algaravia f 1 ant Llengua aràbiga. 2 LING/HIST Dialecte de l'àrab,que parlaven les minories musulmanes residents als estats cristians de la península ibèrica, després de la reconquesta. A Castella, a Aragó i al Principat, on vivien diluïts entre la població dominadora, aquells grups aviat abandonaren llur idioma, i entorn del 1500 ja no en conservaven sinó algun rastre fonètic en l'ús del castellà o del català. Al País Valencià, per contra, una gran part de la massa islàmica, concentrada en comunitats homogènies i eminentment camperola, es mantingué fidel a la llengua tradicional, tant com a la religió i als costums jurídics musulmans. Després de la guerra de les Germanies, les autoritats decidiren de promoure la integració dels moros valencians, i el 1525 els obligaren a optar entre batejar-se o emigrar. A partir d'aquest moment, la campanya d'assimilació excedí l'àrea religiosa i afectà també la llengua. Les prohibicions d'emprar l'algaravia començaren el 1528 i es repetiren fins al 1609, any en què els moriscs foren expulsats. La resistència idiomàtica dels musulmans es manifestà, encara, a través d'escoles clandestines, documentació privada, etc. Sembla, però, que no s'hi produí cap mena de literatura. Un dels pocs textos escrits en algaravia que han arribat fins a nosaltres és l'edició bilingüe (castellà-àrab) d'un catecisme, ordenada per Martín de Ayala, arquebisbe de València (1566). En l'esforç per extirpar la llengua dels moriscs, alguns teòlegs sol·licitaren que fossin castigats els qui gosessin parlar-la, i el bisbe d'Oriola Josep Esteve arribà a exigir-ho (1595) en nom de criteris estrictament cesaristes ("cuando los pueblos están sujetos a un mismo imperio, los vasallos tienen obligación de aprender la lengua de su dueño"). L'abundància d'arabismes en els subdialectes catalans del País Valencià és a causa de la llarga perduració que hi tingué l'algaravia. [Joan Fuster]
algaravia.[DCVB] cast. algarabía. 1. ant. Llengua aràbiga. Faem-los fer carta en algarauia de creença a .j. alfaquin nostre, Jaume I, Cròn. 118. Lo dit moro parlà algarauia e no'l pogueren entendre, Eximplis, ii, 343. 2. Llenguatge o escriptura inintel·ligible. Parlant Josep algaravia, semblà ne bechs de pardal, Canç. Nad. 69. Conversa una algaravia apresa en es continent, Roq. 16. 3. Cridadissa confusa molta gent. Mes son parlament ofega del poble la algarabía, Seidia 98. Etim.: de l'àrab al-`arabíya,`la llengua aràbiga'.
ALJAMIA
aljamia [àr: al-`ajamîya]. [DLC] = [s. XV; de l'ar. al-`ajamîya 'llengua estrangera'] f 1 Nom que antigament donaven els moros a les llengües romàniques. 2 Nom aplicat als escrits en llengües romàniques i en caràcters hebreus o àrabs. Sil·labació: al_ja_mi_a.
[DCVB] = Escriptura d'una llengua romànica en lletres aràbigues o hebrees; cast. aljamía. Etim.: de l'àrab al-`ajamîya, literalment 'l'estrangera', nom que els moros donaven a l'espanyol, mentre els espanyols el donaven al llenguatge entremesclat d'espanyol i aràbic que empraven els morescs (Dozy Gloss. 145).—V. algemia.
Literatura espanyola aljamiada
Xavier Casassas Canals, estudio y edición Los siete alhaicales y otras plegarias aljamiadas de mudéjares y moriscos.
[Sánchez 1982] Mercedes Sánchez Álvarez, edición, estudio y glosario El manuscrito misceláneo 774 de la Biblioteca Nacional de París (Leyendas, itinerarios de viajes, profecías sobre la destrucción de España y otros relatos moriscos), Madrid, Gredos.
Literatura de mudèjars i moriscos
http://cervantesvirtual.com/portal/lmm/presentacion.shtml
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada