Al-Àndalus

Territori de la Península Ibèrica incorporat al món islàmic entre els ss VIII i XV. El terme àrab Al-Andalus, potser relacionat amb un hipotètic Vandalicia, nom donat pels vàndals a la Bètica, és el que utilitzaven els escriptors àrabs medievals per a referir-se al territori de la Península Ibèrica sotmès al domini musulmà. Aquest ús degué ésser contemporani de l'inici de la conquesta: apareix ja en un dinar bilingüe (llatí i àrab) encunyat l'any 716. El territori que designa no és sempre el mateix, puix que a mesura que la conquesta cristiana progressava designà només la zona encara dominada per l'islam, i acabà designant únicament el regne de Granada. La conquesta de la Península Ibèrica fou molt ràpida. Després d'un primer desembarcament d'exploració, d'uns 400 homes, l'any 710, tingué lloc, el 711, l'entrada del governador de Tànger, Tāriq ibn Ziyād, cridat possiblement per la facció visigòtica dels vitizans, al capdavant d'un exèrcit relativament reduït (20000 homes). Després de la batalla anomenada del riu Guadalete (el uadi Lakka dels cronistes àrabs), el mateix Tāriq, juntament amb el governador de l'Àfrica del nord, Mūsà ibn Nusayr, en una sèrie de ràpides campanyes s'apoderaren de tota la Península i de part de les terres de l'altra banda dels Pirineus, en el terme de set anys. Poc després, abastaren el límit màxim de llur expansió, a la regió de Poitiers, on el 732 els aturà Carles Martell. Bé que tradicionalment hom parla d'invasió àrab, els invasors foren sobretot berbers. Les avaluacions de l'element ètnic —molt incertes— donen per als àrabs un total d'uns 50000 i per als berbers una xifra aproximada de mig milió. Els invasors es mesclaren aviat amb els hispans, que se sotmeteren fàcilment, puix que en convertir-se adquiriren una situació millor que la que tenien, sotmesos a l'aristocràcia visigòtica. També alguns dels grans terratinents visigòtics pactaren amb els musulmans i conservaren així llurs terres, com és el cas del duc Teodomir amb 'Abd al-'Azīz, fill de Mūsà ibn Nusayr. El període que va des de la conquesta fins a l'arribada a Al-Andalus del darrer dels omeies d'Orient, 'Abd al-Rahmān I, fou una època transitòria en la qual els emirs, o governadors, eren nomenats des de Damasc —o Bagdad—, si més no en teoria, bé que a la pràctica eren els mateixos súbdits els qui elegien llur cap, i es limitaven a fer ratificar llur elecció pel califa oriental. Fou, sobretot, una etapa d'assentament en el territori conquerit —els àrabs s'instal·laren principalment a les valls i a la costa i deixaren per als berbers les regions de la Meseta i les muntanyoses— dominada per les lluites entre els diferents clans àrabs i entre aquests i els berbers. L'aixecament dels berbers més important fou el de l'any 741: per tal de sotmetre'ls, calgué l'ajut dels sirians que estaven refugiats al nord d'Àfrica, manats per Balj. Els sirians, un cop vençuts els berbers, s'instal·laren també a la Península Ibèrica, i facilitaren que l'omeia 'Abd al-Rahmān s'emparés del poder. El triomf dels abbàssides sobre els omeies, a Orient, representà per a Al-Andalus la ruptura de la seva dependència del califat oriental i l'inici del període anomenat emirat de Còrdova (756-929). 'Abd al-Rahmān I no gosà proclamar-se amīr al-mu'mīnīn i així es mantingué encara un lligam, religiós, bé que molt feble, amb l'únic califa de tot l'islam. Però en el terreny polític el país esdevingué plenament independent i anà configurant-se, durant el seu regnat i el dels seus successors, sobretot 'Abd al-Rahmān II. Al costat de les tres províncies de la frontera, denominades superior, mitjana i inferior, hi havia les províncies interiors o cores. La gestió dels diferents afers era encomanada als ministres (visirs), el més important dels quals era l'anomenat hājib. L'exèrcit passà a ésser un cos professional constituït per mercenaris, indiferents a les baralles internes dels diferents grups àrabs. Amb 'Abd al-Rahmān III, que es proclamà califa el 929, desaparegué el feble lligam de dependència religiosa amb Orient. Durant el període inaugurat per aquest sobirà , l'islam peninsular aconseguí el seu segle d'or. Les relacions amb el món cristià foren intenses i el califa de Còrdova intercanvià ambaixades amb els diferents sobirans cristians, fins i tot amb l'emperador de Bizanci. La vida econòmica d'Al-Andalus era basada primordialment en l'agricultura i en la ramaderia. Aquesta última fou practicada sobretot pels berbers. Quant a l'agricultura, hom conreà, al costat de tota mena de plantes d'horta, diverses espècies industrials, com el lli i el cotó. La manufactura d'aquestes fibres fou monopolitzada per l'estat. L'exportació tingué un paper important: vidres, cuirs, armes, etc, sortiren d'Al-Andalus cap al nord d'Europa i cap a les costes africanes de la Mediterrània. Una marina nombrosa servia els interessos polítics: fou a Tortosa on 'Abd al-Rahmān III fundà unes drassanes, aprofitant la proximitat dels boscs de Beseit. Entre els seus successors es distingí al-Hakam II, gran protector de la cultura, ell mateix propietari d'una biblioteca de 400 000 volums. El successor d'al-Hakam, Hišām II, governà solament de nom i el poder fou detingut efectivament per l'amirita Abū 'Āmir, anomenat Almansor. Després d'ell el califat entrà en decadència i acabà en una sèrie de petits regnes, els anomenats regnes de taifes , que ja no pogueren oposar el mateix bloc compacte i fort als regnes cristians del nord de la Península Ibèrica, i que sovint foren vassalls dels reis cristians. L'any 1086 el nord-africà Yūsuf ibn Tašfīn, cap dels almoràvits, cridat pels reis de les taifes, passà l'estret i després de derrotar Alfons VI de Castella ,restituí la unitat d'Al-Andalus i l'annexionà al seu imperi africà. El domini dels almoràvits fou seguit, després d'una època de desgavell anomenada de les "segones taifes", pel dels almohades. Aquest nou moviment reformista, d'origen també africà, donà encara, per darrera vegada, un temps d'esplendor a Al-Andalus. Però ja l'empenta de la conquesta cristiana era massa forta per a poder ésser aturada i solament una petita dinastia, la dels nassarites, mantingué fins al s XV un reducte de l'islam al petit regne de Granada.

