Hem considerat important recuperar aquest assaig pioner de Joan Fuster sobre la llengua dels moriscos valencians. És un assaig que no ha perdut gens de vigència i és la base de tots els estudis actuals posteriors sobre aquesta qüestió. Com que l'assaig és bastant llarg, l'anirem publicant per lliuraments, segons que es vaja digitalitzant.
LA LLENGUA DELS MORISCOS
La conquesta del País Valencià (1233-1244) va plantejar a catalans i a aragonesos uns problemes de colonització ben distints dels que havien resolt en els seus propis territoris. D'una banda, a les nostres comarques residia una població musulmana prou més densa i, és clar, més llargament arrelada que no la que havia ocupat les zones del Nord, i això ja presentava la dificultat bàsica de substituir-la en massa per immigrants dels pobles conqueridors. Però, encara, i d'un altre cantó, hi havia el fet que aquests mateixos pobles no posseïen ni de bon tros un potencial demogràfic suficient per intentar una empresa repobladora de certa envergadura.(1) Resulta d'una evidència total que Jaume I, durant el període d'incorporació de les terres valencianes a la seva corona, va preferir les victòries diplomàtiques a les victòries militars: mirava així d'estendre els seus dominis sense eliminar-ne els habitants islamitzats. Una gran majoria dels moros vernacles s'hi va quedar i entrà a formar part de la nova estructura social valenciana. Les capitulacions amb què, sovint, les comunitats musulmanes autòctones es rendien a Jaume I, preveien una decorosa àrea de llibertat per als vençuts.(2) El status jurídic dels moros valencians té aquest origen paccionat i va ser recollit per la legislació foral i més o menys escrupolosament respectat pels monarques al llarg dels segles XIV i XV.(3) Mentrestant, el nombre de cristians procedents del Principat, d'Aragó o d'altres llocs, vinguts a establir-se en terres valencianes, era pràcticament insignificant. El Regne de València, després de la conquesta, va seguir sent, en el fons, un país musulmà. Encara el 1368, fra Francesc Eiximenis dirà que la capital és una ciutat «quasi morisca».(4)
Sens dubte, Eiximenis exagerava: València, retuda a Jaume I el 1238, havia estat desertada pels moros. Segons conta el rei en la seva Crònica, uns 50.000 musulmans van abandonar la ciutat aleshores,(5) i només n'hi restaren uns 15.000, la major part dels quals, de segur, establerts a l'horta immediata.(6) Però el 1270 Jaume I es lamentava, en una carta als Consellers de Barcelona, que «en tot lo Regne de València» no hi hagi «poblat de xptians oltra xxx mília hòmens», quan «bé'n deuria aver c mília».(7) Aquells 30.000 cristians del repoblament inicial s'instal·larien entre una població musulmana no inferior a 100.000 individus, sembla. Si en anys successius la immigració d'aragonesos i, sobretot de catalans, va augmentar. també l'anexió de les comarques meridionals -fins a Oriola- realitzada el 1305 per Jaume II va eixamplar el cens dels musulmans inclosos en la jurisdicció valenciana.(8) Durant els segles XIV i XV el predomini numèric del sector islamitzat hagué de disminuir de mica en mica. Una forta i continuada afluència de catalans, que hi acudien atrets per les perspectives de prosperitat i de treball ofertes en el nou Regne,(9) va determinar el caràcter diguem-ne nacional --llengua, costums, mentalitat-- de la societat valenciana. Això no obstant, el nucli musulmà no deixà de ser-hi, si no major que el cristià, almenys tan important com ell. Hi ha especialistes que calculen que, pel temps de la conquesta de Granada (1492), la xifra de moros valencians no baixaria de 160.000.(10) Sigui, com sigui, és just de dir, com fa Sobrequés, que fins en aquell moment els cristians no representaven al País Valencià més que una «superestructura urbana dirigent».(11)
En el segle XVI la situació va canviar. L'opulència local del Quatre-cents, prolongada després de la guerra de les Germanies (1520-1523), va afavorir un renovat corrent immigratori, que ara ja provenia dels més dispersos racons de la Monarquia espanyola, i no hi faltaven nodrides colònies de francesos i d'italians.(12) El país exercia una intensa atracció: era, llavors més que mai, aquella «bozeadora tablilla de mesón, que en todos siglos ha llamado huéspedes. de otras naciones.», de què parla el vell i ditiràmbic cronista Escolano.(13) La proporció de moros esdevinguts «moriscos» en el vocabulari de l'època- i cristians varià. Joan Reglà suposa que hi hauria uns 170.000 musulmans --o més aviat «cristians nous»-- en terres valencianes: el 34 per 100 de la població total.(14) I naturalment, constituïen encara l'element decisiu del nostre món rural. Henri Lapeyre n'ha precisat la distribució geográfica.(15) A les ciutats, habitades per cristians vells, els moriscos eren poc nombrosos i vivien als ravals. En el camp, ocupaven les zones de secà, a excepció del Maestrat i de la comarca de Morella que eren poblades exclusivament de cristians vells. Només l'Horta de Gandia i la rodalia de Xàtiva tenien, entre el regadiu, un predomini de complexió morisca. Tot això venia a coincidir, poc o molt, amb la divisió d'influències de les classes feudal i burgesa: les comarques morisques eren, en general, terres de senyoriu. «Se sabe que está entendido que, si no son quatrocientas casas, todos los moriscos son vasallos de señores», diu un «memorial» del temps de Felip II.(16) «Vasallos, o por mejor dezir, esclavos», concretarà maliciosament el Patriarca Ribera en una ocasió.(17)
1. S. SOBREQUÉS i Joan REGLÀ, en Historia social y económica de España y América, dirigida per Jaume Vicens i Vives, Barcelona 1957, II, 12, i III, 138, respectivament.
2. Ferran SOLDEVILA, Vida de Jaume I el Conqueridor, Barcelona 1958, 171 ss.
3. Veg. sobre la condició jurídica de moros i moriscos en l'antic Regne de València, la bibliografia citada en el Catálogo de la Exposición de Derecho Histórico del Reino de Valencia, València 1955, núms. 668 a 673. Veg. encara: Francesc A. ROCA TRAVER, Un siglo de vida mudéjar en la Valencia medieval, en «Estudios de Edad Media en la Corona de Aragón», V (1952), 115 ss.
4. Francesc EIXIMENIS, Regiment de la cosa pública, ed. Els Nostres Clàssics, Barcelona 1927, 19.
5. JAUME I, Crònica, Barcelona 1960, V. 88.
6. SOBREQUÉS, en Historia social y económica de España, II, 34.
7. A. HUICI, Colección Diplomática de Jaime I el Conquistador, València 1923, III, II, 337.
8. J. Ernest MARTÍNEZ FERRANDO, Jaume II o el seny català, Barcelona 1956, 158 ss.
9. SOBREQUÉS, Historia social y económica de España, II, 39.
10. Op. cit., II, 410.
11. Op. cit., II, 61.
12. Sobre la colònia francesa al País Valencià en el segle XVI, vegeu J. NADAL i E. GIRALT, La population catalane de 1553 à 1717, París 1960, 164 ss.
13. Gaspar ESCOLANO, Década primera de la historia... de Valencia, València 1611, 1, col. 192.
14. REGLÀ, en Historia social y económica de España, III, 141.
15. Henri LAPEYRE, Géographie de L'Espagne morisque, París 1959.
16. Pasqual BORONAT I BARRACHINA, Los moriscos españoles y su expulsión, València 1901, I, 227.
17. Op. cit., I, 604.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada