dissabte, 6 de setembre de 2008

Joan Fuster. La llengua dels moriscos, 2


PROBLEMES DE CONVIVÈNCIA

La convivència de moros i cristians al País Valencià hagué de ser, des de l'endemà de la conquesta, necessàriarnent pacífica i tolerant. Les dues comunitats van comprendre de seguida que havien de resignar-se a un mínim de respecte mutu, per raons òbvies d'interdependència econòmica i social. Potser, en un principi, la població musulmana no arribà a considerar-se poble vençut enfront dels cristians dominadors. Molts dels nostres moros havien acceptat la sobirania dels reis catalans a través de capitulacions pactades, que, si per als conquistadors només havien estat instruments oportunistes, per a ells tenien l'abast d'una garantia legal perdurable, i en la seva situació subalterna dins el Regne podien creure's súbdits lliures. El mateix incardinarnent feudal va comportar-los, a la llarga, el benefici de la defensa dels senyors contra les persecucions eclesiàstiques o populars. «Valencia, donde los Caballeros de aquel Reyno, con la voluntad y gana que siempre han mostrado de eximir y liberar a los dichos moriscos del santo oficio de la Inquisición...», diu en to de queixa un paper emanat d'aquest Tribunal (1561).(18) Va ser una defensa interessada, no cal subratllar-ho: però ben eficaç, a fi de comptes. Les revoltes dels moros contra l'autoritat dels cristians van ser reiterades, i en algun cas altament cruentes; els assalts a les moreries fets pels cristians tampoc no van ser insòlits, amb massacres i rapinyes gairebé exhaustives. La convivència obligatòria no sols no eliminava aquestes exasperacions de l'antagonisme entre els dos grups ètnico-religiosos, sinó que fins i tot havia d'accentuar-ne la virulència quan es produïssin. De tota manera, la convivència es mantenia.

I es mantenia en uns termes que pressuposaven tàcitament la impossibilitat d'una reducció assimiladora. Ni els cristians aspiraren mai a assimilar-se els moros, ni els moros estaven disposats a deixar-se assimilar. Sembla que no hi ha cap raó per imaginar la interposició, com a obstacle, d'una forma qualsevol de repugnància racial. Tot fa pensar que, en substància, els moriscos valencians no eren sinó la població aborigen del país, que s'havia sotmès a les repetides invasions colonitzadores i que aleshores vivia encara sota els efectes de la contaminació cultural --en el sentit més ampli del mot-- sarraïna. Islamitzats fins al moll dels ossos, tenien, probable ment, ben poca «sang» àrab: els colonitzadors africans assentats en les comarques valencianes no van ser tants com perquè poguessin desvirtuar el fons racial autòcton. Tanmateix, els indígenes van acabar adoptant la llengua, la religió, les formes de vida dels conqueridors musulmans, i les van adoptar fins al punt de fer-les entranyablement seves i de defensar-les amb una tenacitat admirable. La diferència de raça, doncs, no podia ser un factor d'excessiva importància entre els que haurien impedit la fusió de moros i cristians en els segles següents a la Conquesta.(19) Però les altres diferències --llengua, religió, formes de vida-- es van convertir, per als uns i per als altres, en dificultats insuperables. Donat l'esperit de l'època, poc sensible encara al fet lingüístic per exemple, només la discrepància religiosa va semblar digna de ser afrontada.

Els cristians, en efecte, van fer alguns esforços per assimilar-se religiosament la població musulmana. Convé indicar, però, que no van ser molts, ni molt sostinguts, ni conduïts amb gaire intel·ligència. L'Església valentina no es va prendre la tasca de la conversió dels moros amb la fermesa i amb la tossuderia sistemàtica que hi hauria calgut. Fra Vicent Ferrer ja es lamentava de l'abandó en què els clergues valencians tenien la vasta extensió rural --i, per tant, morisca-- del país: En València, sí --deia--, «molts preychs hi ha; mas als logarets de fora, no».(20) A la fama homilètica de sant Vicent Ferrer es lliga la llegenda de la conversió d'una fabulosa quantitat de moros i de jueus.(21) El baptisme d'Azmet Hannaxa, alfaquí de la vall d'Alfàndec, el 1413, amb la seva espectacularitat, revela que no fou, realment, inútil del tot la labor missional de fra Vicent.(22) Ara: ni la suggestió oratòria i la dialèctica persuasiva del genial dominic valencià, ni cap de les pressions morals o materials que les autoritats cristianes hi van aplicar, no aconseguiren remoure la fe corànica dels moros vernacles. Si més no, en tant que grup, van mostrar-se refractaris a canviar de religió: la seva lleialtat a Mahoma va ser definitiva.