GEC [Joan Carreras i Martí]

La llengua àrab, 2

GEC [Dolors Bramon]

Llengua del grup meridional de les llengües semítiques. Bé que hom pot distingir-hi diverses varietats, procedents de les diferents parles preislàmiques, hom entén per llengua àrab la parlada al centre d'Aràbia al s VII, anomenada àrab literari o clàssic, i en la qual fou escrit l'Alcorà. L'expansió de l'islam, l'ortodòxia del qual no permet la traducció del llibre sagrat, obligà a l'estudi de la llengua, la qual, ultra aquesta necessitat religiosa, esdevingué aviat llengua administrativa, comercial i literària dels països islamitzats. La combinació de —generalment— tres de les vint-i-vuit consonants de què consta l'alifat dóna lloc a una anomenada arrel, la qual expressa una idea. Amb l'addició d'altres consonants, vocals i signes ortogràfics a les tres lletres radicals hom concreta el significat abstracte d'aquella, formant els diferents termes verbals i nominals. El verb té una sola conjugació, una forma simple i diverses de derivades, dos temps: pretèrit (que hom forma addicionant sufixos) i futur (format amb prefixos), participis i noms verbals. El futur té quatre modes: indicatiu, subjuntiu, condicional i imperatiu. La veu passiva es deriva de l'activa, i canvia exclusivament la vocalització. Juntament amb els pronoms, els quals poden presentar-se en forma aïllada o sufixada, assenyala el gènere —masculí i femení— i el nombre —singular, dual i plural—. El nom i l'adjectiu són afectats per quatre accidents: gènere i nombre com en el cas del verb, declinació (nominatiu, genitiu i acusatiu formats amb la vocalització final u-i-a respectivament) i determinació (mitjançant un únic article al- o un complement determinatiu). L'àrab, com totes les llengües semítiques, és molt ric en formes nominals: ultra els noms verbals, els d'estat i els d'acció, cal assenyalar l'existència de noms d'ofici, d'instrument, de lloc, de temps, etc, que hom forma sotmetent a un determinat esquema l'arrel triliteral original. Les partícules (preposicions, conjuncions i interjeccions) són considerades a part pel fet d'ésser invariables i poden formar un mot independent o bé prefixar-se a una paraula. La llengua literària fou estandarditzada acadèmicament als ss IX i X en diverses escoles filològiques que sorgiren a Bàssora, Al-Kūfa i Bagdad. La gramàtica i la sintaxi (la qual, a diferència d'altres llengües germanes, és molt rica) foren definides en un intent de fixar regles per a escriure l'Alcorà, bé que a cada país i únicament per parlar hom conservà un dialecte vulgar. Amb la presa de contacte del món àrab amb la civilització occidental moderna hom arribà a un ús gairebé absolut de mots estrangers per a la formació de neologismes. La reacció contra aquest abús per part dels literats començà a la segona meitat del s XIX, radicada inicialment a Síria i al Líban. Ibrāhīm al-Yāzigī (1847-1906) criticà l'idioma en ús en una sèrie d'articles que reuní en l'obra Lugat al-garā'īd ('La llengua dels periòdics', 1901), on defensà l'àrab clàssic enfront dels dialectalismes, i proposà un vocabulari (d'unes tres mil paraules) per a tota la premsa àrab. Foren creades també les primeres acadèmies de llengua àrab (Damasc, 1919; el Caire, 1932; Bagdad, 1947), les quals intenten de reduir l'immens lèxic i de fixar definitivament els neologismes (els mots estrangers de forma nominal àrab han estat assimilats directament [bank, pl bunūk; film, pl aflām]; d'altres han actualitzat llur significat primitiu [qitam;r, 'corrua d'animals', avui és 'tren']; i per a d'altres de més difícil solució "clàssica" hom se serveix de la desinència -iyya [democràcia: dīmūqrātiyya], malgrat que hom no pot dir que els resultats siguin totalment satisfactoris, sobretot en els termes tècnics, els quals sovint donen lloc a discussions filològiques).

La literatura àrab

GEC [Maria Josepa Hermosilla]

Literatura conreada en àrab. La seva història sol ésser estudiada per períodes que es corresponen aproximadament amb els de la història política. El període preislàmic, anomenat també de la Gāhiliyya ('ignorància'), comprèn des d'una època imprecisa fins a l'aparició de l'islam. Les fonts per al coneixement d'aquesta literatura són tardanes, puix que, transmesa oralment, solament fou recollida per escrit als ss VIII-IX. Tot i les teories que discuteixen l'autenticitat d'aquests texts, cal reconèixer l'existència d'una rica literatura preislàmica, desapareguda en la seva major part. En realitat, la primera obra de la literatura àrab, l'autenticitat de la qual resta fora de tota discussió, és l'Alcorà. Quant a la poesia, cap dels versos coneguts no és anterior a l'hègira en 150 anys, però la seva absoluta perfecció els mostra com el fruit d'una tradició poètica molt més antiga. El bressol d'aquesta poesia són les regions del Nagd i Al-Higāz (centre i nord d'Aràbia). La llengua de la poesia preislàmica és una koiné de dialectes de les regions esmentades, més o menys iguals a la de l'Alcorà. La forma estròfica és la cassida. El poeta (šā'ir, 'coneixedor') era considerat en la societat preislàmica com a posseïdor d'un carisma sobrenatural i acomplia una veritable funció "social", molt semblant a la del periodista (per això hom diu que la poesia és el divan —'arxiu', 'registre'— dels àrabs), i la seva influència en la tribu era decisiva. La poesia preislàmica fou transmesa per rapsodes memoriosos (rāwī), un dels quals, Hammād al-Rawiyya (mort el 771), féu la recopilació més famosa de cassides preislàmiques: les mu'allaqa, el nombre de les quals oscil·la entre cinc i deu. Semblen indiscutibles les d'Imru'-l-Qays, Tarafa, 'Antara, Zuhayr, Labīd, 'Amr ibn Kultum i Hārit ibn Hilliza. Un altre grup cèlebre de poetes preislàmics són els sa'ālīk ('bandolers'): Šanfarā i el seu lloctinent Ta'abbata Šarran. Hi ha, a més, una plèiade de poetes menors: els cristians 'Adī ibn Zayd i Quss ibn Sa'ida, el hanīf Umayya ibn abīSalt, el jueu Samaw'al ibn 'Adiya. La part més notable de la prosa preislàmica fou, segons sembla, l'oratòria, a càrrec del hātib ('predicador'), la importància del qual a la tribu era similar a la del poeta. Han estat conservats uns petits texts de discursos, proverbis, sentències, oracles, faules i gestes, generalment en prosa rítmica o rimada (sag'). El període dels muhadramūn ('contemporanis de Mahoma o dels quatre primers califes') fins al 661 és un període de transició en què la literatura formada en les idees de la gāhiliyya pagana fou oberta a la nova mentalitat islàmica. En un primer moment els poetes foren molt mal vists per Mahoma, però més tard, ja segur el seu triomf, els protegí i els utilitzà per a la seva propaganda personal. El primer poeta "Musulmà" és Hassān ibn Tabit, predilecte del Profeta, bé que el seu panegirista més cèlebre és Ka'b ibn Zuhayr. Al califa 'Alī, li ha estat atribuït un dīwān generalment considerat apòcrif. L'Alcorà és l'obra mestra de la literatura àrab, i la seva influència ha gravitat al voltant de la prosa posterior i n'ha condicionat el desenvolupament. Immediatament després de l'Alcorà la producció és molt escassa (discursos, documents oficials) i concisa. En aquesta època nasqué el hadīt. En el període omeya (661-750) la literatura reflecteix els canvis originats per l'expansió islàmica fora d'Aràbia i el contacte amb les cultures persa i mesopotàmica. El llenguatge adquirí exuberància i hom percep ja símptomes d'un nou estil poètic. Al-Ahtal, Garīr i Farazdaq foren els millors poetes d'aquest període. Contemporanis i rivals, polemitzaren entre ells en sèries de versos de metre i rima iguals (naqā'id) que són considerats a mig camí de la cassida tradicional i de les tendències renovadores. Entre aquestes cal assenyalar el naixement de la poesia amorosa i de la bàquica, aquesta segona representada pel califa al-Walīd II. Quant a la prosa, aparegué el gènere històric (Abū Mihnaf, mort el 773), esbossos d'erudició i de teologia i els primers tractats dels secretaris (kuttāb) dels califes. En el primer període abbàssida (750-1000) la literatura fou eminentment urbana. Fou un temps d'intensa activitat intel·lectual, i un gran nombre de traduccions afavoriren l'entrada en massa a la cultura àrab de les cultures persa, siriana i grega. Aquesta efervescència repercutí en la poesia amb l'estil anomenat "modernista". Els poetes muhdatūn ('moderns') abandonaren la cassida tripartita i utilitzaren en el seu lloc qit'a (fragments). Hom continuà conreant la poesia amorosa i bàquica, però amb una amplitud més gran i amb més desimboltura que no pas en períodes precedents. Amb tot, l'estil "modernista" no pogué desplaçar completament la cassida, i, ja al final del s IX, fou iniciada la restauració "neoclàssica". El fundador del modernisme fou Baššār ibn Burd. Abū Nuwās (el més brillant), Abū-l-'Atāhiya, ibn al-Rūmī, ibn al-Mu'tazz, ibn al-Haggāg i al-Sanawbarī (el creador de la poesia floral que tant de prestigi assolí a l'escola valenciana andalusí) foren uns altres membres de l'escola. D'entre els neoclàssics, Abū Tammān i al-Buhturī foren coetanis de l'apogeu modernista. Però els més genials foren al-Mutanabbī (mort el 965), i el seu rival a la cort de Sayf al-Dawla d'Alep, Abū Firās al-Hamdānī. La prosa es desenvolupà extraordinàriament i s'estengué a camps fins aleshores reservats a la poesia (madrigal, sàtira, etc). Formalment, l'ús de la rima (sag') fou vulgaritzat i aparegueren lleugers símptomes d'una artificiositat que, a partir del s X, degenerà en amanerament. El secretari Ibn al-Muqaffa' (mort el 759) inaugurà les traduccions de narracions orientals amb el Kalīla wa-Dimna i perfeccionà el gènere adab, el màxim exponent del qual fou al-Gāhiz(mort el 868), considerat el millor prosista de tots els temps i una figura de talla universal. Però la gran novetat de l'època fou la creació del gènere maqāma per Badī' al-Zamān al-Hamadam;nī (mort el 1008). Fou d'una gran importància la contribució de la prosa dels filòlegs de Bàssora (al-Asmā'ī), Cufa (al-Kisā'ī) i Bagdad (Ibn Qutayba); dels antòlegs Abū-l-Farag al-Isfahānī i ibn al-Nadīm, a part els nombrosos escrits en prosa tècnica (hadīt, manuals jurídics, teològics i místics). La mística fou una forma de teologia popular no acceptada com a ortodoxa a l'islam fins a Algatzell (mort el 1111). El místic més cèlebre d'aquest període fou al-Hallag (mort el 922). Ja abans d'iniciar-se el segon període abbàssida (1058-1258), la literatura àrab començà a decaure. Durant aquest període es mostrà pràcticament incapaç de crear res de nou i la forma tendí a complicar-se. Tant en la prosa