diumenge, 19 d’octubre de 2008

Efectivament, així no anem bé!

dissabte, octubre 18, 2008

Vent d Cabylia: CCIV, per ací no anem bé

Què se n'ha fet, de la taifa de Carmona?

Estos darrers dies la premsa valenciana s'ha fet ressò d'un anunci veritablement insòlit: el Centre Cultural Islàmic de València (CCIV), juntament amb sis associacions valencianistes, com ara la Plataforma Jovenil Valencianista, destacades pel seu anticatalanisme militant i pel fet de propugnar unes normes ortogràfiques diferents a les establides per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, han constituït una "Comissió del Mil·lenari" que pretén commemorar en 2009 el naixement del regne de València com un Estat islàmic en forma de taifa durant el període andalusí, de manera alternativa a la visió interessada -diuen- que presenta una Valéncia naixcuda en 1238 únicament vinculada al cristianisme i a la Corona d'Aragó, és a dir, segons les seues paraules la societat valenciana no va nàixer amb la conquesta de Jaume I sinó que el Poble Valencià té uns orígens molt més remots.

Dic que és un anunci veritablement insòlit per una senzilla raó: la base teòrica de les dos parts en qüestió és totalment contrària, com si s'ajuntaren l'extrema dreta i l'extrema esquerra per a celebrar el Dia de la Hispanitat. Per una part, les associacions anticatalanistes arrepleguen una vella tradició de pensament de l'arabisme hispànic -en què destacaren valencians com Julián Ribera- segons la qual el període andalusí a penes hauria influït sobre la societat hispanoromana, bo i limitant-se a l'arribada d'uns pocs invasors musulmans i a una islamització superficial: l'essència d'Espanya, -o del regne de València en este cas- seria, per tant, la mateixa
des dels temps íbers i romans, amb una mateixa continuïtat poblacional i, per exemple, una mateixa llengua evolucionada des del llatí antic.

Per altra part, entre les diferents branques de pensament islàmic hi ha unes quantes que poden sustentar la reivindicació feta ara pel CCIV, però totes elles es basen, ben contràriament al que acabem de veure, en la plena islamització de les terres ibèriques durant el període andalusí. U
na reclama l'especifitat d'un al-Àndalus que, tot i ser islàmic i de llengua àrab, formaria plenament part de la cultura europea occidental. Una altra nega que les expulsions dels musulmans entre les conquestes del segle XIII i la de 1609 foren realment efectives, per la qual cosa molts d'ells hi romandrien, el que explicaria, per exemple, les característiques culturals i lingüístiques dels actuals andalusos. Finalment, hi ha una altra branca que, reconeixent-ne l'expulsió total, crida als musulmans a lluitar per recuperar el "paradís perdut" d'al-Àndalus, com han fet més d'una vegada els discursos públics d'al-Qaida.

Desconec quina d'estes ha estat la raó escollida pel CCIV per a participar en la Comissió, però, com acabe d'exposar, qualsevol de totes s'allunya moltíssim de les que poden adduir les altres associacions que l'acompanyaran. Segurament és tot molt més simple i l'únic que ha pretés el Centre Islàmic és reivindicar un passat musulmà que va tindre lloc a estes mateixes terres que ara habitem, ja que com ha declarat la seua presidenta, Amparo Sánchez Rosell, volen que siga una iniciativa només cultural, sense cap intencionalitat política. El problema, però, és que totes les interpretacions que hem vist
tenen una clara intencionalitat política, i paradoxalment divergent: la primera visió tracta de minimitzar la influència musulmana en el territori ibèric i de negar per complet la relació històrica dels valencians amb els catalans, mentre que les segones o bé tracten de reivindicar el paper de l'Islam en la història d'Espanya o bé de legitimar ideològicament una expansió contemporània dels territoris de l'Islam. Tanmateix, cap d'elles concorda amb el coneixement historiogràfic acadèmic actual.

