Els moriscs als Països Catalans

A la corona catalanoaragonesa, les conversions de mudèjars se succeïren des del començament del s XVI per temor o per pressió política, malgrat que el 1510 foren ratificats als moriscs valencians tots els privilegis de què gaudien des del s XIII. La inquisició pretengué d'estendre al Regne de València l'edicte del 1502 d'expulsió dels moriscs de Castella, però el rei jurà el 1518 que no ho faria. El terme morisc es generalitzà a partir de les conversions en massa de què foren objecte per part dels agermanats valencians (1521-22). De fet, però, conservaren llur vella estructura jeràrquica a les aljames que governaven les moreries i els llocs eren de moriscs agrupats en demarcacions o filloles; i en privat, la religió, els costums jurídics, la indumentària i la llengua, l'algaravia. La població morisca augmentà al llarg del s XVI, però des del final de segle el rumor d'expulsió ocasionà diverses emigracions i una minva important de població. Al començament del s XVII, al Regne de València hi havia uns 34 000 focs, i representaven un 34% del total de la població valenciana. Eren poc nombrosos a les ciutats, on habitaven a les moreries, però eren l'element decisiu del camp, sobretot del de jurisdicció senyorial, i en les zones de secà (a excepció del Maestrat i de la comarca de Morella, on no n'hi havia). Predominaven cap al sud, i només l'horta de Gandia i la rodalia de Xàtiva tenien, entre el regadiu, una majoria morisca. Al regne d'Aragó hi havia uns 14.109 focs —un 20% de la població total—, i es concentraven principalment a la ribera de l'Ebre i els seus afluents de la dreta. Al Principat, es concentraven a les vores del riu Ebre i la part inferior del Segre. Vivien en general en condicions dures, però també n'hi havia de rics, que es dedicaven al préstec. Estretament lligats a llurs senyors, durant les Germanies lluitaren al servei d'aquests contra els agermanats. Constituïen en general una minoria estranya a la societat, no assimilable i políticament un perill continu, per la possible entesa amb els turcs, en plena puixança a la segona meitat del s XVI, i, al nord, amb els hugonots; religiosament resistents, la inquisició féu al llarg del segle diverses temptatives per a intervenir-hi. La política reial envers ells oscil·là entre la repressió i els intents de catequització. Respecte als moriscs batejats forçosament pels agermanats, fou decretat el 1525 que fossin tinguts per cristians, i fou ordenat que els que no ho fossin optessin per batejar-se o emigrar. Això motivà la revolta de la serra d'Espadà, on es refugiaren i lluitaren contra les forces del duc de Sogorb. El 1528 el poder reial i els moriscs valencians arribaren a una concòrdia, que establia, entre altres clàusules, que en quaranta anys la inquisició no procediria contra ells i que en deu anys podrien conservar la parla i la indumentària, tenir mobilitat de residència i conservar les moreries reials de Xàtiva, Alzira, Castelló i altres. La concòrdia, tanmateix, fou revocada el 1545 per una pragmàtica reial, que instaurà un nou règim de rigor. Els arquebisbes valencians s'esforçaren, per llur banda, a organitzar els nous cristians, establiren les primeres rectories (1534) i donaren disposicions per a llur catequesi —feren publicar catecismes en castellà i àrab (Doctrina cristiana... para instrucción de los nuevamente convertidos del reyno de Valencia, 1566) i guies per a la controvèrsia amb alfaquins—; Juan de Ribera féu enviar predicadors a les moreries i dugué a terme una nova reestructuració parroquial; el 1599 féu publicar un Catecismo para instrucción de los nuevos convertidos de moros. Paral·lelament, el 1563 hom procedí a un nou desarmament dels moriscs valencians, i foren recollides més de 25.000 armes; el 1571 inicià un nou període de tolerància, en canvi de 50.000 sous valencians a pagar per les aljames; però hi hagué una nova recollida d'armes el 1575 i la persecució dels moriscs granadins infiltrats al Regne de València, i un nou període de tolerància des del 1582. El fracàs en els intents d'assimilació feren inclinar finalment l'arquebisbe de València, Juan de Ribera, cap a la liquidació dràstica del problema morisc, per mitjà de l'expulsió, i així ho exposà al rei des del 1602 en diversos memorials justificatius —dins l'esperit contrareformista—, que acabaren de balancejar el govern cap a aquesta mesura. La crida d'expulsió dels moriscs del Regne de València fou feta pel lloctinent marquès de Caracena el 22 de setembre de 1609: n'eren exceptuats els infants menors de quatre anys que els pares s'avenien a abandonar i un reduït nombre de famílies (el 6%), perquè provisionalment tinguessin cura de les feines del camp. S'havien de pagar el passatge i es podien endur els béns. La flota d'Itàlia fou conduïda als ports d'embarcament de Vinaròs, Dénia i Alacant. Els primers viatges cap al nord d'Àfrica foren duts a terme amb rapidesa; però corregué el rumor que eren maltractats durant el viatge, àdhuc tirats a mar, i robats i assassinats en arribar a la destinació, fet que provocà l'aixecament, el 20 d'octubre de 1609, d'uns 6 000 moriscs, que es refugiaren a la muntanya, seguits dies després per 15 000 més. Foren finalment reduïts per l'exèrcit i la clàusula d'excepcionalitat del 6% fou revocada (9 de gener de 1610). Pel mateix gener del 1610 hom donava per acabada l'operació: havien estat embarcats un total de 116.000 moriscs; 5.000 havien mort, 2.000 havien fugit i uns 500 havien estat enviats a galeres. En restaren un màxim de 1 000 famílies. El 29 de maig de 1610 començaren a ésser embarcats al port dels Alfacs els moriscs del regne d'Aragó i del Principat. Del 15 de juny al 16 de setembre s'embarcaren 38 286 moriscs aragonesos i 3 666 del Principat —foren exceptuats una bona part dels de la diòcesi de Tortosa, que havien aconseguit un alt nivell d'assimilació—. L'expulsió, feta amb l'oposició de l'aristocràcia terratinent, però amb l'avinença del poble i de la burgesia, fou donada per pràcticament acabada el 20 de febrer de 1614. Deixava plantejats, però, un seguit de problemes econòmics i demogràfics, en especial al Regne de València. Afectà sobretot la producció de sucre i d'arròs i la indústria del calçat, a Elx. L'aristocràcia terratinent, que vivia de les rendes dels moriscs, no pogué pagar els interessos dels censals que gravaven llurs terres i béns, cosa que provocà la ruïna de la burgesia dedicada al préstec, malgrat la reiterada reducció dels interessos. La taula de canvis de València féu fallida el 1613, en part per la gran quantitat de moneda falsa que els moriscs havien encunyat i venut, abans d'anar-se'n, en canvi d'or i argent. Una bona part de la noblesa s'arruïnà, tot i que fou indemnitzada per la corona amb 100.000 lliures. Els pobles de moriscs foren repoblats per cristians: el 1638, 248 ja havien estat repoblats, però en restaven encara 205 de deshabitats, fet que provocà una tendència a la concentració parcel·lària i una certa refeudalització nobiliària.

(Gran Enciclopèdia Catalana)