Com diu Pierre Vilar, els moriscos constituïen una veritable «minoria nacional».(34) Tant a les terres de la Corona de Castella com a les de la Corona d'Aragó, formaven un grup social definit, d'una notoria cohesió interna i irreductible als grups socials amb què coexistia dins la mateixa àrea juridico-política. Sens dubte, la seva situació diferencial era més clara, i per tant més conscient, al País Valencià que enlloc. Per raó del nombre i de la forma d'assentament --vivien en comunitats aïllades i no dispersos i mesclats als cristians vells com a Castella--, els moriscos valencians van poder conservar millor les seves característiques col·lectives, i entre elles la llengua. L'hostilitat dels cristians no faria sinó provocar, com a reacció defensiva, un aferrissament més viu dels neoconversos a les seves tradicions. Ara, però, els corrents de l'època i la direcció política de la Monarquia espanyola eren adversos a la subsistència d'un nucli insolidari com el morisc. La convivència medieval ja no tenia viabilitat: dóna pas a l'assimilació. Els Àustries contruïen Espanya: més o menys espontània ment, els diversos pobles peninsulars anaven cedint a la idea d'un denominador comú, basat en la fidelitat dinástica pero amb derivacions més profundes, que els feia sentir-se espanyols. Dins d'aquella tendència, els moriscos havien de ser considerats com un element estrany i heterogeni.
La unificació religiosa havia esdevingut, d'ençà dels Reis Catòlics, un pressupòsit inexorable de la Monarquia hispànica. Els incidents de les Germanies facilitaven l'excusa per emprendre una ofensiva meticulosa contra la dissidència musulmana, i la pragmàtica carolina de 1525 n'és el primer senyal. A còpia de donacions monetàries als reis i a la Inquisició, i gràcies al patrocini favorable dels nobles,(35) els moriscos valencians van anar guanyant temps. Les pressions policíaques i catequístiques de què eren objecte, però, van fer-se cada cop més agudes. I comptant amb el descontent que això produïa entre ells, turcs i berberiscos van establir-hi connexions, i els mateixos francesos tractaren d'aprofitar-se'n en les seves guerres contra el rei d'Espanya.(36) D'aquí que aviat la repulsió confessional quedés imbricada a la sospita de traïció política, i que els cristians nous fossin mirats com enemics potencials simultàniament de la religió i de la Monarquia. D'aquí, també, que el projecte d'una expulsió en massa tingués, des de ben d'hora, molts partidaris. Reconeguts els moriscos com a cristians --en tant que batejats, és clar,-- l'exili no solucionava la dificultat moral de la seva evident «apostasia», perquè si apòstates eren ací, apòstates seguirien sent on anessin, i l'ofensa a Déu quedaria incòlume: però, com deia un bisbe de Sogorb, el doctor Joan Baptista Pérez, «menos mal es que sean moros allá que en España».(37) La seva perillositat política, doncs, hi pesava més que cap altra raó.
Convé precisar que les posicions antimorisques més extremades no procedien de l'interior del País Valencià. Per més sorprenent que sembli, el tenebrós drama dels moriscos valencians no té prácticament més protagonistes indígenes que els mateixos moriscos. Ja és ben significatiu que gairebé tota, si no tota, la documentació essencial relativa a aquell problema, sorgida de València, estigui escrita en castellà. La Inquisició local, les tres seus episcopals del Regne i no pocs cárrecs decisius de les cúries respectives van estar, des de principis del segle XVI, quasi exclusivament a mans de castellans. I fou aquesta burocràcia eclesiàstica immigrada la que va donar el to més estrident i més trist.(38) Aquesta gent només va ser superada pels buròcrates i els dignataris centrals del Sant Ofici i de la cort en el furor i el desenfocament de la qüestió. I la verital és que els més afectats en el plet que es ventilava, és a dir els valencians, a penes tenen veu i vot en les discussions establertes. Quan en tenen, encara, adopten una actitud més aviat prudent. Els casos de fanatisme rabiós com el del P. Jaume Bleda són excepcionals. Potser la cautela dels eclesiàstics autòctons obeïa menys a una disposició de tolerància que no pas a una previsió del desballestament econòmic que podia pervenir de qualsevol mesura radical contra els moriscos. Homes del país, en coneixien la precarietat de les estructures socials.
