dimarts, 2 de desembre de 2008

El destí dels vençuts

Repercussions de les conquestes de Jaume I sobre la població dominada

Josep Torró, Universitat de València

Saó, núm. 332 (octubre de 2008), pàgs. 18-19.

L'expansió territorial catalanoaragonesa en temps de Jaume I no fou un simple procés de conquestes "polítiques", limitades a un canvi de les estructures administratives i tributàries. Tingueren, per contra, un fort impacte sobre la societat indígena que vivia als territoris ocupats. Certament, les conquestes del rei Jaume no foren les primeres en produir la captura de grans bosses de població andalusina als territoris de la Corona. Una part ja va romandre en proporcions significatives al llarg del curs de l'Ebre, així com a les valls del Jalón, el Jiloca, el Huerva i, en menor mesura, del Segre. Hi havia, doncs, una experiència acumulada de submissió i manteniment de grups i comunitats musulmanes. La dominació que s'exercia sobre aquestes poblacions tenia uns trets específics que la distingien de la relació que pogueren tenir els pagesos cristians amb els seus senyors, i que, en darrera instància, es fonamentava en una possibilitat amenaçant i ben reconeguda, com ho era la de ser deportades o selectivament esclavitzades d'acord amb criteris arbitraris, justificats per la condició d'infidels.

La conquesta de Mallorca no va tenir entre les seves conseqüències una permanència d'indígenes a llarg termini. I és que, malgrat l'opinió de certa historiografia tradicional, els andalusins --musulmans i batejats-- esdevingueren menys d'un 10% de la població de l'illa abans de la mort de Jaume I. A diferència del que passaria a València, no hi hagué pactes entre els conqueridors i els natius que permetessin la constitució d'aljames (comunitats organitzades) amb terres pròpies. Ricard Soto ha descrit la destrucció absoluta de la societat andalusina insular: la pràctica totalitat va ser esclavitzada i venuda, majoritàriament fora de l'illa. Aquest comerç humà, a banda de desplaçar la gent, fragmentava les famílies, ja que els individus es venien per separat. Una part dels que restaren es va batejar amb l'esperança d'aconseguir l'alliberament --que al capdavall era una decisió de l'amo-- o millorar la seva condició. La manera més habitual de servir-se dels esclaus era a través dels contractes de talla o alforria: l'indígena adquiria una condició de "semillibertat" que no es convertia en total fins que aconseguís pagar la quantitat fixada com a preu del seu alliberament. A les zones rurals, els andalusins subjectes a un contracte d'aquestes característiques solien rebre terres en arrendament que havien de retornar quan pagaren la seva llibertat amb els ingressos reunits; a la ciutat solien treballar en oficis. Una vegada redimits podien romandre aïllats socialment i sotmesos a un tribut certament onerós, o bé emigrar, cosa que finalment feien molts. La petita minoria de conversos lliures s'esvaeix abans de 1300 sense deixar cap rastre. Llavors ja pot parlar-se d'una completa extinció social dels andalusins de Mallorca.

A les terres valencianes, la capacitat de resistència de les aljames va constituir un factor determinant de la seva continuïtat. També ho seria, ben aviat, el valor de les rendes que fornien als seus senyors. L'ordre d'expulsió general de 1248, tot i no executar-se de manera estricta, va permetre fer fora desenes de milers d'indígenes, a banda dels que esdevingueren captius durant la fase de guerra subsegüent. De tota manera, l'esclavització no va tenir les dimensions assolides a Mallorca i, per això, el fenomen dels batejats va ser, també, més limitat en el cas de València: la immensa majoria dels andalusins continuaren sent musulmans. Una bona part de la població nativa formava part de comunitats que posseïen les terres i certa autonomia en la gestió dels seus assumptes, a canvi, però, de pagar càrregues elevades (cap a 1270, una família musulmana satisfeia en rendes diverses, si més no, el doble que una cristiana) i prestar serveis de caràcter servil que anirien agreujant-se amb el temps. Aquestes aljames es localitzaven, normalment, a les zones muntanyenques no colonitzades pels vencedors. Altres andalusins, però, habitaven vora les viles cristianes, on treballaven les terres de cavallers i prohoms en condicions precàries. Molts pobladors cristians consideraven els musulmans com un suport dels terratinents, els ocupants d'unes terres a què no tenien dret. Així, els avalots de 1275 comportaren el saqueig de diverses moreries. Davant aquesta onada de violència, que s'unia a una pressió territorial i senyorial creixent, els andalusins de les terres valencianes, esperonats per l'arribada d'una tropa muntada d'origen magribí o granadí, s'alçaren en aremes durant la primavera de 1276.

Jaume I no aconseguiria sotmetre la rebel·lió. Moriria a València el 27 de juliol mentre tractava d'organitzar la resposta militar, no sense abans fer prometre al seu successor que expulsaria els musulmans de tot el regne. L'infant Pere, ja rei, va acabar amb la revolta, però no va acomplir la promesa. Hi havia massa rendes en joc. Al capdavall, aquesta decisió resultaria determinant per a la permanència al regne, fins al 1609, d'un cos social estrany que equivaldria llavors a la meitat de la població, i encara es mantindria, a partir del segle XIV, al voltant del terç (que podia representar quasi la meitat del camperolat). Vet ací la principal herència de la conquesta, la que atorgà una singularitat colonial molt específica al cas valencià, no sols dins la Corona d'Aragó o la Península Ibèrica, sinó també en el context més ampli de la cristiandat llatina.

الاندلس جنة الخلد = Alandalús jànnatu _lkhuldi

يــا أهْــلَ أندلــس لله درُكــــم ُ / ماء و ظلٌ و أنهار و أشجارُ
ما جَنة الخُـلد إلا في دِيـاركُـــمُ / ولو تخيرتُ هذا كنتُ أختارُ
لا تحسبوا في غد أن تدخلوا سَقَرا / فليس تُدخلُ بعد الجنةِ النار

الشاعر الاندلسي ابن خفاجة
ALANDALÚS, PARADÍS DE L'ETERNITAT

ya ahla andalusin li-llâhi darrukum /

ma'un wa zillun wa anhâru wa sajâru
mâ jannatu-l-huldi illâ fî diyârikum /
wa hâdihi kuntu law huyyirtu ahtâru /
lâ tuttaqû ba´daha an tadhulû saqaran /
fa-laysa tudhalû ba´ada-l-jannati-n-nâru

Ibn Khafâja (Alzira, 1058-1139)

Andalusins, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
El paradís etern és a ca vostra.
Si em deixaren triar, meu me'l faria.
Viviu-lo! No tingau por de l'infern.
Del paradís al foc, no s'hi va mai.

(Versió de Josep Piera i Josep R. Gregori, 2007)

¡Oh, gente de al-Andalus, qué dichosos sois!
Agua, sombra, ríos y árboles.
El paraíso de la Eternidad
no está más que en vuestra patria.
Si yo escogiera, por éste optaria.
No temáis entrar en el infierno:
no se castiga con la desdicha
a quienes ya viven en el paraíso.

(Versió de Josep Piera i Mahmud Sobh)

Vegeu el poema d'Ibn Hafâja recitat per dos alumnes de l'IES la Serreta de Rubí

Pel respecte a la pluralitat i a la llibertat!

Pel respecte a totes les formes d'Islam!

Per un Islam plural i unit!


"Guarde en el cor l'Andalús més íntim i més bell, com un Tibet personal i profund. I aquest tresor ningú me'l podrà arrabassar."

Salvador Jàfer

عبد السلام جعفر إبن منقذ البلنسي /

بلنسية، شرق الاندلس /

Calendari islàmic i horaris de pregària

Segons l'escola jurídica de què es tracte pot haver-hi una diferència d'un dia ±.

Loading...

Mapa d'Alandalús en el període de màxima expansió

La muralla andalusina de València

La muralla andalusina de València