XA001. Els musulmans sota el regne croat de València

Robert I. Burns, Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, València, 1987, ps. 32, 35-6, 44-5.

Traducció: Enric Casasses

«Com un paradís perdut seria plorada per l'islam la València islàmica, per la bellesa i la prosperitat de les seues ecologies física i humana. La conquesta jaumina fou un trencament radical i destructiu de la successió prèvia d'existències diferents (frontera califal, taifes o principats independents, almoràvit i almohade), cada una de les quals s'havia relacionat a la seua manera amb els veïns cristians. Fins i tot en tant que societat mudèjar, la posició que aquesta tenia ací, de majoria dissident, feia que els moros valencians foren molt diferents pel que fa a la manera de viure i a les actituds dels seus col·legues d'Aragó o de Catalunya i, en tant que petits horticultors, dels col·legues de les grans heretats de l'Andalusia castellana.
[...]
Els pobladors [cristians] arribaren a un país cafit de noms aràbics i de divisions tradicionals; en gran part conservaren aquest ambient i consultaren normalment els ancians moros en casos de límits imprecisos o d'usos agrícoles. Fora d'algunes ciutats, les esglésies parroquials continuaven sent mesquites convertides, mentre que les veritables mesquites superaven de molt, en nombre, aquelles poques esglésies colonials i seguien en ebullició amb la vida de la comunitat islàmica. Els tractats de rendició hi garantien el culte, les sessions de tribunals alcorànics i l'escolaritat religiosa. A intervals regulars, la crida punyent del muetzí s'elevava per sobre de totes les localitats valencianes, fins que arribà un moment que, als cristians, els semblava un greuge important. Mal que avui el fet es trobe enfosquit per una polèmica popular, pocs moros del nou regne sabien gens de romanç; llur aràbic acadèmic i llur dialecte local [aràbic] els recloïen en una solidaritat tan forta com la unitat religiosa i demogràfica. Els moros formaven la gran massa dels camperols i una gran part de la força de treball artesà; participaven en algunes indústries, com les de la ceràmica i dominaven la del paper. I n'hi havia fent de criats, de mercaders, de llogaters, de botiguers i de mariners.
Per als cristians açò era més que contacte: eren inundats per una mar de sarraïns. I hi reaccionaren amb una clàssica resposta de colons. Acceptant un cert grau de modes externes, de costums aliens i d'infiltració lingüística, sense reflexió o tria real, erigiren apressadament defenses contra les influències més fondes. [...] Els musulmans, per la seua part, a pesar de la vida comunitària interior al nivell local --el cos polític oficial o aljama--, havien esdevingut forasters a la seua terra. [...] La societat mudèjar era una societat supervivent, una societat d'adaptació, i els seus membres intentaven tan bé com podien portar una vida de musulmans. Açò els era permès perquè hi havia un grau d'estructura islàmica per sota del qual els moros es negaven a viure, un nivell que els caps de croada havien de tolerar si esperaven una València pròspera, un nivell fora del qual no hi havia cap govern medieval que poguera administrar ni controlar els seus moros. En gran part 'romangueren al regne, amb llur societat i llurs institucions ferides i replegades però encara omnipresents', de fet com 'una mar en l'ombrívola superfície de la qual els immigrants cristians al principi havien d'apinyar-se en atolons escassos'.»