dissabte, 6 de setembre de 2008

Joan Fuster. La llengua dels moriscos, 3


LA CRISI DE LES GERMANIES

Les disposicions dictades a Castella contra les dissidències religioses, en temps dels Reis Catòlics, no van tenir una correspondència exacta a la Corona d'Aragó. Pel que fa concretament als moros, un edicte com el de 1502, que els situava en l'estricta alternativa de batejar-se o ser expulsats, no podia prosperar, de moment, als regnes de la part oriental de la Península. Al País Valencià i a Aragó la minoria musulmana no solament suposava un percentatge considerable de la població, sinó que de més a més n'era un sector ben laboriós i eficient.(24) L'aristocràcia indígena havia d'oposar-se a qualsevol mesura dràstica que ferís uns vassalls tan útils com eren els moros. Els nobles valencians i aragonesos baurien estat els primers perjudicats per un decret d'expulsió total o parcial, que els privaria de la base de la seva riquesa i els debilitarla com a classe. Però també volien eximir els musulmans d'una vexació de tipus religiós --el baptisme forçat--, les conseqüències de la qual no podien ser sinó una forma o altra d'inquietud social desagradable. Les Corts de Montsó, de 1510, van proveir de manera expressa que els moros del País Valencià no serien obligats a fer-se cristians ni serien desterrats.(25) Els interessos de la noblesa local hi van prevaler sobre l'exclusivisme ortodox de la política reial. Els moros van saber agrair aquella capciosa protecció dels senyors. Per bé que suportaven una vida que cal qualificar de servil i eren víctimes d'una explotació terminant dins els quadres d'un règim feudal «sui generis», s'adonaven que, en el fons, allò encara era un mal menor. La seva adhesió a la noblesa va ser incontestable, i van demostrar-la a bastament durant l'episodi revolucionari de les Germanies.

Els moros, en efecte, van quedar directament involucrats en una lluita que, fos quin fos el resultat que tingués, havia d'agreujar la seva condició social. Les Germanies van prendre causa i estímul d'una doble reivindicació antiaristocràtica: a les ciutats, la revolta de la burgesia i dels menestrals, que reclamaven participació en les magistratures del municipi; al camp, la revolta dels pagesos cristians contra una situació inclement i abusiva. «Tots los crestians del Regne foren agermanats», va poder escriure un contemporani d'aquells fets.(26) No tots, però: precisament les comarques on no hi havia moros --la de Morella-- no van unir-se a la revolució.(27) El pagés cristià estava convençut que els musulmans eren els aliats naturals del feudalisme. El moro és un enemic de classe: protegit pel senyor, combat al seu costat contra «lo maleït poble».(28) Però el moro és també un rival en les possibilitats de treball, un rival difícil de desplaçar per la seva submissió i pel seu rendiment: el 1608 els nobles diran que «más quisieran un morisco que diez christianos viejos»,(29) i això mateix haurien dit cent anys abans. L'animositat religiosa, tradicional, venia alimentada per aquests motius, i de sobte, en esclatar la sublevació dels agermanats, es feia més violenta. L'odi als moros va confondre's amb l'odi als nobles. La convivència, que sempre havia estat psicològicament precària, ara esdevenia objectivament insostenible. Les relacions entre moros i cristians entraren en crisi.

Els agermanats van ser implacables amb els moros. Però de totes les violències que van infligir a la població musulmana, una estava destinada a repercutir-hi amb derivacions doloroses: el baptisme a la força. «Bautizávanlos con escobas y ramos mojados en una acequia», recorda Gaspar Escolano. De vegades els mataren després d'administrar-los el sagrament, «diziendo que aquello era echar almas al cielo y dinero en sus bolsas».(30) Aquest excés de zel religiós, de fet, introduïa en la vida valenciana un confusionisme sense precedents: el problema de la validesa del baptisme punitiu multiplicat durant les campanyes de la Germania, permetia la intervenció de l'Església en unes noves condicions. La Inquisició espanyola i els teòlegs consellers de Carles V van sostenir el dictamen favorable a la validesa. Com és lògic, els moros, passada la revolta i esvaïda la coacció, van tornar a les pràctiques de l'islamisme. L'Església, aleshores, els va acusar d'apostasia. Una cèdula de l'Emperador, datada el 4 d'abril de 1525, declarava que «los Moros baptizados en aquella forma eran y devían ser reputados por Christianos, por quanto al recivir el Bautismo estaban en su juicio natural y no beodos ni locos, y quisieron de su voluntad recivirle».(31) L'autoritat civil, doncs, recolzava la pretensió eclesiàstica. La noblesa local va ensumar tot d'una el risc que la pressió inquisitorial sobre els neoconversos presentava, i els senyors de vassalls no van estar-se de protestar: «porque todo el thesoro desse reyno y la vida dellos estava en la conservación de los moros». Va ser inútil. (32)La Inquisició no solament volia que els moros batejats abandonessin els ritus muslímics, sinó que va exigir el bateig d'aquells que havien pogut eludir l'aigua beneita de les Germanies. Una pragmàtica del mateix Carles V, encara el 1525, amenaçava amb l'expulsió els moros valencians que no acceptessin rebre el baptisme.(33)

