Mai acabaré d'entendre per què els nacionalistes andalusos d'ara tenen aqueixa obsessió gairebé maniàtica per la teories d'Ignacio Olagüe. Conec l'obra i no em convenç del tot. No sóc historiador ni sóc un especialista, però convindria mirar també què diuen sobre el tema historiadors tan reconeguts com Pierre Guichard i Pedro Chalmeta, que han dedicat molts esforços a aclarir la qüestió i amb informacions actualitzades i de primera mà. L'obra d'Emilio González Ferrín tampoc m'acaba de convéncer. Pateix d'excés de pedanteria intel·lectual i crea més confusió encara en el complicat tema dels orígens d'Alandalús (així, amb accent agut, com proposa Federico Corriente).
Encegar-se amb l'olagüisme i no voler veure més enllà, o prescindir d'altres visions sobre la qüestió, no em sembla gens sa des del punt de vista intel·lectual. D'altra banda, intentar minimitzar el procés d'arabització i islamització de l'entitat històrica anomenada Alandalús, on van intervenir de manera notòria, encara que no massiva, els elements humans àrabs i berbers, és posar-se una bena als ulls. Si Alandalús va existir i va durar durant molts segles, amb tots els seus èxits i fracassos, es va deure a un cúmul complex de factors, no solament a aquells a què al·ludeix Olagüe, i en aquest procés van intervenir tant els hispans, els visigots i els jueus com els àrabs, els berbers, els eslaus, i probablement molts altres col·lectius.
Que Alandalús va ser una societat altament arabitzada i islamitzada en els seus períodes de maduresa, és innegable. Que els elements anteriors (cristians, jueus, visigòtics, fins i tot pagans) van deixar la seva empremta i van posar el seu gra de sorra en l'immens gresol, també és cert. Que sense àrabs no hi hauria hagut ni Alcorà ni islam ni literatura àrab andalusina, és més que evident. Que el sorgiment i evolució durant més de vuit segles de la cultura andalusina va representar una ruptura prou radical amb tot l'estat de coses anterior al segle VIII, està més que constatat.
Dubtar sistemàticament de totes les fonts àrabs, andalusines i no, vistes d'entrada com a sospitoses de propaganda, em sembla excessiu. Reduir la qüestió d'Alandalús a una lluita dinàstica entre famílies visigodes o entre l'arrianisme i el catolicisme trinitari, em sembla massa simple. Cal explorar encara molt més i obrir moltes més perspectives.
------------
Belausteguigoitia, Santiago, González Ferrín niega la invasión islámica del año 711 en 'Historia general de Al Ándalus' (Webislam, consulta: 14/II/09?
Bramon, Dolors, Disparates sobre el Islam en España (Webislam, consulta: 14/II/09).
Chalmeta Gendrón, Pedro, Invasión e islamización. La sumisión de Hispania y la formación de Al-Ándalus (Mapfre, Madrid 1994; Universidad de Jaén, Jaén 2003).
Collins, Roger, La conquista árabe 710-797 (Historia de España, III), Barcelona, Crítica, 1991.
Gaspariño García, Sebastián, Historia de Al-Andalus según las crónicas medievales: III. La conquista de Al-Andalus (710-718); IV. El período de los gobernadores (718-756), Editorial Fajardo El Bravo, Lorca, 2007.
DDAA, La invasión árabe de España, (www.almendron.com, consulta: 15/II/09).
González Ferrín, Emilio, Historia general de Al-Ándalus (Almuzara, Córdoba, 2006).
Guichard, Pierre, Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en Occidente, (Universidad de Granada, Granada, 1995).
Jàfer, Salvador: La làpida de Xàtiva (2004-2009)
Jàfer, Salvador: Sobre la invasión árabe de España (Webislam, 2000). No disponible en el lloc.
Ibn Hazm, Jamharatu ansâbi l'arab (جمهرة انساب العرب), Beirut, Dâru lkutubi l'ilmîya, 2009.
Manzano, Alí, Derribando mitos: la invasión árabe (Identidad Andaluza, consulta: 14/II/09).
Manzano, Alí: Musulmanes en la península antes del 711 (Identidad Andaluza, agost de 2009).
Manzano Moreno, Eduardo, Conquistadores, emires y califas. Los omeyas y la formación de Al-Andalus, Barcelona, Crítica, 2006.
Olagüe, Ignacio, La revolución islámica en Occidente (Viquipedia, consulta: 14/II/09).
Olagüe, Ignacio, Viquipedia (consulta 7/VIII/09).
Ramírez del Río, José, La Orientalización de al-Andalus. Los días de los árabes en la Península Ibérica,Sevilla, Universidad de Sevilla, 2002.
1 comentari:
"Dudar sistemáticamente de todas las fuentes árabes, andalusíes y no, vistas de entrada como sospechosas de propaganda, me parece excesivo."
No se las acusa de propaganda, se las tacha de poco fiables, de fantasiosas, de no ser historia... y no lo hace solo Olagüe
"Reducir la cuestión de Andalus en una lucha dinástica entre familias visigodas o entre el arrianismo y el catolicismo trinitario, me parece demasiado simple. Hay que explorar mucho más y abrir muchas más perspectivas."
Sugiera esas nuevas perspectivas. Soy todo ojos. a mi me parecen muy convenientes las abiertas por Olagüe, sin duda. De hecho me parecen las UNICAS que se han abierto en un oceano de invasionismo. Y muy bien asentadas.
Publica un comentari a l'entrada