MANUEL SANCHIS GUARNER
LA LLENGUA DELS VALENCIANS
València, Eliseu Climent, 1978: ps. 105-123- ÀRABS I MOSSÀRABS
- EL SUBSTRAT MOSSARÀBIC
ÀRABS I MOSSÀRABS
Un altre dels moments cabdals de la Història de València fou el de l'arribada dels àrabs.(1)En el segle VII nasqué a Aràbia una nova concepció político-religiosa, l'Islam, que es difongué vertiginosament fins a l'Índia i fins a l'Atlàntic, propagant-hi l'àrab com a llengua sagrada i de cultura. El regne visigot d'Hispània caigué esbucat ignominiosament a la primera envestida (711). La sola resistència que trobaren els musulmans en la seua triomfal marxa, fou la del duc Todmir, governador d'Oriola, el qual assolí que durant cert temps (713-779) fos respectada l'autonomia del seu ducat visigòtic, que comprenia certes viles murcianes i les valencianes meridionals. La resta de València, com Catalunya, no fou incorporada a l'Islam per invasió violenta, sinó per capitulació (718).
L'Islam és una comunitat màgica en què s'ingressa només pronunciar la professió de fe mahometana, sense tenir en compte la raça ni la condició social del qui l'adopta. La integració d'un país dins el món musulmà, no implicava la desaparició de la seua cultura autòctona, almenys inicialment; tampoc els nous dominadors no fomentaven la conversió dels indígenes, puix que preferien explotar-los cobdiciosament. Amb els invasors, àrabs i barbarescs, pocs numèricament, convivia la gran massa dels indígenes, amb prou llibertat de primer antuvi, mantenint vigència quasi plena, les institucions jurídiques visigodes, la religió cristiana, i el llatí provincial, decadent i empeltat de germanismes. Mossàrabs eren anomenats els indígenes que continuaren fidels al Cristianisme sota la dominació musulmana, i de la mateixa manera que abans els hispans enfront dels gots, mantingueren aqueixos mossàrabs enfront dels sarraïns, el llegat cultural de Roma.
És poc coneguda l'etapa inicial de la mossarabia valenciana, puix que adoptà una actitud passiva, i no participà en les insurreccions dels indígenes que esclataren al segle IX a diverses regions d'Al-Andalus, nom sarraí de la Península Ibèrica.
L'arabització d'Al-Andalus, fou obra principalment d'Abd ar-Rahman III (912-961), el primer califa de Córdova, que amb una política de justícia i respecte sabé atraure's les minories de mossàrabs i de jueus, i crear una amalgama nacional basada damunt l'ordre i la transigència. El contacte així establert de la cultura indo-persa aportada dels sarraïns, els quals a través de l'escola d'Alexandria havien assimilat la ciència hel·lènica, amb la saviesa judaica i amb la romano-visigoda que conservaven els mossàrabs produí l'extraordinària floració cultural d'Al-Andalus, llustre que contrastava amb el tenebrós retrocés intel·lectual de l'Europa feudal, després de la caiguda de la dinastia carolíngia.
Llavors els mossàrabs accentuen la seua islamització, tant en la cultura i l'idioma com en els costums, i perderen el seu caràcter de minoria ètnica quan el cabdill al-Mansur els integrà, sense discriminació, en aquell exèrcit nacional hispano-musulmà amb què obtingué tan famoses victòries, entre elles el saqueig de Barcelona (985). Els mossàrabs cultes coneixien ambdós idiomes, però la gran majoria eren analfabets i els pocs que sabien llegir i escriure, preferien l'àrab al llatí. Hi ha nombrosos testimonis que en el segle XI subsistia l'algemia o romanç mossaràbic, però era només un parlar popular, sense prestigi social, reduït a l'estament plebeu.
Els francs havien aturat definitivament a Poitiers l'expansió de l'Islam (732). En la seua contraofensiva conqueriren la Septimània, regió de Narbona; aviat se'ls sotmeté també la Catalunya vella, i Lluís el Piadós, fill de Carlemany, alliberà Barcelona (801). Els francs implantaren en els seus dominis sudpirinencs l'organització social i eclesiàstica carolíngia, però la massa de població seguí essent-hi l'autòctona, i la llengua del país no havia estat importada de la Provença pels conquistadors francs, sinó que era l'incipient romanç vernacle derivat del llatí vulgar del nord-est de la província romana Tarraconense.La Catalunya vella amb la Septimània formaren el marquesat de la Gòcia de l'Imperi Carolingi o siga la Marca Hispànica. Llavors renasqueren els lligams ètnico-culturals d'ambdós vessants del Pirineu. Oposada a Al-Andalus, la Marca de la Gòcia representava el record del regne visigot de Tolosa enfront del de Toledo, aleshores en terra de moros. Heus ací un altre fet històric que contribueix a explicar els vincles lingüístics entre el català i el provençal.
En estroncar-se la dinastia carolíngia (888), el regne franc es fraccionà en nombrosos estats feudals, i se n'emanciparen els comtats catalans, l'hegemonia dels quals arribà a exercir-la el de Barcelona. Els comtes barcelonins, com els altres sobirans cristians de la Península, s'esfoçaren per mantenir bones relacions amb el Califat de Còrdova, la superioritat militar i cultural del qual era per tothom reconeguda.
Còrdova, la més gran ciutat d'Europa en el segle X després de la llunyana Constantinoble, havia d'enlluernar els pobres pobladors dels contraforts pirinencs, que aviat es convertiren en intermediaris que introduïen les novetats artístiques i científiques andaluses en l'Europa cristiana. La tradició romano-visigoda tarraconense en la cruïlla de la influència àrab amb la francesa i italiana, convertí els monestirs de Cuixà, Ripoll i Vic, en actius i fecunds centres de vida intel·lectual.Malgrat la seua força militar i econòmica i el seu llustre intel·lectual i artístic, fracassà el Califat de Còrdova, puix que no encertà a organitzar Al-Andalus en una estructura política estable. En 1009 s'inicia la ràpida ruïna de l'estat califal, incapaç de contenir la inapetència dels seus heterogenis components: els generals clients de la família d'al-Mansur, els barbarescs i els aristòcrates hispano-àrabs. De la descomposició del Califat van sorgir una sèrie de petits regnes de taifa, adés rivals, adés amics, en permanent estat semifeudal, semifederatiu. Foren capitals de regnes de taifa diferents: Saragossa, Lleida, Tortosa, València, Dénia, Mallorca, Múrcia, Almeria, i moltes altres ciutats del centre, el sud i l'oest d'Al-Andalus.
A la caiguda del Califat (1031), augmentà encara la intensitat dels lligams entre els estats cristians i musulmans, quan en multiplicar-se aquests, la seua superficie i potència eren menys desproporcionades. La moneda dels regnes de taifa, per sort d'economia més forta, era molt preada en els mercats catalans; Mateu i Llopis ha exhumat un document de 1093 que parla de les unces d'or de València "qui hodie currunt in Barchinona", on havien desplegat els antics vellons de plata de tipus carolingi(2).
El signe de convivència hispànica musulmano-cristiana presidia la política dels regnes de taifa, en l'exterior aliats dels cristians, les forces dels quals feien intervenir en les seues guerres intestines, i en l'interior respectuosos amb els mossàrabs. Roc Chabàs(3) va publicar un privilegi de 1050, pel qual Alí, fill de Mudjàhid, rei de Dénia i Mallorca, posava totes les esglésies cristianes del seu regne sota la jurisdicció del bisbe de Barcelona.
Les temptatives d'expansió dels petits regnes de taifa, sovint pertanyents uns quants a un mateix sobirà, malgrat el seu esperit d'independència, manifesten en les seues complicades baralles i aliances, una clara tendència a compondre unitats polítiques majors, procurant d'ajustar-se a la naturalesa geogràfica o al·legant drets tradicionals. Dins l'oscil·lant mosaic dels regnes de taifa en perpètua discòrdia racial, venia perfilant-se la supremacia de les dinasties hispano-àrabs sobre els partits estranys de barbarescs i de clients d'al-Mansur. En 1076, el rei de Saragossa, al-Muqtàdir, de la dinastia aràbico-aragonesa dels Banu Hud, regnava també a Lleida, a Tortosa i a Dénia. Els seus fills s'haurien emparat de València si el Cid no s'hi hagués interposat.
Com és sabut, el Cid, el valent i astut heroi castellà, abandonà el rei moro de Saragossa al servei del qual es trobava i es cobrí de glòria conquistant València per a ell mateix, tenint l'extraordinari èxit d'establir-hi un senyoriu cristià (1094-1102) envoltat de països musulmans. Els mossàrabs valencians col·laboraren amb els ocupants, servint d'intermediaris; el Cid els encarregà la custòdia de les muralles de la ciutat "porque fueran criados con los moros et fablavan assy como ellos et sabien sus maneras e sus costumbres"(4).
El nucli mossàrab valencià era aleshores encara important, i es tenen notícies del bisbe mossàrab de València que en 1087 pelegrinava a Terra Santa(5). Però en 1102 els almoràvits nord-africans reconquistaren València per a l'Islam i hi hagué una emigració col·lectiva dels mossàrabs valencians a Castella(6), si bé no s'arribà encara a extingir el nucli mossàrab de València.
Daten d'aquests temps els testimonis més antics que tenim del parlar dels mossàrabs valencians. Ibn Biklàrix, jueu saragossà mort en 1106, és autor d'un diccionari botànico-medicinal on esmenta devers 200 noms de plantes mossàrabs, distingint-ne expressament certs mots peculiars de l'algemia de Saragossa, i certs altres de la de València.(7)
D'altres mostres del dialecte mossàrab llevantí són les cinc cançons eròtiques populars que figuren a l'estrofa final --khardja-- d'un tipus cançó estròfica erudita -muwaxxah- les altres estrofes de la qual són de llengua àrab o hebrea. Són coneguts molts dels autors d'aquests poemes cultes de tipus muwaxxah, i com que resulta que n'hi ha cinc que són originals d'escriptors dels regnes de taifa de Dénia, València i Lleida, podem suposar, una mica arriscadament, que les seues khardjat posades en llavis de les fadrines de l'harem, reflecteixen, més o menys lliurement, el parlar romànic prejaumí dels mossàrabs valencians.