En primer lloc, a partir de la magna obra de Pierre Guichard Al-Andalus.
Estructura antropológica de una sociedad islámica en occidente (1976) sabem amb certesa que la conquesta musulmana de gran part de la península ibèrica en el segle VIII va produir una radical ruptura amb el procés històric anterior: amb noves gents àrabs i berbers arribades del Pròxim Orient, d'Egipte i sobretot del nord d'Àfrica; amb l'assimilació, la liquidació o la fugida dels pobladors ibèrics autòctons; amb una nova fe, l'Islam; i amb una nova llengua, l'àrab. A al-Àndalus durant el segle X ja no quedava a penes rastre de la societat hispanogoda anterior, de religió cristiana i llengua romanç. Per tant, cap essència dels espanyols o dels valencians -tampoc la llengua o la "sang"- pot vindre de la societat que habitava els territoris andalusins.

En segon lloc, cap historiador professional, ni tan sols els anticatalanistes com Amparo Cabanes, que no ha donat suport a les pretensions de la projectada "Comissió del Mil·lenari", nega l'expulsió pràcticament completa dels musulmans de la península ibèrica entre els segles XIII i XVII (alguns pocs en quedaren, però assimilant-se plenament a la societat cristiana). Qualsevol persona un poc interessada en la història ho pot deduir: si llig la crònica de Jaume I veurà que els musulmans de València foren aparellats tots d'eixir de la ciutat el mateix 1238 o que en 1248 foren expulsats tants que ocupaven en fila cinc llegües de la devantera tro en la rereguarda. Encara se'n quedaren molts, però sempre segregats en moreries urbanes o aljames rurals, sense cap tipus de representativitat política territorial, i finalment foren desterrats en 1609, quan més de 100.000 musulmans hagueren d'abandonar les terres valencianes.

Tot plegat, per tant, no hi ha cap continuïtat entre al-Àndalus (o els estats de taifa) i els regnes cristians posteriors, com el de València o el de Granada, ni pel que fa a la població (oriental vs. occidental), ni pel que fa a la societat (clànica i tributària vs. de famílies conjugals i feudal), ni pel que fa a la llengua (àrab vs. llengües llatines), ni pel que fa a la religió (Islam vs. Cristianisme). En canvi, sí que hi ha una continuïtat essencial entre la nova societat que
va nàixer de la conquesta del territori andalusí en el segle XIII i la societat valenciana contemporània, essencial no en el sentit d'invariable sinó dels trets que fan una cosa ser com és. Val a dir: les actuals fronteres del territori de la Comunitat Autònoma Valenciana responen quasi exactament a les del regne de València format per Jaume I entre 1233 i 1245 (i ampliat al sud posteriorment per Jaume II entre 1296 i 1304); la llengua valenciana prové dels colons que poblaren les nostres terres després de la conquesta cristiana; i la identitat col·lectiva valenciana, la identificació pròpia com a "valencians" dels habitants del nostre territori, és resultat del procés històric que naix de la creació del regne de València, no de cap taifa anterior.

Ens diem, parlem i som valencians del Sénia al Segura com a conseqüència de la creació del regne de València en el segle XIII i per això situem simbòlicament la data de naixement dels valencians el 9 d'octubre de 1238, tot coincidint amb l'ocupació cristiana de València, la capital que donà nom al nostre territori, al nostre gentilici i a la nostra llengua. Anteriorment sobre les mateixes terres que actualment ocupa el País Valencià es desenvoluparen altres societats, però no tenien res a veure amb la societat de tipus occidental que s'hi instal·là en aquell moment. És important conéixer la seua història, dels primers homínids, dels íbers, dels romans o dels musulmans, d'una banda, des d'un punt de vista general, perquè així contribuïm a la construcció i l'enteniment de la història universal, i, d'altra banda, des d'una visió particular, perquè molts dels seus elements conformen part de l'imaginari col·lectiu valencià pel gran lligam d'haver-se produït en les actuals terres valencianes: de les pintures rupestres a la cultura ibèrica (la Dama d'Elx o el Guerrer de Moixent), passant per les colònies romanes (encara devem el nostre nom a la Valentia del segle I aC) o el desenvolupament de la rica i potent societat andalusí.

