Ibn Al-Abbār: Poemes de l'exili, 8

-- D. núm. 33 --

Enyore els savis que sota terra jauen
tot esperant que la seua obra intercedesca per ells davant el Senyor.
Van ésser el meu pilar i causa que guanyàs en consideració.
És ben sabut, però, que en els anys grisos
es rebaixa qui destaca.
Per ventura és per això que vaig buscar sempre la proximitat,
gelosament guardada, de tan il·lustres hòmens
que recolliren els fruits de l'Alcorà tot apartant la seua mirada
de qui fou segell dels profetes,
i el seu llibre, segell de la revelació.
Entorn de les seues tertúlies voltege
implorant la seua generositat
el mateix que els ocells en els seus galanteigs d'amor.
Gent, la companyia de la qual, mai no pesa.
Em basta que el meu cor
recobresca les seues assemblees.
Seguint al peu de la lletra els seus ensenyaments
em vaig deslliurar de dos mals desconcertants
com són el menyspreu i la caiguda en desgràcia.
Recorde en especial mon pare,
d'allò més selecte de la tribu de Hixem,
i el seu nom, Muhtār, de la flor i nata dels àrabs,
i Muĥammad, vencedor de covards i pagans,
ja que entre covards i pagans van caure els seus enemics.
Per un parent seu sabem de la seua condescendència
pel que fa a les faltes i els pecats aclaparadors,
insòlita condescendència als ulls del salvatge.
Així l'amor a Déu, el dec a l'amor al seu profeta
i l'amor és el perdó del perseverant.

Metre: ţawīl; rima: bā́

Ibn Al-Abbār (València 1199-Tunis 1260)

Traduït de l'àrab per Josefina Veglison Elías de Molins (Universitat de València)