dissabte, 3 de gener de 2009

Moriscos: el major exili espanyol

Embarcament de moriscos valencians al port de Dénia

EL PAÍS

El Quart Centenari de l'expulsió dels moriscos és una bona ocasió per a reconciliar la societat espanyola amb la seva pròpia història i amb els descendents d'aquests compatriotes que avui poblen el Magrib

JOSÉ MANUEL FAJARDO 02/01/2009

Traducció al català: Google + Salvador Jàfer

Hi ha oportunitats, sobretot en política, que només es presenten una vegada en la vida, i balafiar-les es pot convertir en un error irreparable. Aquest 2009 que acaba de començar, el Govern de Rodríguez Zapatero té una oportunitat única per a transformar la commemoració d'un dels més tràgics esdeveniments de la Història d'Espanya, el Quart Centenari de l'expulsió dels moriscos espanyols, en un espai de retrobament entre Occident i l'Islam. Una tasca que pot trobar a més un clima internacional més propici en la nova presidència dels Estats Units i que resulta imprescindible per a fer front als estralls morals, polítics i socials generats no solament pel terrorisme jihadista, sinó també per l'aberrant reacció antiterrorista promoguda per l'expresident nord-americà George Bush i secundada per l'expresident del Govern espanyol José María Aznar.

El 1609 es va decretar l'expulsió de mig milió d'espanyols d'arrels musulmanes

En els nostres dies hi ha en tot el Magrib descendents dels anomenats "andalusins"

Aquest tipus d'esdeveniments té òbviament una dimensió acadèmica i cultural, però seria un veritable balafiament que s'obviés la dimensió política de l'efemèride. La Història és una ciència social, però és també un element de la realitat política del present. Només cal veure l'ús que en fa l'organització terrorista Al-Qa'ida quan clama per la recuperació d'Alandalús (l'Espanya medieval musulmana) per al seu pretès nou califat, o quan qualifica les tropes occidentals destacades a l'Afganistan o a l'Iraq de " creuats ", i ressuscita així el fantasma dels crims comesos pels exèrcits medievals europeus durant les conquestes de Terra Santa. Són exemples de l'ús propagandista de la Història per a sostenir polítiques de terror i de guerra. Davant això, es fa necessari oposar a l'integrisme jihadista una lectura diferent de la història capaç de fer d'aquesta una eina de pau i de diàleg. Una lectura que no negui els abusos del passat o els tracti de justificar oposant-los als abusos de l'altre bàndol, sinó que busqui el retrobament entre les persones que són hereves avui d'aquells llunyans conflictes. Reconciliar-se en el present per desactivar la bomba d'odi del passat, aquest hauria de ser l'objectiu. Un objectiu que Espanya està en condicions de liderar per raons històriques i perquè ja té l'experiència del procés de reconciliació nacional amb el seu passat recent.

La identitat espanyola s'ha construït amb múltiples elements culturals: cristians, jueus, musulmans i laics, entre d'altres. Tanmateix, durant segles s'ha imposat una versió oficial unidimensional de "lo español", equiparable a allò catòlic i allò conservador. Una concepció intolerant que ha omplert d'exilis i expulsions la Història d'Espanya, que ha amputat comunitats senceres i ha regat el món d'espanyols condemnats a la llunyania i a l'oblit. Tal va ser el cas dels moriscos.

Aquest ha estat, proporcionalment, l'exili més gran de la Història d'Espanya, ja que la població llavors era molt menor que després de la Guerra Civil de 1936-1939 (quan vora un milió d'espanyols van haver d'abandonar el país). Tanmateix, no és l'exili més recordat. De fet, són molts els espanyols d'avui que no coneixen aquesta tràgica història.

Després de la presa del Regne de Granada pels Reis Catòlics, la major part dels seus habitants va romandre a la península, i reberen el nom de moriscos, gràcies al pacte acordat entre els monarques catòlics i el derrotat rei Boabdil, segons el qual les autoritats cristianes es comprometien a respectar les creences religioses i costums dels musulmans granadins, a canvi de la fidelitat d'aquests als reis. Un compromís que només es va respectar durant vuit anys, ja que, poc abans de la mort de la reina Isabel, les autoritats polítiques i eclesiàstiques de Granada van començar a obligar-los a convertir-se.

La pressió sobre els moriscos es va fer insuportable i a les conversions forçoses els van seguir els processos inquisitorials contra aquells moriscs convertits que eren vistos amb desconfiança. El resultat va ser, primer, un lent degoteig d'antics musulmans que passaven a terres magribines i, després, una violenta insurrecció morisca, una guerra civil que va assolar les Alpujarras durant gairebé tres anys amb un saldo terrible de brutalitat per part dels dos bàndols. En 1571, després de la mort del capitost de la insurrecció, Hernando de Válor, més conegut com Aben Humeya, les tropes reals posaven fi als últims reductes moriscos, però la enemistat generada per la guerra va romandre i va portar al rei a decidir l'expulsió de la comunitat en ple. Els moriscos no van poder, doncs, triar, com havien fet els jueus poc més d'un segle abans, entre convertir-se al cristianisme o partir en exili. Una tragèdia més a afegir a l'expatriació, perquè aquells que s'havien convertit de bon grat van ser rebuts amb recel pels musulmans del nord d'Àfrica a causa de la seva condició de cristians. Cervantes va traçar en El Quixot, amb el personatge de Ricote, un patètic retrat del drama dels moriscos que tractaven de tornar clandestinament a la seva pàtria perduda.

