Blanca, el Ricote de don Quixot

Govert Westerveld

Expulsió i tornada dels moriscs de l'últim enclavament islàmic més gran d'Espanya. Anys 1613 -1654

Pel que fa al contingut d'aquest llibre, veiem que el capítol 1 tracta la vida quotidiana a Blanca abans de l'expulsió. D'aquesta forma tenim una idea millor sobre la manera en què vivien els nostres avantpassats. Una especial atenció s'ha posat en aquest capítol en les indumentàries dels moriscos.

El capítol 2, que tracta de la demografia, demostra que les morisques de Blanca no eren tan prolíferes com se solia dir en aquells temps. Una altra dada molt curiosa és que els homes de Blanca no van voler casar-se amb les dones cristianes; en canvi les dones de Blanca no van posar pegues a tenir un marit cristià.

En el capítol 3 es descriu en tots els seus detalls la realitat de l'expulsió dels moriscs de Blanca. No tenim les franges dels moriscos que s'havien d'expulsar, però creiem que almenys el 75% va haver de sortir del poble. Veiem que molts blanqueños se n'anaven a viure a La Granja, regne de València, cosa sobre la qual l'historiador Antonio Rocamora Sánchez, capellà de La Granja, no estava al corrent. D'altres se'n van anar a Mallorca. Els moriscs de Blanca van tenir permís del Comte de Salazar d'anar-se'n a altres regnes d'Espanya i més d'un s'aprofitava d'aquesta autorització. Gràcies a una política més liberal del rei Felip IV, el 1624 els moriscos van deixar de ser perseguits i van poder tornar als seus llocs natals. D'aquesta forma, molts van entrar una altra vegada a Blanca i el resultat va ser que els cristians, que les autoritats murcianes hi havien posats per controlar-la, van eixir-ne a poc a poc. I així, el poble una altra vegada va tornar a ser un poble morisc igual com abans de l'expulsió, però amb molts menys habitants.

Descrivim el paper de l'església al capítol 4. Les màximes autoritats, segons el nostre criteri, tenien molta culpa de l'expulsió. L'església i l'Estat eren un. L'església va influir en pràcticament tot el que va fer l'Estat. La batalla de Lepant del 1571 va ser una batalla de religions, l'expulsió era una altra batalla de l'església catòlica contra l'islamisme. Un dels seus màxims responsables era l'arquebisbe Juan de Ribera, cosí llunyà i conseller de Felip II. Si pensem que aquest arquebisbe va ser declarat sant només fa uns 41 anys, és a dir l'any 1960, no ens estranya que l'església catòlica perdi feligresos. Feliçment el Papa actual, Joan Pau II, ho està canviant tot, malgrat que no hagin escassejat els sabotatges contra ell pel que fa a l'esmentat canvi. Els diferents historiadors comenten que el Papa Pau V no estava informat de l'expulsió i per tant queda lliure de qualsevol culpa o responsabilitat. El que no comenten és que el mateix papa va fer cardenal el 1619 el Duc de Lerma, conseller i mà dreta de Felip III, un altre responsable de l'expulsió i home corrupte. Eren altres temps. Bé que l'actuació de les màximes autoritats de l'església era nefasta, no es pot dir el mateix de l'església local de Blanca i de les autoritats eclesiàstiques murcianes. Vivien diàriament amb els moriscos i els documents proven que ells van fer tot el possible per ajudar els seus infeliços feligresos. Lamentable i molt poc just va ser, per això, l'assassinat d'un capellà de Blanca, pels seus veïns moriscos, l'any 1620, assumpte que a més quedà sense càstig. La solidaritat dels moriscos de Blanca no tenia limits en qüestions de culpabilitat: solidaritat, en el bon sentit de la paraula, que encara es nota entre els seus veïns avui en dia.

El capítol 5 ens mostra els padrons oficials dels diferents pobles de la vall des dels anys 1557 fins a 1633. Les confirmacions entre 1584 i 1604 de la parròquía de Blanca, les trobem en el capítol 6, així com tots els veïns esmentats en el procés de l'escrivà Pedro Cachopo l'any 1583. Per falta d'escriptures de Blanca fetes just abans de l'expulsió hem indicat en el capítol 7 les escriptures de Ricote i Ojete per tenir una idea de les vendes i donacions de les propietats morisques. Pocs estan al corrent que Cervantes va escriure sobre el morisc Ricote i per això en el capítol 8 es repeteixen els episodis de Cervantes que tenen a relació amb Ricote. Els documents oficials, alguns en relació amb la vida quotidiana dels moriscs de Blanca, la major part dels quals tracten sobre l'expulsió, són tots al capítol 9.

Consultant el capítol 10 d'aquest llibre podem veure que, segons la meva hipòtesi, Blanca va tenir entre els anys 1609-1613 almenys uns 908 veïns. La majoria d'ells eren realment moriscos de Blanca, però sospito que alguns familiars seus van tornar-hi buscant refugi en aquests difícils anys. També hi havia una gran quantitat de matrimonis celebrats entre els anys 1609 i 1613 dels quals no em va ser possible detectar el seu segon cognom i en conseqüència el seu verdader origen. Tots els nuvis tenien cognoms de Blanca, però com he indicat anteriorment, sospito que molts d'ells eren familiars que vivien en altres llocs i hi havien buscat refugi.

D'altra banda, veiem al capítol 11 que 419 moriscs de Blanca van quedar o van tornar a la seva llar després de l'expulsió el 1613, amb la qual cosa estimo que, sobre un 55% que va ser expulsat, devien ser uns 489 moriscs, els quals estan reflectits en la llista de desterrament del capítol 12.

A fi de saber el verdader origen morisc o cristià dels veïns de Blanca que es van quedar o van tornar, hem construït els arbres genealògics necessaris, tots els quals estan reflectits en el capítol 13. No podem oblidar que avui en dia les persones estan interessades en seus orígens i que cada dia hi ha més grups que estan potenciant la genealogia i l'heràldica.

Al capítol 14 esmentem els cognoms del llibre més antic que té l'Arxiu de Blanca en el seu poder. Es tracta del llibre de milícia i moltes de les seves dades facilitaven la construcció dels corresponents arbres genealògics, tal com esmentem al capítol anterior.

El següent capítol és també interessant, ja que hi descrivim que el 1654 encara el 80% del padró de l'església són moriscos. En el capítol 16 consten diferents taules de casaments, matrimonis i fills, necessaris per a poder escriure el capítol 2, de la demografia de Blanca.

Expressava José Miguel Cutillas de Mora el seu desig de veure un estudi de l'origen i significat dels cognoms de Ricote al diari La Opinión de Múrcia, el dia 20 de gener de 1999, que tractava sobre les festes de Ricote. Una cosa similar apuntava ja Javier Castillo Fernández en el seu article, justament un any abans. Doncs bé, tenint en compte aquesta necessitat, hem fet el mateix, però ara només per als veïns de Blanca, en el capítol 17 d'aquest llibre, a fi que molts blanqueños també puguin saber l'origen del seu cognom. Tanquem el llibre amb el capítol 18, que tracta sobre la bibliografia.

La investigació durant els últims cinc anys m'ha portat al convenciment que realment no sabem res de la història de Blanca. Els documents consultats han estat tants que no és possible de resumir-los tots, i això determina que s'ha de partir dels més importants. Conseqüentment quedaran llacunes en aquest estudi, però malgrat aquest inconvenient, el més important és fet i Blanca pot comptar amb un altre llibre més sobre la seva història.

http://identidadandaluza.wordpress.com/2008/05/31/blanca-el-ricote-de-don-quijote/