Article de Dolors Bramon

Bon any 2006 a tots i a totes!

Tafanejant per la xarxa he trobat aquesta ponència de Dolors Bramon, publicada en la darrera edició del GALEUSCA, on parla de l'herència musulmana en els Països Catalans. Una visió actualitzada i una molt bona introducció al tema.

AELC - Escriptors en Llengua Catalana

http://www.escriptors.com/pagina.php?id_text=1036

Dolors Bramon: Tradició i dissidència als Països Catalans

Ningú no dubta que un esplendorós període islàmic forma part del passat dels territoris de la Catalunya Nova, del País Valencià i de les Illes Balears, però els historiadors ens hem d'esforçar a fer entendre que la penetració de musulmans a Hispània també va afectar les terres avui catalanoparlants més septentrionals. Cal insistir també que a partir de l'any 711 la Península Ibèrica va passar de domini visigòtic a domini islàmic i que aquest canvi polític s'ha d'entendre com una ruptura amb la seva història anterior. Això és així perquè la societat peninsular va quedar inclosa dins d'un nou sistema de govern que es regia des de Damasc segons les directrius de l'islam. Per aquest motiu els territoris hispànics van experimentar una forta orientalització. De la mateixa manera, la continuada afluència de berbers islamitzats a la Península comportaria, al seu torn, una bona dosi d'africanització.

Els musulmans invasors foren els primers a posar en relleu aquesta ruptura política i ho expressaren clarament mitjançant el canvi radical de nomenclatura: en endavant, el territori s'anomenà l'Àndalus i el terme andalusí s'aplicà a les zones de les antigues Hispània i Gàl·lia gòtiques mentre van estar sota govern de musulmans. L'extensió geogràfica de l'Àndalus va ser, per tant, de superfície variable segons el moment cronològic que es consideri: Narbona, per exemple, va deixar de ser andalusina l'any 759 i el mateix cal dir de Girona, el 785, de Barcelona, el 801, de l'anomenada Catalunya Nova a mitjan segle XII i del País Valencià i de les Illes Balears a la segona meitat del següent.T ant pel que fa referència al conjunt de la Península com de les terres avui catalanoparlants, no es pot parlar globalment de conquesta –ni tampoc de Reconquesta després– perquè es tractà, fonamentalment, d'una invasió, d'una successiva presa de poder i d'una progressiva instal·lació de musulmans. Dins l'àmbit avui català només es van produir enfrontaments bèl·lics a Tarragona, Iluro (o Mataró), Egara (o Terrassa), Empúries, i és evident que també a algun altre lloc que la documentació no especifica; però consta el lliurament per capitulació de poblacions tan importants com Barcelona i Girona. Pel que fa al territori valencià, desconeixem els detalls de la seva incorporació a l'Àndalus i són també molt escasses les notícies referides als tres primers segles de domini islàmic. Finalment, les Illes Balears no passaren a formar part de l'estat andalusí fins a l'any 902.

