1300 anys d'Alandalús

Un llibre que compila 88 fonts àrabs constata que el territori valencià es va rendir a les tropes berbers sense batallar en l'any 711 - Els experts demanen la fi del l'«oblit» de l'Espanya islàmica.

[Levante] Paco Cerdà. València. La conquesta musulmana de la Península Ibèrica l'any 711, de la qual es compleixen 1.300 anys, segueix sent un passatge fosc per a la majoria de valencians. Què va passar ací? Un catedràtic marroquí d'Història d'Alandalús detalla com la zona valenciana va pactar la rendició davant les tropes berbers i va iniciar un període d'esplendor que els experts reivindiquen.

El relat àrab comença així: el juny de l'any 711, el governador berber de Tànger Tariq Ibn Ziyad va sortir de Ceuta i va desembarcar a Algesires amb una flota de 12.000 combatents procedents de tot el Màgrib. Anaven a conquerir la Península Ibèrica. L'arribada musulmana atenia la petició d'ajuda de la família reial visigoda, que tenia la legitimitat política en aquest moment, tot i haver estat apartada del tron ​​pel cop militar de don Roderic, que posseïa el poder efectiu en aquella llunyana Hispània. Així va esclatar la guerra.

Roderic va mobilitzar a un exèrcit de 40.000 combatents de tota la península per fer front a l'amenaça berber. A la primera batalla, el 19 de juliol, l'avantguarda dels genets espanyols queia derrotada prop del riu Barbate (Cadis) davant l'exèrcit de Tàriq. En la segona ofensiva, el 26 de juliol, les tropes godes eren vençudes per les hosts magribines en el proper riu Guadalete. Aquesta victòria li va obrir a Tàriq les portes d'Alandalús.

Les grans ciutats hispàniques van anar caient una darrere l'altra: Medina Sidonia, Morón, Carmona, Sevilla, Écija, Màlaga, Qastila (Granada) i Oriola-ciutat que llavors constituïa la clau de gran part del territori valencià-, Toledo (capital del regne) , Henares, Guadalajara, Astorga i Amaya, per després rendir tot el país. Però com es va apoderar l'exèrcit berber d'Oriola i de la seua zona d'influència? Com va passar a domini islàmic l'actual territori valencià?

Després de consultar 88 fonts àrabs i altres cròniques llatines i espanyoles sobre la conquesta musulmana, el catedràtic d'Història d'Alandalús Ahmed Tahiri ha reconstruït aquell episodi que havia de ser l'avantsala a mig mil · lenni d'omnímode poder musulmà fins a l'arribada de Jaume I. En el seu llibre Fath al-Andalus i la incorporació d'Occident a Dar al-Islam, Tahiri constata amb profusió de detalls que aquesta zona es va rendir sense batallar per voluntat explícita de Teodomir, el governador got de la zona.

Seguint el documentat relat d'Ahmed, «l'acord de pau ratificat pel governador Teodomir per a la seua regió conté el següent:" Que no se li perjudique el seu estatus o posició ni el de cap dels seus, ni se'l prive de la seua potestat ". Igualment diu: "Deixeu les seues possessions a les mans". De la mateixa manera, Teodomir també va signar "la reconciliació de la gent del seu país", en estipular el següent: "Els seus súbdits no seran matats, ni captivats, ni separats de les seues esposes i fills, ni forçats a la conversió ni se'ls cremaran les seues esglésies"». A continuació, el comandant de l'exèrcit musulmà -amb l'ajuda del senyor d'Oriola- va iniciar l'organització dels instruments de govern a la regió. Així doncs, «col · locar a Tudmir [regió d'Oriola] alguns homes musulmans que es van quedar amb els autòctons cristians per assegurar el bon funcionament i gestió dels assumptes de la regió». Mestissatge de conveniència. «Aquesta va ser la manera en què Xarq al-Andalus (la València islàmica) -prossegueix Ahmed- va quedar inscrit a Dar al-Islam" amb les altres regions mitjançant pactes de conciliació ".

Un dels historiadors observa l'impressionant grau de justícia afavorit per als cristians per Tàriq Ibn Ziyad i la seua cúpula de líders musulmans berbers, que van atraure el senyor d'Oriola "i es van inclinar per ell, oferint les seues lleialtats, sent la lleialtat un dels seues costums, de manera que la Cora de Tudmir [Oriola i la seua regió] es va salvar de la destrucció, i no va haver-hi més que reconciliació».

La visió «espanyolista»

Aquella arribada, narrada ací des del punt de vista magribí en base als seus documents històrics, ha estat vista pels espanyols durant segles com un «càstig diví», «la ruïna d'Espanya» o «una catàstrofe nacional» a recer del sentiment nacionalista que imposava l'estat-nació. Però val la pena seguir escoltant l'altra veu, l'àrab. Sosté Ahmed Tahiri que la conquesta d'Alandalús «va influir de forma destacada per traure la Península Ibèrica de l'obscurantisme de l'Edat Mitjana europea i traslladar-la al resplendor de la civilització àrab, com ara l'actual Espanya es troba incorporada a una civilització també esplendorosa com és la democràcia liberal, que costa molt d'arribar».

En aquest mal encaix nacionalista de la conquesta musulmana coincideix Joan Martos, director del Departament d'Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat Complutense de Madrid. «El fet singular d'Alandalús, una societat islàmica en terres d'Europa -explica Martos-, és incòmode per a un país com Espanya que desitja veure les seues arrels essencialistes immerses en una Europa d'ètnia blanca i de religió cristiana. Per això, l'existència d'una Espanya musulmana ha estat negada, minimitzada, distorsionada o ridiculitzada tot i les evidents proves de la presència islàmica a casa nostra i dels moments gloriosos i hegemònics que va aconseguir Alandalús», destaca.

De les séquies als topònims

Així ho revela el mateix paisatge que ens envolta, com apunta el geògraf i vicerector de la Universitat de València Jorge Hermosilla. «L'islam, sens dubte, forma part del nostre territori. Paisatges d'horta i sistemes de regadiu que es repeteixen de forma contínua al territori del litoral valencià, els paisatges marjats de rius com el Girona, el Gorgos, el Xelva o el Palància, prop d'elements tan àrabs com els assuts o les sèquies; elements de l'arquitectura andalusí com castells, muralles, torres sentinelles, alqueries o banys, i per descomptat, la toponímia en noms de municipis, de partides i d'elements geogràfics. És evident que la cultura valenciana té la seua raó de ser, en part, pel llegat andalusí».

I no obstant això, com detalla el secretari del Consell Valencià de Cultura, Jesús Huguet, «ací segueix havent un desconeixement gairebé total del que van significar els set segles de cultura àrab a Espanya. Per això, és imprescindible posar fi a la injustícia que una part de la nostra història siga retallada i menytinguda. És un acte de reparació històrica», conclou Huguet.

Amb aquest afany s'ha d'entendre el congrés internacional sobre els 1.300 anys del naixement del-Ándalus celebrat aquesta setmana a València. La seua directora, la presidenta del Centre Cultural Islàmic de València, Amparo Sánchez, ho recalca: «No fem aquesta mirada enrere amb un afany bel · ligerant ni amb un romanticisme fat --puntualitza--, sinó per caminar cap a la pau, la germanor i la reconciliació».

Traduït de: http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2011/10/23/rendidos-islam/850466.html