divendres, 4 de setembre de 2009

L'últim muetzí

divendres, 14 / agost / 2009

L’últim muetzí

Ximo Urenya
El muetzí és l’encarregat en el món musulmà de fer la crida a l'oració col·lectiva dels fidels des del minaret a les hores assenyalades. Fa uns anys vaig tenir ocasió d’escoltar a Cocentaina la crida d’un muetzí des d’un minaret habilitat especialment en ocasió de la Fira Medieval que ja fa temps que fan coincidir els socarrats amb la fira anual de Tots Sants. Algú dels acompanyants d’aquell matí fresquet visitant la fira del poble on vaig nàixer va fer broma dient que encara quedaven “moriscs en actiu a Cocentaina”. A la fira no es pot anar sense diners com tot el món sap, però a la de Cocentaina ja fa anys que tampoc es pot anar si un no és matiner de mena, perquè els carrers estrets de la capital del Comtat no donen cabuda a la tremenda gentada que s’hi ajunta a partir de mig dia. Per això vam poder escoltar aquell recitat de l’Alcorà amb tanta claretat, perquè era matinet encara i els carrers, acabats de posar, contenien pocs visitants amb ganes de comprar i vendre.

Molts altres muetzins havien cridat els seus fidels als nostres pobles abans del fatídic 1609 quan la monarquia va ordenar la seua expulsió. Hem pogut llegir articles, llibres, escoltat i vist programes especials editats per algunes ràdios i televisions, poques, i assistit a alguna de les exposicions que amb motiu del 400 aniversari de l’expulsió amb ànim genocida concebut per la monarquia hispànica a requeriments de l’església d’aleshores principalment.

L’últim muetzí és el títol d’una novel·la històrica ben interessant de Rafael Escobar (Burjassot, 1942), amb la que l'any 1993 rep el premi Octubre, l’Andròmina de narrativa, on narra la persecució i expulsió dels moriscs de la població morisca a València. L’autor, que torna a tractar el tema dels moriscs en la novel·la, Les veus de la vall (2000), analitza en L’últim muetzí d’una manera molt realista la mort d’Ahmed Xubudi, el que va ser últim muetzí de Manzal, una vila inventada de la comarca de l’Horta.
En assabentar-se Ahmed de les conseqüències que li podrien esdevenir a causa del decret reial d’aquell 1609 s’amaga en una cova del llit del Túria. Allà passa cinc anys amagat recordant la història del seu poble musulmà des que van començar els cristians a envair les terres conreades per ells, de les que són apartats en pocs anys. Els conquistadors vinguts del nord els obliguen a servir els nous senyors, a viure als ravals dels pobles, a practicar la seua religió d’amagat, i, amb el temps, a parlar la seua llengua, l’algaravia, només en la intimitat familiar. Tot això, clar, segons els casos i els llocs, depenent de la tolerància o intolerància dels administradors de la justícia, els senyors de cada assentament o l’eclesiàstic de cada parròquia.


En la segona part del llibre, Escobar narra els fets ocorreguts l’últim dia de la vida de Ahmed, quan abandona el seu amagatall i, embogit per les circumstàncies, es tanca a l’interior de l’església cristiana, i fent ús del campanar d’aquell temple fa una crida als seus fidels musulmans. Un sermó en el desert, perquè de musulmans ja no en queda cap perquè han estat expulsats. Això sí, els cristians s’han presentat en sentir els crits d’aquell boig que ha confós el seu campanar amb l’antic minaret que va estar oportunament destruït. Aleshores Escobar posa en boca d’Ahmed una terrible profecia sobre el futur dels cristians valencians, l’efectivitat emocional de la qual per als incauts lectors és tremenda perquè aquella profecia s’ha complit, o s’està complint. No diré quins són els detalls d’aquella esfereïdora profecia per no trencar-li al posible lector la màgia de descobrir-los per ell mateix. Les paraules d’Ahmed són interrompudes quan un espontani servidor del poder les talla de sobte amb una certera fletxa, i el seu cos és penjat d’una forca al lloc on era el cementeri morisc de Manzal.