N'hi ha dues datables al segle XI: la de l'alcaid de Morvedre Abu 'Isa ibn Labbun i la del poeta Ibn al-Labbana ad-Daní (això és, el de Dénia). Les altres tres khardjat llevantines són del segle XII: dues de l'almoixerif Ibn Ruhaym, natural de Bocairent, i una altra de l'alfaquí lbn Harun al-Asbahí al-Laridí (això és, el lleidatà)(8).
Heus-les ací, segons la lectura encara provisional de García Gómez, amb la traducció al costat; les paraules àrabs són representadas en lletra cursiva.
La khardja inclosa en el poema d'lbn Labbun de Morvedre:garide-me = [Digueu-meLa d'Ibn al-Labbana de Dénia:
kom meu sidi, ya qaumu, = com el meu senyor, oh bona gent,
tarà, bil·làh = mireu-lo, per Déu!
su melesim no dad-lo. = la seua medicina no em dóna.]
+[Corriente 1998, p. 306]: /GARRÍD+ A(D)ME | KÍ MEW sídi ya qáwmu | tará balláh | summí+ lísmi badrÉLLO/: «Se me ha dicho quién es mi señor: señores, quizás, pardiez, se llame de nombre Badrello.»
Ya, qoratxoni ke keres bon amar = [ Ai, cor que vols bon amor!La d'Ibn Harun de Lleida:
a lyorar, = per plorar,
laita... weliyos de mar. = tant de bo... ulls de mar.]
+[Corriente 1998, p. 297]: /ya QORAČÓNE KE KERÉŚ BÓN AMÁR | [ÉYY+] alfirár | [ila] yásin ... w-ALEŚAR DO+ MÁR/: «Corazón, que quieres a un hermoso amar, refúgiate en la sura Yāsīn ... y aléjate del mar.»
Non dormirayo, mamma! = [No dormiré, mare!Una de les d'Ibn Ruhaym de Bocairent:
a rayya de manyana, = al ratllar el matí,
bon Abu-l Qàsim = [crec veure el] bonic Abu-l Qàsim
la fatxe de matrana = amb la faç d'aurora.]
+[Corriente 1998, p. 287]: / NON DORMIRÉYO MÁMMA | ARRÉYO DE MANYÁNA | PÓR abulqásim | LA FÁČE DE MEŢRANA /: «No dormiré, madre, arreglo de mañana para el hermoso A. el rostro de lozana.»
Non me tangas, ya habibí, la! = [No em toques, amic, no!I l'altra d'lbn Ruhaym:
no qero danyoso, = no vull el danyós,
al-djilalatu rakhsalu. Basta! =el meu gipó és fràgil. Prou!
a toto me rifiuso. = A tot em refuse.]
+[Corriente 1998, p. 292]: /NON ME MÓRDAS ya ĥabíbi kanniqarrád EN+ ÉŚŚO | alĝilála ráxşa BÍŚTO E(D) ŢÓŢA ME REVÉŚŚO/: «No me muerda / aprietes, querido, no, que me encojo en eso: camisa fina visto y toda me revuelvo.»
Ke farayo o ke serad de mibe? = [Què faré o què seràEls almoràvits, fanàtics nord-africans, vigoritzen transitòriament l'Islam dins Al-Andalus canviant-li l'esperit: el llustre artístic, els refinaments sensuals, la curiositat intel·lectual i la tolerància religiosa dels relaxats regnes de taifa, foren substituïts per un puritanisme corànic rude i intolerant. Incorporat Al-Andalus a l'Imperi almoràvit africà, es produí el divorci entre els hispano-musulmans i els hispano-cristians, resultant impossible l'anterior sistema de convivència.
de mi? habibí, = amic,
non te tolgas de mibe = no t'allunyes de mi!].
[Corriente 1998, p. 306]: /KÉ FARÉYO O KÉ ŚERÁD DE MÍBE | ĥabíbi | NON TE ŢÓLGAŚ DE MÍBE/: «¿Qué puedo hacer o qué será de mí? Mi amado, no te quites de mi lado.»
Paral·lela i coetània de l'africanització dels hispano-musulmans, fou l'europeïtzació dels hispano-cristians. Aquella societat aristocràtica de senyors feudals i monjos papistes de Cluny, s'afrancesava culturament; en el segle XII el romànic passava a ser l'art de tota la Cristiandat de Roma. La bel·licositat i intransigència dels almoràvits provocaran una reacció semblant en els regnes cristians, i fou aleshores en aquell segle XII, quan sorgí realment l'ideal de la Reconquista, concebuda com l'eliminació violenta dels musulmans de les torres hispàniques. Els cavallers de les Ordres militars del Temple i l'Hospital, filles de les Croades de l'Europa occidental a Terra Santa, en seran poderosos auxiliars.
Com que els almoràvits l'havien arraconada, Catalunya, que sempre havia estat oberta a Europa, es girà de ple cap a Provença iniciant-hi una activa política d'intervenció i aliances. Durant quatre segles, des de l'alliberació de Barcelona pels francs (801) fins a la desfeta dels albigesos a Muret (1213), Catalunya fou una extensió de territoris agrícoles successivament afegits a un nucli muntanyenc central. Reviscolaren novament els lligams sempre existents entre els vessants meridional i septentrional dels Pirineus Orientals. S'aprecia clarament l'unitarisme de l'art pre-romànic i romànic als dos aiguavessos pirenencs.
Anteriorment, en l'Alta Edat Mitjana, la vida intel·lectual havia estat només en mans dels clergues; l'única llengua de cultura era el llatí, i el romanç vernacle era menyspreat pels doctes. Però en els segles XI i XII arriben els laics al món de la cultura, i aleshores naixen les literatures romàniques escrites en llengua vernacla per als nobles i els burgesos que no entenien el llatí.
El món cavalleresc trobà d'antuvi el seu to expressiu en l'individualisme líric dels trobadors provençals, compositors cortesans, erudits, afectats i brillants. La llengua en què els trobadors escrigueren els seus poemes, tenia per base els dialectes d'Oc, sense ser ben bé cap d'ells, i era fins a cert punt una creació literaria, una koiné prou distinta, certament, del romanç vernacle de Catalunya.
Esvaïda la seua empenta inicial, l'Imperi dels almoràvits entrà aviat en franca decadència. Els catalans estaven molt enqueferats amb la seua política ultrapirinenca, però se n'aprofità molt el regne d'Aragó nat al Pirineu Central, que per obra del seu gran rei Alfons I el Bataller absorbí el regne musulmà de Saragossa (1118) i passà a tenir el seu centre en l'Ebre.
Com que els fanàtics almoràvits els perseguien durament, els desemparats mossàrabs demanaren al rei d'Aragó que els alliberàs, prometent-li d'insurreccionar-se. Alfons el Bataller atacà infructuosament València i Dénia (1125), mentre a les seues forces s'afegien nombrosos mossàrabs valencians, i passà després a Múrcia i Granada. Després de quinze mesos de córrer la regió oriental d'Al-Andalus, retornà Alfons I a Aragó, acompanyat de 10.000 famílies mossàrabs, part important de les quals eren valencianes.
Després de les dues emigracions col·lectives, la del 1102 i la del 1126, la quantitat de cristians de la València musulmana hauria de ser per força molt reduïda.
Poc després de la mort d'Alfons el Bataller, el regne d'Aragó es va unir amb Catalunya (1137), donant-se una gran passa cap a l'equilibri de forces entre els estats cristians peninsulars. El primer comte-rei de Catalunya-Aragó, Ramon Berenguer IV, conquerí en el mateix any (1149) les ciutats de Tortosa, Lleida i Fraga. La reconquista catalana, que feia tres segles que progressava molt lentament, rebia així una forta empenta.
Aquestes eren les tres primeres ciutats catalanes importants alliberades després de la de Barcelona. Fins aleshores cap element sarraí no havia quedat dintre la Catalunya cristiana: l'enemic o era mort o era empés dellà les fronteres. En virtut de les capitulacions, a les ciutats de la Catalunya nova es mantingué organitzada la important minoria sarraïna, sotmesa a les seues pròpies autoritats; els altres grups ètnics que hi subsistien eren el dels jueus i el dels mossàrabs. Consta que --tant a Lleida com a Tortosa, hi havia esglésies cristianes obertes al culte a la darreria del segle XI(9), i és segur que el parlar mossaràbic va subsistir-hi fins al moment de la conquista.
Tothom admet que el romanç mossàrab de Lleida, derivat del llatí vulgar de la Tarraconense, era anàleg al català dels conquistadors (Menéndez Pidal, Antoni M. Alcover, Gili Gaya, Coromines). Al mossàrab de Tortosa, però, segons fa veure Coromines, abundaven els fenòmens aberrants(10), i s'assemblava més al mossàrab valencià.
Enrobustit amb la seua unió, els comtats catalans i el regne aragonés, a més d'accelerar la Reconquista, reeixiren a convertir Barcelona en una primera potència marítima i comercial, amb una influent burgesia de la qual naixia un capitalisme modem. Els comtes-reis accentuaren la seua política provençal i occitana, i estigué a punt Alfons el Cast (1162-1196) de crear un regne pirinenc que comprengués les conques de l'Ebre i del Garona. La derrota de Pere el Catòlic i els albigesos a Muret (1213) pels croats francesos desbarata definitivament aquella expansió catalana pel Migdia de la Gàl·lia, però la influència de la cultura, la llengua i la poesia provençal, a més de l'econòmica, havien de ser fortes a Catalunya un parell de centúries encara.
