La literatura andalusina

GEC: literatura andalusina

Literatura àrab d'Al-Andalús. Derivada de l'oriental, en fou un transsumpte fins al s XI. Després conjugà amb aquestes aportacions foranes trets personals que, tot i perdurar la influència oriental, li donaren fisonomia pròpia en el marc de la literatura àrab. En la poesia hi hagué dues tendències, moltes vegades cultivades per un mateix autor: la clàssica i la popular. La poesia clàssica, que seguí els motlles de la poesia clàssica àrab d'Orient, tingué una sola forma estròfica, la cassida. Mal coneguts els dos segles inicials de formació, apareix ja perfecta al s X, en què visqué Ibn Darrāj al-Qastallī (1030), panegirista d'Almansor i un dels millor poetes andalusins. El moment del màxim apogeu és situat al s XI, a les corts dels reis de taifes dels quals és tot un símbol l'acadèmia literària de Sevilla, encapçalada pel rei-poeta Mu'tamid ibn 'Abbād (mort el 1095), on es congregaren nombrosos poetes d'arreu d'Al-Andalús, entre ells Ibn 'Ammār de Silves (mort el 1086) i Ibn al-Labbāna de Dénia (mort el 1113). A Còrdova sobresortí Ibn Zaydūn (mort el 1070), que plany la ciutat assetjada pel Cid. Malgrat que l'adveniment dels almoràvits assenyalà el declivi de la poesia clàssica, fou en aquest moment que l'escola llevantina assolí un esclat extraordinari amb els paisatgistes Ibn Hafāja d'Alzira (1058-1138), anomenat "el jardiner" (al-jannān), i el seu nebot Ibn al-Zaqqāq (mort el 1134), que portaren el gènere floral (nawriyya) i la tècnica lírica a una perfecció insuperable. La influència de l'estil hafāji es perllongà fins a les acaballes de l'islam andalús (per exemple, Ibn Zamrak). Continuà l'escola el valencià al-Rusāfī (mort el 1177). Al s XIII, la decadència de la poesia fou gairebé total, llevat de casos aïllats: Ibrāhīm Ibn Sahl (mort el 1260) i Ibn Marj al-Kuhl d'Alzira (mort el 1236). El llarg període granadí té figures com Ibn Hātimā (mort el 1369), Ibn al-Hatīb (mort el 1374) i Ibn Zamrak (mort el 1394), que recullen la tradició poètica anterior sense afegir-hi res de nou. L'últim gran poeta fou al-Qaysī (mort el 1460), presoner dels Reis Catòlics. La poesia popular, típica de la lírica andalusina, tingué dues formes estròfiques, la moaixakha i el zajal, de mètrica sil·làbica, que inclouen una tornada (kharja) en llengua romanç i admeten diverses combinacions. La moaixakha, escrita en àrab clàssic, és coneguda almenys des del s IX. El zajal, posterior, en àrab dialectal, és una composició per a cantar, i es divulgà internacionalment gràcies, sobretot, al cordovès Ibn Quzmān (mort el 1160). En general, la poesia popular prosperà aprofitant la davallada de l'anomenada clàssica. Cultivadors d'aquests gèneres foren l'esmentat Ibn al-Labbāna, Ibn Labbūn de Sagunt (s XI), 'Ubāda Ibn Mā al-Samā', que visqué a València al s XI, el valencià Ibn Harīq (mort el 1125) i l'imprecís Ibn Hārūn al-Ạbāhī de Lleida. La prosa d'Al-Andalus, reflex tardívol dels models orientals, té, en conjunt, menys interès que la poesia. En la prosa literària, Ibn 'Abd Rabbihi (mort el 940) fou el més antic representant del gènere adab. Un dels millors prosistes fou el cordovès Abū 'Āmir ibn Šuhayd, crític literari, amic del polígraf Ibn Hazm (mort el 1063), la figura més original de la cultura andalusina. Potser l'obra mestra d'Ibn Hazm és el Tawq al-hamāma, delicat llibre sobre l'amor, escrit a Xàtiva l'any 1023 i avui traduït a totes les llengües. La prosa rimada fou cultivada pel basc Ibn Garcia (s XI), teòric del moviment šu 'ūbī (nacionalista) d'Al-Andalús. Ibn al-Hatīb, d'estil feixuc i difícil, fou el darrer prosista literari de vàlua. Prosa de tipus didàctic, es troba en Sirāj al-Mulūk, manual de filosofia política per a la formació de prínceps, d'Abū Bakr de Tortosa (1059-1130). El camp de la prosa no estrictament literària és molt extens i n'ocupa una gran part la història en qualsevol aspecte. Cal esmentar els antòlegs Ibn Bassam (mort el 1147), Ibn Hāqān (mort el 1134), Ibn Sa'īd al-Magribī (mort el 1284); els biògrafs Ibn Baškuwāl (mort el 1183), al-Dabbī (mort el 1202), el valencià Ibn al-Abbār (mort el 1238), al-Humayddī de Mallorca, deixeble d'Ibn Hazm, el tradicionalista cadi de Dénia Ibn Dihya (mort el 1235). En narracions geogràfiques, els valencians Ibn Jubayr (mort el 1217), que descriví en una Rihla el seu viatge de peregrinació a la Meca, i al-'Abdarī. Dins aquesta prosa utilitària, el filòleg Ibn Sīda de Múrcia (mort el 1066) fou el primer autor andalusí d'un diccionari ideològic de la llengua àrab: al-Muhassas. En crítica textual alcorànica, el Taysīr d'Abū 'Amr 'Utmān al-Danī (mort el 1053), posat en vers per Ibn Ferro de Xàtiva (mort el 1194). Ibn Bājja (Avempace) de Saragossa introduí la filosofia peripatètica. Abū Salt Umayya de Dénia (mort el 1134) resumí el pensament aristotèlic en Taqwīm al-dihn. Ibn Tufayl (mort el 1186) seguí Avempace, i la seva novel·la Hayy ibn Yaqzān ha influït en autors occidentals (Gracián, De Foe). El màxim comentarista d'Aristòtil fou Ibn Rušd (Averroes, mort el 1198), refutat pel frare català Ramon Martí. Ibn Tumlūs d'Alzira (mort el 1223) fou el principal deixeble d'Averroes. La prosa dels místics assolí una altíssima qualitat: és el cas d'Ibn 'Arabī de Múrcia (mort el 1240), un dels més grans de l'islam, amb qui es relaciona íntimament l'obra de Ramon Llull. Una especial manifestació de la literatura dels musulmans andalusins és l'aljamiada, en caràcters àrabs però en llengua romanç, utilitzada pels moriscs i que, arrencant dels segles finals de l'edat mitjana, es perllongà fins al s XVII i es continuà entre els moriscs establerts al nord d'Àfrica.