dimarts, 31 de gener de 2006

Els mudèjars als Països Catalans

Musulmà que romangué a la Península Ibèrica sota dominació cristiana. Les diverses capitulacions signades amb l'avanç de la reconquesta permeteren, en general, la permanència dels musulmans a la zona, els quals rebien garanties per a poder practicar l'islam i gaudir d'institucions i de lleis pròpies. A les zones rurals, on la menor afluència de repobladors féu molt lent el canvi de la població, els mudèjars continuaren conreant els mateixos camps, bé que sota una altra condició jurídica. En general, els mudèjars, sota la directa protecció de la corona, constituïren una comunitat que evolucionà paral·lelament a la cristiana, però independentment. A poc a poc, malgrat les renovacions successives dels privilegis atorgats a l'aljama, s'accentuà llur caràcter endògam, agreujat per un major índex de creixement; així, des de la segona meitat del s XIV la pacífica convivència d'ambdues comunitats no era més que fictícia (obligació de portar un distintiu al vestit, prohibició d'exercir determinats oficis, etc). A partir del s XV, malgrat l'expressa voluntat reial de respectar-los els drets, l'església inicià (amb diversa fortuna) un procés de captació, i els baptismes forçosos originaren ben aviat el problema morisc. Tot i que els pactes concertats al llarg del s XII (capitulacions de Tortosa, 1148; de Lleida i de Fraga, 1149; de Vall-de-roures i la resta del Baix Ebre, 1169) estipulaven la persistència de la població anterior, la postreconquesta de la Catalunya Nova es caracteritzà per la possibilitat d'emigració cap al regne almoràvit valencià. Això no obstant, grans nuclis mudèjars hi romangueren, sobretot a la regió de l'Ebre (Terra Alta, Matarranya, Baix Ebre i Montsià), conservant els béns immobles i dedicats eminentment a l'agricultura. Un segle més tard, quan tingué lloc la reconquesta valenciana, encara fou més necessària la permanència dels mudèjars al país (el 1270 eren 100.000, enfront de 30.000 cristians). A les àrees urbanes, amb escasses excepcions —com València i Borriana, on foren traslladats a extramurs—, els mudèjars romangueren barrejats amb la població cristiana fins a mitjan s XIV. A les zones rurals, la transformació de la població encara fou més lenta: la desproporció numèrica a favor de la comunitat mudèjar subsistia al s XVI a nombroses comarques de l'interior (cas de Xiva i Torís, que donen un fogatge de 200 i de 80 cases morisques, enfront de les 26 i les 20 de cristianes, respectivament). En general, però, la crisi del s XIV i la continuada afluència de repobladors cristians féu acabar la preeminència demogràfica mudèjar i accentuà l'hostilitat cristiana envers una massa de població palesament impossible d'assimilar. En aquest sentit, cal assenyalar que la pretesa tolerància dels furs no tingué mai cap ressò popular. L'enfrontament entre ambdues comunitats al llarg de tot el s XV culminà a les Germanies, amb la lluita dels mudèjars al costat dels seus amos. El bateig o l'exili forçós que suposà el triomf dels agermanats (1521) convertí la població mudèjar en morisca. Malgrat els intents de supervivència al país (rebel·lió de la serra d'Espadà, 1526), el conflicte mudèjar, ja morisc, fou liquidat amb l'edicte d'expulsió (1609).

(Gran Enciclopèdia Catalana)

الاندلس جنة الخلد = Alandalús jànnatu _lkhuldi

يــا أهْــلَ أندلــس لله درُكــــم ُ / ماء و ظلٌ و أنهار و أشجارُ
ما جَنة الخُـلد إلا في دِيـاركُـــمُ / ولو تخيرتُ هذا كنتُ أختارُ
لا تحسبوا في غد أن تدخلوا سَقَرا / فليس تُدخلُ بعد الجنةِ النار

الشاعر الاندلسي ابن خفاجة
ALANDALÚS, PARADÍS DE L'ETERNITAT

ya ahla andalusin li-llâhi darrukum /

ma'un wa zillun wa anhâru wa sajâru
mâ jannatu-l-huldi illâ fî diyârikum /
wa hâdihi kuntu law huyyirtu ahtâru /
lâ tuttaqû ba´daha an tadhulû saqaran /
fa-laysa tudhalû ba´ada-l-jannati-n-nâru

Ibn Khafâja (Alzira, 1058-1139)

Andalusins, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
El paradís etern és a ca vostra.
Si em deixaren triar, meu me'l faria.
Viviu-lo! No tingau por de l'infern.
Del paradís al foc, no s'hi va mai.

(Versió de Josep Piera i Josep R. Gregori, 2007)

¡Oh, gente de al-Andalus, qué dichosos sois!
Agua, sombra, ríos y árboles.
El paraíso de la Eternidad
no está más que en vuestra patria.
Si yo escogiera, por éste optaria.
No temáis entrar en el infierno:
no se castiga con la desdicha
a quienes ya viven en el paraíso.

(Versió de Josep Piera i Mahmud Sobh)

Vegeu el poema d'Ibn Hafâja recitat per dos alumnes de l'IES la Serreta de Rubí

Pel respecte a la pluralitat i a la llibertat!

Pel respecte a totes les formes d'Islam!

Per un Islam plural i unit!


"Guarde en el cor l'Andalús més íntim i més bell, com un Tibet personal i profund. I aquest tresor ningú me'l podrà arrabassar."

Salvador Jàfer

عبد السلام جعفر إبن منقذ البلنسي /

بلنسية، شرق الاندلس /

Calendari islàmic i horaris de pregària

Segons l'escola jurídica de què es tracte pot haver-hi una diferència d'un dia ±.

Loading...

Mapa d'Alandalús en el període de màxima expansió

La muralla andalusina de València

La muralla andalusina de València