com en el vers, l'estil és obscur i difícil i sovint requereix comentaris interpretatius per part dels contemporanis dels autors. Aquest és el cas del poeta-filòsof Abū-l-'Alā' al-Ma'arrī (mort el 1058), un dels més grans de la literatura àrab. Un altre poeta important de l'època fou el místic ibn al-Fārid que convertí temes profans (eròtics i bàquics) en reelaboracions d'intenció religiosa. Foren menys notables al-Tugrā'ī, ibn Sanā' al-Mulk, Zuhayr i al-Būsīrī. Quant a la prosa, al-Harīrī (mort el 1122) donà a la maqāma la forma definitiva. En aquests moments abundaren també els antòlegs (ibn Rašīq, ibn al-Sayrafr), els filòlegs (ibn al-Anbārī, al-Zamahšarī) i els historiadors ('Imād al-Dīn al-Kātib al-Isfahānī, ibn Hallikān, Yāqūt, ibn al-Atīr, Usāma ibn Munquid). En teologia sobresortí al-Ġazzālī (Algatzell), el qual exercí una gran influència a l'Occident i del qual Ramon Llull traduí els Maqasid. Durant el període de decadència (del 1258 al s XIX) s'accentuà el ressecament del pensament, i la forma no guanyà tampoc en originalitat i tendí a l'estandardització. La literatura d'aquest període és, tret d'algunes excepcions, força impersonal. D'altra banda, l'àrab perdé terreny entre perses i turcs, els quals utilitzaren a partir d'aleshores llurs idiomes. Fou una època de compilacions i d'enciclopèdies, la poesia fou molt escassa (al-Hillī, mort el 1349, autor d'una preceptiva sobre el zajal); altrament, abundaren els prosistes: polígrafs (al-Suyūtī, mort el 1505), geògrafs (ibn Battūta, mort el 1377) i historiadors de totes les branques: Abū-l-Fidā', al-Safadī, al-Qalqašandī, al-Maqrīzī, i ibn Haldūn (mort el 1406), que fou el primer i l'únic àrab que conrea la filosofia de la història; al-Maqqarī (mort el 1631) i Hāggī Halīfa (mort el 1657) foren els darrers grans historiadors àrabs. L'egipci ibn Dāniyāl (mort el 1310) introduí en el món àrab el teatre d'ombres xinès, bé que el gènere no arrelà. Les seves comèdies (bābā) són adaptacions escèniques que vulgaritzaren la maqāma. Coincidint amb la decadència de la literatura clàssica es produí el floriment de gèneres "populars": novel·les de cavalleria (Sīrat 'Antar, Sīrat al-Battāl, Sīrat Dū-l-Himma), faules (Luqmon), historietes (Gehā) i col·leccions de contes (Les mil i una nits) foren en aquesta època sistematitzats i escrits. Al s XVIII la paràlisi de la literatura àrab fou total. La nahda ('el renaixement') començà a la segona meitat del s XIX. Les causes que l'originaren són moltes i complexes, aglutinades pel factor de la influència de la cultura occidental des que la invasió napoleònica introduí a l'Egipte i al Líban la tècnica, la impremta i la premsa. Els contactes amb Europa s'intensificaren, més tard, amb la tramesa de missions culturals, la creació d'universitats occidentals al Líban i la traducció a l'àrab d'obres tècniques i literàries. La nahda no suposà el retorn al gust clàssic, sinó un canvi ben profund, una renovació de la influència occidental en pugna amb la tradició àrab. L'obertura ideològica fou obra de reformistes liberals que, encapçalats per Gamāl al-Dīn-al-Afgānī (mort el 1897) i Muhammad 'Abdūh (mort el 1905), predicaren l'actualització de l'islam: Qāsim Amīn, Tāhir al-Haddād, feministes; 'Alī 'Abd al-Razīq, polític; Tantawī Gawharī, Amīn al-Hūlī, Halaf Allāh, exegesi alcorànica. La prosa àrab de la nahda fou el resultat d'una elaboració de periodistes, filòlegs i traductors (Butrus i Sulaymān Bustānī, Nāsīf i Ibrāhīm, Yāzigī), els quals adaptaren l'àrab clàssic a les necessitats modernes, simplificaren el lèxic i hi incorporaren neologismes. La maqāma encara fou conreada al final del s XIX i al començament del XX (Ahmad Fāris al-Sidyāq, Nasīf al-Yāzigī, al-Muwaylihī), però aviat fou desplaçada per la narrativa de tipus occidental. Fins el 1914, però, no aparegué la primera novel·la àrab original: Zaynab, de d'egipci Muhammad Haykal. Tāhā Husayn introduí l'anàlisi psicològica en Al-Ayyām ('Els dies', 1921). Tanmateix, la novel·la àrab no aconseguí la maduresa sinó a partir del 1952 a Egipte, on Tawfīq al-Hakīm, Kāmil Husayn, 'Abd al-Rahmān al-Šarqawī, Nagīb, Mahfūz entre altres, conreen una novel·la eminentment social i compromesa. També el conte (germans Taymūr), l'assaig, i la crítica (Zākī Mubārak, Tāhā Husayn, al-Māzīnī, al-'Aqqād) són gèneres conreats pels egipcis. El teatre fou una altre gènere occidental introduït en la nahda (per Mārūn Naqqāš el 1847), però prengué poc en l'esperit àrab (cal recordar només l'experiment estèril d'ibn Dāniyāl) i, després d'una primera etapa d'imitació dels dramaturgs europeus, l'únic dramaturg àrab de renom internacional fou Tawfīq al-Hakīm (1903). En contrast amb la prosa, la poesia continuà dins el "neoclassicisme" i sense renovació fins al primer quart del s XX. És a Egipte on es troben els poetes més afeccionats a la tradició: al-Barūdī (mort el 1904), Ahmad Šawquī (mort el 1932), Hafīz Ibrāhīm (mort el 1932), Halīl Mutrān (mort el 1942). Els primers poetes que renovaren completament la lírica àrab foren els siriolibanesos emigrats a Amèrica, principalment els residents a Nova York, els quals constituïren, el 1920, una associació litèraria, la Rābita al-Qalamiyya. Els seus membres (Gubrān Halīl Gubrān, el fundador, Mièa'īl Nu'ayma, Iliyā Abū Mādim;, Nasīb 'Arīda, Nadra Haddād) dugueren a terme una veritable revolució: abandonaren per complet la cassida, adoptaren el metre lliure i les estrofes occidentals, i introduïren temes nous a la manera occidental: el nacionalisme, la llibertat i el tema amorós d'origen romàntic. La influència de la Rābita fou immensa, no solament en d'altres grups d'emigrats (Brasil, Argentina), sinó també en tota l'àmplia geografia islàmica, la qual inspirà, encara, els moviments poètics posteriors, bé que també s'hi interferiren elements simbolistes i existencialistes i sorgiren noves escoles de classificació difícil. Entre aquestes escoles ressaltà per la seva força i la seva cruesa la jordanopalestina, que fou un viu testimoniatge de les guerres araboisraelianes. Potser la lírica més avançada d'aquesta època correspongué a l'Iraq amb la poetessa Nāzik al-Malā'ika i Abd al-Wahhāb al-Bayyātī. A Egipte, el cap de la nova escola fou Ahmad Zākī abū Šādī (mort el 1955). Al Marroc, incorporaren la poesia als moderns corrents el líder nacionalista 'Allāl al-Fāsī, Muhammad Sabbāg i al-Baqqālī. Aràbia fou, en conjunt, el país àrab on la nahda no s'havia produït encara en aquest moment. La concessió del premi Nobel al novel·lista egipci Nagib Mahfūz (1912) el 1988 significà el reconeixement occidental a tota una generació d'autors nascuts poc abans de la guerra europea que transformaren la llengua àrab tradicional en un instrument apte per a la creació litarària moderna. Altres representants destacats d'aquesta generació són els egipcis Taha Husayn (1889-1973), i Tawfīq al-Hakīm (1898-1987) i el libanès Mījā'īl Nu'ayma (1889-1988). La majoria dels literats àrabs actius foren, però, els pertanyents a la generació d'entreguerres i els que iniciaren la seva activitat després de la creació de l'estat d'Israel. En termes generals, hom pot afirmar que bona part de la literatura àrab contemporània és molt influïda pel pensament i les ideologies occidentals les quals, no obstant això, solen entrar en conflicte amb la tradició alcorànica. Un dels resultats més importants de la influència occidental fou el moviment salāfiyya, fundat a la fi del s XIX per Muhammad 'Abduh (1849-1905) i Gamāl al-Dīn al-Afganī (1838-97) i desenvolupat per Rašid Ridà (1865-1935), qui preconitzava un compromís entre l'islam i les innovacions de procedència occidental. Tanmateix, la polèmica entre tradicionalistes i innovadors fou constant i, sense anar més ennllà del terreny estrictament literari, la discussió no abastà tan sols els continguts, sinó també els procediments formals. Així, per exemple, hom oposa la poesia del tipus clàssic escrita en cassides al vers lliure. D'aquest gènere, molt viu en tots els pobles àrabs tant en la modalitat oral com en l'escrita, cal esmentar l'obra dels iraquians Gawāhīrī (1900), i Badr Šakir al-Sayyāb (1926-64), conreadors de l'estrofa clàssica i del vers lliure, respectivament. Destaquen també els siris Nizār Qabbānī (1923) 'Ali al-Gundi (1928) i Muhammad al-Māgūt (1930), els palestins Fadwà Tūqān (1914) i Mahmūd Subh (1936), Mahmūd Darwīš (1942), Samih al-Qāsim (1939) i Sulāfa Hiyyawī (1936), els egipcis Muhammad al-Faytūrī (1930) i Mahmūd Ibrāhīm Abū Sinna (1937), el tunisià Ga'far Māgid (1940) i el marroquí Muhammad al-Sabbāg (1926). Entre els narradors àrabs destaquen els egipcis Mahmūd Taymūr (1894-1973), traduït abundantment a diversos idiomes occidentals, Yahyà Haqqī (1905), 'Abd al-Rahmān Šarqawī (1920) i Yūsuf Idrīs (1927), el siri Hannr Mīna (1924), el jordà 'Isà al-Nā'ūrī (1918-85), el palestí Gassān Kanafānī (1936-72), la libanesa Laylà Ba'albakkv (1938), el tunisià Bašīr Jrayyef (1917-83) i els marroquins 'Abd al-Magīd ben Gellūn (1915-81), 'Abd Allāh al-'Arwī (1923) i Muhammad Zafzār (1945). Per la seva banda, el teatre procedí de la tradició clàssica representada per l'egipci 'Azīz' Abāza (1899-1975) i el sirià 'Adnān Mardam Bak (1917), o bé del corrent costumista, un dels representants destacats del qual és Raššad Rušdī (1915-83). A la dècada dels noranta, la literatura continuà vivint i vehiculant les tensions del món àrab: la censura moral i religiosa i l'autocensura, el xoc entre les cultures occidental i oriental, la influència d'alguns models literaris occidentals contemporanis, etc. Tot i que visqué un dels moments més creatius i fecunds, sobretot pel que fa al ressorgiment d'algunes de les literatures més minoritàries, com la jordanopalestina, molts dels escriptors importants abandonaren el seu país i s'instal·laren a Europa. Pel que fa a la narrativa, a banda de l'egipci Naguib Mahfuz, que continuà essent un dels escriptors capdavanters, destacaren els també egipcis Gamal al Ghitany (1945) i Sonallah Ibrahim (1937), els sirians Hanil Rahib (1939) i Ghada Samman (1942), molt coneguda, els libanesos Rashid Eddaif (1946) i Elias Khoury (1948), el palestí Afnan El Qasem (1942), el tunisià Habib Brahim (1946), l'algerià Wasini Laaraj (1954), etc. Darrerament també tingué un cert èxit internacional l'escriptora marroquina Fatima Mernissi, que ha denunciat la situació de la dona al seu país, cosa que li ha comportat la prohibició d'alguns dels seus llibres. Dins la producció poètica, continuà destacant el conreu dels divans, gènere típic de la poesia islàmica. Alguns dels autors més importants són el palestí Mahmud Darwix (1942), que ha estat traduït al català, els marroquins Abdelkarim Attabbal (1931) i Mohammed Bannis (1940), els sirians Mohammed al Magut (1934) i Nazih Abu Afx (1946), l'egipci Ahmed Abdelmutihigazi (1937), els iraquians Sami Mahdi (1940) i Ali Yafar Al Allaq (1945), i els tunisians Tahir al Hammami (1947) i Riyad al Marzuqi (1948). Finalment, pel que fa al teatre, el problema del distanciament entre la llengua escrita i els múltiples dialectes parlats s'anà resolent amb la creació d'una llengua intermediària per a l'escriptura i la representació dramàtica, sobretot després de l'impuls de Tawfiq al Hakim, l'autor teatral més celebrat del món àrab. Cal esmentar, a més, el sirià Walid Ikhlasi (1935), els tunisians Azzeddin Madani (1938) i Samir Iyadi (1947), i el marroquí Tayyeib Assaddiki (1937). En els darrers anys han mort escriptors importants com el poeta sirià Nizār Qabbānī (1998), el dramaturg egipci Sa'd al-Dī Wahba (1997), el narrador egipci Fathi Ghanem (1999) i el poeta iraquià Muhāmmad Mahdī al-Gawahirī. De la crònica cultural, destaca el Fòrum dels Escriptors del Món Àrab que organitzà el PEN Club Internacional, conjuntament amb la Unió d'Escriptors Algeriana i el govern algerià, en el context de la Fira Internacional del Llibre d'Alger del 1999, en què s'estudià la situació de la literatura àrab. També cal fer esment de la tasca de l'Acadèmia Tunisiana de Ciències, Lletres i Arts Baytal-Hikma, creada el 1982, que ha contribuït al renaixement científic i intel·lectual de Tunis. Les literatures capdavanteres han estat l'egípcia, la libanesa i la marroquina. Ha continuat el mestratge d'escriptors consagrats com els palestins Walid Khazendar i Mahmūd Darwīš (el poeta palestí més important i el poeta àrab contemporani més famós juntament amb Qabbānī), i els narradors egipcis Naguib Mahfuz i Idwar al-Harrat. En narrativa, s'han consolidat l'egipci Muhāmmad Tawfīq (1956; Fins a trenc d'alba, 1997), els sirians Nihad Sirees (1950; Un cas de passió, 1998) i Sālim Barakat (1951), l'iraquià Gabr Yāsīi Hussin (1954), els marroquins Mohamed Zafzaf (1945) i Mohamed Barrada (1938), la libanesa Hoda Barakat, el libanès Elias Khoury (1948), el palestí Ibrāhīm Nasr Allāh (1954) i les palestines Liana Badr (1950) i Sahar Halīfa (1941), l'escriptora d'aquest país més traduïda després de Mahmūd Darwīš. Entre els joves, hi ha l'egipci Muhāmmad Sūlaymān (1979; Sang al temple, 1999). Pel que fa a la poesia, destaquen la palestina Rita Odeh, l'iraquià Muniam al-Faqir (1953), el marroquí Abdallah Zrika (1953), la libanesa Sabah al-Harrat (1956) i els 'poetes dels noranta' egipcis, influïts per Occident, experimentadors i transgressors, com també la tasca de la revista 'Al-Garad': Iman Mirsal, Magdi al-Gabiru, Muhāmmad Mutawallī, Ahmad Yamanī, etc.

La llengua àrab, 1

La llengua àrab (العربية, ʾal ʿarabiyya en transliteració tradicional) és la llengua parlada en origen pel poble àrab. És una llengua semítica (com l'hebreu, l'arameu, l'accadi o el sirià). Pel fet de l'expansió territorial a l'edat mitjana i per la difusió de l'Alcorà, aquesta llengua s'ha estès per tot l'Àfrica nordsahariana i bona part de l'Orient Pròxim.

Banderes dels estats de llengua àrab

L'origen de la llengua àrab es remunta al segle II de la nostra era. La tradició oral considera no obstant que és una llengua revelada directament a Ismael, el fill d'Abraham amb Rebeca. Les primeres traces de l'escriptura àrab es remunten més enllà del segle VI.

Taula de continguts [amaga] 1 Varietats de l'àrab 2 Influències de l'àrab 3 L'àrab i l'islam 4 Literatura Àrab 5 Països de llengua àrab 5.1 Llengües derivades de l'àrab 6 Vegeu també 7 Enllaços externs

[edita] Varietats de l'àrab

L'àrab és un terme genèric que agrupa nombroses varietats :

• l'àrab clàssic: la llengua de l'Alcorà, parlada a l'època de l'expansió musulmana
• l'àrab literari: una forma moderna però una mica diferenciada de l'àrab clàssic, que és la llengua escrita comuna de tots els països aràbics.
• els dialectes àrabs: llengües orals parlades en els països àrabs derivades de l'àrab clàssic, amb els substrats, superstrats i usos diferents segons les regions, que fa que de vegades siguin tan diferents entre si com el català, l'italià o el romanès entre ells.

[edita] Influències de l'àrab

L'àrab ha llegat una sèrie de mots a d'altres llengües occidentals, sobretot al castellà i al portuguès. En trobem també en català els manlleus d'origen àrab com albercoc (mot que també prestà al llatí via el grec antic), alcohol, àlgebra, algorisme, quitrà o zenit.

Entre els escriptors no musulmans que han escrit en àrab, hi ha per exemple el metge i filòsof jueu Maimònides.

És interessant recordar que nosaltres utilitzem les seves xifres.

[edita] L'àrab i l'islam

La llengua de l'islam es l'àrab, té nombrosos mots de domini religiós inicialment aparegudes en aràbic. Certes paraules religioses existents en àrab, o procedents o no existeixen en altres llengües o només es pot captar tota essència en aquell idioma.

Vegeu Llista de termes àrabs utilitzats en l'islam.

[edita] Literatura Àrab

La llengua àrab té una amplíssima producció literària que abasta des del segle V fins a l'actualitat. Les mostres importants de literatura àrab més antigues són unes composicions de l'Aràbia preislàmica anomenades mu`allaqat, «penjades». Aquest nom s'atribueix tradicionalment al fet que podrien haver estat escrites i penjades dels murs de la Kaaba, llavors panteó de La Meca, per haver resultat vencedores en alguna justa poètica. Això hauria permès la seva supervivència, atès que en l'època la literatura era de transmissió oral i per tant cap suposar que la major part de la seva producció es perdés. Les mu`allaqat són llargs poemes que responen a un esquema fix que després heretarà, amb variacions, la poesia clàssica d'època islàmica. La poesia preislàmica ha quedat en la cultura àrab com model lingüístic i literari i com exemple de valors primigenis lligats a la vida en el desert, com la cavallerositat.

L'Alcorà i l'extensió de l'Islam marquen una fita en la història de la literatura àrab. En primer lloc, suposa el desenvolupament definitiu de l'escriptura i la fixació de la llengua literària, l'àrab clàssic. En segon lloc, la literatura en llengua àrab deixa d'estar circumscrita a la Península Aràbiga i passa a desenvolupar-se per totes les terres per les quals s'estén l'islam, en les quals l'àrab és llengua oficial i de prestigi (més tard substituïda pel persa en algunes regions d'Àsia). S'obre així l'ampli camp de la literatura àrab clàssica, amb gran profusió de gèneres i autors.

Amb la caiguda d'Al-Àndalus i de les potències àrabs d'Orient (Bagdad, El Caire), que seran substituïdes per l'Imperi Otomà, la literatura àrab entra en una etapa de decadència, amb una producció molt menor i d'escassa originalitat comparada amb l'esplendor dels segles anteriors. Entre mitjans del segle XIX i principis del XX, segons les zones, el món àrab, i amb ell la seva literatura, entren en el procés de revifament anomenat Nahda (Renaixement). La literatura àrab contemporània es desmarca dels models clàssics i incorpora amb profusió gèneres com la novel·la o el relat breu i, en menor mesura, el teatre. La poesia segueix sent, com en època clàssica, el gènere més conreat.

L'eclosió del nacionalisme àrab a mitjan segle XX i fins als anys setanta serveix d'esperó al desenvolupament literari. Per zones, és Egipte el país que més escriptors ha donat a la literatura àrab contemporània (d'allí era el premi Nobel Naguib Mahfuz), seguit de Líban, Síria, Palestina o l'Iraq. Un aforisme cèlebre declarava que «Egipte escriu, Líban publica i L'Iraq llegeix». En el canvi de segle aquesta sentència ja no és vàlida, ja que si Egipte segueix tenint la major producció i Líban segueix sent la seu de les més prestigioses editorials àrabs, la destrucció de L'Iraq entre la guerra del Golf i la invasió de 2003 va acabar amb la qual potser era la societat àrab de major nivell cultural.

