Al-Àndalus

Territori de la Península Ibèrica incorporat al món islàmic entre els ss VIII i XV. El terme àrab Al-Andalus, potser relacionat amb un hipotètic Vandalicia, nom donat pels vàndals a la Bètica, és el que utilitzaven els escriptors àrabs medievals per a referir-se al territori de la Península Ibèrica sotmès al domini musulmà. Aquest ús degué ésser contemporani de l'inici de la conquesta: apareix ja en un dinar bilingüe (llatí i àrab) encunyat l'any 716. El territori que designa no és sempre el mateix, puix que a mesura que la conquesta cristiana progressava designà només la zona encara dominada per l'islam, i acabà designant únicament el regne de Granada. La conquesta de la Península Ibèrica fou molt ràpida. Després d'un primer desembarcament d'exploració, d'uns 400 homes, l'any 710, tingué lloc, el 711, l'entrada del governador de Tànger, Tāriq ibn Ziyād, cridat possiblement per la facció visigòtica dels vitizans, al capdavant d'un exèrcit relativament reduït (20000 homes). Després de la batalla anomenada del riu Guadalete (el uadi Lakka dels cronistes àrabs), el mateix Tāriq, juntament amb el governador de l'Àfrica del nord, Mūsà ibn Nusayr, en una sèrie de ràpides campanyes s'apoderaren de tota la Península i de part de les terres de l'altra banda dels Pirineus, en el terme de set anys. Poc després, abastaren el límit màxim de llur expansió, a la regió de Poitiers, on el 732 els aturà Carles Martell. Bé que tradicionalment hom parla d'invasió àrab, els invasors foren sobretot berbers. Les avaluacions de l'element ètnic —molt incertes— donen per als àrabs un total d'uns 50000 i per als berbers una xifra aproximada de mig milió. Els invasors es mesclaren aviat amb els hispans, que se sotmeteren fàcilment, puix que en convertir-se adquiriren una situació millor que la que tenien, sotmesos a l'aristocràcia visigòtica. També alguns dels grans terratinents visigòtics pactaren amb els musulmans i conservaren així llurs terres, com és el cas del duc Teodomir amb 'Abd al-'Azīz, fill de Mūsà ibn Nusayr. El període que va des de la conquesta fins a l'arribada a Al-Andalus del darrer dels omeies d'Orient, 'Abd al-Rahmān I, fou una època transitòria en la qual els emirs, o governadors, eren nomenats des de Damasc —o Bagdad—, si més no en teoria, bé que a la pràctica eren els mateixos súbdits els qui elegien llur cap, i es limitaven a fer ratificar llur elecció pel califa oriental. Fou, sobretot, una etapa d'assentament en el territori conquerit —els àrabs s'instal·laren principalment a les valls i a la costa i deixaren per als berbers les regions de la Meseta i les muntanyoses— dominada per les lluites entre els diferents clans àrabs i entre aquests i els berbers. L'aixecament dels berbers més important fou el de l'any 741: per tal de sotmetre'ls, calgué l'ajut dels sirians que estaven refugiats al nord d'Àfrica, manats per Balj. Els sirians, un cop vençuts els berbers, s'instal·laren també a la Península Ibèrica, i facilitaren que l'omeia 'Abd al-Rahmān s'emparés del poder. El triomf dels abbàssides sobre els omeies, a Orient, representà per a Al-Andalus la ruptura de la seva dependència del califat oriental i l'inici del període anomenat emirat de Còrdova (756-929). 'Abd al-Rahmān I no gosà proclamar-se amīr al-mu'mīnīn i així es mantingué encara un lligam, religiós, bé que molt feble, amb l'únic califa de tot l'islam. Però en el terreny polític el país esdevingué plenament independent i anà configurant-se, durant el seu regnat i el dels seus successors, sobretot 'Abd al-Rahmān II. Al costat de les tres províncies de la frontera, denominades superior, mitjana i inferior, hi havia les províncies interiors o cores. La gestió dels diferents afers era encomanada als ministres (visirs), el més important dels quals era l'anomenat hājib. L'exèrcit passà a ésser un cos professional constituït per mercenaris, indiferents a les baralles internes dels diferents grups àrabs. Amb 'Abd al-Rahmān III, que es proclamà califa el 929, desaparegué el feble lligam de dependència religiosa amb Orient. Durant el període inaugurat per aquest sobirà , l'islam peninsular aconseguí el seu segle d'or. Les relacions amb el món cristià foren intenses i el califa de Còrdova intercanvià ambaixades amb els diferents sobirans cristians, fins i tot amb l'emperador de Bizanci. La vida econòmica d'Al-Andalus era basada primordialment en l'agricultura i en la ramaderia. Aquesta última fou practicada sobretot pels berbers. Quant a l'agricultura, hom conreà, al costat de tota mena de plantes d'horta, diverses espècies industrials, com el lli i el cotó. La manufactura d'aquestes fibres fou monopolitzada per l'estat. L'exportació tingué un paper important: vidres, cuirs, armes, etc, sortiren d'Al-Andalus cap al nord d'Europa i cap a les costes africanes de la Mediterrània. Una marina nombrosa servia els interessos polítics: fou a Tortosa on 'Abd al-Rahmān III fundà unes drassanes, aprofitant la proximitat dels boscs de Beseit. Entre els seus successors es distingí al-Hakam II, gran protector de la cultura, ell mateix propietari d'una biblioteca de 400 000 volums. El successor d'al-Hakam, Hišām II, governà solament de nom i el poder fou detingut efectivament per l'amirita Abū 'Āmir, anomenat Almansor. Després d'ell el califat entrà en decadència i acabà en una sèrie de petits regnes, els anomenats regnes de taifes , que ja no pogueren oposar el mateix bloc compacte i fort als regnes cristians del nord de la Península Ibèrica, i que sovint foren vassalls dels reis cristians. L'any 1086 el nord-africà Yūsuf ibn Tašfīn, cap dels almoràvits, cridat pels reis de les taifes, passà l'estret i després de derrotar Alfons VI de Castella ,restituí la unitat d'Al-Andalus i l'annexionà al seu imperi africà. El domini dels almoràvits fou seguit, després d'una època de desgavell anomenada de les "segones taifes", pel dels almohades. Aquest nou moviment reformista, d'origen també africà, donà encara, per darrera vegada, un temps d'esplendor a Al-Andalus. Però ja l'empenta de la conquesta cristiana era massa forta per a poder ésser aturada i solament una petita dinastia, la dels nassarites, mantingué fins al s XV un reducte de l'islam al petit regne de Granada.

GEC [Joan Carreras i Martí]