Textos - València en l'elogi d'AŠŠAQUNDĪ (s. XIII)

Traduït de [1945 AŠŠAQUNDĪ, ps. 115-116 ] = Al-Šaqundī (Abū-l-Walīd Ismā‘īl ibn Muḥammad) [1], Elogio del Islam Español (Risāla fī faḍl Al-Andalus) [رسالة في فضل الاندلس], traducción española por Emilio García Gómez, Madrid, Publicaciones de las Escuelas de Estudios Árabes de Madrid y Granada. Serie B. Núm. 2. Imprenta de Estanislao Maestre, 1934. Edició facsímil: Valladolid, Editorial Maxtor, 2005 (www.maxtor.es).

València és anomenada pels seus nombrosos jardins el ramell d’Al-Àndalus [2]. La seua Russafa és un dels llocs de plaer més bells de la terra. En aquesta regió hi ha la cèlebre Albufera, plena de llum i de lluentor, i es diu que, a causa del reflex del sol en aquesta Albufera, és tan abundosa la llum a València, fins al punt que això la caracteritza. Entre els productes especials d’aquesta terra hi ha el brocat valencià, que s’exporta a les regions del Magrib. No hi manquen savis, ni poetes, ni cavallers que resisteixen valerosament el veïnatge dels enemics i hi escuren la copa dels plaers barrejats amb les desgràcies. Els seus habitants són la gent de conducta més pura, de religiositat més ferma, d’amistat més constant i els més compassius amb l’estranger.

---

[1] [1946 Nykl, ps. 330-1], (Secunda, Còrdova, m. 629/1231-2)

[2] Cfr. Gayangos, Moh. Dyn. in Spain, I, p. 374, n.11.

Què era el šarqu l’andalus?

És el territori que els geògrafs àrabs designaven com l’Orient o el Llevant d’Alandalús شرق الاندلس = šarqu l’andalus; és a dir, la terra per on ix el sol a Alandalús, el lloc del solixent andalusí.

---------------------------------------------

Traduït de [Rubiera 1985, p. 9] = La taifa de Denia.

El Xarc Alandalús i part oriental comprenia les províncies àrabs situades a l’est de l’eix de Guadalajara: el ṯagr o Frontera Superior: Osca, Saragossa i Lleida; la sāḥla (Terol i Conca) i les cores costaneres de Tortosa, que arribava fins a Borriana, València i Tudmir, que comprenia les actuals províncies d’Alacant, Albacete i Múrcia. Les Illes Balears estaven incloses també en aquesta zona i per això s’anomenaven les illes xarquines o orientals.

Literatura - Poesia - Ibn Zaydūn recorda Balànsiya

Traduït de [Terés 1965, 292-93] = Textos poéticos árabes sobre Valencia

El gran poeta cordovés IBN ZAYDŪN (1003-1070), en tornar a Còrdova, després d’una estada a València escrigué un poema que comença:

Arriba a mi una brisa de bàlsem

que guareix la meua adolorida enyorança,

una brisa dolça que bufa de llevant

i dóna fragància a les meues aromes.

És pols de mesc? O és València

que exhala fins ací el seu perfum deliciós?

Terra estimada! Terra benefactora

per a l’home que hi habita...[1]

---

[1] Metre kāmil, rima īm. — Cfr. Maqqarī, Nafḥ aṭ-Ṭīb, ed. Caire 1949, vol. IV, p. 253 (=Analectes, II, 184). Trad. per Pérès, Poésie, p. 228 ; 2005 Dīwān, poema [80], p. 117, vv. 1-4 (www.marefah.com).

رَاحَتْ، فَصَحّ بهَا السّقِيمْ،
ريحٌ معطَّرة ُ النّسيمْ
مقبولَة ٌ هبّتْ قبولاً،
فَهْيَ تَعْبَقُ في الشَّمِيمْ
أفَضيضُ مِسْكٍ أمْ
بَلَنْسِيَة ٌ لريّاهَا نميمْ
بَلَدٌ، حَبِيبٌ أُفْقُهُ،
لفتى ً يحلّ بهِ كريمْ

Lèxic - Arabismes residuals en valencià oral?

