Article: La cullera morisca

La cullera morisca

Salvador Jàfer Sanxis

A principi dels 60, quan vam fer obres a la caseta del carrer de la Gerreria, on encara vivim, entre les pedres d’una de les parets mitgeres, aparegué en un forat, sàviament protegida pel pas dels segles, una cullera de fusta molt especial. La seua forma, el seu tornejat, manifestaven que era obra d’algun artesà de factura refinada. De seguida vam pensar: “Una cullera del temps dels moros”. Abans, tot el que semblava antic o tenia una forma inusual era del temps dels moros. I de segur que, en aquest cas, no anàvem del tot desencaminats. Encara avui pense que aquesta cullera de fusta tornejada, on es poden veure les marques de les dents dels seu usuaris o del seu usuari, tenia una significació especial, i amb aquesta percepció l’hem conservada fins ara com un petit tresor. Siga o no dels moros o dels moriscos, aquesta cullera ens duu al record altres temps en què el Ràfol estava habitat per musulmans andalusins valencians, anomenats a partir del segle XVI, moriscos. Eren gent de fe musulmana que van ser obligats a convertir-se al cristianisme per la força, però que, d’amagat, en l’àmbit familiar, conservaven les seues creences i pràctiques com un secret molt valuós.

Foto: Gemma Calabuig

Moltes vegades he pensat en l’amo o en l’ama de la cullera. Qui devia ser? Com li devien dir? Quan va amagar la cullera entre les pedres de la paret, quina intenció tenia? Li va caure per un casual, o la va deixar caure amb la idea de poder recuperar-la algun dia? Va ser un dels moriscos que va abandonar el Ràfol aquell any tràgic de 1609, ara fa 400 anys? Era una persona amb més poder adquisitiu que els altres veïns per a poder tenir una cullera així? O eren així les culleres que es gastaven en aquella època? El cas és que, siga com siga, va deixar testimoni de la seua presència, de manera conscient o insconcient, però de manera efectiva, al capdavall. Per això nosaltres podem sentir-nos des del moment present lligats a la seua persona, a la seua família, a les seues necessitats, a les seues penes i alegries. Això és el que resulta de veres emocionant d’aquestes troballes fortuïtes.

Aquests musulmans andalusins rafolins van habitar durant segles les cases on ara habitem nosaltres i van conrear els camps que nosaltres ara conreem. Un destí dissortat els va fer abandonar la seua terra, el seu poble, les seues hortetes, els seus camps de blat i d’oliveres, per obra d’un maleït decret de les autoritats governants l’any 1609, l’any de l’expulsió dels moriscos. Molts pobles valencians i de la Vall d’Albaida, especialment els de la serra del Benicadell, se’n van veure afectats. I això comportà la despoblació de gran part dels nostres termes, alguns dels quals no van tornar a ser habitats fins uns quants anys més tard, o altres, com el cas de l’Alcúdia, van quedar muts i solitaris per sempre més. Són fets ben coneguts i que ja hem tractat en altres moments.

Com a dada curiosa, ja fa anys, vaig sentir contar a mon pare, quan li preguntava sobre els orígens del Ràfol, una llegenda que deia que, abans, l’Alcúdia era un lloc habitat i, per causa d’una inundació, la gent que hi vivia es va traslladar a viure al Ràfol. Estranya explicació llegendària d’una expulsió i una tragèdia humana. Estranya perquè ¿com es pot inundar un poble situat dalt d’un tossal, que això és el que significa en àrab el nom de l’Alcúdia? Després de l’expulsió dels moriscos, sembla que algú es va ocupar a difondre llegendes fabricades i poc creïbles per tal de tapar la immensa calamitat que havia sofert una part molt important de la nostra gent. I aquesta desgràcia no té avui dia explicació racional possible, ni per motius econòmics ni socials ni de cap mena. Només l’execució d’una fatídica raó d’Estat, de caràcter unitarista i totalitzador, va fer que es consideraren aquells musulmans com un perill per a l’exercici del poder. Es deia que si s’havien convertit falsament al cristianisme, que eren una gent bruta i poc de fiar, que posaven en perill la integritat de la fe catòlica, que si eren aliats dels turcs, que si exercien el contraban i la pirateria, que eren mentiders i males persones... Tots els tòpics degradants possibles se’ls aplicaven per tal que els altres, els bons ciutadans, en tingueren una visió altament negativa i acabaren convertint-los en els seus enemics, en els qui no són com Déu mana.

Els moriscos, però, entre moltes altres coses, ens van deixar, com a herència, una certa manera de conrear la terra, el traçat dels carrers més vells del poble, les almàsseres, la indústria de les gerreries, les canalitzacions de les séquies que duien l’aigua a les hortes, i el nom del Ràfol. Fa anys, en un viatge de vacances que vaig fer un agost de principis del noranta, gràcies a un joveníssim guia que ens duia per les muntanyes del Iemen, vaig descobrir la paraula àrab que és l’origen del nom del Ràfol. En veure un menut edifici a la vora d’un camí de muntanya, li vaig preguntar: —Mā haḏā? —Haḏā raḥl, em va contestar [= —Què és això? —És un refugi, és un raḥl] [.ما هذا؟ هذا رحل]. És a dir que aquella caseta de muntanya era un ràfol, un recer, una posada per als viatgers, com els que trafegaven en temps antics per les nostres muntanyes, quan no hi havia altres carreteres que els camins, les sendes i sendetes, fent via cap a les alqueries del castell de Carbonera o cap a les fortificacions de la serra del Benicadell. Més avant, amb el creixement d’aquest recer primitiu, aquest ràfol esdevingué un ràfec, un cobert, o una sèrie de coberts amb les seues cases habitades corresponents, que acolliren la indústria artesanal de terrissa, gerres i teules (els famosos teulars i gerreries del Ràfol, ben coneguts ja en l’època morisca) i que van donar lloc a la població que coneixem avui dia.

Vivim temps de recuperació de la memòria històrica, no sempre ben vista per alguns, però necessària i sanejadora. Se sent parlar sovint, en alguns mitjans, de tolerància i de respecte per la diversitat, cosa que tampoc no se sol entendre del tot ni aplicar com caldria. Amb aquest sentiment de respecte i amb aquesta intenció d’homenatge, hem rememorat, gràcies a la cullera morisca, uns valencians rafolins que es van veure obligats a exiliar-se, en contra de la seua voluntat, ara fa 4 segles. Confiem que el seu record ens farà valorar tot el que ara tenim i compartir-ho amb els qui ens acompanyen o ens visiten, siguen com siguen i vinguen d’on vinguen.

Wassalām! [!والسلام]= i la pau!

València, 6-8 de juliol de 2009

Per al Llibret de Festes del Ràfol de Salem (agost de 2009)