Alguns moriscos, igual que havien fet els jueus, van emigrar també de forma clandestina a Amèrica a la recerca de fortuna, i la seva empremta s'aprecia en cultures eqüestres com la dels "gautxos" argentins. Altres, que havien partit abans de l'expulsió massiva, es van allistar en l'exèrcit del sultà de Fes i van conquerir la llegendària ciutat de Tombuctú, en ple cor d'Àfrica, on van formar una casta poderosa que ha arribat fins als nostres dies amb el nom dels "armes". Però la majoria dels moriscos es va establir a la costa africana mediterrània.

L'empremta morisca és molt clara a Algèria, Tunísia i el Marroc, la capital del qual, Rabat, va ser refundada al segle XVII en constituir-s'hi una singular república pirata formada per moriscos vinguts d'Extremadura (del poble d'Hornachos, per a ser exactes), que va portar de cap les armades espanyoles, francesa i anglesa durant mig segle. El descendent directe del primer governador d'aquella república és avui un coronel de l'exèrcit marroquí de cognom Bargasch (transcripció francesa del cognom Vargas). Existeix, doncs, un llegat espanyol que forma part ja de les societats magrebines i que es pot convertir en pont d'unió entre les dues riberes mediterrànies.

El Quart Centenari de l'expulsió dels moriscos hauria de jugar el mateix paper que va tenir el 1992 la commemoració de l'expulsió dels jueus: una ocasió per a reconciliar la societat espanyola amb la seva pròpia història i amb els descendents d'aquests altres espanyols que des de fa segles poblen el món, i duen amb ells la nostàlgia i l'amor per la seva antiga pàtria, expressat en la seva música, en les paraules castellanes conservades en el seu llenguatge, en el seu interès per tot allò espanyol. Una ocasió també per a reconèixer el seu patiment.

No es tracta ara d'atorgar nacionalitats sinó de canviar la dinàmica de la Història, de transformar l'odi d'antany en amistat nova recuperant la memòria de la tragèdia morisca i buscant fórmules d'agermanament. Tot això requeriria polítiques actives, tant del Govern d'Espanya com dels governs autonòmics directament afectats per la commemoració (els d'Extremadura, Castella-La Manxa, Andalusia, Múrcia, València ...), i iniciatives que emmarquin l'evocació històrica en una dinàmica d'intercanvis culturals, econòmics i polítics entre territoris i ciutats antigament rivals (per exemple, Dénia i València, que van ser punt de partida dels primers moriscos expulsats, i Alger, el seu punt d'arribada). La commemoració, per la seva transcendència, exigeix un esforç de coordinació si es vol que tingui la necessària dimensió política. En una d'aquestes paradoxes a les quals és tan afeccionada la Història, bona part de la política internacional que propugna el president Rodríguez Zapatero serà posada a prova en el centenari de l'expulsió dels moriscos espanyols, ja que difícilment pot ser creïble la seva proposta d'Aliança de Civilitzacions si Espanya, el país que la postula i que ell presideix, deixés passar l'oportunitat de reconciliar-se amb el seu propi passat islàmic.

José Manuel Fajardo, escriptor, és autor de la novel·la El converso.

الاندلس جنة الخلد = Alandalús jànnatu _lkhuldi

يــا أهْــلَ أندلــس لله درُكــــم ُ / ماء و ظلٌ و أنهار و أشجارُ
ما جَنة الخُـلد إلا في دِيـاركُـــمُ / ولو تخيرتُ هذا كنتُ أختارُ
لا تحسبوا في غد أن تدخلوا سَقَرا / فليس تُدخلُ بعد الجنةِ النار

الشاعر الاندلسي ابن خفاجة
ALANDALÚS, PARADÍS DE L'ETERNITAT

ya ahla andalusin li-llâhi darrukum /

ma'un wa zillun wa anhâru wa sajâru
mâ jannatu-l-huldi illâ fî diyârikum /
wa hâdihi kuntu law huyyirtu ahtâru /
lâ tuttaqû ba´daha an tadhulû saqaran /
fa-laysa tudhalû ba´ada-l-jannati-n-nâru

Ibn Khafâja (Alzira, 1058-1139)

Andalusins, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
El paradís etern és a ca vostra.
Si em deixaren triar, meu me'l faria.
Viviu-lo! No tingau por de l'infern.
Del paradís al foc, no s'hi va mai.

(Versió de Josep Piera i Josep R. Gregori, 2007)

¡Oh, gente de al-Andalus, qué dichosos sois!
Agua, sombra, ríos y árboles.
El paraíso de la Eternidad
no está más que en vuestra patria.
Si yo escogiera, por éste optaria.
No temáis entrar en el infierno:
no se castiga con la desdicha
a quienes ya viven en el paraíso.

(Versió de Josep Piera i Mahmud Sobh)

Vegeu el poema d'Ibn Hafâja recitat per dos alumnes de l'IES la Serreta de Rubí

Pel respecte a la pluralitat i a la llibertat!

Pel respecte a totes les formes d'Islam!

Per un Islam plural i unit!


"Guarde en el cor l'Andalús més íntim i més bell, com un Tibet personal i profund. I aquest tresor ningú me'l podrà arrabassar."

Salvador Jàfer

عبد السلام جعفر إبن منقذ البلنسي /

بلنسية، شرق الاندلس /

Calendari islàmic i horaris de pregària

Segons l'escola jurídica de què es tracte pot haver-hi una diferència d'un dia ±.

Loading...

Mapa d'Alandalús en el període de màxima expansió

La muralla andalusina de València

La muralla andalusina de València