L'expulsió no arribaria fins a 1609. Mentrestant, la pugna entorn dels moriscos va desenvolupar-se en una llarga sèrie d'incidents contradictoris i complicats. Les víctimes van defensar-se com van poder: amb rebel·lions armades, amb «composicions» econòmiques, amb conspiracions i connivències amb els enemics exteriors de la Monarquia espanyola. Per la seva banda, la noblesa valenciana procurà de preservar aquests vassalls resignats de les injúries religioses i del desterrament. També el patriciat urbà va comprendre, com la petita burgesia, la importància que els criptomusulmans tenien per al sosteniment de l'economia del país. Només el poble i el baix clericat miraven amb simpatia la idea de l'expulsió. Eren sobretot la Inquisició i els alts dignataris de l'Església espanyola els qui van demanar, des d'un principi, decisions radicals contra els moriscos. la política de la cort oscil·là contínuament entre les influències oposades. L'exili massiu decidit per Felip III venia a extirpar des de l'arrel una qüestió que potser s'havia convertit en insoluble, o que potser ho havia estat sempre. Perquè, en definitiva, al fons de tot allò, hi havia un problema religiós i un problema de classe, però també un problema que, per dir-ho d'alguna manera, haurem de designar amb l'adjectiu anacrònic de «nacional».


24. Les opinions, no gaire contradictòries, que sobre la laboriositat dels moriscos professaven els observadors del segle XVI, queden ben representadas per aquesta frase del Patriarca Joan de Ribera, arquebishe de València: els neoconversos diu, eren «buena gente [=valents] y mostrada al trabajo, y los cristianos viejos con poco de lo uno y de lo otro» (BORONAT, Moriscos,. I, 604).

25. Rúbrica XXII, «Dels moros, que no sien fets cristians per força».

26. Miquel GARCIA, La Germania dels menestrals de València, ed. Osset Merle, València 1935, 29. Veg., encara, M. DÁNVILA COLLADO, La Germanía de Valencia, Madrid 1884.

27. ESCOLANO, Décadas, II, cols. 1495 ss.

28. GARCIA, La Germanía dels menestrals, 7.

29. BORONAT, Moriscos, II, 147 nota.

30. ESCOLANO, Décadas, II, col. 1581-31.

31. BORONAT, Moriscos, I, 136137.

32. Op. cit., I, 142.

33. Op. cit., I, 146 ss.


الاندلس جنة الخلد = Alandalús jànnatu _lkhuldi

يــا أهْــلَ أندلــس لله درُكــــم ُ / ماء و ظلٌ و أنهار و أشجارُ
ما جَنة الخُـلد إلا في دِيـاركُـــمُ / ولو تخيرتُ هذا كنتُ أختارُ
لا تحسبوا في غد أن تدخلوا سَقَرا / فليس تُدخلُ بعد الجنةِ النار

الشاعر الاندلسي ابن خفاجة
ALANDALÚS, PARADÍS DE L'ETERNITAT

ya ahla andalusin li-llâhi darrukum /

ma'un wa zillun wa anhâru wa sajâru
mâ jannatu-l-huldi illâ fî diyârikum /
wa hâdihi kuntu law huyyirtu ahtâru /
lâ tuttaqû ba´daha an tadhulû saqaran /
fa-laysa tudhalû ba´ada-l-jannati-n-nâru

Ibn Khafâja (Alzira, 1058-1139)

Andalusins, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
El paradís etern és a ca vostra.
Si em deixaren triar, meu me'l faria.
Viviu-lo! No tingau por de l'infern.
Del paradís al foc, no s'hi va mai.

(Versió de Josep Piera i Josep R. Gregori, 2007)

¡Oh, gente de al-Andalus, qué dichosos sois!
Agua, sombra, ríos y árboles.
El paraíso de la Eternidad
no está más que en vuestra patria.
Si yo escogiera, por éste optaria.
No temáis entrar en el infierno:
no se castiga con la desdicha
a quienes ya viven en el paraíso.

(Versió de Josep Piera i Mahmud Sobh)

Vegeu el poema d'Ibn Hafâja recitat per dos alumnes de l'IES la Serreta de Rubí

Pel respecte a la pluralitat i a la llibertat!

Pel respecte a totes les formes d'Islam!

Per un Islam plural i unit!


"Guarde en el cor l'Andalús més íntim i més bell, com un Tibet personal i profund. I aquest tresor ningú me'l podrà arrabassar."

Salvador Jàfer

عبد السلام جعفر إبن منقذ البلنسي /

بلنسية، شرق الاندلس /

Calendari islàmic i horaris de pregària

Segons l'escola jurídica de què es tracte pot haver-hi una diferència d'un dia ±.

Loading...

Mapa d'Alandalús en el període de màxima expansió

La muralla andalusina de València

La muralla andalusina de València