Hauria estat ben curiós d'aclarir què pensaven els cristians de la nostra Edat Mitjana a propòsit d'aquesta qüestió. Per desgràcia, ni els documents d'arxiu ni els textos literaris no ens en proporcionen dades abundants o singularment significatives. Els documents, en parlar dels moros, solen expressar-se amb frases estereotipades, que reflecteixen la previsible aversió de secta i l'horror doctrinari propis del cas. Quant als escriptors, no és freqüent de trobar en els seus escrits referències explícites o demorades a la situació dels moros dins la societat valenciana. Ells, habitants d'un país on la meitat almenys de la població era mora, amb prou feines si ho deixen entreveure a les seves obres. Pot pensar-se, en fi de comptes, que l'actitud dels cristians seria, en la millor de les hipòtesis, una actitud de recel i de desdeny. Joanot Martorell posa en boca d'un personatge del Tirant una profecia sobre València, que traspua aquesta mena d'aprensió, per bé que no solament respecte als moros: «Tres congoixes ha de sostenir aquella noble ciutat: la primera, de jueus, la segona, de moros; la terça, de cristians qui no vénen de natura, i per causa d'ells rebrà gran dan e destrucció».(23) Martorell s'hi fa eco de l'opinió probable dels cristians: la desconfiança va dirigida, com es veu, tant contra els dissidents religiosos com contra els conversos, això és, els «cristians qui no vénen de natura». El cristianisme és sentit com un carisma de llinatge. ¿No seria ja aquesta idea, per més vagament compartida que fos, una rèmora que limitaria l'acció assimiladora catequística dels cristians sobre els moros? Un moro convertit, al capdavall, no fóra sinó un «cristià qui no ve de natura», és a dir, tan perillós com quan era moro...


18. Op. cit., I, 412.

19. No sembla que, en l'aspecte físic, moros o moriscos autòctons es distingissin gaire dels cristians. En algun cas, els testimonis de l'època destaquen expressament el «color no muy blanco» (BORONAT, Moriscos, I, 554) d'algun morisc concret, i això fa pensar que aquesta mena de tret distintiu seria excepcional. Els de Castella, segons ESCOLANO (Décadas, II, col. 1836), «hablavan y vestían tan a lo Christiano que era difícil cosa poderlos distinguir».

20. Sant Vicent FERRER, Quaresma de... predicada a València l'any 1413, ed. Sanchis Sivera, Barcelona 1927, 157.

21. «Més de setanta mília en hun dia», diu el mateix fra Vicent. Veg. Roc CHABÀS, Estudio de los sermones valencianos de San Vicente Ferrer, en «Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos-, VIII (1903), 112. La xifra, evidentment, és molt exagerada.

22. SANCHIS SIVERA, pròIeg a la Quaresma de Sant Vicent Ferrer, xv ss. Hom ha dit que, a la mort del predicador, la majoria dels jueus i dels moros que ell havia convertit van tornar a les respectives religions anteriors: BORONAT, Moriscos, I, 92.

23. Joanot MARTORELL, Tirant lo Blanc, ed. Martí de Riquer, Barcelona 1947, 919.


الاندلس جنة الخلد = Alandalús jànnatu _lkhuldi

يــا أهْــلَ أندلــس لله درُكــــم ُ / ماء و ظلٌ و أنهار و أشجارُ
ما جَنة الخُـلد إلا في دِيـاركُـــمُ / ولو تخيرتُ هذا كنتُ أختارُ
لا تحسبوا في غد أن تدخلوا سَقَرا / فليس تُدخلُ بعد الجنةِ النار

الشاعر الاندلسي ابن خفاجة
ALANDALÚS, PARADÍS DE L'ETERNITAT

ya ahla andalusin li-llâhi darrukum /

ma'un wa zillun wa anhâru wa sajâru
mâ jannatu-l-huldi illâ fî diyârikum /
wa hâdihi kuntu law huyyirtu ahtâru /
lâ tuttaqû ba´daha an tadhulû saqaran /
fa-laysa tudhalû ba´ada-l-jannati-n-nâru

Ibn Khafâja (Alzira, 1058-1139)

Andalusins, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
El paradís etern és a ca vostra.
Si em deixaren triar, meu me'l faria.
Viviu-lo! No tingau por de l'infern.
Del paradís al foc, no s'hi va mai.

(Versió de Josep Piera i Josep R. Gregori, 2007)

¡Oh, gente de al-Andalus, qué dichosos sois!
Agua, sombra, ríos y árboles.
El paraíso de la Eternidad
no está más que en vuestra patria.
Si yo escogiera, por éste optaria.
No temáis entrar en el infierno:
no se castiga con la desdicha
a quienes ya viven en el paraíso.

(Versió de Josep Piera i Mahmud Sobh)

Vegeu el poema d'Ibn Hafâja recitat per dos alumnes de l'IES la Serreta de Rubí

Pel respecte a la pluralitat i a la llibertat!

Pel respecte a totes les formes d'Islam!

Per un Islam plural i unit!


"Guarde en el cor l'Andalús més íntim i més bell, com un Tibet personal i profund. I aquest tresor ningú me'l podrà arrabassar."

Salvador Jàfer

عبد السلام جعفر إبن منقذ البلنسي /

بلنسية، شرق الاندلس /

Calendari islàmic i horaris de pregària

Segons l'escola jurídica de què es tracte pot haver-hi una diferència d'un dia ±.

Loading...

Mapa d'Alandalús en el període de màxima expansió

La muralla andalusina de València

La muralla andalusina de València