Alandalús com a símbol

Era la terra mítica. Durant quatre segles (X-XIV), l'Edén⁽¹⁾ musulmà, abans que no caigués en decrepitud, s'anomenava Alandalús. Segons Ibn Sa'îd, aquesta denominació derivaria de Tubal ibn Yafet ibn Nûh, un nouvingut, o -com diu Ibn Khaldûn-del vocable al-Andalich (Vàndals)⁽²⁾.

Nom solar, terra beneïda pels cels, absoluta, munífica, Andalusia va encarnar durant un cert temps una de les formes supremes de la civilització islàmica, el lloc on es va perfer, d'alguna manera, la revelació alcorànica en tots els seus aspectes. Perquè, en efecte, no es tractava sobretot d'una terra conquerida per les armes, convertida per la força i guanyada a una cristiandat endormiscada, com si fos una sura que s'abocara damunt tota la península Ibèrica o un hadîth que es cal·ligrafiara sobre una franja de terra islamitzada!?

Autor d'un llibre preciós sobre L'Europa musulmana, Gabriel Crespí nota que, l'Espanya (andalusa), se la comparava amb Síria per la dolçor del seu clima i la puresa de l'aire, al Iemen per la seua temperatura constant, a l´Índia pels seus perfums penetrants., a l'Awa per les riqueses, a la Xina per les pedres precioses i a Adén pel seu litoral. L'autor fa un recorregut complet dels entusiasmes suscitats per aquesta part d'Europa entre els musulmans tot recolzant-se en els poetes. Heus ací, per exemple, com, al segle XII, Ibn Khafadja, poeta d'Alzira, s'adreça als seus companys:

Habitants d'Alandalús, quina felicitat són per a vosaltres les aigües, les ombres, els rius i els arbres! El Jardí de la Felicitat eterna no és enlloc sinó ací, en el vostre país, i si pogués escollir, és aquest el que escolliria.⁽³⁾

Malek Chebel, L'imaginaire arabo-musulman, París, Quadrige / PUF, 2002, p. 212.

Traducció catalana: Salvador Jàfer, març de 2008.

1. [c. 1900; del ll. td. ecl. Eden, íd., i aquest, de l'heb. eden 'plaer', aplicat al paradís terrenal] / m 1 [ en majúscula ] BÍBL Indret on, segons la narració del Gènesi, hi hagué el paradís terrenal, anomenat també jardí de l'Edèn. / 2 fig Lloc ple de delícies.

2. Individu d'un poble germànic, instal·lat a la vora esquerra del curs mitjà del Vístula, que, amb els sueus i els alans, s'escampà per l'Europa meridional i el nord d'Àfrica (segles IV i V).

3. En L'Espagne musulmane, trad. fr. Fl. Rivaillon, Milà, Zodiaque, 1983, p. 89.