[edita] Països de llengua àrab

Vegeu Països Àrabs.

[edita] Llengües derivades de l'àrab

• Maltès

[edita] Vegeu també

• Alfabet àrab i Escriptura de la hamza ;
• Àrab literari i dialectologia àrab ;
• Fonologia àrab ;
• Vocabulari de l'islam.
• Lingüística
• Llista de prenoms àrabs
• Poesia en àrab
• Viquipèdia en àrab

[edita] Enllaços externs

Existeix una edició en àrab de la Viquipèdia

• Diccionari infantil il·lustrat català-àrab
• Per aprendre l'àrab amb MP3. Per aprendre l'àrab amb MP3
• WebArabica. Per aprendre l'àrab (francès)
• Fitxa tècnica a Ethnologue (anglès)
• Apartat sobre la llengua àrab del portal Arabismo.com amb moltes referencies a material d'accés públic útils per a l'aprenentatge de la llengua àrab.

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/%C3%80rab»

Categoria: Àrab | [+]

La taifa de Saragossa

Taifa de Saragossa

De Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca

Vista nocturna de les estances del Palau de l'Aljaferia, el qual va ser bastit pel rei Al-Muqtadir entre els anys 1065 i 1118.

Màxima extensió de la Taifa de Saragossa durant el regnat d'Al-Muqtadir.

La taifa de Saragossa fou un regne musulmà que al llarg del segle XI tingué com a capital Saraqusta, l'actual Saragossa.

Inicialment restà en mans dels Tugíbides.

El 1039 caigué en mans dels Banu Hud de la taifa de Lleida.

L'època d'Al-Muqtadir i Al-Mu'tamid fou un bon moment cultural.

Pere I d'Aragó com a comte de Ribagorça i Sobrarbva conquerir la ciutat de Montsó, que li fou concedida, i un cop com a rei va continuar l'expansió central i oriental del regne atacant la taifa de Saragossa, arribant fins a la Serralada d'Alcubierre i els Monegros. El 1095 va conquerir Washka (Osca), desprès de derrotar el cabdill Ahmed II Ibn Yusuf al-Mustain a la batalla de les planes d'Alcoraz i el 1101 va prendre Barbastre, Sariñena i va posar setge a les ciutats de Saragossa i Tamarit de Llitera el 1104. Amb aquestes conquestes es va consolidar la supremàcia militar de les tropes cristianes sobre les musulmanes. La taifa fou finalment conquerida l'any 1118 per Alfons I d'Aragó.^[1]

[edita] Referències

1. ↑ Bolòs, Jordi: Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284. Barcelona, abril del 2000. ISBN 84-297-4706-0, plana 230.

[edita] Bibliografia

• AL-GAZZAR, Abu Bakr: Diwan. Abu Bakr al-Gazzar, el poeta de la Aljafería, (ed. bilingüe), Saragossa. Prensas Universitarias de Zaragoza (col. Larumbe. Clásicos aragoneses), 2005. ISBN 8477337403.
• ALVAR, Carlos: Roldán en Zaragoza, Saragossa, CAI, 2000. ISBN 8495306530.
• CERVERA FRAS, M ª José: El reino de Saraqusta, Saragossa, CAI, 1999. ISBN 8488305931.
• CORRAL, José Luis: Historia de Zaragoza. Zaragoza musulmana (714-1118), Saragossa, Ajuntament de Saragossa i CAI, 1998. ISBN 8480691557.
• GARULO, Teresa: La literatura árabe de Al-Andalus durante el siglo XI, Madrid, Hiperión, 1998. ISBN 8475175015.
• MONTANER FRUTOS, Alberto: "Introducción histórica" al capítol "El palacio musulmán", a: Bernabé Cabañero Subiza et alt., La Aljafería (volum I), Saragossa, Corts d'Aragó, 1998. pàgines 35-65. ISBN 8486794978.
• VERNET, Juan: Literatura árabe, Barcelona, El Acantilado, 2002. ISBN 8495359812.
• VIGUERA MOLINS, Mª Jesús: Aragón musulmán, Saragossa, Mira editores, 1988. ISBN 8486778069.
• VIGUERA MOLINS, Mª Jesús: El islam en Aragón, Saragossa, CAI, (Col. «Mariano de Pano y Ruata», núm. 9), 1995. ISBN 8488305273.

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Taifa_de_Saragossa»

Categoria: Taifa de Saragossa | [+]

La taifa de Lorca

Taifa de Lorca

De Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'emirat de Lorca fou un petit i efímer emirat musulmà que va existir a la regió murciana a l'entorn de Lorca.

Depenia d'Almeria i la governava Ibn Khatib, que es va independitzar durant una revolta o guerra civil que va afectar a l'emirat d'Almeria el 1051 i es va fundar la dinastia dels Banu Labbun (1051) ja que darrera seu van governar tres germans: Abu Muhammad Abd Allah ben Labbun, Abu Ayas ben Labbun i Abu Lasbag ben Labbun Sad al-Dawlah.

Aquest article és un esborrany sobre història. Podeu ajudar la Viquipèdia ampliant-lo.

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Taifa_de_Lorca»

Categories: Taifes | Al-Àndalus | Història de Múrcia | [+]

La taifa de Tortosa

Taifa de Tortosa

De Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca

La taifa de Tortosa es creà arran de la desaparició del Califat de Còrdova.

Tortosa fou ocupada pels musulmans el 714. Inicialment el poder de la taifa estigué en mans Labib Al'Amiri Al-Fatà, del clan amirita. El 1061, passà a dependre d'Al-Muqtadir Ibn Hud de la taifa de Saragossa i després d'Al-Mundir Imad Al-Dawlà. Amb el canvi de segle, passà a dependre dels almoràvits.

L'any 1148, Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona^[1] va conquerir Tortosa.

[edita] Vegeu també

• Llista dels emirs de Tortosa

[edita] Referències

1. ↑ Bolòs, Jordi: Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284. Barcelona, abril del 2000. ISBN 84-297-4706-0, plana 249.

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Taifa_de_Tortosa»

Categories: Taifes | Geografia històrica de Catalunya

La taifa de Mallorca

Taifa de Mallorca

De Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca

La Taifa de Mallorca va ser un regnat musulmà independent que existí durant el període de 1076-1115 i 1158-1203 de l'era cristiana.

