Els arabismes del català

GEC: arabisme

Mot o gir de la llengua àrab emprat en una altra llengua. Bé que menys nombrosos que en castellà i que en portuguès, els arabismes abunden també en la llengua catalana, on encara mantenen vitalitat més de dos-cents apel·latius d'origen aràbic, havent estat antigament molts més. A diferència del que s'esdevé en aquelles altres llengües, molts dels arabismes catalans no porten aglutinat l'article aràbic al-, com és el cas de carxofa, cotó, garrofa, gatzara, magatzem, midó, quitrà, tramús, i la manca d'aquesta característica n'ha dificultat la identificació. Els arabismes són molt més nombrosos a la Catalunya Nova —conquerida a mitjan s. XII— que no pas a la Catalunya Vella —guanyada als sarraïns al començament del s. IX—, i molt més encara a les Illes i al País Valencià —conquerits a la primera meitat dels XIII—, sobretot en aquest, dellà el riu Xúquer, on romangué molta població rural sarraïna fins al s. XVII. Per això una de les característiques regionals del lèxic valencià és la seva profusió d'arabismes, principalment botànics, i així als mots del català comú 'aglà', 'cogombre', 'figaflor', 'clovella', 'blat de moro', 'escarola', 'pebrina', 'pastanaga', 'llobí', 'garriga', corresponen els arabismes valencians abellota, alficòs, bacora, corfa, dacsa, endívia, nyora, safanòria, tramús, xara. Nogensmenys, d'altres noms de planta del català comú són també d'etimologia aràbiga, com albercoc, albergínia, alfàbrega, arròs, assutzena, atzavara, atzerola, carbassa, carxofa, cascall, cotó, garrofa, llimona, safrà, taronja. Però els arabismes abunden també en molts d'altres aspectes del lèxic català, com els noms de les eines i dels arreus agrícoles, com fes, garbell, tamís, i albarda, assot, eixanguer, mandil, tafarra, xalma; d'obres de canalització i d'arquitectura general, com aljub, assarb, assut, caduf, safareig, sèquia, sínia, i algeps, gassó, jàssena, rajola, tova, i alcavor, alfòndec, almàssera, almodí, alqueria, atzucac, magatzem, rava, sitja, tafona, i albelló, alcova, alfardó, balda, golfa, racó, ràfec, sanefa, teginat; d'atuells domèstics, com aixeta, albúrnia, alcolla, alfàbia, almorratxa, cadaf, catifa, safa, estormia, flassada, gerra, màrfega, matalàs, safata, setrill, sitra, tabac, tassa; de vestits, com gec, gipó, jupa, jupetí, saragüells, i alforja, arracades, gambuix, sarró, senalla, taleca, i fustany, sarja; de menjars, com alfanic, arrop, cuscussó, escabetx, massapà, moixama, xarop; de productes químics, com alcohol, almesc, càmfora, mangra, midó, quitrà, sucre; de mots comercials, com albarà, alfarràs, alforro, almud, cafís, debades, duana, fanecada, gabella, quintar, quirat, rova, tarifa, taülla; de mots militars, com adalil, adarga, alardo, almirall, alferes, almogàver, atzagaia, barbacana, ronda, tabal, talaia, tambor; de mots mariners, com almadrava, drassana, falua, llibant, xabec, xàvega, i garbí, llebeig, xaloc, ratxa; etc. Té particular importància la toponímia d'origen àrab, que s'estén al sud del Penedès, a la Segarra, la Noguera i la Llitera i és especialment abundosa al País Valencià de dellà el Xúquer i a Menorca. Alguns dels topònims són simples apel·latius àrabs, com Albaida 'la blanca', Albal 'el secà', Albalat 'la calçada', Albelda 'el poble', Alboraia 'la torreta', Alborx 'la torre', Alcalà 'el castell', Alcalatén 'els dos castells', Alcàsser 'el palau', Alcoleja 'el castellet', Alcosser 'el petit palau', Alcúdia 'el tossal', Alfafar 'la gerreria', Alfarra 'el barri', Algaida 'el bosc', Alginet 'els horts', Almudaina 'la ciutadella', Alzira 'l'illa', la Jana 'hort', Rafal 'masia', etc. Moltes vegades, però, l'origen dels topònims aràbics és un nom propi de persona, com Bràfim, Calaf, Faió, Faura, Mafumet, Maimó, a vegades precedit de l'element Abu'l 'pare de', com Albocàsser, Albuixec, Bolbait, Bufali, però més sovint de Ben 'fill de' o Beni 'fills de', com Benàmer, Benasau, Benicalap, Benicàssim, Benifaió, Benigànim, Benimàmet, Benimassot, Binifali, Vimbodí, Vinaixa, Vinaròs, etc. També són arabismes alguns cognoms catalans, especialment bastants dels valencians i alguns dels mallorquins; a vegades són simples apel·latius, com Alafara, Albalat, Alcalà, Alcàsser, Belda, Borja, Medina, Mesquita, etc, però sovint són noms propis de persona, adés simples, com Gallifa, Jàfer, Massot, Melis, Omar, Nàger, Rufat, etc, adés composts, com Albuixec, Baidal, Bennàsser, Binimelis, Boluda, Bolufer, Vinaixa, Vinatea, o Matalí, Mataix, etc.

• Google: arabismes del català
• http://ca.wikipedia.org/wiki/Arabisme
• http://www.ventdcabylia.com/search/label/Arabismes
• F. Corriente: "Arabismos del catalán y otras voces de origen semítico o medio-oriental"
  

---