ciutat catalana estava massa lluny d'Elx com per a enviar tropes per un assumpte així. A poc a poc, però, com es natural, l'excusa que havia servit els senyors per iniciar els conflictes fou oblidada, i ja no se sap pràcticament res de l'antic cadí d'Elx Alī ibn Sa‘ūd. L'alfaquí Muhammad al-Hājj aconseguí guanyar la batalla interior pel poder de l'aljama, i durant un temps fou qui manava. Però l'alegria no li durà molt de temps. A poc a poc l'aljama es va anar posant també en la seua contra, i finalment acabaria també ell per fugir a terres del comte de Cocentaina buscant la seua protecció. Però això ja és una altra història.

dimecres, 5 de desembre de 2012

Dolors Bramon reivindica l’obra del geògraf àrab al-Idrīsī sobre el territori català

21/11/2012

Dolors Bramon reivindica l’obra del geògraf àrab al-Idrīsī sobre el territori català

«Reivindicació catalana del geògraf al-Idrīsī» és el títol del discurs de recepció que Dolors Bramon va pronunciar com a membre numerària de la Secció Històrico-Arqueològica de l’IEC el passat 20 de novembre. En la seva intervenció, Bramon va voler corregir la «suposada imprecisió» dels treballs del geògraf àrab medieval al-Idrīsī sobre les terres actualment catalanes —ja que molts estudiosos assenyalen que no és gens precís en la descripció de les terres situades immediatament al sud dels Pirineus—, i va presentar les novetats referides a Catalunya que aporta l’estudi de la seva obra geogràfica.

Al-Idrīsī, nascut probablement a Ceuta a final del segle XI i mort probablement a Sicília l’any 1164 o 1165, sembla que mai no va trepitjar el territori actualment català. Tot i això, Dolors Bramon destaca que «l’estudi dels seus textos en dóna dades innovadores i interessants»: assabenta de l’existència de fortaleses sobre les quals no es tenia cap notícia documental en altres fonts escrites, siguin àrabs, llatines o catalanes; mostra la vigència de la ruta existent entre Tortosa, Lleida i Fraga; posa de manifest la xarxa viària existent entre les diverses fortaleses, i informa, entre d’altres aspectes, de l’ús medieval dels ports de les Sorres, d’Adarró i de Tarragona.

Dolors Bramon (Banyoles, 1943) és doctora en filosofia i lletres (Secció de Filologia Semítica) i en història medieval per la Universitat de Barcelona, de la qual és professora titular a la Secció d’Estudis Àrabs i Islàmics del Departament de Filologia Semítica. Ha publicat nombrosos articles i alguns llibres, com Contra moros i jueus. Formació i estratègia d’unes discriminacions al País Valencià, guardonat amb el Premi Joan Fuster en els Premis Octubre del 1981. És autora també de la major part d’articles relacionats amb el món semític de la Gran enciclopèdia catalana.
 
http://www.iec.cat/mobil/noticia.asp?noticia=663

dissabte, 20 d’octubre de 2012

[Mudèjars] Llibre de Suna e Xara



www.jaumeprimer.uji.es/cgi-bin/suna.php

[Barceló 1989] = Un tratado catalán medieval de derecho islámico: el Llibre de la çuna e xara dels moros. Introducción, edición, índices y glosarios por Carmen Barceló. Córdoba: Área de Estudios Árabes e Islámicos, Cátedra de Lengua y Literatura Árabes, Universidad de Córdoba, 1989.

الاندلس جنة الخلد = Alandalús jànnatu _lkhuldi

يــا أهْــلَ أندلــس لله درُكــــم ُ / ماء و ظلٌ و أنهار و أشجارُ
ما جَنة الخُـلد إلا في دِيـاركُـــمُ / ولو تخيرتُ هذا كنتُ أختارُ
لا تحسبوا في غد أن تدخلوا سَقَرا / فليس تُدخلُ بعد الجنةِ النار

الشاعر الاندلسي ابن خفاجة
ALANDALÚS, PARADÍS DE L'ETERNITAT

ya ahla andalusin li-llâhi darrukum /

ma'un wa zillun wa anhâru wa sajâru
mâ jannatu-l-huldi illâ fî diyârikum /
wa hâdihi kuntu law huyyirtu ahtâru /
lâ tuttaqû ba´daha an tadhulû saqaran /
fa-laysa tudhalû ba´ada-l-jannati-n-nâru

Ibn Khafâja (Alzira, 1058-1139)

Andalusins, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
El paradís etern és a ca vostra.
Si em deixaren triar, meu me'l faria.
Viviu-lo! No tingau por de l'infern.
Del paradís al foc, no s'hi va mai.

(Versió de Josep Piera i Josep R. Gregori, 2007)

¡Oh, gente de al-Andalus, qué dichosos sois!
Agua, sombra, ríos y árboles.
El paraíso de la Eternidad
no está más que en vuestra patria.
Si yo escogiera, por éste optaria.
No temáis entrar en el infierno:
no se castiga con la desdicha
a quienes ya viven en el paraíso.

(Versió de Josep Piera i Mahmud Sobh)

Vegeu el poema d'Ibn Hafâja recitat per dos alumnes de l'IES la Serreta de Rubí

Pel respecte a la pluralitat i a la llibertat!

Pel respecte a totes les formes d'Islam!

Per un Islam plural i unit!


"Guarde en el cor l'Andalús més íntim i més bell, com un Tibet personal i profund. I aquest tresor ningú me'l podrà arrabassar."

Salvador Jàfer

عبد السلام جعفر إبن منقذ البلنسي /

بلنسية، شرق الاندلس /

Calendari islàmic i horaris de pregària

Segons l'escola jurídica de què es tracte pot haver-hi una diferència d'un dia ±.

Loading...

Mapa d'Alandalús en el període de màxima expansió

La muralla andalusina de València

La muralla andalusina de València