El complex ventall ètnic que caracteritzava la societat hispanovisigoda es va veure incrementat amb l'establiment de població forània, sobretot de les nissagues àrab i berber. El sotrac de la invasió va provocar la fugida de població hispànica més enllà dels Pirineus, però és obvi que el nombre dels qui optaren (o dels qui pogueren optar) per l'exili va ser petit i estretament relacionat amb la situació econòmica i/o geogràfica dels afectats. Coneixem els casos dels bisbes de Toledo i de Tarragona i el dels anònims hispani que figuren en les fonts franques a partir del segle VIII. Fa temps que ha estat assenyalat el desplaçament de població de la ciutat cap al camp i del camp cap a la muntanya, de manera que a les ciutats van romandre-hi els qui van pactar de seguida amb els nouvinguts i les autoritats designades per aquests. Del despoblament urbà se'n fan ressò tant les cròniques àrabs com les llatines i unes i altres es refereixen a tot l'àmbit peninsular. Un bon exemple pot ser el de la capital valenciana que figura a les cròniques primerenques com a balad Balansiyyah (és a dir, com a territori valencià) i no experimenta urbanització fins a les taifes del segle XI; Tarragona sembla que restà despoblada; el nom de Morvedre s'arabitzà a partir de «muro vetero» i l'antiga Cartagonova, o Cartagena, es convertí en un llogarret. Ara bé, aquest moviment de persones no ha de ser entès de cap manera com un canvi massiu d'indígenes per foranis, ni molt menys com una substitució de l'antiga població -cristiana, jueva o pagana- per una de nova i de religió musulmana, tal com encara massa textos indueixen a creure quan qualifiquen sistemàticament d'àrabs els habitants de l'Àndalus. En aquest sentit, no és correcte parlar, per exemple, de la Mallorca o de la Dénia àrabs, de les sudes àrabs de Tortosa o de Lleida, dels banys àrabs de València, de l'alcassaba àrab d'Alacant o de l'exèrcit àrab d'Almansor que destruí Barcelona l'any 985. En tots aquests casos el qualificatiu adequat és el d'andalusí. Fent un pas més, crec que també cal insistir en què no tan sols no hi va haver substitució massiva de persones sinó que el nombre de nouvinguts va ser relativament tan escàs que només es pot entendre el ràpid triomf polític i social de l'islam i el progressiu canvi cultural i religiós de la població autòctona si tenim en compte la lliure acceptació i la consegüent islamització i arabització de la gran majoria dels hispanogots del moment. Tot i la dificultat de comptar gent en època tan reculada, sembla que uns 100.000 homes van passar l'estret de Gibraltar entre 711 i 801, data de la conquesta franca de Barcelona. Comparant aquesta xifra amb les estimacions fetes sobre la població visigoda, que oscil·len entre els 6 i els 9 milions, caldrà admetre l'enorme desproporció entre invasors i autòctons durant la primera centúria de govern andalusí. Abans de prosseguir, val la pena d'advertir que encara que ara i aquí destaqui aquesta desproporció ètnica i encara que defensi la continuïtat de la majoria de la població en el sòl hispànic, estic d'acord amb la visió rupturista d'aquest període històric i, per tant, no estic gens a favor de les tesis continuïstes d'altres historiadors que sostenen que l'escàs nombre d'invasors hauria estat assimilat per la gran massa de població indígena i que, malgrat la invasió islàmica, s'hauria aconseguit mantenir l'essència de «lo español». Tenim alguns elements que ens permeten establir la permanència de la població local i l'acceptació del nou govern: així, un fragment de la Crònica del Moro Rasis (segle X), explica el següent dels castells de Lleida: «quando los moros entraron en España, las gentesque morauan en estos castillos fizieron pleitesía con los moros efincaron en sus castillos, e los moros sin contienda». Semblantment,l'andalusí al-`Udhrî (m. 1085) relata que a Osca, després d'un setge de set anys de durada, la població autòctona sol·licità la pau als invasors. Segons aquest historiador, generalment ben informat, «qui va convertir-se a l'islam seguí sent amo de la seva persona, dels seus béns i dels seus privilegis, però el que va romandre fidel al cristianisme hagué de pagar [l'impost de] la capitació». Tot seguit, mostra l'adequació al canvi en afegir que en el seu temps no quedavaa Osca «cap àrab pur que sigui descendent d'àrabs de soca-rel amb l'excepció dels que fan remuntar el seu llinatge als que van abraçar l'islam llavors». Al seu torn, el cordovès Ibn Hazm (m.1064) escriu que el comte visigot epònim del llinatge que en endavant rebria el nom de Banû Qasî «es traslladà a Síria i es convertí a l'islam en presència del[califa] al-Walîd» i deixa també constància d'altres nissagues de muladís (és a dir, d'hispànics convertits a l'islam) que assoliren poder a la Frontera Superior: a més dels ja esmentats Banû Qasî, parla dels Banû Xabrît i dels Banû `Amrûs i cal notar que els dos primers tenen noms familiars fàcilment relacionables amb els ètims hispans Cassius i Saporitus i molt possiblement també el tercer amb Amorós. Així mateix, l'anàlisi del Llibre de la selecta col·lecció de genealogies dels àrabs del ja citat Ibn Hazm mostra ben clarament que els andalusins àrabs d'origen –real o suposat, tal com acabem deveure– van ser sempre minoria a tot l'Estat. Aquest autor és ben taxatiu quan escriu que al segle X ja no era possible distingir l'origen àrab, berber o indígena de la població andalusina. La seva afirmació constitueix una prova evident que s'havia produït un procés d'uniformització molt intents i al qual, a parer meu, va contribuir la progressiva islamització dels hispans i la gradual arabització dels seus noms d'origen així com també la dels noms dels berbers que, per raons de proximitat geogràfica, havien anat arribant sense solució de continuïtat. Sóc molt lluny d'insinuar que les conversions a l'islam fossin fàcils i molt menys de cometre l'error de qualificar de simple o de senzilla aquesta manera d'entendre Déu, però és obvi que l'acceptació del nou credo per part dels hispans es veié afavorida per la flexibilitat de la doctrina alcorànica que aleshores encara no havia estat encotillada per la jurisprudència elaborada en el si de les escoles jurídiques expandides entre els segles VIII i IX i que avui segueixen en vigor. Per altra banda, cal no oblidar que els estudis sobre la situació religiosa de l'època visigoda palesen que el cristianisme només estava arrelat a les metròpolis i al llarg de les grans vies de comunicació. És a dir, que tal com ens informen els experts, existien a Hispània bosses de paganisme que l'islam no podia tolerar i que per llei havia d'integrar mitjançant la conversió. Més endavant, amb les successives conquestes cristianes i en virtut dels pactes establerts, els andalusins vençuts pogueren restar sota el nou domini cristià i conservar el seu credo, institucions i llei pròpia amb algunes limitacions. Aquests musulmans sotmesos apareixen en la documentació coetània com a moros o sarraïns, si bé la historiografia els dóna el nom de mudèjar (arabisme que significa «amansit» o «domesticat») i el de moriscos després del seu baptisme, generalment forçós. Per la documentació que ens ha arribat sabem que als nuclis urbans els musulmans de les zones conquerides disposaren d'un any de termini per abandonar les seves cases –repartides després entre conqueridors i repobladors– i establir-se en un barri perifèric propi, però és obvi que a les terres més septentrionals van tenir més possibilitats d'emigrar cap a territori encara andalusí, previ pagament d'un impost de sortida. En aquest sentit, si bé sabem que després de la conquesta franca de Barcelona, l'any 801, alguns s'hi van quedar i van participar en algarades contra correligionaris seus, aquesta notícia no ha de ser entesa com anorma general de les terres que avui constitueixen Catalunya, on fins a les conquestes de mitjan segle XII no sembla que es pugui parlar d'un remanent islàmic de certa consideració. Ben al contrari, amb la conquesta del País Valencià a mitjan segle XIII per obra de Jaume I ja no va ser possible prescindir dels musulmans dels territoris incorporats al seu domini perquè eren necessaris per acontinuar-hi l'activitat econòmica. A les Illes Balears consta l'exili cap a terres nord-africanes o l'esclavatge dels conquerits. Amb el pas del temps, la Monarquia hispànica intentà l'homogeneïtzació de tots els súbdits alhora que l'Església anava incrementant el proselitisme envers les minories religioses considerades dissidents. Llavors van iniciar-se els batejos en massa, primer a la corona de Castella (1501-1502), després a la de Navarra (1516) i, finalment, a la catalanoaragonesa durant les revoltes dels agermanats (1525-1526). Això no obstant, la malfiança cristiana envers la poca fidelitat al nou credo per part dels moriscos cristal·litzà en l'Edicte General d'Expulsió que es portà a terme entre els anys 1610 i 1614. Cal assenyalar, però, que no tots els moriscos van ser expulsats i que altres van aconseguir de tornar als seus llocs d'origen. Finalment, encara que els experts no puguin donar xifres ni tan sols aproximades, resulta innegable que l'existència d'aquests «cristians nous de moro» que van continuar vivint a territori catalanoparlant després de l'expulsió es va anar difuminant entre la dels seus veïns i tard o d'hora van anar abandonant la pràctica de l'islam. La destrucció sistemàtica de la seva societat i altres motius que entren en el món de la privacitat van anar portant-los cap a la seva desaparició com a fidels de l'islam.

