dijous, 5 de juny de 2008

Quatre segles sense moriscos

Els que van ser expulsats d'Espanya, entre 1609 i 1612, van superar els 250.000
Traduït amb Translendium i revisat per Salvador Jàfer
05/06/2008 8:45 - Autor: Andrés Cárdenas - Font:
Gravat d'una família morisca expulsada.
Gravat d'una família morisca expulsada.

L'any que ve, 2009, se'n compleixen quatre-cents de l'expulsió definitiva dels moriscos d'Espanya. Amb tal motiu, en diverses ciutats d'Espanya es es preparen actes, exposicions i congressos mitjançant els quals els estudiosos tractaran d'apropar-se de la manera més objectiva possible a aquest període de la nostra història. I naturalment, a Granada, on es fan ja els primers passos en l'organització d'un congrés internacional en què participaran destacats especialistes dels dos costats de la Mediterrània.

Va ser el 9 d'abril de 1609 quan Felip III i i el seu favorit el duc de Lerma van decretar l'expulsió dels moriscos, descendents de la població de religió musulmana convertida al cristianisme per la pragmàtica dels Reis Catòlics del 14 de febrer de 1502. Diversos van ser els motius per a decretar l'esmentada expulsió, encara que predominava a Espanya la idea, emparada en la propaganda interessada, que aquesta població, després de més d'un segle de la seva conversió oficial al cristianisme, continuava com una comunitat a part, encastellada en la seva fe islàmica, en la seva llengua, en el seu mode de vida, impermeable a tot intent d'assimilació. Respecte a aquest decret, l'opinió pública es trobava dividida, però va acabar imposant-se el criteri dels més radicals, dels més fanàtics.

A Granada ja havien estat expulsats el 1570 després de la cruenta guerra de les Alpujarras, i repartit per les terres de Castella, la majoria assentats en els regnes propers. A tots se'ls van expropiar terres i cases, que van ser repartides als cristians vells segons l'edicte de repoblació ordenat per Felipe II, en un procés que ocupa l'últim quart del segle XVI.

Difícil convivència

Com va ser la vida dels moriscos en el Regne de Granada? Això és el que ens conta Manuel Barrios Aguilera al seu llibre La convivencia negada. La historia de los moriscos del Reino de Granada, que va ser publicat el 2002 i que recentment ha estat reeditat per l'editorial Comares.

En aquest llibre Barrios explica el que anomena 'negació' de la convivència; és a dir, el tracte discriminatori i abusiu a què els poders van sotmetre la minoria morisca en tots els àmbits de la vida, malgrat que fos formalment cristià; i també la seva resposta. En el llibre s'analitzen amb detall els complexos factors d'aquesta negació. Segons Barrios, en aquest procés històric que va durar gairebé un segle, la convivència entre cristians vells i 'conversos de moros', que és com se'ls anomenava, als moriscs, en els documents, no va ser possible: «Va ser negada per un cúmul aclaparador de circumstàncies històriques, però, sobretot, perquè els poders cristians, els conquistadors, es van entossudir en una assimilació forçosa, que, com bé assenyalen alguns autors, estava destinada al fracàs».

El llibre consta de més de 600 pàgines i s'hi s'analitza, des d'una posició crítica i gens convencional, aquest drama que aviat es convertiria en tragèdia, sobretot, en la terrible Guerra de les Alpujarras. Va «ser una guerra religiosa, però sobretot civil. Així ho va percebre el cronista Ginés Pérez de Hita, que parla adolorit de guerra de germans contra germans.»

Per al professor Barrios, l'expulsió morisca va «ser una mesura brutal, precipitada, desproporcionada. Primer la del Regne de Granada, després la d'Espanya i el que es diu la 'solució final'. És cert que la majoria s'aferrava a la seva religió i als seus costums, a la seva llei islàmica, però n'hi havia d'altres que havien començat a adaptar-se als costums cristians, a la vida i a la religió. «Crec que el temps, i una evangelització més suau i racional, hauria tingut el seu efecte, tal com havia succeït en terres de la Corona de Castella, si no de forma generalitzada, sí significativa; i això, sense sortir-se dels paràmetres mentals de l'època».

Per tot això, el professor Barrios diu que en comptes d'una celebració, «el que cal fer és una commemoració, ja que estem parlant d'una part molt substancial de la nostra història, i en un temps en què la societat ha desenvolupat una gran sensibilitat en aquesta qüestió de les minories».

El llibre també pretén ser un vehicle d'expressió -en la mesura que ho permet la seva extensió i la seva qualitat de síntesi- dels més recents punts de vista en l'aprehensió del greu conflicte que es va viure en el Regne de Granada des de la conquesta dels Reis Catòlics fins que s'hi assenta una nova societat de cristians vells en el procés de repoblació que ocupa les últimes dècades del segle XVI. «He intentat que sigui un llibre que interessi els investigadors, d'ací la seva acurada actualització historiogràfica i bibliogràfica; però també els no especialistes, sense per això abdicar ni un àpex del seu rigor científic, en una temàtica tendent a la tendenciositat i a l'oportunisme,» assenyala Manuel Barrios.

Drama humà

L'autor de La convivencia negada assegura que la commemoració dels quatre-cents anys de l'expulsió definitiva dels moriscs hauria de servir per a reflexionar serenament sobre aquesta important etapa de la nostra història. «Centrant-nos en el nostre àmbit pròxim, en cap altre temps de la Història d'Espanya les terres d'Andalusia Oriental no han tingut tant de protagonisme com el segle i quart que va des del començament de la conquesta del Regne de Granada fins al final del segle XVI. És la suma de dues etapes importantíssimes com la mudèjar i la morisca i de la repoblació ordenada per Felip II per omplir el buit poblacional produït per la deportació dels moriscos i la seva repartició en altres regnes de la Corona de Castella». I és que en aquest temps es van produir dues guerres i dues repoblacions massives que situen les bases poblacionals del regne granadí, amb tot el que això implica, no solament en el terreny numèric sinó de drama humà. «No és fàcil trobar en la història coetània d'Europa, repleta també d'esdeveniments cruels de guerres civils i religioses, commocions poblacionals i humanes tan brutals com en aquesta època».

Aquest congrés internacional que es prepara comptarà amb experts del món occidental, però també de l'altre costat de la conca mediterrània (tunisencs, marroquins, turcs...). «Només sumant tots els punts de vista, podrem comprendre d'alguna forma, i assumir, quina va ser la realitat profunda d'aquells fets insuportablement dramàtics i les seves conseqüències», postil·la Manuel Barrios.

Recorda l'autor que del Regne de Granada van sortir uns 80.000 moriscos arran de la seva derrota bèl·lica. Si hi sumem els que van morir en la Guerra de les Alpujarras, els que van aconseguir escapar als controls, més els que es van esclavitzar i els que se'n van anar al nord de l'Àfrica, podríem dir que el drama va afectar directament uns 135.000 moriscos. Els que van ser expulsats d'Espanya, entre 1609 i 1612, van superar els 250.000. Aquests números donen una idea de la dimensió i gravetat dels fets, del gran drama. És evident que en el quart centenari de l'expulsió es fa necessari tornar sobre aquest capítol central de la nostra història i treure'n les conclusions, les lliçons pertinents.

الاندلس جنة الخلد = Alandalús jànnatu _lkhuldi

يــا أهْــلَ أندلــس لله درُكــــم ُ / ماء و ظلٌ و أنهار و أشجارُ
ما جَنة الخُـلد إلا في دِيـاركُـــمُ / ولو تخيرتُ هذا كنتُ أختارُ
لا تحسبوا في غد أن تدخلوا سَقَرا / فليس تُدخلُ بعد الجنةِ النار

الشاعر الاندلسي ابن خفاجة
ALANDALÚS, PARADÍS DE L'ETERNITAT

ya ahla andalusin li-llâhi darrukum /

ma'un wa zillun wa anhâru wa sajâru
mâ jannatu-l-huldi illâ fî diyârikum /
wa hâdihi kuntu law huyyirtu ahtâru /
lâ tuttaqû ba´daha an tadhulû saqaran /
fa-laysa tudhalû ba´ada-l-jannati-n-nâru

Ibn Khafâja (Alzira, 1058-1139)

Andalusins, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
El paradís etern és a ca vostra.
Si em deixaren triar, meu me'l faria.
Viviu-lo! No tingau por de l'infern.
Del paradís al foc, no s'hi va mai.

(Versió de Josep Piera i Josep R. Gregori, 2007)

¡Oh, gente de al-Andalus, qué dichosos sois!
Agua, sombra, ríos y árboles.
El paraíso de la Eternidad
no está más que en vuestra patria.
Si yo escogiera, por éste optaria.
No temáis entrar en el infierno:
no se castiga con la desdicha
a quienes ya viven en el paraíso.

(Versió de Josep Piera i Mahmud Sobh)

Vegeu el poema d'Ibn Hafâja recitat per dos alumnes de l'IES la Serreta de Rubí

Pel respecte a la pluralitat i a la llibertat!

Pel respecte a totes les formes d'Islam!

Per un Islam plural i unit!


"Guarde en el cor l'Andalús més íntim i més bell, com un Tibet personal i profund. I aquest tresor ningú me'l podrà arrabassar."

Salvador Jàfer

عبد السلام جعفر إبن منقذ البلنسي /

بلنسية، شرق الاندلس /

Calendari islàmic i horaris de pregària

Segons l'escola jurídica de què es tracte pot haver-hi una diferència d'un dia ±.

Loading...

Mapa d'Alandalús en el període de màxima expansió

La muralla andalusina de València

La muralla andalusina de València