Quan feia ja temps que floria una literatura catalana en prosa, els poetes lírics catalans escrivien conscientment no en la seua llengua pròpia sinó en provençal, en l'artificiosa llengua dels trobadors, la gramàtica de la qual, les Razos de trobar, havia estat composta precisament per un català, Ramon Vidal de Besalú (1160-1210). Hom té notícia de més de trenta trobadors nats a Catalunya, entre ells l'esmentat rei Alfons el Cast, i Guillem de Cabestany (1160-1220), Guillem de Berguedà (1140-1203), Cerverí de Girona (1250-1280), etc. Mentre que el català era ja plenament la llengua de la prosa, la poesia lírica erudita seguia expressant-se en provençal.
Contra els almoràvits decaiguts s'insurreccionaren els hispano-àrabs, havent-hi una segona època de regnes de taifa.
Una nova onada migratòria de Barbaria, els almohades, envaí la Península Ibèrica (1146), però. toparen amb una obstinada oposició dels musulmans d'Al-Andalus. Ibn Mardanix (1124-1172), sobirà de València i Múrcia que respatlaven els monarques cristians de Barcelona i Toledo, personifica l'oposició antialmohade dels hispano-musulmans. Joan Beneyto(11) va publicar una carta del papa Aleixandre III al rei Ibn Mardanix, en què li agraïa el tracte benigne que donava als serfs cristians.
Els almohades venceren finalment Ibn Mardanix i ocuparen València en 1171. Més il·lustrats si bé no menys intolerants que els almoràvits, tingueren els almohades un breu període d'intens esplendor cultural a finals del segle XII, que tenia el seu centre a Sevilla, i al qual contribuïren destacadament els musulmans de València. Com que València era una regió fronterera molt allunyada de Sevilla, estigué organitzada amb prou autonomia militar i política.
En una època de divorci entre cristians i musulmans tan acusat, havia de ser forçosament precaria la supervivència dels mossàrabs. El soldà almohade Yaqub a finals del segle XII, es vantava de no haver deixat dempeus cap església cristiana ni cap sinagoga en tot l'Occident musulmà. Els almohades eren rígids ortodoxos que defensaven el Corà literal, i el seu darrer governador de València, saiyid Abu Zayd, féu degollar Sant Joan de Perusa i Sant Pere Saxoferrato, dos franciscans italians de la Umbria que havien anat a evangelitzar-hi(12).
No s'extingí, tanmateix, la mossarabia valenciana. Consta documentalment que encara sobrevivia la vespra de la Conquista. Jaume I, el 19 de març de 1232, a Montsó estant, féu donació al monestir aragonés de Sant Victorià d'Assán (Sobrarbe) del poblat o església de Sant Vicent que hi havia a València ("locum sive ecclesia vocatur et dicitur Sanctus Vicentius")(13). Això prova que al santuari del raval de Sant Vicent de la Roqueta, al sud de la ciutat de València (en l'entreforc del carrer de Sant Vicent de fora i la Gran Via de Ramon i Cajal), sempre s'ha practicat el culte cristià, almenys, des del principi del segle IV. Segons una tradició antiga í prou fonamentada, en 1227 naixia a València, fill de pares mossàrabs, el qui havia de ser Sant Pere Pasqual, gran missioner cristià en terra de moros.
La guerra contra els infidels havia pres també dins Hispània el caràcter de croada, i els diversos reis cristians col·laboren en empreses comunes i es delimiten amicalment les seues zones d'expansió per les terres irredentes. Per una sèrie de tractats entre els sobirans de Castella i els d'Aragó i Catalunya (Tudilén, Caçola, i Almirra), es formalitzà la inclusió de València dintre l'òrbita dels comtes-reis, atenent els factors geogràfics i econòmics palmaris i la capacitat militar efectiva.
La potència militar almohade l'enfonsaren a Las Navas de Tolosa (1212) els reis cristians hispànics coaligats. La descomposició de l'Imperi almohade l'aprofità molt bé Jaume I, que amb la seua política expansionista meresqué el títol de Conqueridor. Renuncià a intervenir en els països ultrapirinencs que cedí als francesos, però en 1229 guanyà fàcilment Mallorca als sarraïns amb el concurs principal dels guerrers i colons del litoral de la Catalunya vella.
El regne musulmà de València el conquistà en una campanya més llarga (1233-1244) i complicada. Zaiyan, nét d'lbn Mardanix, cabdill dels indígenes islamitzats, havia destronat el sobirà almohade saiyid Abu Zayd. Jaume I titulant-se defensor del titella saiyid Abu Zayd, derrotà Zaiyan i conquerí la capital en el 1238.
La conquista de Jaume I s'havia presentat, doncs, diplomàticament, com una participació en una guerra civil dels sarraïns. No fou Jaume I el fundador del Regne de València, sinó que allò que pròpiament va fer, fou respectar el regne moro sense incorporacions ni anexions. Menys hispànics eren molts dels croats conqueridors vinguts de dellà el Pirineu, que no pas la massa dels musulmans conquistats, la majoria dels quals van romandre als camps valencians sota els seus nous senyors cristians. Com ha fet veure Mateu i Llopis, en la constitució del regne cristià de València prevalgué el fons indígena prejaumí, i foren moltes les coses que es respectaren "segons era acostumat en temps de sarraïns". Jaume I no enderrocà res ni res desféu, sinó que fou l'ordenador del conjunt valencià: "en aquest complex els elements constituents eren: el mossarabisme primerament, l'allau catalano-aragonés a continuació, els moros que quedaren amb els cristians després, augmentat el total amb l'addició de l'hebraic"(14).
Els mossàrabs valencians conservaran el seu esllanguit parlar romànic, en major o menor grau, fins a la seua integració en els estats de Jaume I. Aquest parlar mossaràbic valencià, malgrat el seu esmorteïment, havia de contribuir activament per a la transformació de l'idioma català importat del Nord pels conquistadors i imprimir a la llengua dels valencians la seua fesomia caracteritzada.
¿Com parlaven els mossàrabs valencians? Fa pocs anys encara es fantasiejava molt sobre el parlar mossaràbic, però ara hom ha començat a conéixer-lo científicament i ja no és tolerable que s'hi facen al·lusions gratuïtes.
Sobre el mossàrab en conjunt hi ha els importants estudis de Simonet, Menéndez Pidal, Steiger, García de Diego, Coromines, etc. Els problemes concrets del mossàrab valencià els hem tractats A. Galmés de Fuentes(15), E. Veres d'Ocon(16), David A. Griffin(17) i jo mateix(18).
Les fonts escrites on es troben mossarabismes valencians són poques i d'aprofitament difícil. Ja s'ha fet al·lusió al glossari, encara inèdit, del jueu saragossà Ibn Biklàrix (segle XII), que cita alguns noms de planta del mossàrab valencià. També s'ha fet esment dels textos, amb lectura encara provisional, de les khardjat o cançonetes mossàrabs que figuren en cinc poemes de tipus muwaxxah originals d'autors de la zona oriental d'Al-Andalus: els valencians Ibn Labbun de Morvedre i Ibn Labbana de Dénia, del segle XI, i el valencià lbn Ruhaym de Bocairent i el lleidatà lbn Harun al-Asbahí, del segle XII (pàg. 111). Molt ric en mossarabismes és el diccionari llatino-aràbic i aràbico-llatí editat per C. Schiaparelli, Vocabulista in Arabico, pubblicato sopra un codice della Biblioteca Riccardiana di Firenze (Florència 1871); hom considera aquest diccionari redactat en el segle XIII per l'orientalista català Fra Ramon Martí, per ajudar a l'evangelització dels moros valencians acabats de sotmetre; els mossarabismes d'aquest Vocabulista els ha estudiats conciençosament el nord-americà D. A. Griffin, i el seu treball fou publicat en la revista Al-Andalus (1958-60).
La font principal, però, per a l'estudi del mossàrab valencià és el Llibre del Repartiment del Regne de València, escrit en llatí arran de la Conquista, i conservat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó a Barcelona, el qual conté una immensa quantitat de noms de lloc i de persona àrabs i mossàrabs; no en tenim encara una edició satisfactòria.
Té importància així mateix, la Toponímia, especialment la menor, la qual sempre ha estat menys alterada per la llengua dels dominadors. Interessa conéixer amb seguretat la forma actual del topònim en la llengua popular, i cercar-ne testimonis antics, desconfiant sempre de les deformadores grafies oficials.
Hom pot ja formular diverses lleis fonètiques del mossàrab valencià, si bé amb caràcter provisional a causa de les greus dificultats del seu estudi. La conclusió és clara, tanmateix: El parlar del mossàrabs valencians era molt diferent de la llengua valenciana actual amb la qual té un parentiu poc íntim.
Citarem només els fenòmens principals del mossàrab valencià, els mossarabismes presos dels glossaris van entre cometes, mentre que van en cursiva els apel·latius de la llengua viva i els topònims, i duen asterisc les formes reconstruïdes:
Els mossàrabs conservaven el diftong ai i deien "fornayr", "febrayr", Moraira, *Lombayr (>Llombai), *Petrayrs (>Patraix), colombaire, mentre que la nostra llengua actual l'ha reduït a e, i nosaltres diem forner, febrer, llomer, pedrers, colomer.
Els mossàrabs valencians conservaven la o final romànica, i deien Muro, Campello, Pinello, Llombo, Gorgos, Tollos, mentre que l'apocopa la llengua dels valencians actuals, i diem mur, campell, pinell, llom, gorgs, tolls.
Molt sovint els mossàrabs valencians mantenien sordes les explosives llatines p, t i c davant a, o, u, en posició intervocàlica o amb r travada, i deien Ripelles, "qapra", "qatena", Patró, "txiqala", "txoqro", mentre que la llengua que parlem actualment va sonoritzar-les i les convertí en b, d, g, i nosaltres diem Ribelles, cabra, cadena, Padró, cigala, sogre.
En el mossàrab valencià tenia una articulació patatal africada tx el resultat de c llatina davant e, i, i deia "txiqala", Xella, "panitx", "ratxim", mentre que en la nostra llengua actual té una articulació des fricativa alveolar cigala, Cella, panís, o cau entre vocals, raïm.
