dissabte, 4 de febrer de 2006

La mesquita

[GEC: X, 8] A l'islam, edifici destinat, sobretot, a l'oració dels fidels. Hom l'utilitza també com a lloc de reunió de la comunitat musulmana. Hi és prescrita únicament l'oració del divendres, bé que hom recomana de fer-hi també les altres, i no serveix per a d'altres cerimònies, com circumcisions, casaments o enterraments. Segons la importància de les poblacions, hi ha diverses mesquites de barri, i una, l'aljama, és la principal. Les dones hi tenen un espai reservat a l'interior. És estructurada segons un pla rectangular, molt simple, que consta d'un pati a ple aire amb una torre adossada, anomenadaminaret, el mîd·a‘, o font de les ablucions, i també d'una zona coberta, que té com a centre la gran sala de naus transversals separades per columnes o pilars, bé que al Magrib i a al-Andalus presenta planta basilical. Aquesta sala és tancada pel costat oposat a la porta per la quibla, paret en la qual s'obre el mih·râb, el minbar i la maqs·ûra, un espai tancat on se situava el califa. El material de construcció de la mesquita sol ésser pobre --totxo, guix, argila--, però ricament recobert per la part de l'interior de l'edifici per estucs, mosaics o ceràmica. (DBP/JoD)

Als Països Catalans, els edificis religiosos àrabs foren sistemàticament destruïts pels conqueridors cristians. Els noms de diversos despoblats testifiquen l'existència de mesquites en termes rurals, com Mesquita, a Fraga (Baix Cinca), Culla (Alt Maestrat), Artana (Plana Baixa) i Llutxent (Vall d'Albaida), i Mesquida a Beniardà (Marina Alta), Capdepera i Ses Salines (Mallorca Oriental) i Maó (Menorca). Les fonts musulmanes parlen de l'abundor de mesquites al País Valencià. Al-Himyarî en cita moltes a Alzira, i una població tan petita com Llombai encara conservava, el 1251, l'aljama. Després de la conquesta cristiana, l'aljama de València fou convertida en catedral (ja ho havia estat durant la breu ocupació de les forces del Cid, en 1906-1102) i, segons el Repartiment, hom en confiscà deu més per a establir-hi parròquies. A les zones rurals (on, característicament, solien alçar-se enmig de plantacions de tarongers o de figueres, propietat de la mesquita), un decret de Jaume I es reservà les que fossin adossades a torres o fortificacions (cas de Fortaleny, prop de Sueca). En general, però, romangueren molt de temps en mans dels mudèjars, sovint mitjançant tractes especials (cas de la Vall d'Uixó). Algunes subsistiren fins a l'expulsió dels moriscs (com les de Mirambell i Navarrés). Il·lustra la situació la petició d'expulsió dels mudèjars valencians que adreçà el bisbe Ramon Despont al papa Benet XII, basada, sobretot, en l'existència d'un nombre més gran de mesquites que d'esglésies a la seva diòcesi. Avui, hom conserva només restes de mesquites a l'actual ermita de la Xara, a Simat de Valldigna (Safor) i a Xella. A Lleida, l'aljama probablement sota l'actual claustre de la seu vella, fou construïda (901) per Llop ibn Muh·ammad ibn Llop. A la capitulació de Tortosa (1148), hom concedí a la població musulmana un any per a l'evacuació de l'aljama (actual seu). Un fogatge tortosí del 1374 encara esmenta la mesquita del terme de Godall. El Repartiment de Mallorca (1320) esmenta la d'al-Bariya, la d'al-Zanqa i la d'‘Abd al-Malik, a Ciutat. A més de la suposada funció de mesquita de les actuals esglésies de Sant Miquel i de la seu (on hi devia haver l'aljama), és documentada també la de Portopí. (Manuel Sanchis Guarner/Dolors Bramon).

[Bruguera 1996: 589] 1143, de l'àr. mäsjid 'oratori', probablement a través de l'armeni mzkit·, transmès pels croats.

[Chebel 1995: 279-80] = La mesquita és l'edifici arquitectònic que simbolitza millor la comunitat dels creients. Lloc sagrat, prohibit per als no creients, prohibit a la dona menstruant, la mesquita alberga tant les pregàries dels Musulmans com llurs conciliàbuls. Ací s'arreglen la majoria de conflictes que afecten el cos social i especialment la família. S'hi preparen les successions, s'hi segellen els matrimonis, s'hi decideix la quota de cadascú en les festes col·lectives. Lloc de la xura (consulta) i de l'idjma' (consensus omnium), lloc del poder espiritual, lloc de trobada amb la divinitat, lloc de despullament, la mesquita és en el centre de la Ciutat, en el cor del Territori de l'Islam, és el melic del món. La seua càrrega simbòlica li ve de la connexió amb la Ciutat Santa (la Meca), de la qual és en certa manera com la figuració a minima, gràcies sobretot a la presència d'aqueix nínxol estrany, punt axial de la mesquita, anomenat mihrab. Cal dir també que tota mesquita en terra de l'Islam està orientada devers l'alquible, direcció de la Meca. L'organització interna respon, doncs, tant a l'exigència de la pregrària com a una mediació amb el sistema-món que constitueix l'Islam universal. Així, el minaret (ma'dhana, midhana, sumaâ) és alhora una erecció vertical orientada cap al cel, però també el lloc horitzontal des d'on s'expandeix la paraula pietosa, i, anteriorment, la crida a l'oració (adhan), la crida al reagrupament. Finalment, la mesquita és l'espai sagrat per excel·lència; s'oposa a l'espai profà situat a l'exterior del recinte del temple: «Quan prega a Déu, el fidel es despulla de tots els actes profans com ara parlar, mirar, caminar, menjar i beure, etc., perquè entra dins un estat de sacralització molt més estricte que la sacralització del pelegrinatge. Aquest darrer està simbolitzat per l'entrada en el recinte del Santuari, mentre que la pregària és l'entrada en el recinte de la Proximitat divina.» (Nwiya, ECLM, p. 135.) Des del punt de vista simbòlic, l'agençament de la sala d'ablucions, que succeix l'espai per a les sabates i precedeix el nàrtex, una mena d'estretiment que desemboca en la sala d'oració, se situa en la intersecció d'aquests dos mons. Allí es purifiquen en intenció i en acte els fidels, que no poden franquejar el llindar de la mesquita sense haver procedit a profunds i complets actes purificatoris que el converteixen en un muttahhir ("pur").

Bibliografia: The Mosque. History, architectural development & regional diversity. Edited by
Martin Frishman and Hasan-Uddin Khan. London: Thames & Hudson. 1994.

الاندلس جنة الخلد = Alandalús jànnatu _lkhuldi

يــا أهْــلَ أندلــس لله درُكــــم ُ / ماء و ظلٌ و أنهار و أشجارُ
ما جَنة الخُـلد إلا في دِيـاركُـــمُ / ولو تخيرتُ هذا كنتُ أختارُ
لا تحسبوا في غد أن تدخلوا سَقَرا / فليس تُدخلُ بعد الجنةِ النار

الشاعر الاندلسي ابن خفاجة
ALANDALÚS, PARADÍS DE L'ETERNITAT

ya ahla andalusin li-llâhi darrukum /

ma'un wa zillun wa anhâru wa sajâru
mâ jannatu-l-huldi illâ fî diyârikum /
wa hâdihi kuntu law huyyirtu ahtâru /
lâ tuttaqû ba´daha an tadhulû saqaran /
fa-laysa tudhalû ba´ada-l-jannati-n-nâru

Ibn Khafâja (Alzira, 1058-1139)

Andalusins, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
El paradís etern és a ca vostra.
Si em deixaren triar, meu me'l faria.
Viviu-lo! No tingau por de l'infern.
Del paradís al foc, no s'hi va mai.

(Versió de Josep Piera i Josep R. Gregori, 2007)

¡Oh, gente de al-Andalus, qué dichosos sois!
Agua, sombra, ríos y árboles.
El paraíso de la Eternidad
no está más que en vuestra patria.
Si yo escogiera, por éste optaria.
No temáis entrar en el infierno:
no se castiga con la desdicha
a quienes ya viven en el paraíso.

(Versió de Josep Piera i Mahmud Sobh)

Vegeu el poema d'Ibn Hafâja recitat per dos alumnes de l'IES la Serreta de Rubí

Pel respecte a la pluralitat i a la llibertat!

Pel respecte a totes les formes d'Islam!

Per un Islam plural i unit!


"Guarde en el cor l'Andalús més íntim i més bell, com un Tibet personal i profund. I aquest tresor ningú me'l podrà arrabassar."

Salvador Jàfer

عبد السلام جعفر إبن منقذ البلنسي /

بلنسية، شرق الاندلس /

Calendari islàmic i horaris de pregària

Segons l'escola jurídica de què es tracte pot haver-hi una diferència d'un dia ±.

Loading...

Mapa d'Alandalús en el període de màxima expansió

La muralla andalusina de València

La muralla andalusina de València