La censura del silenci

Ja fa temps que em volta pel cap la idea que les actituds de censura, silenciament, i fins i tot discriminació, no són exclusives de la dreta més cavernícola ni de la dreta en general. Posats a analitzar, és fàcilment observable el funcionament en els més diversos àmbits, grups i grupuscles, de la interiorització del plantejament: "Qui no està amb mi, està contra mi". En aquest nostre món local, on les batalletes interpersonals i intergrupals són dinàmica sovintejada, abunden els silencis, petites enveges i altres misèries. Hi ha un llenguatge 'políticament correcte' de dretes que té la seua contrapartida en un llenguatge 'políticament correcte' d'esquerres. Sovint es parla de llibertat expressiva, i sovint se'n fa un ús més aviat escàs. Funcionem sobre la base conceptual de binomis: espanyolisme-catalanisme, catalanisme-blaverisme, dretanisme-esquerranisme, espiritualitat-ateisme, religió-laicisme... Sembla que no és pas possible escapar a les dicotomies. La gent necessita classificar, prejutjar, incloure en una casella determinada del seu àmbit mental les coses o la gent diferent, nova, que adopta posicions 'inesperades'. "Xe, valencià i musulmà? Això no pot ser!", li va dir algú d'Alginet a un amic en preguntar per una determinada persona valenciana i musulmana d'aquell indret riberenc. Quadrícules i esquemes imposats per un poder ancestral que encara ens domina, siga en versió de dretes siga en versió d'esquerres. L'odi antimorisc, antijueu, antini-se-sap-què encara rau arrelat en les nostres consciències, siguen de dretes siguen d'esquerres. Essencialismes, fonamentalismes, feixismes, de dretes i d'esquerres. Wa-s-salâm!