L'expulsió va ser precedida per un llarg esforç d'assimilació. Calia corregir el desviament religiós dels cristians nous i alhora conjurar el perill polític que suposaven: l'una cosa i l'altra semblaven correlatives. El resultat havia de ser la integració total dels moriscos en la societat cristiana, i per consegüent, la seva desaparició com a grup a part. La temptativa fou un fracàs. No sempre s'hi posaren els mitjans més adequats ni s'hi va seguir la tàctica més intel·ligent. Els moriscos van resistir-se a ser absorbits: amb una pertinàcia heroica van negar-se a una assimilació que, teòricament almenys, els hauria garantit la tranquil·litat de ciutadans normals. Si l'obstinació morisca s'originava en la mera fidelitat religiosa, o no, és un punt per aclarir. El bisbe Fonseca deia dels neoconversos que eren «gente ignorante, que ni saben ser moros ni cristianos»,(39) podem pensar, en efecte, que el mahometisme havia esdevingut entre ells una pràctica rutinària i buida. Hi tenia, però, un gran valor aglutinant, i per això, tant com per exigència moral, els atacs assimiladors dels cristians havien de centrar-s'hi primordialment. Però en el cas dels moriscos valencians, la peculiaritat religiosa es doblava de peculiaritat lingüística: la seva consistència de «minoria nacional» oferia aquest altre aspecte, més extern i tan vidriós com pugui ser-ho el confessional. Si dels criptomusulmans d'Aragó i de Castella va poder dir se que «son muy ladinos en lengua castellana y usan vestidos de xpnos viejos»,(40) els del País Valencià, en canvi, conservaven fermament la seva diferència idiomàtica. Era una diferència que també calia superar, i superar per assimilació. Per als homes del segle XVI la llengua ja tenia un valor --un valor «nacional»-- distint del que tenia per als homes del XIV i del XV. «Quando los pueblos están sugetos a un mismo imperio, los vasallos tienen obligación de aprender la lengua de su dueño», escrivia el 1595 el doctor Estevan, bisbe d'Oriola.(41) Aquesta convicció, que els castellans projectaran així mateix sobre els pobles cristians lingüísticament diferenciats dins la Monarquia espanyola, quedarà unida a la intenció absorcionista de tipus religiós. El desdeny per les particularitats idiomàtiques alienes va enervar i inutilitzar les campanyes de predicació realitzades de cara als moriscos els clergues castellans vinguts a sermonar-los, ho feien en castellà, sense pensar si hi serien compresos o no. Però, més encara que això hi hagué el propòsit diàfan d'acabar amb la llengua dels moriscos. Era una manera de reforçar la unificació interna que els polítics dels regnats dels Àustries intentaven d'imposar.
34. Pierre VILAR, Histoire de l'Espagne, París 1958, 31.
35. Que els «senyors de vassalls» van protegir els moriscos i van evitar-los moltes impertinències del Sant Ofici, és evident: n'hi ha testimoniatges en abundància. Però, a part d'això, també va haver-hi alguns nobles valencians que van emparar i fins estimular, declaradament, les activitats religioses dels musulmans. El cas de don Sanç de Cardona, almirall d'Aragó, n'és ben representatiu. Aquest aristòcrata -autèntic esprit fort de l'època-- «havía consentido en Guadalest, que es su tierra, se labrasse una mezquita y viniesen allí de diversas partes los moriscos a velar y hacer sus estaciones»: hi complien els seus ritus amb absoluta llibertat, «como si fuera en Fez». Però don Sanç, «no sólo les exortava a que fuessen moros y no cristianos», sinó que arriba a incitarlos a rebel·lar-se: preguntándole qué avían de hazer, dixo. "¿Qué haveys de hazer? Alçaros!"», i «les dixo que no les faltarían armas». Dels inquisidors opinava «que eran unos bellacos». L'almirall havia fet gestions i tot per enviar un emissari «al Turco, para procurar que éste escriviesse una carta a S. S. diziéndole que, pues él en sus tierras consentía que los cristianos viviesen como cristianos, que era razón que en la cristiandad dexassen vivir a los moros como moros, y que, si no, sería forçador hazer que también allá en Turquía los cristianos fuesen forçados a ser moros». Sembla que Sanç de Cardona «estuvo más de veinte años por confessarse y comulgar», i la Inquisició el 1568, quan va processar-lo, li ho va tenir en compte, i l'acusa de més a més de seguir en alguns punts el común error lutherano» (BORONAT, Moriscos, I, 443 ss). Per bé que també hi hagué senyors que, com ara el duc de Gandia, van fer esforços sincers per cristianitzar els seus súbdits moriscos, sembla que la majoria dels nobles valencians van ser més que condescendents am l'«apostasia» dels neoconversos. Per això algú va poder dir: «En esto que se pretende de la conversión de los moriscos, lo principal que se havía de hazer y entender y tratar havía de ser convertir a los señores de dichos moriscos, porque ellos son causa y les dizen que sean moros, y ansí lo dicen los mismos moros» (BORONAT, Moriscos, I, 542).
36. Joan REGLÀ, Los moriscos: estado de la cuestión y nue vas aportaciones documentales, en «Saitabi», X (1960), 106.
37. BORONAT, Moriscos, I, 365. També és significativa, en aquest sentit, l'opinió que l'inquisidor Ximénez de Reinoso formulava el 1582, en la qual al·ludeix a alguns probables escrúpols «teològics de la cort pontifícia davant la perspectiva d'una expulsió: «Salgan ellos [els moriscos] de España, que en ninguna parte pueden dañar después, ni se perderá ninguna honrra; que bien se sabe en Roma que moros son aquí y moros han de ser en Berbería y en qualquier parte que estovieren» (BOPONAT, Moriscos, I, 602).
38. Val la pena de citar-ne dos exemples. Don Martín de Salvatierra, bisbe de Sogorb, suggereix, en carta al rei datada a 30 de juliol de 1587: «Esta gente se puede llevar a las costas de los Macallaos y de Terranova, que son amplíssimas y sin ninguna población, donde se acavarán de todo punto, especialmente capando los másculos grandes y pequeños y las mugeres» (BORONAT, Moriscos, I, 633-634). I un doctor Fidalgo, que havia estat Prior de Calatrava en el Regne de València, no tenia un pla menys enginyós de deportació: proposa que, «sin faltar uno de hombres, mugeres y niños, los metiessen la mar a dentro en baxeles barrenados, sin remos, timones ni xarcias, ni velas, y d'esta manera los embiassen a África» (BORONAT, Moriscos, II, 24).
39. BORONAT, Moriscos, II, 437.
40. Op. cit., I, 629.
41. Op. cit., I, 652.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada