Abû Nawwâs

Abû Nawwâs (Hassan ibn Hani) (762-v. 812)

[Chebel 1995, EAI: 42-43] Un dels més famosos poetes araboperses i un dels més moderns també. Amic de Harûn ar-Raxîd, la cort del qual frequentà durant molt de temps; Abû Nuwâs és originari de la província iraniana del Khuzistan. Nascut a al-Ahwaz, passà la vida entre Kufa i Bagdad en temps de la fastuosa dinastia abbàssida, fou el confident de dos grans califes, Harûn ar-Raxîd i Al-Amîn. La llibertat de to amb que va abordar, en les seues Khamriyât, els temes bàquics i amorosos, ha estat inimitable. Ningú millor que ell va evocar la dolcesa de viure en els jocs de paraules i en l'ús d'imatges belles. També el recurs a la metàfora encadenada va fer d'ell el príncep dels poetes, un incomparable vividor i un dels lliures pensadors àrabs més reputats.

He abandonat les xicotes pels xicots
i pel vi anyenc, he abandonat l'aigua clara.
Lluny del recte camí, he pres sense miraments
el del pecat, perquè el preferesc.
He tallat les regnes i sense remordiments
he arrancat la brida amb el mos.

(Abû Nuwâs, Le Vin, le vent, la vie, p. 91)

Més encara:

Ibrahîm an-Nazzâm ens llança
autèntiques paraules blasfemadores.
Em sobrepassa en ateisme
i la seua heretgia és notòria.
Hom li diu: «Què beus?» I respon: «En el meu got!»
Hom li diu: «Què t'agrada?» I respon: «Per darrere!»
--«I què abandones?» Resposta: «La pregària!»
Hom li diu: «Què tems?» I diu: «Res més que la mar!»
Hom li diu: «Tu què dius?» I diu: «Coses lletges!»
Que Déu el faça cremar en el foc infernal!

(id., p. 14)

Un quartet pronunciat de viva veu, quan el poeta va veure un bell esclau que plorava un difunt:

Plora i perles brollen dels seus ulls
mentre colpeja la rosa [el rostre] amb baies [els dits].
No plores pas un mort que ja han fet baixar a la fossa:
Plora més aviat el qui acabes de matar ací a la porta.

(Pareja, Islamologie, p. 872).

Bibliografia: Abû Nuwâs, Le Vin, le vent, la vie, (trad. V. Monteil), París, Sindbad, 1979.

Correspondències: «Amor de l'amor», Embriaguesa, Xicot, Vi.

http://www.grec.net/llivirt/mp.pgm?F=84372936

Huwa

huwa0,
orginalmente cargado por munqid.

Huwa _Llâhu lladi lâ illâha illâ huwa.

Ell és Al·lah, el qui no és un altre sinó Ell.

Minaret

010_10,
orginalmente cargado por munqid.

Minaret de Samarcanda al capvespre. Agost de 2003. Ruta de les caravanes.

En la puresa del blau de Samarcanda, en la contemplació del blau de Samarcanda, s'eleva altiu i trepanant el cel de Samarcanda.

El cor

Publicació: Crònica. Tribuna d'opinió d'Ontinyent i la Vall d'Albaida, núm. 650, agost de 2007, pàgs. 40-41.

En el nostre parlar sona contundent, amb aquella o doblement oberta i la suavitat de la r final que fa un poc més llarga la brevetat del mot [kòr]: de tot cor, de bon cor, amb el cor obert, amb el cor a la mà, corada, coratge, encoratjar, coratjós, cordial, concòrdia, discòrdia.... En llatí, la nostra llengua mare, declinaríem cor, cordis. En altres llengües romàniques sona cuore, coeur, corazón, coração... amb la sil·labació més o menys llarga segons la intensitat de la urgència i de l’emoció passional. Si entrem en l’àmbit germànic trobem herz, heart, amb el mateix monosíl·lab contundent. El grec clàssic kardia remet a una gamma plurisèmica de referències: ‘cor, ànima, esperit, sentit, pensament, intel·ligència, estómac’. Consultant un diccionari etimològic indoeuropeu trobem que l’arrel comuna és la base kerd que té relació directa amb el llatí credere ‘creure’, i remet, doncs, a la fe, a la confiança, a la serenitat que transmet sentir-se amb algú de cor a cor, de batec a batec: amic del cor, pàtria del meu cor, el cor de la qüestió...

Tot allò que afecta el cor ens remou, ens somou i ens commou profundament perquè és un òrgan vital central, d’on parteix el moviment essencial de la sístole i la diàstole, de la inspiració i l’expiració, de la contracció i l’expansió. El cor mesura el ritme de la nostra existència i ens acompanya en la mètrica de la vida, síl·labes llargues i breus, síl·labes tòniques i àtones, ritmes pausats i accelerats que conformen la tònica de cada dia. La música i la poesia li deuen les seues seqüències expressives i sobre ell s’han bastit mites, símbols, narratives, llegendes, misteris interminables, passions, amors, desamors, odis, afectes i controvèrsies. «Lla on és lo teu cor és lo teu tresor», diu el Llibre dels Llibres en una versió medieval llegida fa anys en alguna paret del castell de Morella. Protegeix el teu cor com un tresor i deixa’l expandir-se en el moment adequat. Que vol plorar, que plore! Que vol sospirar, que sospire! Que s’emociona, que s’emocione! Que s’exalta, que s’exalte!

El egipcis l’anomenaven ab i el representaven amb el signe jeroglífic de l’olleta amb dues anses. De fet el cor és això: una olleta a punt de bullir, amb períodes de calma i amb períodes de maror. I per això extreien i guardaven aquesta víscera fonamental en vasos especials durant el procés de la momificació. Per als habitants del país del Nil el cor era la consciència que dirigia l’home i el censurava, era un ésser independent, d’una essència superior, que residia en el cos. «El cor de l’home és el seu propi ésser», diu una inscripció d’un taüt conservat en un museu de Viena. En el Judici d’Osiris era pesat en la balança fent de contrapés a la “ploma de la Veritat” col·locada en l’altre plateret. El pes del cor. No heu sentit a vegades “un pes al cor”? El cor era la part preferida com a amulet protector i com a talismà de salvació. Cor meu, cor meu, cap a quin destí em dus, cap a quin miratge em portes? No acabaríem mai si volguérem reportar totes les configuracions que aquesta víscera vital ha adoptat en les diverses tradicions de la història humana. És un símbol clau inesgotable.

Ara els seus batecs, els seus colps, ens duen cap a l’islam on té una funció essencial en les doctrines dels gnòstics musulmans, més coneguts com a sufís. Entre les diverses paraules que designen el cor en àrab, la més sovintejada és qalb, l’arrel de la qual /QLB/ es refereix al moviment de transformació, capgirament, inversió, bolcament, trasbals, i ens recorda fonèticament el nostre substantiu colp, coincidències dels avatars lingüístics. A colps de cor i de qalb vivim la vida, que diria Raimon. Ment, nucli, essència; el cor és el centre vital i espiritual dels musulmans. En l’Alcorà sovinteja: hi apareix com a pit [s·adr], cor [qalb], cor profund [fu‘ad], cor recòndit [lubb]; s’hi parla dels cors tancats, durs, segellats dels hipòcrites, i també de l’expansió del cor, que és la característica d’un autèntic musulmà. Conta la tradició que quan el profeta Muhàmmad (sas) era un xiquet i pasturava el ramat amb els seus germans de llet un éssers d’aspecte humà, vestits de blanc puríssim, se li van acostar, el van tirar a terra, li van obrir el pit i del cor van traure un quall negre que van foragitar ben lluny. Després li van tancar el pit i van desaparéixer com els fantasmes. Aquest famós episodi de la vida del Profeta (sas) es coneix com l’obertura del pit (šaqq as·s·adr) i té una significació simbòlica de gran abast en la tradició islàmica. En la sura 94 de l’Alcorà, anomenada Aššarh·(L'assossec / L'obertura del pit) apareix un motiu semblant que recorda aquell episodi de la infantesa del profeta Muhàmmad (sas): « / ’a lam našrah· laka s·adrak / que no t'hem assossegat el pit / wawad·‘anâ ‘anka wizrak / i t'hem alliberat de la càrrega / ’alladî ’anqada z·ahrak / que t'encorbava l'esquena / wa rafa‘nâ laka dikrak / i hem enaltit el teu prestigi? / fa’inna ma‘a_ l‘usri yusrâ / com que l'adversitat i la fortuna van juntes, / ’inna ma‘a_ l‘usri yusrâ / sí, l'adversitat i la fortuna van juntes, / fa’idâ faragta fa_ns·ab / quan hages acabat, sigues ferm, continua / wa’ilà rabbika fa_rgab / i gira't atentament devers el teu Senyor».