Si els actuals musulmans valencians representats pel CCIV volen rememorar aquell passat és legítim que ho facen. De fet, alguns dels elements que han caracteritzat la societat o el paisatge valencians provenen de la societat andalusina: l'origen de les grans hortes fluvials, molts noms de poble, moltes paraules valencianes, la ceràmica, l'arròs, els castells, les torres, etc. Tanmateix, és millor que no ho facen de la mà de discursos històrics que tenen intencionalitats ideològiques, d'una banda, perquè, tot i que intenten evitar-ho, estaran posicionant-se políticament i, d'altra banda, perquè la majoria de la societat valenciana ja no podrà continuar considerant el CCIV com una institució seriosa i imparcial, sinó com una associació de fins dubtosos i idees gens clares.

L'any que ve, precisament, és també el quart centenari de l'expulsió dels moriscos en 1609, una efemèride que la Casa Árabe del Ministeri d'Afers Exteriors, així com també diverses Facultats d'Història, commemoraran amb diferents actes i congressos. Segur que el CCIV hi pot col·laborar o fer alguna proposta a la Conselleria de Cultura o la d'Immigració i Ciutadania per tal de recordar el passat musulmà que es va desenvolupar a les nostres terres, amb aquell dramàtic final. Per això li he enviat este mateix escrit a la Junta del CCIV i a la seua presidenta per tal de dir-los que encara estan a temps de retirar-se de l'anomenada Comissió del Mil·lenari del Regne de València i corregir una errada que no saben on els conduirà. Pense que és pel seu bé.

الاندلس جنة الخلد = Alandalús jànnatu _lkhuldi

يــا أهْــلَ أندلــس لله درُكــــم ُ / ماء و ظلٌ و أنهار و أشجارُ
ما جَنة الخُـلد إلا في دِيـاركُـــمُ / ولو تخيرتُ هذا كنتُ أختارُ
لا تحسبوا في غد أن تدخلوا سَقَرا / فليس تُدخلُ بعد الجنةِ النار

الشاعر الاندلسي ابن خفاجة
ALANDALÚS, PARADÍS DE L'ETERNITAT

ya ahla andalusin li-llâhi darrukum /

ma'un wa zillun wa anhâru wa sajâru
mâ jannatu-l-huldi illâ fî diyârikum /
wa hâdihi kuntu law huyyirtu ahtâru /
lâ tuttaqû ba´daha an tadhulû saqaran /
fa-laysa tudhalû ba´ada-l-jannati-n-nâru

Ibn Khafâja (Alzira, 1058-1139)

Andalusins, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
El paradís etern és a ca vostra.
Si em deixaren triar, meu me'l faria.
Viviu-lo! No tingau por de l'infern.
Del paradís al foc, no s'hi va mai.

(Versió de Josep Piera i Josep R. Gregori, 2007)

¡Oh, gente de al-Andalus, qué dichosos sois!
Agua, sombra, ríos y árboles.
El paraíso de la Eternidad
no está más que en vuestra patria.
Si yo escogiera, por éste optaria.
No temáis entrar en el infierno:
no se castiga con la desdicha
a quienes ya viven en el paraíso.

(Versió de Josep Piera i Mahmud Sobh)

Vegeu el poema d'Ibn Hafâja recitat per dos alumnes de l'IES la Serreta de Rubí

Pel respecte a la pluralitat i a la llibertat!

Pel respecte a totes les formes d'Islam!

Per un Islam plural i unit!


"Guarde en el cor l'Andalús més íntim i més bell, com un Tibet personal i profund. I aquest tresor ningú me'l podrà arrabassar."

Salvador Jàfer

عبد السلام جعفر إبن منقذ البلنسي /

بلنسية، شرق الاندلس /

Calendari islàmic i horaris de pregària

Segons l'escola jurídica de què es tracte pot haver-hi una diferència d'un dia ±.

Loading...

Mapa d'Alandalús en el període de màxima expansió

La muralla andalusina de València

La muralla andalusina de València