Exposició - Els musulmans al Regne cristià de València (1238-1609)

www.hoyesarte.com

Enzo Agrigento

Amb motiu del IV Centenari de l'Expulsió dels Moriscos del Regne de València (1609), preludi de la seva expulsió general d'Espanya, la Fundació General de la Universitat de València i la Societat Estatal de Commemoracions Culturals han organitzat l'exposició Entre terra i fe . Els musulmans al Regne cristià de València (1238-1609), que dóna a conèixer la vida dels valencians musulmans sota el regne cristià fundat per Jaume I. La mostra, que obrirà les seves portes aquest dijous, dia 26 de febrer, posa de relleu la lluita interior que van sostenir els moriscos entre l'afecció a la seva terra i el sentiment religiós cap a la seva fe a finals de l'Edat Mitjana i començaments de la Moderna, en el si d'una societat creixent, intolerant i conflictiva.

L'exposició, patrocinada per Bancaixa, amb la col laboració de l'Ajuntament de València, l'Institut Valencià de Conservació i Restauració (IVACOR) i TVE, aborda dues línies temàtiques. La primera es centra en l'evolució històrica de la situació dels musulmans valencians sota domini cristià, des de la conquesta cristiana en la primera meitat del segle XIII fins a l'expulsió de començaments del segle XVII. Aquesta última articulada, al seu torn, en dos grans períodes: el mudèjar i el morisc. La segona línia expositiva mostra l'herència islàmica i ofereix diversos aspectes de la cultura material i la vida quotidiana dels musulmans valencians.

Es pretén, en definitiva, reflexionar sobre aquella població de religió islàmica que, després de segles d'arrelament en aquesta part de la Península ibèrica, a la que ells anomenaven el Xarq al-Andalús, va pactar la seva permanència amb els nous dominadors feudals i es va inserir en els engranatges del regne cristià, intentant preservar al mateix temps la seva identitat en un entorn cada vegada més hostil. Durant gairebé quatre segles aquells musulmans, de ple dret al principi, de cor més tard, van formar part de la història valenciana, i encara després la seva empremta va quedar ben marcada en els trets del país que van haver d'abandonar.

Més d'un centenar de peces

Els comissaris de la mostra són Rafael Benítez, catedràtic d'Història Moderna de la Universitat de València, i Juan Vicente García Marsilla, professor titular d'Història de l'Art de la Universitat de València. A més hi col·laboren, a través de diferents estudis i aportacions especialitzades, diversos professors pertanyents a diversos departaments de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València.

L'exposició compta amb un més d'un centenar de peces cedides per a l'ocasió per diferents institucions públiques i privades com Arxiu del Regne de València, Arxiu Històric Nacional (Madrid), Arxiu de la Catedral de València, Arxiu de la Corona d'Aragó, Arxiu General de Simancas, Arxiu Municipal de València, Arxiu Històric de la Universitat de València, Biblioteca Nacional, Biblioteca Històrica de la Universitat de València, Catedral de València, Fundació Bancaixa, Museu Nacional de Ceràmica González Martí, Museu Nacional del Prado, Museu d'Història de València, Museu Municipal de Ceràmica. Ajuntament de Paterna, Museu del Castell. Ajuntament d'Onda, Museu Municipal. Ajuntament de Sogorb, Museu Arqueològic de Borriana, Museu Arqueològic Municipal Camil Visedo Moltó d'Alcoi, Museu de Belles Arts de València, Museu de l'Almodí de Xàtiva, Patrimoni Nacional, o el Reial Col·legi del Corpus Christi de València.

València. Entre terra i fe. Els musulmans al Regne cristià de València (1238-1609). La Nau. Universitat de València. Estudi General i Sala Oberta.

Del 26 de febrer al 28 de juny.

Comissaris: Rafael Benítez i Juan Vicente García Marsilla.

Un gran concert commemora a Llíria l'expulsió dels moriscos

Vilaweb

Miquel Gil, Botifarra, l'Orquestra Àrab de Barcelona i la secció de vent de la Unió Musical col·laboren en un espectacle únic

Amb el teatre de la Unió Musical de Llíria ple de gom a gom un gran concert va servir anit per a commemorar els quatre-cents anys de l'expulsió dels moriscos. Miquel Gil i l'Orquestra Àrab de Barcelona van fer de conductors d'un espectacle en el qual van participar també Pep Gimeno 'Botifarra' i la secció de vent de la Unió. La barreja dels cants valencians i la música andalusí va convertir l'espectacle en una festa, amb el teatre ballant dempeus.

L'acte era organitzat per l'Institut d'Estudis Comarcals del Camp de Túria que està dedicant bona part de la seva programació d'enguany a commemorar els 400 'anys d'absència' de la cultura dels àrabs valencians.

Pretenen provar que els àrabs van fundar el Regne de València abans que Jaume I

Arqueologia Medieval

Publicat el 16.02.2009

La Comissió del Mil·lenari del Regne de València, integrada per diverses entitats, entre elles el Centre Cultural Islàmic de València, promourà durant aquest any la recopilació d'estudis que demostrin que reis àrabs van fundar el Regne de València abans que Jaume I. Aquesta iniciativa és una de les accions programades per commemorar el mil·lenari. L'entitat sosté que el Regne de València es va fundar el 1009, més de 200 anys abans de l'arribada de Jaume I, el qual van definir com "el George Bush del segle XIII".

El Centre Cultural Islàmic de València (CCIV) va lamentar "l'oblit general" de l'època musulmana i va reclamar a les administracions que "s'involucrin més" per a "recuperar la memòria històrica" de l'època musulmana del Regne de València abans de la reconquesta de Jaume I -entre 1009 i 1238. Amb aquest objectiu, l'entitat ha programat per al 2009 una sèrie d'actes, conferències, així com l'edició d'alguns textos, amb motiu de la celebració del mil·lenari de l'aparició d'aquest regne -el 10 de febrer de l'any 1009- "com un estat independent de fet dins el conjunt cultural islàmic ".

Així ho va indicar la presidenta del CCIV, Amparo Sánchez, en una roda de premsa oferta per presentar alguns dels actes de l'any, així com la conferència que se celebrarà demà a la seu d'aquesta organització per part de l'escriptor i doctor en Dret Constitucional Carles Recio.

Un grup de set associacions -el CCIV i altres sis entitats valencianes- van fer públic un manifest el passat octubre on defensen que el Regne de València "va néixer com un Estat islàmic el 10 de febrer de l'any 1009, en declarar el rei Mubàrak la independència respecte al Califat de Còrdova "i no en 1238, any de la reconquesta per part del rei Jaume I.

Aquests col·lectius han constituït una Comissió del Mil·lenari del Regne de València destinada a celebrar el 2009 l'efemèride, a més de preparar una sèrie d'actes culturals per a la seva commemoració, que té com a objectiu valorar "la importància que té recuperar la memòria històrica per saber qui som ", va explicar Sánchez, qui va reivindicar que els valencians "hem de sentir-nos orgullosos del nostre passat musulmà".

Carles Recio, també present en la roda de premsa, va assenyalar que una de les raons d'aquest "oblit" és que la bibliografia de l'època que es van emportar els musulmans quan van ser expulsats està escrita en àrab i molts d'aquests documents són o al Escorial o fora d'Espanya. Un altre dels fets que va provocar aquesta "omissió històrica" és "l'ideal patriòtic del segle XIX estretament connectat amb el catòlic", on els musulmans, va afegir, estaven fora de la societat espanyola del segle XIX. L'expert va indicar que totes les aportacions recollides al llarg de 2009 s'aglutinaran en un llibre.

Avenços científics

Al segle XXI "cal revisar" l'etapa musulmana de València, va subratllar Amparo Sánchez, qui va assegurar que els llibres d'història només fan referència a la part bèl·lica, a allò relacionat amb la reconquesta, "i s'ometen els grans avenços tècnics i científics "que van arribar a través del món àrab.

En aquest sentit, va afegir que en altres autonomies com Andalusia aquesta "recuperació històrica es va produir abans" perquè "sent aquesta identificació amb el nom (Al-Andalús) i té un llegat més tangible, que els fa més conscients". A València, va prosseguir, el llegat és "intangible", però, Sánchez va recomanar "no oblidar" que "tenim l'arròs i els cítrics gràcies als àrabs, bases essencials de la indústria valenciana", així com els bunyols o tots els topònims de pobles valencians.

El document que es va fer públic l'octubre passat sosté que "València no va néixer el 1238", ja que el "Poble Valencià té uns orígens molt més remots i en la formació de la seva personalitat ha rebut l'aportació de diferents cultures, entre les quals destaca de manera especial la islàmica, la presència de la qual va ser efectiva des de 711 fins a 1609 ".

Precisament, assenyala que "com un Estat islàmic va néixer al Regne de València el 10 de febrer de 1009, en declarar el rei Mubàrak la independència respecte al Califat de Còrdova". La data en el calendari àrab és l'11 del segon jumadà de 399.

Reis de València

Segons aquestes fonts, "diversos prínceps van ocupar aquest tron durant gairebé dos-cents anys, amb l'única interrupció de l'ocupació del Sit, i en totes les compilacions històriques, tant musulmanes com cristianes, es va parlar de 'reis de València' i mai es va considerar els seus mandataris per sota d'aquesta categoria ".

El manifest assenyala que "davant la visió esbiaixada i interessada que presenta una València nascuda el 1238 únicament vinculada al cristianisme ia la Corona d'Aragó, hem de reivindicar la singularitat valenciana, molt més antiga i arrelada". "Retallar aquesta part fonamental de la nostra història -adverteixen- és menystenir la nostra pròpia capacitat integral com a col·lectiu humà".

Sobre això, afegeixen que "la gesta del rei Mubàrak, la creació del Regne de València que va donar lloc a l'actual Comunitat Valenciana, no ha estat reconeguda al llarg de la història, i el compliment dels primers mil anys ha de donar-nos l'ocasió de tributar-hi l'homenatge merescut". Per tot això insten a celebrar el primer mil·lenari del Regne de València" totes les entitats públiques i privades.

Sobre l'olagüisme andalusista

Mai acabaré d'entendre per què els nacionalistes andalusos d'ara tenen aqueixa obsessió gairebé maniàtica per la teories d'Ignacio Olagüe. Conec l'obra i no em convenç del tot. No sóc historiador ni sóc un especialista, però convindria mirar també què diuen sobre el tema historiadors tan reconeguts com Pierre Guichard i Pedro Chalmeta, que han dedicat molts esforços a aclarir la qüestió i amb informacions actualitzades i de primera mà. L'obra d'Emilio González Ferrín tampoc m'acaba de convéncer. Pateix d'excés de pedanteria intel·lectual i crea més confusió encara en el complicat tema dels orígens d'Alandalús (així, amb accent agut, com proposa Federico Corriente).

Encegar-se amb l'olagüisme i no voler veure més enllà, o prescindir d'altres visions sobre la qüestió, no em sembla gens sa des del punt de vista intel·lectual. D'altra banda, intentar minimitzar el procés d'arabització i islamització de l'entitat històrica anomenada Alandalús, on van intervenir de manera notòria, encara que no massiva, els elements humans àrabs i berbers, és posar-se una bena als ulls. Si Alandalús va existir i va durar durant molts segles, amb tots els seus èxits i fracassos, es va deure a un cúmul complex de factors, no solament a aquells a què al·ludeix Olagüe, i en aquest procés van intervenir tant els hispans, els visigots i els jueus com els àrabs, els berbers, els eslaus, i probablement molts altres col·lectius.

Que Alandalús va ser una societat altament arabitzada i islamitzada en els seus períodes de maduresa, és innegable. Que els elements anteriors (cristians, jueus, visigòtics, fins i tot pagans) van deixar la seva empremta i van posar el seu gra de sorra en l'immens gresol, també és cert. Que sense àrabs no hi hauria hagut ni Alcorà ni islam ni literatura àrab andalusina, és més que evident. Que el sorgiment i evolució durant més de vuit segles de la cultura andalusina va representar una ruptura prou radical amb tot l'estat de coses anterior al segle VIII, està més que constatat.

Dubtar sistemàticament de totes les fonts àrabs, andalusines i no, vistes d'entrada com a sospitoses de propaganda, em sembla excessiu. Reduir la qüestió d'Alandalús a una lluita dinàstica entre famílies visigodes o entre l'arrianisme i el catolicisme trinitari, em sembla massa simple. Cal explorar encara molt més i obrir moltes més perspectives.

------------

Belausteguigoitia, Santiago, González Ferrín niega la invasión islámica del año 711 en 'Historia general de Al Ándalus' (Webislam, consulta: 14/II/09?

Bramon, Dolors, Disparates sobre el Islam en España (Webislam, consulta: 14/II/09).

Chalmeta Gendrón, Pedro, Invasión e islamización. La sumisión de Hispania y la formación de Al-Ándalus (Mapfre, Madrid 1994; Universidad de Jaén, Jaén 2003).

Collins, Roger, La conquista árabe 710-797 (Historia de España, III), Barcelona, Crítica, 1991.

Gaspariño García, Sebastián, Historia de Al-Andalus según las crónicas medievales: III. La conquista de Al-Andalus (710-718); IV. El período de los gobernadores (718-756), Editorial Fajardo El Bravo, Lorca, 2007.

DDAA, La invasión árabe de España, (www.almendron.com, consulta: 15/II/09).

González Ferrín, Emilio, Historia general de Al-Ándalus (Almuzara, Córdoba, 2006).

Guichard, Pierre, Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en Occidente, (Universidad de Granada, Granada, 1995).

Jàfer, Salvador: La làpida de Xàtiva (2004-2009)

Jàfer, Salvador: Sobre la invasión árabe de España (Webislam, 2000). No disponible en el lloc.

Ibn Hazm, Jamharatu ansâbi l'arab (جمهرة انساب العرب), Beirut, Dâru lkutubi l'ilmîya, 2009.

Manzano, Alí, Derribando mitos: la invasión árabe (Identidad Andaluza, consulta: 14/II/09).