Una tradició qudsî recollida en medis sufís explica la funció catàrtica i totalitzadora del cor com a antena des d’on es percep la immensitat, l’inabastable: «Ni la terra ni el cel poden contenir-Me, però em conté el cor del Meu servidor creient.»

Una altra mostra específica del grau elevat que el simbolisme del cor té en la mística musulmana és un llibret d’Abû-l-Hasan al-Nûrî de Bagdad, Maqâmât al-qulûb (‘Les mansions dels cors’), estudiat i traduït al castellà per la investigadora porto-riquenya Luce López-Baralt, d’on extraiem aquest fragment: «La primera cosa que apareix en el cor d'aquell a qui Déu desitja la felicitat és una llum. Aquesta llum esdevé llavors brillantor, després un raig, després una lluna i finalment un sol. Llavors, tan aviat com aquesta llum apareix en el cor, el món i tot el que conté perd valor [per al gnòstic]. I quan [la llum] esdevé una lluna, [el gnòstic] ja no contempla aquest món ni el que hi ha, ni el més enllà amb tot quant podria oferir: no coneix res més sinó el seu Senyor enaltit siga. Llavors el seu cos és llum, i el seu cor és llum, i llum també és la seua paraula: “Llum sobre Llum! Déu dirigeix a la Seua Llum a qui Ell vol!” (Alcorà, 24: 35)»

Llum sobre llum. Magnífica imatge encegadora, aclaparant i abassegadora. L’excés de llum o l’excés de tenebra atordeix, desconcerta. No estem acostumats a aquesta mena d’excessos, ens hi sentim perduts, estranys. Però aquests excessos de llum i de tenebra són reals, són perceptibles, són experimentables per qualsevol de nosaltres, qualsevol dia, en qualsevol lloc. Només cal deixar que el cor faça la seua funció i s’expandesca. I si després algú no troba la drecera, no me’n faig responsable. Les coses vénen com vénen i els fets són com són. I els arravataments místics no són exclusius de gent forassenyada o extravagant. Qui no ha sentit mai l’arravatament de l’amor, la foscor del desamor, el desconcert de l’inexplicable? Ment i cor, sol i lluna, cos i esperit, creen òrbites i camins, ens suggereixen dreceres que hem de triar.

I així, xino-xano, a poquet a poquet, hem arribat al final del trajecte. Després d’aquesta veloç i al·lucinada excursió simbòlica, no puc anar-me’n sense recordar les màgiques i cordials paraules de don Juan Matus a Carlos Castaneda: «Per a mi només recórrer els camins que tenen cor, qualsevol camí que tinga cor. Per allí tresque jo, i l’única prova que val és travessar tota la seua llargada. I per allí tresque jo, mirant, mirant, sense alenar.»

Que recorregueu tots els camins amb cor que se us òbriguen en la vida i que no defalliu mai d’explorar cada nou periple!

Salvador Jàfer

València, 13-14 de juliol de 2007 / 29 de jumadà-l-àkhira de 1428

Les dites de l'imam 'Alî (as), 1

"Durant els conflictes civils adopta una actitud tal que la gent no et done cap importància -- que ni et carreguen amb complicacions ni intenten traure cap profit de tu".

El dret de somiar

Publicació: Crònica. Tribuna d'opinió d'Ontinyent i la Vall d'Albaida, núm. 557 (29 de juliol de 2005), pàgs. 84-85.

Imaginar és obrir la porta dels somnis. Crear és representar la possible estructura de l’imaginari. Les paraules són la forma més abstracta de representació de l’imaginari; és així com la paraula adquireix una dimensió sagrada en la majoria de tradicions espirituals, i en l’islam, especialment, és el centre de l’expressió artística. La primera sura revelada al profeta Muhàmmad (sal·là Llâhu ‘alayhi wa âlihi wa sàl·lam = “la pau i les benediccions d’Al·là sobre ell i sobre la seua família”) comença així (Alcorà, 96:1-4): «1. ’íqrâ’ / bi_smi ràbbika_lladî hàlaqa / “Llig! En el nom del teu Senyor, que ha creat”; 2. hàlaqa_l’insâna min ‘àlaqin / “Ha creat l'home d'un quall”; 3. ’íqrâ’ / waràbbuka_l’àkramu / “Llig! El teu Senyor és el més Noble” 4. alladî ‘àllama bi_lqàlami “Ell ha ensenyat a usar el càlam”; 5. ‘àllama_l’insâna mâ lam yà‘lam / “Ha ensenyat a l’home el que no sabia”».

