La llengua àrab, 2

GEC [Dolors Bramon]

Llengua del grup meridional de les llengües semítiques. Bé que hom pot distingir-hi diverses varietats, procedents de les diferents parles preislàmiques, hom entén per llengua àrab la parlada al centre d'Aràbia al s VII, anomenada àrab literari o clàssic, i en la qual fou escrit l'Alcorà. L'expansió de l'islam, l'ortodòxia del qual no permet la traducció del llibre sagrat, obligà a l'estudi de la llengua, la qual, ultra aquesta necessitat religiosa, esdevingué aviat llengua administrativa, comercial i literària dels països islamitzats. La combinació de —generalment— tres de les vint-i-vuit consonants de què consta l'alifat dóna lloc a una anomenada arrel, la qual expressa una idea. Amb l'addició d'altres consonants, vocals i signes ortogràfics a les tres lletres radicals hom concreta el significat abstracte d'aquella, formant els diferents termes verbals i nominals. El verb té una sola conjugació, una forma simple i diverses de derivades, dos temps: pretèrit (que hom forma addicionant sufixos) i futur (format amb prefixos), participis i noms verbals. El futur té quatre modes: indicatiu, subjuntiu, condicional i imperatiu. La veu passiva es deriva de l'activa, i canvia exclusivament la vocalització. Juntament amb els pronoms, els quals poden presentar-se en forma aïllada o sufixada, assenyala el gènere —masculí i femení— i el nombre —singular, dual i plural—. El nom i l'adjectiu són afectats per quatre accidents: gènere i nombre com en el cas del verb, declinació (nominatiu, genitiu i acusatiu formats amb la vocalització final u-i-a respectivament) i determinació (mitjançant un únic article al- o un complement determinatiu). L'àrab, com totes les llengües semítiques, és molt ric en formes nominals: ultra els noms verbals, els d'estat i els d'acció, cal assenyalar l'existència de noms d'ofici, d'instrument, de lloc, de temps, etc, que hom forma sotmetent a un determinat esquema l'arrel triliteral original. Les partícules (preposicions, conjuncions i interjeccions) són considerades a part pel fet d'ésser invariables i poden formar un mot independent o bé prefixar-se a una paraula. La llengua literària fou estandarditzada acadèmicament als ss IX i X en diverses escoles filològiques que sorgiren a Bàssora, Al-Kūfa i Bagdad. La gramàtica i la sintaxi (la qual, a diferència d'altres llengües germanes, és molt rica) foren definides en un intent de fixar regles per a escriure l'Alcorà, bé que a cada país i únicament per parlar hom conservà un dialecte vulgar. Amb la presa de contacte del món àrab amb la civilització occidental moderna hom arribà a un ús gairebé absolut de mots estrangers per a la formació de neologismes. La reacció contra aquest abús per part dels literats començà a la segona meitat del s XIX, radicada inicialment a Síria i al Líban. Ibrāhīm al-Yāzigī (1847-1906) criticà l'idioma en ús en una sèrie d'articles que reuní en l'obra Lugat al-garā'īd ('La llengua dels periòdics', 1901), on defensà l'àrab clàssic enfront dels dialectalismes, i proposà un vocabulari (d'unes tres mil paraules) per a tota la premsa àrab. Foren creades també les primeres acadèmies de llengua àrab (Damasc, 1919; el Caire, 1932; Bagdad, 1947), les quals intenten de reduir l'immens lèxic i de fixar definitivament els neologismes (els mots estrangers de forma nominal àrab han estat assimilats directament [bank, pl bunūk; film, pl aflām]; d'altres han actualitzat llur significat primitiu [qitam;r, 'corrua d'animals', avui és 'tren']; i per a d'altres de més difícil solució "clàssica" hom se serveix de la desinència -iyya [democràcia: dīmūqrātiyya], malgrat que hom no pot dir que els resultats siguin totalment satisfactoris, sobretot en els termes tècnics, els quals sovint donen lloc a discussions filològiques).