De la Introducció: Intentar resumir la història de l'Islam a Catalunya (segles VIII-XII) o al conjunt dels Països Catalans (segles VIII-XIII) no és ni més ni menys agosarat que fer-ho en relació a l'Aragó, a una part d'Andalusia o a la ciutat de Lleida, posem per cas. Tots aquests territoris actuals no presenten cap tipus de correlació exacta amb el seu significat durant l'Edat Mitjana. En el cas de Catalunya això encara és més clar, perquè aquesta pròpia denominació és tardana --a tot estirar de finals del segle XI o inicis del XII-- i, per tant, sovint hem preferit parlar de "pre-Catalunya", terme utilitzat ja fa més de trenta anys per autors cabdals de la historiografia catalana, com ara Ramon d'Abadal i Vinyals.
[...]
Per al cas dels territoris de parla catalana, i en concret del Principat, és realment difícil avançar en l'estudi d'un tema històric que no disposa de documentació abundant ni d'arxius consagrats a guardar-ne les proves testimonials. La majoria de les troballes manuscrites s'han fet, i, encara es fan, als centres de documentació i biblioteques, públics i particulars, dels països nord-africans i de l'Orient Pròxim. D'una altra banda, també podem remarcar alguns trets que reforcen la dificultat esmentada. El primer seria la perspectiva amb què s'ha encarat tradicionalment l'estudi de la petjada islàmica al sud d'Europa, que ha prestat una atenció preferent a la història política, costum heretat de la historiografia romàntica del segle XIX. En segon lloc, caldria parlar de l'escassesa de fonts aràbigues de tipus històric que han arribat als nostres dies, les quals deriven quasi sempre dels cercles del poder o cortesans, en què les notícies sobre els fets diaris tan sols eren consignades quan es tractava d'esdeveniments "anormals" o "curiosos". Per això s'ha dit, amb força encert creiem, que la història "oficial" del conjunt d'Al-Àndalus és com un palimpsest difícil de llegir. En aquest camp, per cert, tots els estudiosos d'aquest període de la història de Catalunya, tant els medievalistes com els arabistes, som deutors de la feina realitzada en els eu moment per Josep Ma. Millàs i Vallicrosa, de la qual potser tindrem una continuació ben aviat. Les novetats posteriors realment interessants cal atribuir-les a un grup de professors-investigadors reduït però incansable i fructífer (Miquel Barceló, Albert Benet, Dolors Bramon, Albert Curto, Míkel de Epalza, Josep Giralt, Pierre Guichard, Flocel Sabaté, Philippe Sénac, Antoni Virgili, etc.,). Finalment, l'esforç desproporcionat que exigeix l'examen minuciós de referències totalment esparses en les fonts àrabs pel que fa a alguns aspectes precisos --econòmic, social, geogràfic, biogràfic, numismàtic, toponímic, onomàstic, costumista, etc.-- arriba a desmotivar sovint noves recerques. I, malgrat que s'han aconseguit alguns avenços recents, com ara en els aspectes jurídics, unitaris i essencials en un món en què la religió islàmica (xarí'a) és la font que regula totes les facetes de la vida diària, la major part d'investigacions es duen a terme només en l'àmbit universitari i veuen la llum en revistes, en actes de congressos i de simposis, i en miscel·lànies especialitzades.
Tanmateix, creiem que a poc a poc podrem anar perfilant algunes peculiaritats de la presència islàmica a Catalunya que encara no han estat prou aclarides. I, com que, no obstant això, en quedaran de segur una munió tan sols embastades, un dels modestos objectius que es proposa aquest llibre és desvetllar l'interès futur per un tema quasi desconegut pels propis catalans. Com hom ha dit encertadament, "considerar els musulmans com a agents exògens del procés de formació de Catalunya és reconèixer que aquesta realitat política catalana tenia una estructura global, i fonamentalment aliena al món islàmic", mentre que "Catalunya deu a l'Islam l'ésser, però com a oposició o com a agent oponent". Ben a l'inrevés, la simultània configuració de la fesomia nacional del país, commemorada fins i tot amb l'anomenat "Mil·lenari" (1988), ha estat objecte sempre d'un interès preferent. Com s'ha fet notar convenientment, ja al segle XII, després de la recuperació de Lleida i Tortosa, i davant les identitats de Castella-Lleó i de França, calia aconseguir un símbol de la independència, de la fundació de la nació, basat en la força emprada pels comtes contra un atac, important i divulgat, dels musulmans.
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ
LA DOMINACIÓ ISLÀMICA EN TERRES CATALANES (SEGLES VIII-XII)
La instal·lació política dels musulmansL'ESPAI DE FRONTERA: CIUTATS, CASTELLS I LLOGARRETS
Islamització i arabització
L'evolució política de la sobirania islàmicaFins a la fi de l'autoritat omeia (713-1010)
L'època dels regnes de taifes (1010-1100)
El darrer intent d'unificació: els almoràvits (1100-1153)
SOCIETAT, ECONOMIA I CULTURA DELS ANDALUSINS TAGARINS
Els grups ètnico-religioso-socials
Activitats productives, fiscalitat i moneda
El desenvolupament cultural
ÍNDEX ONOMÀSTIC
Bibliografia de Pere Balañà i Abadia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada