[Gnosi]: Sentències del xeic Al-‘Alāwī, 1

حِكمته

1

العَارِفُونَ طَبَقََاتٌ: عَارِفٌ بِرَبِّهِ وَ عَرِفٌ بِنَفْسِهِ،
إلا أنَّ العاَرِفَ بِنَفْسِهِ أَشَدُّ مَعْرِفَةً مِنَ العارِفِ بِرَبِّهِ

al‘ārifūna ţabaqātun: ‘ārifun biràbbihi
wa ‘ārifun binàfsihi; illā anna al‘ārifu binàfsihi
ašaddu ma‘rífatan min al‘ārifu biràbbihi.

Hi ha diversos graus entre la Gent del Coneixement (‘ārifūna):
el qui coneix el seu Senyor i el qui coneix la seua nafs
Però el qui coneix la seua nafs té un grau de Coneixement
major que el qui coneix el seu Senyor.

[Lèxic]: ababol

Significat: substantiu f BOT Flor de l'ababolera [rosella].

Variant: babol.

Derivats: ababolera.

Etimologia àrab: h·ababawrah (andalusí: h·appapáwr o h·appapáwra), reflectit en el castellà amapola. DA: encreuament de l'àr. h·abb 'grans' amb el llatí papâver. Altres llengües i parlars ababol (castellà i català), (a)babol o farabol (aragonés), babòl (català dialectal), babahol (manxec), jarapol (andalús).

Bibliografia: DA = F. Corriente, Diccionario de Arabismos; DCVB = Diccionari Català-Valencià-Balear; DGLC = Diccionari General de la Llengua Catalana; DE = J. Bruguera, Diccionari Etimològic; DECLC = J. Coromines, Diccionari Etimològic i Complementari de la LlenguaCatalana; GEC = Gran Enciclopèdia Catalana; DCECH= J. Corominas -J. A. Pascual = Diccionario Crítico Etimológico Castellano e Hispánico.

Comentaris: És viu aquest mot encara en el domini del català?

[Lèxic]: 'ababda

Salut a tothom! Heus ací el primer missatge de lèxic. L'he dissenyat com una mena de fitxa: significat, etimologia, bibliografia i comentaris. Fóramagnífic que us hi animéssiu i hi féssiu suggeriments i aportacions. Però Al·lah és el Savi!

Significat [substantiu i adjectiu] / ETN 1. Individu del grup beja, actualment establert al SE d'Egipte (22 000 persones el 1959). Dividits en clans, els ababdes es dediquen a la ramaderia (camells, cabres). Actualment araboparlants i islamitzats, conserven, però, uns caràcters particulars que fan que hom pugui considerar-los com a grup a part. És probable que encara conservessin l'ús general de llur llengua cuixítica al començament del s XIX. 2. Relatiu o pertanyent als ababdes.

Etimologia. De l'àr: `abâbda, pl. d'`abbadî. Bibliografia: GEC. Comentaris: Per què aquest nom? Quina relació té amb l'adjectiu abbadî?

Ibn Amîra: Epístola sobre l'ocupació de València

Ibn Amîra d'Alzira (1186-1259)

EPÍSTOLA A UN AMIC A PROPÒSIT DE L'OCUPACIÓ DE VALÈNCIA PER JAUME I

Què tens als ulls que no paren de plorar?
Què té el teu cor que ja no troba assossec?
Pateixes la ferida d'una bella que ha partit?
És la joventut perduda que et torna com un miratge?
O és el temps que ha dut colors com cap crònica no diu?
Tot un mar de tristors ens brama a les entranyes!
Tots els cors desesperats cremen amb flames eternes!
València, ara en mans d'un infidel que n'ha fet llar,
talment un camp de misèries venut per molts traïdors.
Què en faran, dels monuments, aquesta gent enemiga?
La ciutat era tan bella amb els seus jardins i rius
que a les nits totes tenien un dolç perfum de narcís.

[Piera 1983, 75]

Simbologia islàmica: l'abella

abella [àr: nah·la, pl. nah·alât; n. un. nah·l]

[Alcorà 2001, 402: Sura An-Nahl (Les Abelles): 68-69] «El teu Senyor ha inspirat les abelles: "Instal·leu, doncs, les vostres cel·les a les muntanyes, dalt dels arbres i on els homes han construït. (68) /Després mengeu de tots els fruits i camineu pels bons camins del vostre Senyor". I dels seus ventres surten líquids de tota mena, que són remei i medicina per a la gent. També hi ha aquí una matèria miraculosa, signe diví, per a la gent que pensa bé (69)".

[DSM 1995, 16] Entre els Ihwân as-Safà ('Els Germans de la Puresa'), en el segle X, l'abella és el símbol de la profecia i de l'imamat. En terra islàmica, l'abella crida l'atenció per un gran nombre de qualitats mestres: és esperit per l'organització meticulosa de la seua activitat; és resurrecció perquè retorna incessantment a les formes anteriors; és generosa pels dons que fa als homes; és foc per la puixança de la seua acció dins el bestiari familiar.

La mesquita

[GEC: X, 8] A l'islam, edifici destinat, sobretot, a l'oració dels fidels. Hom l'utilitza també com a lloc de reunió de la comunitat musulmana. Hi és prescrita únicament l'oració del divendres, bé que hom recomana de fer-hi també les altres, i no serveix per a d'altres cerimònies, com circumcisions, casaments o enterraments. Segons la importància de les poblacions, hi ha diverses mesquites de barri, i una, l'aljama, és la principal. Les dones hi tenen un espai reservat a l'interior. És estructurada segons un pla rectangular, molt simple, que consta d'un pati a ple aire amb una torre adossada, anomenadaminaret, el mîd·a‘, o font de les ablucions, i també d'una zona coberta, que té com a centre la gran sala de naus transversals separades per columnes o pilars, bé que al Magrib i a al-Andalus presenta planta basilical. Aquesta sala és tancada pel costat oposat a la porta per la quibla, paret en la qual s'obre el mih·râb, el minbar i la maqs·ûra, un espai tancat on se situava el califa. El material de construcció de la mesquita sol ésser pobre --totxo, guix, argila--, però ricament recobert per la part de l'interior de l'edifici per estucs, mosaics o ceràmica. (DBP/JoD)

Als Països Catalans, els edificis religiosos àrabs foren sistemàticament destruïts pels conqueridors cristians. Els noms de diversos despoblats testifiquen l'existència de mesquites en termes rurals, com Mesquita, a Fraga (Baix Cinca), Culla (Alt Maestrat), Artana (Plana Baixa) i Llutxent (Vall d'Albaida), i Mesquida a Beniardà (Marina Alta), Capdepera i Ses Salines (Mallorca Oriental) i Maó (Menorca). Les fonts musulmanes parlen de l'abundor de mesquites al País Valencià. Al-Himyarî en cita moltes a Alzira, i una població tan petita com Llombai encara conservava, el 1251, l'aljama. Després de la conquesta cristiana, l'aljama de València fou convertida en catedral (ja ho havia estat durant la breu ocupació de les forces del Cid, en 1906-1102) i, segons el Repartiment, hom en confiscà deu més per a establir-hi parròquies. A les zones rurals (on, característicament, solien alçar-se enmig de plantacions de tarongers o de figueres, propietat de la mesquita), un decret de Jaume I es reservà les que fossin adossades a torres o fortificacions (cas de Fortaleny, prop de Sueca). En general, però, romangueren molt de temps en mans dels mudèjars, sovint mitjançant tractes especials (cas de la Vall d'Uixó). Algunes subsistiren fins a l'expulsió dels moriscs (com les de Mirambell i Navarrés). Il·lustra la situació la petició d'expulsió dels mudèjars valencians que adreçà el bisbe Ramon Despont al papa Benet XII, basada, sobretot, en l'existència d'un nombre més gran de mesquites que d'esglésies a la seva diòcesi. Avui, hom conserva només restes de mesquites a l'actual ermita de la Xara, a Simat de Valldigna (Safor) i a Xella. A Lleida, l'aljama probablement sota l'actual claustre de la seu vella, fou construïda (901) per Llop ibn Muh·ammad ibn Llop. A la capitulació de Tortosa (1148), hom concedí a la població musulmana un any per a l'evacuació de l'aljama (actual seu). Un fogatge tortosí del 1374 encara esmenta la mesquita del terme de Godall. El Repartiment de Mallorca (1320) esmenta la d'al-Bariya, la d'al-Zanqa i la d'‘Abd al-Malik, a Ciutat. A més de la suposada funció de mesquita de les actuals esglésies de Sant Miquel i de la seu (on hi devia haver l'aljama), és documentada també la de Portopí. (Manuel Sanchis Guarner/Dolors Bramon).

[Bruguera 1996: 589] 1143, de l'àr. mäsjid 'oratori', probablement a través de l'armeni mzkit·, transmès pels croats.

[Chebel 1995: 279-80] = La mesquita és l'edifici arquitectònic que simbolitza millor la comunitat dels creients. Lloc sagrat, prohibit per als no creients, prohibit a la dona menstruant, la mesquita alberga tant les pregàries dels Musulmans com llurs conciliàbuls. Ací s'arreglen la majoria de conflictes que afecten el cos social i especialment la família. S'hi preparen les successions, s'hi segellen els matrimonis, s'hi decideix la quota de cadascú en les festes col·lectives. Lloc de la xura (consulta) i de l'idjma' (consensus omnium), lloc del poder espiritual, lloc de trobada amb la divinitat, lloc de despullament, la mesquita és en el centre de la Ciutat, en el cor del Territori de l'Islam, és el melic del món. La seua càrrega simbòlica li ve de la connexió amb la Ciutat Santa (la Meca), de la qual és en certa manera com la figuració a minima, gràcies sobretot a la presència d'aqueix nínxol estrany, punt axial de la mesquita, anomenat mihrab. Cal dir també que tota mesquita en terra de l'Islam està orientada devers l'alquible, direcció de la Meca. L'organització interna respon, doncs, tant a l'exigència de la pregrària com a una mediació amb el sistema-món que constitueix l'Islam universal. Així, el minaret (ma'dhana, midhana, sumaâ) és alhora una erecció vertical orientada cap al cel, però també el lloc horitzontal des d'on s'expandeix la paraula pietosa, i, anteriorment, la crida a l'oració (adhan), la crida al reagrupament. Finalment, la mesquita és l'espai sagrat per excel·lència; s'oposa a l'espai profà situat a l'exterior del recinte del temple: «Quan prega a Déu, el fidel es despulla de tots els actes profans com ara parlar, mirar, caminar, menjar i beure, etc., perquè entra dins un estat de sacralització molt més estricte que la sacralització del pelegrinatge. Aquest darrer està simbolitzat per l'entrada en el recinte del Santuari, mentre que la pregària és l'entrada en el recinte de la Proximitat divina.» (Nwiya, ECLM, p. 135.) Des del punt de vista simbòlic, l'agençament de la sala d'ablucions, que succeix l'espai per a les sabates i precedeix el nàrtex, una mena d'estretiment que desemboca en la sala d'oració, se situa en la intersecció d'aquests dos mons. Allí es purifiquen en intenció i en acte els fidels, que no poden franquejar el llindar de la mesquita sense haver procedit a profunds i complets actes purificatoris que el converteixen en un muttahhir ("pur").

Bibliografia: The Mosque. History, architectural development & regional diversity. Edited by
Martin Frishman and Hasan-Uddin Khan. London: Thames & Hudson. 1994.