La paraula, l’escriptura i la capacitat de conéixer i aprendre són instruments que s’han concedit a l’ésser humà perquè, sota la seua responsabilitat exclusiva, en faça l’ús més adequat per a la comunicació i per a la necessària difusió del coneixement. En l’islam, la recerca del coneixement és eix conductor de la missió humana sobre aquesta terra. Diu una coneguda tradició: «Vés a buscar el coneixement, encara que hages d’anar fins a la Xina»; i una altra: «La tinta dels savis és més preciosa que la sang dels màrtirs»; i una altra encara: «El Profeta digué: “Quan Déu va crear el càlam li va ordenar: ‘Escriu!’ El càlam va inquirir: ‘Senyor, què he d’escriure?’ ‘Escriu’, contestà Déu, ‘el destí de totes les coses fins a la fi del món’. I el càlam escrigué tot el que fou i tot el que serà fins al final dels segles”. “No hi haurà mai superioritat de l’àrab sobre el no àrab, ni al contrari, ni del blanc sobre el negre, ni al contrari, més que per la pietat”.» És aquest missatge d’universalitat, adreçat a tots els éssers vivents, i aquest afany de superació en la recerca i comprensió de l’incomprensible, la força més poderosa continguda en la revelació donada al profeta Muhàmmad (sas).

El jihâd més intens parteix d’un mateix i el repte és acarar la realitat, i els conflictes de l’ésser humà amb la realitat, per mitjà de l’espasa més contundent: la superació i perfeccionament d’un mateix. Totes les nostres accions, els nostres desitjos, les nostres mancances, queden, gràcies al poder del càlam, guardades en un registre universal, escrit en una taula oculta (al-làwhu-l-mah·fûz·) que conté el secret i el misteri d’allò que no coneixem, la matriu essencial de l’univers (úmmu-l-kitâb, ‘la mare del llibre’). L’Alcorà és una manifestació tangible d’aquesta escriptura eterna i universal, una revelació que conflueix amb les revelacions anteriors (Alcorà, 2:136): « / qûlû ’âmannâ bi_llâhi wamâ ’únzila ’ilaynâ wamâ ’únzila ’ilà ’ibrâhíma wa’ish·âqa wa’ismâ‘îla waya‘qûba wal’asbât·i wamâ ’ûtiyà mûsà wa‘îsà wamâ ’ûtiyà_ nnabiyyûna mi_ rràbihim lâ nufàrriqu bayna ’àh·adi_ mmínhum wa nàh·nu làhu muslimûn / = “Digueu: ‘Creiem en Al·lâh i en el que se'ns ha revelat i en el que se'ls va revelar a Ibrâhim [Abraham], a Ish·âq [Isaac], a Ya‘qûb [Jacob] i a les tribus; i en el que reberen Mûsà [Moisés] i ‘Îsà [Jesús] i en el que els profetes reberen del seu Senyor. No fem distincions entre cap d'ells i ens sotmetem a Ell’".»

L’error que hem comés fins ara és que ens hem embolicat en una interminable batalla d’éssers humans contra éssers humans (hindús, budistes, zoroastrians, jueus, cristians, musulmans, gnòstics, agnòstics, ateus...). Tothom, al marge de tothom. Tothom, diferent de tothom. I què guanyem amb aquest excés de diferència? La pèrdua de l’estat primordial de tots els éssers (la fitra), l’anul·lació de la simplicitat i la serenitat de les coses tal com són, tal com se’ns han donat, la bellesa de l’estat natural dels mons. Entre la realitat concreta i la visió espiritual hi ha un camí intermedi, una mena de pont (barzah), que ens permet de lligar totes dues realitats i ens fa ser capaços d’inventar, d’imaginar, de somiar, de projectar, de recordar, de preveure, de sobrepassar, d’anar més enllà. Si aquest pont, que és la facultat creativa humana, la que ens condueix al mundus imaginalis, es trenca, tot el nostre entorn perd el seu sentit. Serà possible somiar de nou una terra compartida? Al-àndalus, jànnatu-l-huldi. Alandalús, paradís de l’eternitat.

València, 4 de juliol de 2005 / Balànsiya, 27 de jumadà-l-ulà de 1426

Salvador Jàfer