Recapitulem: El domini islàmic a les comarques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, i a la Catalunya Vella durà només uns cent anys, però es perllongà quatre segles a la Catalunya Nova, cinc al País Valencià i tres a les Illes Balears. A l'hora de resseguir les seves influències, cal considerar també el temps en què van quedar mudèjars als Països Catalans: cinc segles a les conques de l'Ebre i del Segre, quatre més al Regne de València i el mateix, però amb un nombre molt reduït, a les Balears. Aquesta presència es perllongà en el període morisc fins a l'expulsió de principis del segle XVII. És evident que un total de nou-cents anys de contacte entre comunitats islàmiques i cristianes havien de generar influències de tota mena i cal pensar que aquestes influències van abastar els àmbits més diversos del conjunt de la societat. Cal fer referència, per exemple, en el camp de la indumentària, a la sèrie d'arabismes que deriven de l'andalusí aljúbbah: aljuba (aviat obsolet) gipó, gipat,jupa, jupó i engiponar, en el català; chupa, jubón, jubetero,jubonero o jubetería en el castellà; gibão, jubão, aljubeta, algibeta, algibetaria o aljubeteiro, en el gallec, i chipón, chubóni chibón en l'aragonès (a més a més dels gippone i giubbone; del gipon i jupon i de la jupe, de l'italià, de l'occità i del francès). Semblantment es pot dir de la gastronomia, amb la introducció de nombrosos productes especialment vegetals tal com palesen els arabismes, a l'existència d'alguns plats nous, com el torró i el menjar blanc, o a l'ús generalitzat de les espècies com a condimenti que figuren en els receptaris medievals, com el Libre de Sent Soví o el Libre del coch.