[edita] Primera Taifa

Abans del 1076 les Illes Balears havien format part de la Taifa de Dāniyya, però aquell any el rei de Dāniyya 'Alī ibn Mugāhid Iqbāl al-Dawla de la dinastia dels Banū Mugāhid fou derrotat pel rei Abū Ga'far Ahmad ibn Sulaymān al-Muqtadir dels Banū Hūd, de manera que la Taifa de Dāniyya fou annexionada a la Taifa de Saraqusta a excepció de les Illes Balears que restaren governades pel valí 'Abd Allāh al-Murtadā. Aquest es proclamà emir l'any 1087, convertint Mayūrqa en un Regne Taifa.

L'emir 'Abd Allāh al-Murtadā fou succeït per Mubāšir Nāsir al-Dawla fins que l'any 1114 es llençà la Croada contra Mayūrqa. Malgrat l'èxit inicial de la croada, les tropes cristianes evacuaren l'illa quan els arribaren notícies de l'arribda de reforços almoràvits procedents d'Al-Andalus. A partir d'aleshores la Taifa de Mallorca desaparegué i fou annexioada als dominis dels almoràvits.

[edita] Segona Taifa

Mayūrqa visqué un segon període independent arran de la derrota almoràvit i l'arribada al poder d'Al-Andalus dels almohades. A partir del 1158, Mayurqa fou el refugi dels almoràvits i fou governada per la dinastia dels Banū Ġāniya, el darrer dels quals fou 'Abd Allāh ibn Ishāq ibn Ġānīya, que fou derrotat pel califa almohade al-Nāsir l'any 1203 de l'era cristiana.

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Taifa_de_Mallorca»

Categories: Taifes | Història de Mallorca

La taifa de Lleida

Taifa de Larida

De Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca

La taifa de Lleida era un regnat musulmà independent creat per l’esfondrament del califat de Còrdova (1017-1023), per Sulaymān ibn Muhammad ibn Hūd, el qual acollí (1031-1036) a la Suda de Lleida el darrer califa Hišām III. En 1039 conquereix la taifa de Saragossa i regnà a tota la Frontera Superior. El seu fill Yūsuf al-Muzaffar (1046-1079) heretà el reialme lleidatà, que li seria arrabassat pel seu germà Abū Ga'far Ahmad ibn Sulaymān al-Muqtadir de Saragossa. En morir aquest, deixà la taifa de Lleida, amb les de Tortosa i Dénia, a al-Mundir 'Imad al-Dawla (1082-1090), el qual s'alià amb Berenguer Ramon II, comte de Barcelona, contra el Cid. A la seva mort el regne passà al seu jove hereu Sulaymān Sayyid al-Dawla (1090-1102), el darrer dels Banū Hūd. Posteriorment caigué en poder dels almoràvits, i restà en mans de reietons saharians, el més conegut va ser Avin-Hilet, també conegut per Avifelel, que pactà amb Ramon Berenguer III (1120). Posteriorment, al-Muzaffar, el 24 d'octubre de 1149 lliurà Lleida als comtes Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d'Urgell.

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Taifa_de_Larida»

Categoria: Taifes

La taifa d'Alpont البونت

Taifa d'Alpont البونت

De Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca

Taifa d'Alpont

Taifa
← 1009 — 1104-1107 →
Capital	Alpont
Idioma oficial	Àrab
Religió	Islam sunnita
Govern	No especificat
Període històric	Edat mitjana
• Establiment	1009

La Taifa d'Alpont o Al-Sahla fou una petita taifa establida al municipi d'Alpont (els Serrans) a partir d'un antic assentament bereber, els Banu Qasi, que hi foren reis del 1009 fins al 1104-1107, quan foren conquerits pels almoràvits. Ocupava aproximadament l'actual comarca dels Serrans

Les taifes l'any 1031

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Taifa_d%27Alpont»

Categories: Taifes | Geografia històrica del País Valencià | Alpont

La taifa d'Albarrasí

Taifa d'Albarrasí

De Viquipèdia

Dreceres ràpides: navegació, cerca

Taifa d'Albarrasí

Taifa
← 1012 — 1104 →
Capital	Albarrasí
Idioma oficial	Àrab
Religió	Islam sunnita
Govern	No especificat
Període històric	Edat mitjana
• Establiment	1012
• Dissolució	1104

La taifa d'Albarrasí (que portà realment el nom de Sahla) fou un petit regne de taifa establert al voltant del municipi d'Albarrasí i de la seua serra per la dinastia bereber dels Banū Razín .

Taula de continguts [amaga] 1 Independència 2 Relacions amb Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid 3 Annexió al domini almoràvit 4 La Senyoria d'Albarrasí

[edita] Independència

Fou fundat per un capitost local d'origen berber, però arabitzat i de nom Haydal ibn Halaf ibn Razin, que va afermar la seua independència a partir del 1012, durant la descomposició del califat de Còrdova. La taifa d'Albarrasí ocupava aproximadament la part sud i occidental de l'actual província de Terol.

Haydal i els seus descendents, els Banu Razin, van dominar la taifa fins a la seua extinció. A Haydal I el va succeir Abd-al-Màlik I (1045), i a aquest Haydal II i finalment Abd-al-Màlik II.

[edita] Relacions amb Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid

Al 1090 el senyor de d'Albarrasí esdevingué tributari de l'exèrcit mercenari dirigit per Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid. Però en la lluita per conquerir Balansiyya, el el senyor de d'Albarrassí va prendre part pels almoràvits, raó per la qual fou atacat i derrotat pel Cid a Quart.

[edita] Annexió al domini almoràvit

Al 1104 la Taifa d'Albarrasí perdia la seva independència en ser ocupada per les almoràvits. A partir d'aleshores, els Banū Razín es traslladaren a Balansiyya.

[edita] La Senyoria d'Albarrasí

Uns 60 anys després, al 1170, Muhammad ibn 'Abd Allāh ibn Sa'd ibn Mardāniš, conegut pel sobrenom de Rei Llop, traspassà el territori al Senyor d'Estella Pero Ruiz de Açagra en circumstàncies mai no esclarides però que possiblement fou deguda al pagament pels serveis prestats pel rei de Navarra. D'aquesta manera s'establí la Senyoria d'Albarrasí, un territoria sobirà enclavat entre el Regne de Castella i el Regne d'Aragó en mans d'un feudatari del Regne de Navarra.

Els regnes de taifes l'any 1031

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Taifa_d%27Albarras%C3%AD»

Categories: Taifes | Serra d'Albarrasí