Taqîia és un terme usat de vegades per a descriure el fet "prudent de disfressar, per por o precaució, la verdadera naturalesa de la pròpia creença", que va ser en alguns períodes i regions d'Orient la resposta dels xiïtes a la repressió sunnita. Existeixen notícies ocasionals sobre l'activitat missionera xiïta a l'Espanya Islàmica, però el xiisme no sembla haver aconseguit mai ací ser una religió de masses, i així, en ser la major part de la seva història, d'un monolític domini mâlikî ortodox, potser mai va aparèixer la necessitat del subterfugi protector de la taqîia. Per aquesta raó, quan en una comunicació (1) per a un Congrés a Còrdova el 1962 vaig decidir usar el terme bastant fora del context de les tensions xiïtes-sunnites, per a caracteritzar la manera en què els moriscs sunnites --sota persecució cristiana a l'Espanya del segle XVI-- ocultaven sistemàticament les seves verdaderes creences, jo era nerviosament conscient d'estar innovant. El meu propòsit era transmetre a una audiència d'islamòlegs com d'inusual era el fenomen que estava descrivint.
Tenia present que no hi havia cap testimoni de la paraula àrab mateixa en cap text d'Al-Àndalus de data rellevant (o fins i tot de cap paraula romanç que aparentment transmetés el seu significat). Sens dubte no apareix en la fatwà àrab que era la font principal de la meva comunicació al Congrés. No estava segur que portar la paraula a la discussió de la meva font d'aquesta manera pogués ser considerat acceptable. No calia que me n'hagués preocupat: en les publicacions de temes moriscos de més o menys els últims vint anys, alguna menció de la taqîia ha vingut a ser gairebé una necessitat ritual, i fins i tot jo mateix he estat criticat en ocasions per ometre dels meus treballs la que és fins ara la referència estàndard sobre el tema: Louis Cardaillac, Morisques et Chrétiens: un affrontement polémique (Paris 1977). Gràcies a l'èxit d'aquesta obra el terme ha adquirit una àmplia circulació en la literatura especialitzada. Gairebé tots aquells que fan un ús secundari d'aquest concepte es recolzen exclusivament en Cardaillac, i és notable que fins i tot el Glossari de veus aljamiadomorisques (els continguts del molt copiós fitxer de termes aljamiats i similars compilat durant molts anys per la Universitat d'Oviedo i publicat ara per A. Galmés de Fuentes et al., Madrid, Gredos, 1994) sigui incapaç de citar algun testimoni de primera mà per a l'entrada que li concedeix, havent d'acontentar-se amb una referència al glossari de Cardaillac. El propòsit d'aquesta breu nota no és preveure les complexitats teològiques del fenomen de la taqîia (encara que va quedar establerta fa temps la necessitat de tal discussió), sinó únicament cridar l'atenció, en una referència en un text aljamiat, sobre el fet que, en les circumstàncies en què es trobaven, els moriscos, en practicar la taqîia, estaven justificats. No sóc encara capaç d'oferir un exemple de la paraula àrab en un text referit a la persecució dels moriscos, però aquí hi ha el concepte expressat clarament en romanç (buena disimulança). La meva font és un passatge d'una de les obres del Mancebo d'Arévalo (manuscrit de Cambridge D. 9.49). Quan vaig descriure per primera vegada el volum en qüestió (2) el 1958 no vaig arribar a percebre la importància d'aquest passatge en particular (fins i tot el concepte mateix d'una taqîia específicament morisca no se m'havia passat llavors pel cap). L'estil d'aquest autor morisc és molt personal, i no és sempre fàcil comprendre el seu sentit en una primera lectura.
Transliteració de l'original aljamiat (les cursives són meves):
"Dixo un ´alim d’este rreyno hablando de nuestro encerramiento (3): --Yo bien conoçco que somos en una temporada de grande espanto, mas no por eso dexará Allah de darnos cautorizada (4) si dexamos el pro’o (5)de nuestro poderío en lo que toca al preçeptario mandamiento. Y a cuanto l’amonestança (6) todos la podemos usar por la bia prebilejada i con los cantares (7) ajenos por donde los cristianos hazen salba (8), pues todo cabe debaxo de buena disimulança, porque la buena doctrina, no la puede bedar ninguna ley, por inumana que sea."
Original en caràcters àrabs reproduït del ms. Cambridge D. 9.49: f. 126v., 11. 7- 15.
Notes
1. «Crypto-Islam in Sixteenth Century Spain», les actes del Congrés de Còrdova van aparèixer a Madrid el 1964, Actas del primer congreso d'estudios árabes e islámicos, pp. 163-178, 561.
2. L. P. HARVEY, «Un manuscrito aljamiado en la Biblioteca de la Universidad de Cambridge», Al-Andalus, XXIII, 1958, pp. 49-74.
3. encerramiento és calc de l'àrab d-§-q "angoixa", "tribulació".
4. cautorizada: "càstig".
5. pro'o: cf. antic espanyol pro/ prode
"avantatge".
6. l'amonestança, segons la meva opinió, calca l'àrab taqîia " precaució" [arrel w-q-i].
7. cantares pot significar aquí les paraules i música dels oficis cristians als quals els moriscos estaven obligats a assistir.
8. hazen salba no té aquí presumiblement la força de l'espanyol "hacer la salva". Amb algun dubte suggereixo que pot tenir el sentit de "salvació".
[Traducció: Translèndium + Salvador Jàfer]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada