Sobre la 'tolerància institucional' envers les minories religioses

Mark D. Meyerson, Els musulmans de València en l'època de Ferran i Isabel, València, 1994, ps. 26-27.

Traducció: Carles Xavier Subiela


«Si bé és cert que les formulacions inicials dels pactes obeïen a realitats polítiques i econòmiques, i que de vegades amb el temps es van modificar a favor de les comunitats minoritàries, la major inestabilitat inherent al sistema cristià --en el qual els privilegis de le minories es podien anul·lar per manament reial com a resposta a pressions socials, polítiques i econòmiques-- quasi sempre fou un mal presagi per a les minories i va acabar erosionant amb regularitat la seua seguretat.
Així, tant a la societat islàmica com a la cristiana, s'hi va donar una certa forma de tolerància institucionalitzada envers les minories religioses. Tot i que aquesta tolerància fou institucional, una creació artificial dels governs, de cap manera va garantir una barreja harmoniosa dels grups religiosos. Inclús quan, amb la conclusió dels tractats de rendició, s'hi posava fi a l'estat de guerra entre musulmans i cristians, no s'hi extingia de manera immediata o completa l'animositat religiosa que, junt amb consideracions polítiques i econòmiques, havia motivat les conquestes militars. A causa de la confrontació permanent, encara que esporàdica, entre els regnes cristians d'Espanya i els seus adversaris islàmics --per molt que va ser moderada per convenis comercials i aliances polítiques--, aquest odi i desconfiança radical que hom sentia per l'enemic ideològic, tan necessaris per a la mobilització de la croada i la jihâd, va seguir viu a les societats religiosament plurals malgrat el contacte quotidià entre musulmans i cristians. Aquesta tensió, habitualment subliminal, de tant en tant va provocar obertes expressions d'hostilitat, sia oficials --com les expulsions dels cristians mossàrabs pels almohades i dels moriscos per les autoritats cristianes, ambdues minories per ser políticament sospitoses-- o populars --com els avalots antimusulmans a València en la dècada de 1270 o l'any 1455. A més, la mateixa protecció i autonomia concedides a les comunitats minoritàries també va estar destinada a aïllar-les de la majoria, i això va fer que cada grup fóra estrany a l'altre i va fomentar mútues aversions. Així, l'antagonisme ideològic latent fou intrínsec a les formes institucionals d'estructurar la coexistència entre cristians, musulmans i jueus. D'açò se'n deriva que el concepte de "convivència" com a coexistència pacífica s'ha de modificar per tenir en compte l'omnipresent possibilitat de violència religiosa i ètnica. Només en aquest cas es pot aplicar la "convivència" com un terme descriptiu de la realitat de les societats plurals de l'Espanya medieval.»