Això no obstant i en el conjunt de la societat ja teòricament cristiana, la implantació de la Inquisició espanyola comportà la dissimulació dels hàbits dels possibles sospitosos i els cristians nous s'esforçaren a esborrar qualsevol de les influències llavors encara evidents. Com a conseqüència de l'actuació de l'anomenat Sant Tribunal, es produí un intent sistemàtic d'ignorar tots els vestigis del passat islàmic i, naturalment, també del jueu. Una bona mostra d'aquest món plurireligiós perdura encara en l'expressió «fer dissabte» (amb l'equivalent «hacer sábado» en castellà i que desconec si existeixen paral·lels en èuscar i en gallec) que vol dir fer neteja a fons i que, evidentment, es podia i es pot fer qualsevol dia de la setmana. Però netejar la casa el dissabte, canviar-se de roba el diumenge i rentar-la i estendre-la el dilluns era proclamar que la família observava la festivitat cristiana i estar, almenys en aquest punt, fora de perill. També en el mateix sentit, sabem que si bé es van conservar les càtedres d'hebreu per als estudis bíblics, la llengua àrab fou oblidada. Així es va posar de manifest quan Carles III va voler restablir els estudis d'arabisme i per a poder portar-los a terme va haver de recórrer a estudiosos estrangers, monjos maronites sobretot. Per tot això, de totes les influències del nostre passat islàmic, només han persistit clarament i fins avui els arabismes, els quals són presents a tots els àmbits del lèxic i de l'onomàstica del català. És obvi que el major nombre d'arabismes entrà a la llengua catalana durant el període mudèjar, sobretot a través del contacte amb els valencians i, en menor grau, amb els de la Catalunya Nova i Illes Balears, i és evident que desaparegueren els que al·ludien a coses que anaren quedant obsoletes amb el temps (roba de vestir, cuina, tècniques diverses, etc.). Al principi els arabismes designaren coses desconegudes fins llavors. Aquest és el cas de molts productes agrícoles (arròs, arroz; safrà, azafrán, açafrão, safrana); farmacològics (sucre, azúcar, açúcar, açucre; càmfora, alcanfor, cânfora); de noves tècniques (cénia i sínia, aceña, acenha, acea; quitrà, alquitrán,alcatrán, alcatrão); d'utensilis diversos (gerra, jarra, xarra,xerra); de noms de nàutica (xabec, jabeque, xaveco); d'animals exòtics (gasela, gacela; papagai, papagayo, papagaio), etc. D'entre els arabismes, n'hi ha que són propis de les altres llengües hispàniques però no del català (acelga, acelca, azelga; aceite,aseite, azaite, azeite; albáitar, albeite, alveitar, etc.). Però també es dóna el cas contrari, és a dir, el fet que el català ha conservat arabismes que eren vius fa temps entre els que parlen castellà o gallec i que han caigut en desús. Així s'observa en mots com alhamel o alfóstigo que corresponen al camàlic i festuc que encara avui utilitzem els catalans. Com a conseqüència de la diversa duració del període islàmic de les terres catalanes, el català conserva sinònims procedents de l'àrab i del llatí, com tramús i llobí; alfals i userda o almàssera i trull. Els arabismes que van ser incorporats a la llengua catalana però no a la castellana ni a la galaicoportuguesa resulten més difícils de detectar i aquest és el cas d'alguns verbs molts característics(engiponar, entabanar, nafrar, etc.) o d'altres termes comuns com caliu, escalivada, enxaneta, galzerans, gallerans, rajola i d'expressions com «a la babalà», literalment «a la providència de Déu»; «en doina», que significa «d'un cantó a l'altre» o «en moviment desordenat» i «de gaidó» i «de gairell», que vol dir «tort» o «inclinat». Una de les paraules catalanes l'origen àrab de la qual ha passat més desapercebut és l'adjectiu tafaner i el verb tafanejar que, com és sabut, equivalen al fisgón i al fisgonear del castellà i que significa «ficar el nas en qüestions d'altri o en coses que no n'hauríem de fer res». L'origen dels nostres catalans tafaner i tafanejar prové de l'àrab tahuna, d'on derivaren els termes tafona,atafona, tahona, tafona que encara volen dir «molí». El moliner andalusí era el tahhan, paraula que es transformà en taffan, origen de l'actual tafaner. La metonímia és fàcilment comprensible perquè els homes tafanejaven o feien el tafaner mentre es molia el gra o esperaven el seu torn. En general, els arabismes catalans es caracteritzen per una menys freqüent incorporació de l'article àrab /al/, com pot observar-se enles sèries cotó, algodón, algodão o garrofa, algarroba, alfarroba, algarrofa. També és molt freqüent la pèrdua de la radical final del'ètim àrab, sobretot la /n/, com succeeix a mesquí, que es recupera en els seus derivats (mesquins, mesquinesa) però també d'altres consonants, com la /b/, cas d'al'aqrab > alacrà, o la /q/, en alambîq > alambí. Sovint el català introdueix una /r/ paràsita enparaules d'origen àrab (sindiyyah > sínd[r]ia, alhabaqah >alfàb[r]ega i a vegades es produeix un canvi entre les consonants àrabs /l/ i /r/ que passen al català convertides en /r/ i /l/, tal com es pot veure en gurfah > golfa o gandûr > gandul. El fenomen anomenat en àrab tafkhîm que consisteix en la tendència de la vocal /a/ a convertir-se en /o/ en entorns velars o labials també es reflecteix en xarâb > xarop o en alqawwâdah > alcavota. Succeeix elmateix, a partir dels dialectes andalusins, amb el fenomen anomenat imâlah consistent en la tendència espontània del canvi de /a/ per/e/ i fins i tot per /i/, tal com mostren les sèries sâniyyah >sènia, sínia; sâqiyyah > sèquia o síquia o satl > setrill, sitrell. Finalment, val la pena cridar l'atenció davant la continuada pèrdua d'arabismes en totes les llengües peninsulars: si el castellà i el galaicoportuguès fa temps que han perdut el terme chafariz i les seves variants jaraíz, zafareche, zafariche i xafariz mentre que el català conserva encara safareig com a receptacle amb aigua per rentar o com a cambra on hi ha instal·lat un safareig o la màquina de rentar roba, els pisos petits l'estan fent desaparèixer i ja només queda com a activitat xafardera de les dones en els rentadors públics, és a dir, com a sinònim de tafanejar.