Sobre la 'tolerància institucional' envers les minories religioses

Mark D. Meyerson, Els musulmans de València en l'època de Ferran i Isabel, València, 1994, ps. 26-27.

Traducció: Carles Xavier Subiela


«Si bé és cert que les formulacions inicials dels pactes obeïen a realitats polítiques i econòmiques, i que de vegades amb el temps es van modificar a favor de les comunitats minoritàries, la major inestabilitat inherent al sistema cristià --en el qual els privilegis de le minories es podien anul·lar per manament reial com a resposta a pressions socials, polítiques i econòmiques-- quasi sempre fou un mal presagi per a les minories i va acabar erosionant amb regularitat la seua seguretat.
Així, tant a la societat islàmica com a la cristiana, s'hi va donar una certa forma de tolerància institucionalitzada envers les minories religioses. Tot i que aquesta tolerància fou institucional, una creació artificial dels governs, de cap manera va garantir una barreja harmoniosa dels grups religiosos. Inclús quan, amb la conclusió dels tractats de rendició, s'hi posava fi a l'estat de guerra entre musulmans i cristians, no s'hi extingia de manera immediata o completa l'animositat religiosa que, junt amb consideracions polítiques i econòmiques, havia motivat les conquestes militars. A causa de la confrontació permanent, encara que esporàdica, entre els regnes cristians d'Espanya i els seus adversaris islàmics --per molt que va ser moderada per convenis comercials i aliances polítiques--, aquest odi i desconfiança radical que hom sentia per l'enemic ideològic, tan necessaris per a la mobilització de la croada i la jihâd, va seguir viu a les societats religiosament plurals malgrat el contacte quotidià entre musulmans i cristians. Aquesta tensió, habitualment subliminal, de tant en tant va provocar obertes expressions d'hostilitat, sia oficials --com les expulsions dels cristians mossàrabs pels almohades i dels moriscos per les autoritats cristianes, ambdues minories per ser políticament sospitoses-- o populars --com els avalots antimusulmans a València en la dècada de 1270 o l'any 1455. A més, la mateixa protecció i autonomia concedides a les comunitats minoritàries també va estar destinada a aïllar-les de la majoria, i això va fer que cada grup fóra estrany a l'altre i va fomentar mútues aversions. Així, l'antagonisme ideològic latent fou intrínsec a les formes institucionals d'estructurar la coexistència entre cristians, musulmans i jueus. D'açò se'n deriva que el concepte de "convivència" com a coexistència pacífica s'ha de modificar per tenir en compte l'omnipresent possibilitat de violència religiosa i ètnica. Només en aquest cas es pot aplicar la "convivència" com un terme descriptiu de la realitat de les societats plurals de l'Espanya medieval.»

Decret almohade: Rabat acull en el segle XIII els emigrants andalusins de València

Fundación El legado Andalusí + Equipo 28, Itinerario cultural de almorávides y almohades. Magreb y Península Ibérica, Granada: Junta de Andalucía, 1999, ps. 129-30.

Traducció: Salvador Jàfer

«Rabat, fracassat el projecte almohade, romangué com per una fatalitat, fidel a la seua missió original. Com a espai habilitat en el segle XII per a la concentració de les tropes que es dirigien cap a Alandalús, es convertí en territori privilegiat d'acollida per als andalusins expulsats d'Espanya, que s'hi establiren en onades successives, entre els segles XIII i XIV. La primera d'elles tingué lloc l'any 1239. Era formada per emigrants de València i d'altres parts, als quals el califa almohade Arrašîd concedí per decret la ciutat de Rabat a fi que "hi erigesquen una ciutat acollidora i de convivència".»

XA001. Els musulmans sota el regne croat de València

Robert I. Burns, Moros, cristians i jueus en el regne croat de València, València, 1987, ps. 32, 35-6, 44-5.

Traducció: Enric Casasses

«Com un paradís perdut seria plorada per l'islam la València islàmica, per la bellesa i la prosperitat de les seues ecologies física i humana. La conquesta jaumina fou un trencament radical i destructiu de la successió prèvia d'existències diferents (frontera califal, taifes o principats independents, almoràvit i almohade), cada una de les quals s'havia relacionat a la seua manera amb els veïns cristians. Fins i tot en tant que societat mudèjar, la posició que aquesta tenia ací, de majoria dissident, feia que els moros valencians foren molt diferents pel que fa a la manera de viure i a les actituds dels seus col·legues d'Aragó o de Catalunya i, en tant que petits horticultors, dels col·legues de les grans heretats de l'Andalusia castellana.
[...]
Els pobladors [cristians] arribaren a un país cafit de noms aràbics i de divisions tradicionals; en gran part conservaren aquest ambient i consultaren normalment els ancians moros en casos de límits imprecisos o d'usos agrícoles. Fora d'algunes ciutats, les esglésies parroquials continuaven sent mesquites convertides, mentre que les veritables mesquites superaven de molt, en nombre, aquelles poques esglésies colonials i seguien en ebullició amb la vida de la comunitat islàmica. Els tractats de rendició hi garantien el culte, les sessions de tribunals alcorànics i l'escolaritat religiosa. A intervals regulars, la crida punyent del muetzí s'elevava per sobre de totes les localitats valencianes, fins que arribà un moment que, als cristians, els semblava un greuge important. Mal que avui el fet es trobe enfosquit per una polèmica popular, pocs moros del nou regne sabien gens de romanç; llur aràbic acadèmic i llur dialecte local [aràbic] els recloïen en una solidaritat tan forta com la unitat religiosa i demogràfica. Els moros formaven la gran massa dels camperols i una gran part de la força de treball artesà; participaven en algunes indústries, com les de la ceràmica i dominaven la del paper. I n'hi havia fent de criats, de mercaders, de llogaters, de botiguers i de mariners.
Per als cristians açò era més que contacte: eren inundats per una mar de sarraïns. I hi reaccionaren amb una clàssica resposta de colons. Acceptant un cert grau de modes externes, de costums aliens i d'infiltració lingüística, sense reflexió o tria real, erigiren apressadament defenses contra les influències més fondes. [...] Els musulmans, per la seua part, a pesar de la vida comunitària interior al nivell local --el cos polític oficial o aljama--, havien esdevingut forasters a la seua terra. [...] La societat mudèjar era una societat supervivent, una societat d'adaptació, i els seus membres intentaven tan bé com podien portar una vida de musulmans. Açò els era permès perquè hi havia un grau d'estructura islàmica per sota del qual els moros es negaven a viure, un nivell que els caps de croada havien de tolerar si esperaven una València pròspera, un nivell fora del qual no hi havia cap govern medieval que poguera administrar ni controlar els seus moros. En gran part 'romangueren al regne, amb llur societat i llurs institucions ferides i replegades però encara omnipresents', de fet com 'una mar en l'ombrívola superfície de la qual els immigrants cristians al principi havien d'apinyar-se en atolons escassos'.»