Possibles arabismes residuals en el llenguatge col·loquial valencià

Salvador Jàfer i Sanxis

— Ie, tu!; ie, què fas? Residu lèxic de l'introductor vocatiu àrab يا فلان = yā fulān!, pronunciat amb imāla andalusina i morisca يا = ié!?

— Hala o hale!, com a salutació apressada o de comiat, podria tenir relació amb la formaيعال = ya‘āla ('vinga! au!') de l'àrab? (ex.: “Hale! A passar-ho bé!” o el vers de la cançó de Maria del Mar Bonet: “Hala, filla meua, que vols un murtó?”).

—Xe, tu! El famós mot invocatiu valencià no s'ha explicat sinó de manera onomatopeica. Caldria veure-hi un reflex del substantiu àrabشيخ = šeyẖ (cl. šayẖ: 'home vell, mestre')? En les comarques castellonenques es conserva la variant xeic [< Ié, šeyẖ! = يا شيخ ]

El mot gamell. Així l'hem pronunciat tota la vida al Ràfol de Salem (Vall d'Albaida). En normatiu: camell (ll. vg. camellus). La g podria ser un reflex de la pronúncia àrab egípcia o iemenita gámal, pl. gamāl???? Iemenites o egipcis del Xarc Alandalús?? Pel que fa a la paraula llatina camellus tant podria ser un arabisme antic del llatí com ser l’ètim del mateix mot àrab.

I evidentment, el famosíssim ماء = mā' aigua) de la frase adreçada als xiquets: —Vols mà? Potser alguna vegada l'he sentit pronunciar mè, però no n'estic segur.

[Nota: segons que em comunica la professora Dolors Bramon, a qui agraesc l'aportació, és possible que aquest famós ma dels xiquets valencians i catalans (amb la variant mam) siga d’etimologia amaziga, és a dir berber. Si fos així, ¿no es podria considerar que el berber va reforçar el manteniment de la pronúncia de l’àrab clàssic mā', que podria haver conviscut amb una forma dialectal andalusina mè, mi, o alguna cosa de semblant?]

I pel que fa al castellà, algú ha pensat que el usted, o el nostre vosté, poden tenir relació o ser un reflex de l’àrab أستاذ ’ustād (‘professor’) amb les consegüents contaminacions posteriors de vos / vós, tant en castellà com en català? Potser només és una pensada meua, mà se non è vero, è ben trovato.

Potser tot això només són elucubracions intuïtives d’un simple aprenent d’arabista en les beceroles, però són idees que volia comunicar, tant si són veritat com si són només una probabilitat.

Si algun dels lectors em pot ajudar a trobar la resposta d'aquests interrogants, gràcies infinites!

الحمد لله

‘—ẖ

València, 19 de juliol de 2009

València! València!

Llegint els textos dels poetes valencians andalusins que s'han conservat, es pot veure l'exquisida expressió del seu sentiment envers la bellesa natural de la seua terra i la profunda nostàlgia que en sentien quan se n'allunyaven. Comparat amb l'avanç de la destrucció actual, em sembla quasibé un miracle poder llegir els seus textos.

IBN AL’ABBĀR ALBALANSĪ
(València, 1199-Tunis, 1260)

ابن الابّار البلنسي

— D. núm. 186 —

بَلَنْسِيَّةٌ يَا عَذْبَـةَ المَـاءِ وَالجَنَـى / سُقِيتِ وَإِنْ أَشْقَيْتِ صَوْبَ الرَّواجِسِ
أحبُّ وأَقْلَى مِنْكِ حَـالاً ومَاضِيـاً / بِمُوحِشَةٍ أَلـوت بِعَهـدِ الأَوَانِـسِ
وَمِنْ عَجَـبٍ أَنَّ الدِّيـارَ أَوَاهِـلٌ / وَأنْدُبُها نَـدْبَ الطلـولِ الـدَّوارِسِ

València de dolces aigües i dolços fruits.
Abans generosament regada,
reduïda a la misèria ara.
T’estime, i al mateix temps, t’odie,
paratge desolat
on, passada l’època de les dolces fadrines,
la mort regna ara.
I el més soprenent
és que plore les cases, habitades,
com si d’esborrades ruïnes es tractàs.

(ṭawīl) rima sīn

Traducció de Josefina Veglison (1992)

Música - Amina Alaoui