La passió i mort d’Ahmed Xubudi són una clara metàfora de la passió i la mort de tot el poble morisc, víctima propiciatòria de les pors d’un poder polític, el de la monarquia hispànica, que es veia pressionada pel nord a causa del calvinisme emergent i pel sud per les incursions islàmiques contínues que els feien pensar en una massiva invasió del soldà del nord africà. Un retorn armat de l’islam que seria afavorit, n’estaven segurs, per una població morisca quintacolumnista descontenta pel maltractament cristià en augment. Però és també la novel·la una passió i mort del poble morisc víctima propiciatòria de les pors de les autoritats eclesiàstiques temeroses d’una població morisca que malgrat haver estat batejada no havia respost cristianament com esperaven que haguera respost miraculosament per efecte de l’aigua beneïda del sagrament del baptisme. I aquell no era l’únic malson de l’església i de la inquisició d’aquells moments, perquè un altre problema, el derivat del debat religiós entre el modernitzador protestantisme/calvinisme i el tridentisme involucionista del catolicisme, no sabien frenar-lo d’una altra manera que amb la raó de les armes.


Massa fronts oberts per a una monarquia i una autoritat eclesiàstica debilitada per les circumstàncies que opten per tancar les portes a la modernitat erasmista que mobilitzava Europa i enviar tot un poble a l’exili nordafricà.

Una altra manera d’assabentar-se d’allò que va passar ara fa 400 anys al nostre país és llegint literatura basada en la història dels fets, i per això la meua suggerència de proposta lectora. Com a mínim, llegint L’últim muetzí de Rafael Escobar es pot tenir una idea aproximada del que va suposar per a una nació, la morisca, veure com era atacada impunement la seua llengua, cultura, religió i propietat de les terres. No és massa àmplia la literatura de ficció que tracte un dels passatges més trascendentals de la nostra història, per la injustícia que es va cometre amb el genocidi d’aquell poble morisc.

الاندلس جنة الخلد = Alandalús jànnatu _lkhuldi

يــا أهْــلَ أندلــس لله درُكــــم ُ / ماء و ظلٌ و أنهار و أشجارُ
ما جَنة الخُـلد إلا في دِيـاركُـــمُ / ولو تخيرتُ هذا كنتُ أختارُ
لا تحسبوا في غد أن تدخلوا سَقَرا / فليس تُدخلُ بعد الجنةِ النار

الشاعر الاندلسي ابن خفاجة
ALANDALÚS, PARADÍS DE L'ETERNITAT

ya ahla andalusin li-llâhi darrukum /

ma'un wa zillun wa anhâru wa sajâru
mâ jannatu-l-huldi illâ fî diyârikum /
wa hâdihi kuntu law huyyirtu ahtâru /
lâ tuttaqû ba´daha an tadhulû saqaran /
fa-laysa tudhalû ba´ada-l-jannati-n-nâru

Ibn Khafâja (Alzira, 1058-1139)

Andalusins, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
El paradís etern és a ca vostra.
Si em deixaren triar, meu me'l faria.
Viviu-lo! No tingau por de l'infern.
Del paradís al foc, no s'hi va mai.

(Versió de Josep Piera i Josep R. Gregori, 2007)

¡Oh, gente de al-Andalus, qué dichosos sois!
Agua, sombra, ríos y árboles.
El paraíso de la Eternidad
no está más que en vuestra patria.
Si yo escogiera, por éste optaria.
No temáis entrar en el infierno:
no se castiga con la desdicha
a quienes ya viven en el paraíso.

(Versió de Josep Piera i Mahmud Sobh)

Vegeu el poema d'Ibn Hafâja recitat per dos alumnes de l'IES la Serreta de Rubí

Pel respecte a la pluralitat i a la llibertat!

Pel respecte a totes les formes d'Islam!

Per un Islam plural i unit!


"Guarde en el cor l'Andalús més íntim i més bell, com un Tibet personal i profund. I aquest tresor ningú me'l podrà arrabassar."

Salvador Jàfer

عبد السلام جعفر إبن منقذ البلنسي /

بلنسية، شرق الاندلس /

Calendari islàmic i horaris de pregària

Segons l'escola jurídica de què es tracte pot haver-hi una diferència d'un dia ±.

Loading...

Mapa d'Alandalús en el període de màxima expansió

La muralla andalusina de València

La muralla andalusina de València