Manzano, Alí: Musulmanes en la península antes del 711 (Identidad Andaluza, agost de 2009).

Manzano Moreno, Eduardo, Conquistadores, emires y califas. Los omeyas y la formación de Al-Andalus, Barcelona, Crítica, 2006.

Olagüe, Ignacio, La revolución islámica en Occidente (Viquipedia, consulta: 14/II/09).

Olagüe, Ignacio, Viquipedia (consulta 7/VIII/09).

Ramírez del Río, José, La Orientalización de al-Andalus. Los días de los árabes en la Península Ibérica,Sevilla, Universidad de Sevilla, 2002.

Crònica àrab de la conquesta de Mallorca

Kitâb Ta’rîh Mayûrqa

Harca

Ferran Esquilache

Una vegada finalitzat l'Any Jaume I hem pogut comprovar com el discurs historiogràfic que s'ha transmés des de les institucions, a través de les exposicions i demés actes oficials, no ha sofert cap modificació rellevant des d'anteriors commemoracions. Així, tal com va passar en 1876, 1908, 1938 o 1988, tot i que amb un llenguatge més modern i actualitzat, la glorificació de la figura del rei, des del punt de vista guerrer o religiós, ha marcat el discurs. És cert que des de les reunions científiques oficials, i des de les múltiples conferències organitzades al marge de les institucions, molts historiadors han insistit en la necessitat de respectar i tindre en compte la societat andalusina vençuda en la conquesta; tot i que més com una obligada declaració ètica que com una realitat basada en una intenció de realitzar nous estudis històrics sobre aquesta societat. Però des de l'organització institucional no hi ha hagut cap referència als vençuts, els quals sembla que més bé molesten que altra cosa.

Dos pacífics comerciants catalans predicant l'evangeli als moros de Mallorca (MNAC)

Precisament, relacionat amb els vençuts de les conquestes jaumines, la Universitat de les Illes Balears ha publicat fa poc la traducció al valencià d'una obra fins ara desconeguda: el «Kitab Ta’Rih Mayurqa», ja conegut també com a Crònica àrab de la Conquesta de Mallorca, del valencià Ibn 'Amira al-Mahzumi. L'existència d'aquesta obra es coneixia mitjançant una cita copiada per al-Maqqari en el segle XVII, però no es coneixia el contingut complet fins que en 2001 va ser descoberta una còpia en una biblioteca de Tinduf, a Algèria. Amb només 26 fulls escrits per ambdues cares, i barrejats amb altres documents del mateix Ibn Amira, es va descobrir tota una joia perduda. Es tracta del relat de la conquesta de Mallorca per Jaume I, que segons l'autor escriu a partir del que li van contar els andalusins supervivents, tot i que segons Rosselló Bordoy, un dels responsables de la traducció, pels detalls de la narració es pot pensar que Ibn Amira hi era present a l'illa.

En realitat la nova traducció es va presentar a principis de desembre de 2008, però no va ser fins que la Vanguardia va publicar un menut reportatge (ací i ací) que la notícia ha tingut un cert recorregut per la xarxa, tot i que el Mercantil Valenciano ja hi va fer referència en l'especial del 9 d'Octubre. Així, fins que la nova publicació arribe a les nostres mans el que s'hi diu en aquest diari és l'única font que tenim, i no deixen d'haver-hi coses curioses. Així, el «Kitab Ta’Rih Mayurqa» ha estat presentat pels responsables de la traducció com el contrapunt andalusí al Llibre dels Fets, i això ha servit a Flocel Sabaté per a afirmar, segons la Vanguardia, que la Crònica de Jaume I és “claramente un libro de propaganda política que no fue escrito, ni dictado, como se creía antiguamente, por el rey Jaume I, sino por la Iglesia, que es la que dominaba la Cancillería, a fin de prestigiar y consolidar la figura del monarca, en una posición aún muy débil respecto a los nobles y las ciudades”. Ací queda això.

D'altra banda, pel que han explicat els traductors, quasi tot el relat quadra amb el que Jaume I conta a la seua Crònica, que era fins ara la principal font per a conéixer el procés, a banda de la documentació generada per la conquesta i colonització de l'illa. A més, Ibn Amira fa responsable directe de la victòria cristiana el valí almohade Abu Yahya, perquè es va dedicar a conspirar contra els habitants de l'illa abans de l'arribada de Jaume I, i després no va saber gestionar la guerra contra els invasors. En aquest sentit, com si d'una novel·la es tractara, fins i tot pareix que hi ha un heroi del relat, Ibn Sayri, que primer va encapçalar la rebel·lió dels andalusins indígenes contra els almohades que acabaven d'arribar a l'illa, després va dirigir els camperols en una de les escaramusses contra les hosts feudals, i finalment es va retirar a les muntanyes, on encara va resistir un any mantenint el contacte amb Menorca.