Proposta de Candidatura Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia 2010 per als descendents de moriscos-andalusins

Els sotasignats, en el nostre nom i des d’una profunda reflexió individual, hem decidit protegir la candidatura al Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia 2010 per als descendents de moriscos-andalusins, que presenta la Fundación Blas Infante, coincidint amb el 400 aniversari del seu últim bandejament de la península ibèrica, com a gest simbòlic i necessari per a la completa reconstrucció de la memòria col·lectiva hispana; en reconeixement a la manera exemplar amb la qual han conservat viva i conscientment la seva identitat cultural en els llocs de destinació; i des de la germanor, la justícia i la igualtat de raó amb el premi concedit fa 20 anys a les comunitats sefardites.
I
Anomenem moriscos-andalusins als hispans que van ser estranyats de la península ibèrica i de la identitat nacional espanyola, pel sol fet d’ésser o semblar musulmans, o per descendir de qui van ser o van semblar musulmans. Acceptem el terme morisc, a pesar del seu caràcter fragmentari i pejoratiu, entenent que també comprèn per analogia els musulmans andalusins i mudèjars. No obstant això, els integrants d’aquell grup heterogeni de bandejats van negar qualificar-se d’aquesta forma, van preferir anomenar-se andalusins i encara avui són denominats així en els llocs on van recalar. Com una prova més de concòrdia, hem decidit conciliar  ambdós  termes amb els quals és coneguda la mateixa realitat vista des de l’altra riba.
Encara que van existir persecucions i exilis anteriors, el procés oficial d’assimilació i bandejament dels moriscos-andalusins va començar amb la unificació territorial i religiosa portada a terme en la península ibèrica entre els segles XV i XVI. Les projeccions imperial a Europa i colonial a Amèrica, unides a la creixent influència del catolicisme com a religió d’Estat, feien cada vegada més incòmoda social i políticament la presència de “l’altre” en els Regnes peninsulars d’aquella Espanya nounada. Malgrat això, jueus, musulmans o gitanos eren tan espanyols com aquells que van decidir que només mereixien ser-ho aquells que poguessin acreditar la seva ascendència veterocristiana i neta. Sobre aquests grups la història oficial va realitzar una construcció antropològica d’estranyament sense precedents en Espanya. A tal fi, primer es va bandejar els sefardites; després es va iniciar la persecució contra el poble gitano, i després, van ser expropiats i obligats a batejar-se els mudèjars o musulmans hispans. Aquest fet va suposar la creació artificial d’una categoria humana fins a llavors inexistent, convertida per decret en minoria ètnica sense ser-ho, i composta per aquells musulmans o fills de musulmans, assimilats o no, els quals van rebre la denominació genèrica i despectiva de moriscos. La injusta persecució que van patir aquests espanyols va arribar al seu zénit, que no al seu final, amb el seu bandejament a partir de 1609.
Els que van aconseguir sobreviure al dur tràngol de l’exili es van dispersar pels quatre punts cardinals, des de Tànger a Istanbul, arribant fins i tot a Amèrica i a l’Àfrica subsahariana. Però la majoria dels supervivents es va instal·lar en la costa magrebina, especialment en els actuals Marroc, Algèria i Tunis. L’adaptació no sempre va ser fàcil a causa de la seva condició hispano-andalusina i a les diferències en llengua, costums i fins i tot religió que els separaven de la població autòctona. Perquè si molts d’aquests moriscos eren conversos que guardaven de manera imperfecta el modus vivendi islàmic, hi havia també entre ells cristians convençuts per dintre i per fora. En qualsevol cas, aquells bandejats es van seguir anomenant a si mateixos andalusins per a mantenir viva la memòria de la seva pertinença sentimental hispana. I ho han fet fins avui, en els seus cognoms i la seva cultura més íntima i refinada, a pesar de la dificultat afegida que els suposa mantenir aquest fet diferencial en comunitats que parlen majoritàriament el mateix idioma i resen al mateix Déu que van provocar el seu estranyament. Per totes aquestes raons, hem preferit anomenar-los moriscos-andalusins, més enllà del rigor academicista, en un exercici sincer de justícia espiritual i històrica.
II
La concessió del Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia 2010 als descendents de moriscos-andalusins no constitueix un exercici marginal d’arqueologia, sinó de reconeixement i visualització d’una identitat cultural viva, pròpia i diversa, que ens pertany. Aquí i allà. Perquè van ser molts els moriscos que no van marxar, molts els que van regressar, i encara més les petjades derivades de la seva resistència cultural que s’han incrustat per a sempre en l’ànima hispana. Unes petjades que amb poc esforç es poden recórrer en els nostres dies: un urbanisme singular, una tipologia constructiva, la seva elogiada vocació hortofrutícola, la gastronomia, la llengua, el folklore i la música, l’onomàstica, l’artesania, el paisatge i la seva ordenació… I, sobre totes elles, les petjades en l’ànima. Les civilitzacions sobreviuen a les persones, i la morisca-andalusina, transmissora i dipositària de sabers, es va mantenir viva en la península ibèrica gràcies a l’actitud d’aquells que van optar per quedar-s’hi per a superar el trauma del bandejament. A aquells espanyols, condemnats a viure com talps, no els va quedar més opció que amagar la seva condició morisca o aparentar exageradament el seu antisemitisme i islamofòbia com a mecanismes de supervivència. I ho van fer en permanent convivència i simbiosi civilitzadora en els llocs d’exili interior. Així va néixer una cultura nova, genuïnament nostra, de la qual desconeixem la seva arrel autèntica perquè n’hem negat sistemàticament la existència. Acceptar aquesta realitat ocultada equival a acceptar-nos a nosaltres mateixos i a completar definitivament el mosaic intercultural de l’ànima hispana, trencada per la intolerància contra tota dissidència o contra la més simple diversitat, amb una de les seves tessel·les més importants i paradoxalment més invisible: la morisca-andalusina.
Allí on van decidir romandre després de l’exili, els descendents de moriscos-andalusins són i representen un paradigma intercultural, pacífic i respectuós, absolutament necessari en aquests temps d’homogeneïtzació global. Un model de resistència creativa, allí on van anar i aquí on es van quedar. Un exemple viu i possible de pertinença a dues cultures en un mateix espai i en un mateix temps. Un testimoniatge real de les conseqüències que implica la negació del pluralisme i la diversitat cultural. Els moriscos-andalusins són Occident en Orient perquè van ser Orient en Occident. Ells som nosaltres perquè nosaltres també som ells. Són una demostració autèntica i veraç del repte migratori i intercultural de la contemporaneïtat: es pot ser de qualsevol lloc sense renunciar a ser un mateix.
La Humanitat s’enfronta a un desafiament d’enorme valor i significat: l’establiment d’un model democràtic de civilització, que garanteixi l’exercici de la ciutadania, no com a refugi de privilegis, sinó com a reconeixement efectiu de drets igualitaris per a tots i cadascun dels seus integrants. Que substitueixi en el fons i en la forma la eufemística “gestió de fluxos migratoris”, i en el seu lloc actuï convençut des de la diversitat cultural com ànima i arma dels pobles. Que sigui capaç d’entreveure i concebre una societat total que s’allunyi definitivament del permanent risc d’exercir la barbàrie contra la diferència. Aquest reconeixement de la memòria viva de les comunitats i descendents de moriscos-andalusins fa efectiu el valor de la diversitat al mateix temps que restitueix la dignitat dels oblidats.
III
Finalment, proposem aquesta candidatura per a la Concòrdia des de la concòrdia. Les comunitats sefardites comparteixen el fons i la forma d’aquesta petició. Desitgem que pensin i actuïn de la mateixa manera els cristians, altres creients i no creients. Per això, des de la germanor, no des del greuge, fem encaixar la mà de Fátima i la mà de Míriam en una abraçada simbòlica que recompon i actualitza el nostre passat per al futur. Acabem reconeixent per als descendents de moriscos-andalusins la substància dels arguments que va esgrimir el Jurat per a concedir el Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia 1990 a les comunitats sefardites: “Després de segles d’allunyament, aquest Premi vol contribuir al procés de concòrdia ja iniciat, que convoca a aquestes comunitats al retrobament amb els seus orígens, obrint-se per a sempre les portes del seu antic país”.
Còrdova, 2010