dimecres, 29 d’octubre de 2008

La llengua àrab, 2

GEC [Dolors Bramon]

Llengua del grup meridional de les llengües semítiques. Bé que hom pot distingir-hi diverses varietats, procedents de les diferents parles preislàmiques, hom entén per llengua àrab la parlada al centre d'Aràbia al s VII, anomenada àrab literari o clàssic, i en la qual fou escrit l'Alcorà. L'expansió de l'islam, l'ortodòxia del qual no permet la traducció del llibre sagrat, obligà a l'estudi de la llengua, la qual, ultra aquesta necessitat religiosa, esdevingué aviat llengua administrativa, comercial i literària dels països islamitzats. La combinació de —generalment— tres de les vint-i-vuit consonants de què consta l'alifat dóna lloc a una anomenada arrel, la qual expressa una idea. Amb l'addició d'altres consonants, vocals i signes ortogràfics a les tres lletres radicals hom concreta el significat abstracte d'aquella, formant els diferents termes verbals i nominals. El verb té una sola conjugació, una forma simple i diverses de derivades, dos temps: pretèrit (que hom forma addicionant sufixos) i futur (format amb prefixos), participis i noms verbals. El futur té quatre modes: indicatiu, subjuntiu, condicional i imperatiu. La veu passiva es deriva de l'activa, i canvia exclusivament la vocalització. Juntament amb els pronoms, els quals poden presentar-se en forma aïllada o sufixada, assenyala el gènere —masculí i femení— i el nombre —singular, dual i plural—. El nom i l'adjectiu són afectats per quatre accidents: gènere i nombre com en el cas del verb, declinació (nominatiu, genitiu i acusatiu formats amb la vocalització final u-i-a respectivament) i determinació (mitjançant un únic article al- o un complement determinatiu). L'àrab, com totes les llengües semítiques, és molt ric en formes nominals: ultra els noms verbals, els d'estat i els d'acció, cal assenyalar l'existència de noms d'ofici, d'instrument, de lloc, de temps, etc, que hom forma sotmetent a un determinat esquema l'arrel triliteral original. Les partícules (preposicions, conjuncions i interjeccions) són considerades a part pel fet d'ésser invariables i poden formar un mot independent o bé prefixar-se a una paraula. La llengua literària fou estandarditzada acadèmicament als ss IX i X en diverses escoles filològiques que sorgiren a Bàssora, Al-Kūfa i Bagdad. La gramàtica i la sintaxi (la qual, a diferència d'altres llengües germanes, és molt rica) foren definides en un intent de fixar regles per a escriure l'Alcorà, bé que a cada país i únicament per parlar hom conservà un dialecte vulgar. Amb la presa de contacte del món àrab amb la civilització occidental moderna hom arribà a un ús gairebé absolut de mots estrangers per a la formació de neologismes. La reacció contra aquest abús per part dels literats començà a la segona meitat del s XIX, radicada inicialment a Síria i al Líban. Ibrāhīm al-Yāzigī (1847-1906) criticà l'idioma en ús en una sèrie d'articles que reuní en l'obra Lugat al-garā'īd ('La llengua dels periòdics', 1901), on defensà l'àrab clàssic enfront dels dialectalismes, i proposà un vocabulari (d'unes tres mil paraules) per a tota la premsa àrab. Foren creades també les primeres acadèmies de llengua àrab (Damasc, 1919; el Caire, 1932; Bagdad, 1947), les quals intenten de reduir l'immens lèxic i de fixar definitivament els neologismes (els mots estrangers de forma nominal àrab han estat assimilats directament [bank, pl bunūk; film, pl aflām]; d'altres han actualitzat llur significat primitiu [qitam;r, 'corrua d'animals', avui és 'tren']; i per a d'altres de més difícil solució "clàssica" hom se serveix de la desinència -iyya [democràcia: dīmūqrātiyya], malgrat que hom no pot dir que els resultats siguin totalment satisfactoris, sobretot en els termes tècnics, els quals sovint donen lloc a discussions filològiques).

الاندلس جنة الخلد = Alandalús jànnatu _lkhuldi

يــا أهْــلَ أندلــس لله درُكــــم ُ / ماء و ظلٌ و أنهار و أشجارُ
ما جَنة الخُـلد إلا في دِيـاركُـــمُ / ولو تخيرتُ هذا كنتُ أختارُ
لا تحسبوا في غد أن تدخلوا سَقَرا / فليس تُدخلُ بعد الجنةِ النار

الشاعر الاندلسي ابن خفاجة
ALANDALÚS, PARADÍS DE L'ETERNITAT

ya ahla andalusin li-llâhi darrukum /

ma'un wa zillun wa anhâru wa sajâru
mâ jannatu-l-huldi illâ fî diyârikum /
wa hâdihi kuntu law huyyirtu ahtâru /
lâ tuttaqû ba´daha an tadhulû saqaran /
fa-laysa tudhalû ba´ada-l-jannati-n-nâru

Ibn Khafâja (Alzira, 1058-1139)

Andalusins, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
El paradís etern és a ca vostra.
Si em deixaren triar, meu me'l faria.
Viviu-lo! No tingau por de l'infern.
Del paradís al foc, no s'hi va mai.

(Versió de Josep Piera i Josep R. Gregori, 2007)

¡Oh, gente de al-Andalus, qué dichosos sois!
Agua, sombra, ríos y árboles.
El paraíso de la Eternidad
no está más que en vuestra patria.
Si yo escogiera, por éste optaria.
No temáis entrar en el infierno:
no se castiga con la desdicha
a quienes ya viven en el paraíso.

(Versió de Josep Piera i Mahmud Sobh)

Vegeu el poema d'Ibn Hafâja recitat per dos alumnes de l'IES la Serreta de Rubí

Pel respecte a la pluralitat i a la llibertat!

Pel respecte a totes les formes d'Islam!

Per un Islam plural i unit!


"Guarde en el cor l'Andalús més íntim i més bell, com un Tibet personal i profund. I aquest tresor ningú me'l podrà arrabassar."

Salvador Jàfer

عبد السلام جعفر إبن منقذ البلنسي /

بلنسية، شرق الاندلس /

Calendari islàmic i horaris de pregària

Segons l'escola jurídica de què es tracte pot haver-hi una diferència d'un dia ±.

Loading...

Mapa d'Alandalús en el període de màxima expansió

La muralla andalusina de València

La muralla andalusina de València