Conservaven els mossàrabs valencians els dos elements dels aplecs llatins mb i nd, i deien Llombo, colombaire, i "merenda", orandella, pregonda, sense reduir-los a m i n com fa la nostra llengua actual, que diu llom, colomer, i berena, oronella, pregona.
Els mossàrabs valencians no palatalitzaven la nn geminada llatina, i deien Cabanes, Canet, Penàguila, mots que segons les lleis fonètiques de la nostra llengua actual haurien estat cabanyes, canyet, Penyàguila.
El mossàrab conserva la n final llatina o romànica, i deia "qapón", "qamtxón", "fullíyin", "víben", "plantàyin", mentre que en la nostra llengua cau la n final i diem capó, camisó, follí, vime, plantatge, etc.
Les discrepàncies eren, doncs, fonamentals. No és estrany -que com comenta Julià Ribera(19), algunes de les paraules romàniques que conservaven els moros valencians, les alterassen els conquistadors, com si no les haguessen enteses; així no se n'adonaren que els susdits topònims Petrairs i Lombair derivassen respectivament de petraria i lumbariu, i que equivalien, per tant, a Pedrers i Llomer en el català dels conqueridors, els, quals, no obstant, van pronunciar-los Patraix i Llombai, sense comprendre la seua significació.
Altres vegades fou catalanitzada la toponímia mossàrab quasi sistemàticament; així, el sufix mossàrab -ayr, procedent del sufix -llatí -ariu, fou substituït quasi sempre pel seu equivalent el sufix català -er del mateix origen, i als noms de lloc que en el Llibre del Repartiment són citats Corbayra, Costurayra, Moscayra, Cunillayra, etc., correspongueren els actuals Corbera, Costurera, Mosquera, Conillera, etc.
Això no significa, però, que el mossàrab deixàs d'influir poderosament en la llengua importada pels conquistadors, per a la qual constituí un substrat resistent. Ben al contrari, fou l'acció d'aqueix substrat mossàrab el principal determinant de la fesomia que particularitza el valencià dins el conjunt idiomàtic català.
He sostingut la tesi que la coincidència del valencià amb el tortosí i el lleidatà, en la no obertura de la é resultant de e llarga llatina tònica i en la pronunciació distinta de les a i e, o i u àtones, en discrepància amb el català oriental, és imputable al substrat mossàrab, que transmeté unes habituds fonètiques possiblement d'arrel ibèrica.(20)
També és imputable en gran part als mossàrabs la caracterització del vocabulari valencià en les seues divergències amb el català general(21). Els escriptors valencians solen complaure's usant literàriament els regionalismes lèxics, actitud ben plausible que enriqueix el tresor de la llengua. Cal, però, que hom cure d'evitar-hi les simples deformacions fonètiques per vulgarisme local.
Algunes paraules valencianíssimes com aplegar, bes, bossar, comare, corder, escaló, espill, follí, gamella, llavar, morella, poal, rabosa, rent, tort, xic, etc., tenen la mateixa etimologia que les castellanes llegar, beso, rebosar, comadrona, cordero, escalón, espejo, hollín, gamella, lavar, molleja, pozal, raposa, reciente, tuerto, chico, mentre que en el català general prevalen sinònims d'un altre origen, com arribar, petó, perbocar, llevadora, anyell, graó, mirall, sutge, obi, rentar, pedrer, galleda, guineu, llevat, borni, noi. D'altres mots valencians com fadrí, pallola, pigota, etc., tenen una etimologia diferent dels del català central solter, xarampió, verola, els quals deriven del mateix ètim que els castellans soltero, sarampión, viruela. Algunes d'aquestes discrepàncies poden ser molt antigues i tenir per base les diferències lèxiques del llatí provincial de l'època romana, perpetuades per conducte dels mossàrabs. Alguns dels valencianismes lèxics d'ascendència mossàrab, duen l'empremta fonètica característica d'aquell parlar, com càrritx, clotxa, clòtxina, cuquello, fardatxo, gamba, mondar, muceguello, orandella, regomello, tanda, tàpera, tomello, torondo, totxa, xerna.
Una altra de les característiques del lèxic valencià és la seua abundància d'arabismes, principalment, però no exclusiva, en el vocabulari agrícola. Als mots catalans aglà, anís, blat de moro, botja blanca, cogombre, escarola, espart bord, figa flor, garriga, llobí, pastenaga, pastenaga borda, pebrina, pitera, userda, clovella, etc., per no esmentar-ne més que del món vegetal, corresponen els arabismes valencians abellota, matafaluga, dacsa, albarda, alficòs, endívia, albardí, bacora, xara, tramús, xirivia, safanòria, nyora, atzavara, alfals, corfa. Els àrabs, que no arribaren a estar un segle en la Catalunya vella, dominaren durant cinc llargues centúries el País Valencià, infonent-li molts trets orientals i donant-li el paisatge que ha perdurat, i encara van quedar-hi molts moros sotmesos durant quatre segles més (fins a 1611). És evident que els transmissors dels arabismes foren moltes vegades els mossàrabs.
Notes de M. Sanchis Guarner
1. La bibliografia detallada d'aquest capítol l'he donada en el meu treball més ampli Els partars romànics de València i Mallorca anteriors a la Reconquista. "VII Congrés Ling. Rom.", II, 447, la segona edició del qual. hastant augmentada, fou publicada a despeses de la Institució "Alfons el Magnànim" (1961).
2. Mateu i Llopis, Hispania, XI, 20.
3. R. Chabàs, Mocheid hijo de Jusuf y Alí hijo de Mocheid. "Homenaje a Codera", Zaragoza 1904, pàg. 427.
4. Primera Crónica general de Alfonso el Sabio (ed. 1955), pàg. 587.
5. J. Simonet, Historia de los mozárabes. Madrid 1897, pàg. 663.
6. R. Menéndez Pidal, Orígenes del español, § 89, 1.
7. J. Simonet, Glosario de voces... usadas entre los mozárabes. Madrid 1888, pàgs. IX i CVI.
8. E. García Gómez, Las jarchas romances de la serie árabe en su marco. Madrid 1965, pàgs. 165, 221. 287, 359, 365.
9. Torres Balbás, Al-Andalus, XIX, 184.
10. Coromines, Estudis Romànics, III, 218.
11. Beneyto, Bol. Soc. Castellonense Cult., XIII, 364.
12. Segons la tradició també fou martiritzat en 1180 entre Carlet i Alzira, un monjo de Poblet, Sant Bernat d'Alzira, abans anomenat Ahmad, noble moro de Carlet que s'havia convertit al cristianisme i havia tornat al seu poble on catequitzà les seues germanes. Cfr. A. Monsó Nogués, Sang a la Ribera. Sant Bernat, Maria i Gràcia. València 1959, pàg. 59.
13. Chabàs, El Archivo, IV, 282.
14. Mateu i Llopis, Hispania, XL, 37.
15. A. Galmés de Fuentes, El mozárabe levantino en los Repartimientos de Mallorca y Valencia. "Nueva Revista de Filología Hispánica", IV, 320.
16. E. Veres d'Ocon, La diptongación en el mozárabe levantino. "Rev. val. Fil.", II, pàg. 137.
17. D. A. Griffin, Los mozarabismos del "Vocabulista" atribuido a Ramón Martí. "Al-Andalus", XXIII i XXV.
18. M. Sanchis Guarner, Introducción a la Historia lingüística de Valencia. València 1950; El parlars romànics de València i Mallorca anteriors a la Reconquista. "VII Congrés Ling. Rom.", II, 4471 i reeditat a València 1961; El mozárabe peninsular. "Enciclopedia Lingüística Hispánica", I, 293-342.
19. J. Ribera i Tarragó, Disertaciones y opúsculos. Madrid 1928, II; 355.
20. Sanchis Guarner, Factores históricos de los dialectos catalanes. "Estudios dedicados a Menéndez Pidal", VI, 178.
21. Vegeu F. de B. Moll, Gramàtica Històrica Catalana. Madrid 1952, pàg. 62; G. Colón Doménech, El valenciano. "VII Congrès Ling Rom.", I, 143; Gerhard Rohlfs, Die lexikalische Differenzierung der romanischen Sprachen. Munich 1954.
EnllaçosBibliografia consultada pel digitalitzador
*[1891 Chabàs], Roc, «Los mozárabes valencianos», Boletín de la Real Academia de la Historia, Establecimiento tipográfico de Fortanet, Madrid, 1891. Separata.
*[1897 Simonet] = Francisco Javier Simonet, Historia de los mozárabes de España: I. Los virreyes (años 711 a 756); II. De Abderramán I a Mohamed I (años 756 a 870); III. Hasta la conquista de Toledo por Alfonso VI (años 870 a 1085); IV. Los últimos tiempos (años 1085-1492), reimpressió facsímil, Madrid, Ediciones Turner, 76-79, 1983.
*[1979 Zamora] = Zamora Vicente, Alonso, Dialectología española, "Mozárabe", ps. 15-54, Madrid, Gredos, 1979.
*[1986 Corriente]= Corriente, Federico; Galmés de Fuentes, A.; Frago, J.A.; Solà, J.; Ferrando, A.; Rubiera, M.J.; Román del Cerro, J.L.; Epalza, M. de; Alpera, L., Las lenguas prevalencianas, Universidad de Alicante, Secretariado de Publicaciones, Alacant, 1986.
*[1990 Peñarroja] = Peñarroja Torrejón, Leopoldo, El mozárabe de Valencia (Nuevas cuestiones de fonología mozárabe), Madrid, Gredos (BRH: I. Tratados y monografías, 16). 1990.
*[1998 Corriente]= Corriente, Federico, Poesía dialectal árabe y romance en Alandalús (Cejeles y xarajāt de muwaššaĥāt), Madrid, Gredos («BRH: II. Estudios y ensayos», 407).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada