València! València!

Llegint els textos dels poetes valencians andalusins que s'han conservat, es pot veure l'exquisida expressió del seu sentiment envers la bellesa natural de la seua terra i la profunda nostàlgia que en sentien quan se n'allunyaven. Comparat amb l'avanç de la destrucció actual, em sembla quasibé un miracle poder llegir els seus textos.

IBN AL’ABBĀR ALBALANSĪ
(València, 1199-Tunis, 1260)

ابن الابّار البلنسي

— D. núm. 186 —

بَلَنْسِيَّةٌ يَا عَذْبَـةَ المَـاءِ وَالجَنَـى / سُقِيتِ وَإِنْ أَشْقَيْتِ صَوْبَ الرَّواجِسِ
أحبُّ وأَقْلَى مِنْكِ حَـالاً ومَاضِيـاً / بِمُوحِشَةٍ أَلـوت بِعَهـدِ الأَوَانِـسِ
وَمِنْ عَجَـبٍ أَنَّ الدِّيـارَ أَوَاهِـلٌ / وَأنْدُبُها نَـدْبَ الطلـولِ الـدَّوارِسِ

València de dolces aigües i dolços fruits.
Abans generosament regada,
reduïda a la misèria ara.
T’estime, i al mateix temps, t’odie,
paratge desolat
on, passada l’època de les dolces fadrines,
la mort regna ara.
I el més soprenent
és que plore les cases, habitades,
com si d’esborrades ruïnes es tractàs.

(ṭawīl) rima sīn

Traducció de Josefina Veglison (1992)