dijous, 16 d’octubre del 2008

Els arabismes del català

GEC: arabisme

Mot o gir de la llengua àrab emprat en una altra llengua. Bé que menys nombrosos que en castellà i que en portuguès, els arabismes abunden també en la llengua catalana, on encara mantenen vitalitat més de dos-cents apel·latius d'origen aràbic, havent estat antigament molts més. A diferència del que s'esdevé en aquelles altres llengües, molts dels arabismes catalans no porten aglutinat l'article aràbic al-, com és el cas de carxofa, cotó, garrofa, gatzara, magatzem, midó, quitrà, tramús, i la manca d'aquesta característica n'ha dificultat la identificació. Els arabismes són molt més nombrosos a la Catalunya Nova —conquerida a mitjan s. XII— que no pas a la Catalunya Vella —guanyada als sarraïns al començament del s. IX—, i molt més encara a les Illes i al País Valencià —conquerits a la primera meitat dels XIII—, sobretot en aquest, dellà el riu Xúquer, on romangué molta població rural sarraïna fins al s. XVII. Per això una de les característiques regionals del lèxic valencià és la seva profusió d'arabismes, principalment botànics, i així als mots del català comú 'aglà', 'cogombre', 'figaflor', 'clovella', 'blat de moro', 'escarola', 'pebrina', 'pastanaga', 'llobí', 'garriga', corresponen els arabismes valencians abellota, alficòs, bacora, corfa, dacsa, endívia, nyora, safanòria, tramús, xara. Nogensmenys, d'altres noms de planta del català comú són també d'etimologia aràbiga, com albercoc, albergínia, alfàbrega, arròs, assutzena, atzavara, atzerola, carbassa, carxofa, cascall, cotó, garrofa, llimona, safrà, taronja. Però els arabismes abunden també en molts d'altres aspectes del lèxic català, com els noms de les eines i dels arreus agrícoles, com fes, garbell, tamís, i albarda, assot, eixanguer, mandil, tafarra, xalma; d'obres de canalització i d'arquitectura general, com aljub, assarb, assut, caduf, safareig, sèquia, sínia, i algeps, gassó, jàssena, rajola, tova, i alcavor, alfòndec, almàssera, almodí, alqueria, atzucac, magatzem, rava, sitja, tafona, i albelló, alcova, alfardó, balda, golfa, racó, ràfec, sanefa, teginat; d'atuells domèstics, com aixeta, albúrnia, alcolla, alfàbia, almorratxa, cadaf, catifa, safa, estormia, flassada, gerra, màrfega, matalàs, safata, setrill, sitra, tabac, tassa; de vestits, com gec, gipó, jupa, jupetí, saragüells, i alforja, arracades, gambuix, sarró, senalla, taleca, i fustany, sarja; de menjars, com alfanic, arrop, cuscussó, escabetx, massapà, moixama, xarop; de productes químics, com alcohol, almesc, càmfora, mangra, midó, quitrà, sucre; de mots comercials, com albarà, alfarràs, alforro, almud, cafís, debades, duana, fanecada, gabella, quintar, quirat, rova, tarifa, taülla; de mots militars, com adalil, adarga, alardo, almirall, alferes, almogàver, atzagaia, barbacana, ronda, tabal, talaia, tambor; de mots mariners, com almadrava, drassana, falua, llibant, xabec, xàvega, i garbí, llebeig, xaloc, ratxa; etc. Té particular importància la toponímia d'origen àrab, que s'estén al sud del Penedès, a la Segarra, la Noguera i la Llitera i és especialment abundosa al País Valencià de dellà el Xúquer i a Menorca. Alguns dels topònims són simples apel·latius àrabs, com Albaida 'la blanca', Albal 'el secà', Albalat 'la calçada', Albelda 'el poble', Alboraia 'la torreta', Alborx 'la torre', Alcalà 'el castell', Alcalatén 'els dos castells', Alcàsser 'el palau', Alcoleja 'el castellet', Alcosser 'el petit palau', Alcúdia 'el tossal', Alfafar 'la gerreria', Alfarra 'el barri', Algaida 'el bosc', Alginet 'els horts', Almudaina 'la ciutadella', Alzira 'l'illa', la Jana 'hort', Rafal 'masia', etc. Moltes vegades, però, l'origen dels topònims aràbics és un nom propi de persona, com Bràfim, Calaf, Faió, Faura, Mafumet, Maimó, a vegades precedit de l'element Abu'l 'pare de', com Albocàsser, Albuixec, Bolbait, Bufali, però més sovint de Ben 'fill de' o Beni 'fills de', com Benàmer, Benasau, Benicalap, Benicàssim, Benifaió, Benigànim, Benimàmet, Benimassot, Binifali, Vimbodí, Vinaixa, Vinaròs, etc. També són arabismes alguns cognoms catalans, especialment bastants dels valencians i alguns dels mallorquins; a vegades són simples apel·latius, com Alafara, Albalat, Alcalà, Alcàsser, Belda, Borja, Medina, Mesquita, etc, però sovint són noms propis de persona, adés simples, com Gallifa, Jàfer, Massot, Melis, Omar, Nàger, Rufat, etc, adés composts, com Albuixec, Baidal, Bennàsser, Binimelis, Boluda, Bolufer, Vinaixa, Vinatea, o Matalí, Mataix, etc.


9 comentaris:

Vent d Cabylia ha dit...

I entre els cognoms et deixes el meu, "Baydal"!: Ubaydallah (petit servidor de Déu) - Obaydallah - Obaydal - Baydal. ;-)

Salvador Jàfer Sanxis ha dit...

Ara mateix l'afegisc a la llista. Només he copiat els que figuraven en l'article de la GEC, però de segur que n'hi ha més.

Wa-s-salâm!

Vent d Cabylia ha dit...

Hi deu haver una xarpellera...
Wassalam!

Salvador Jàfer Sanxis ha dit...

N'hi deu haver una fotracada, un fum, un muntó, un munt, un fotimer, una caterva, una muntanya, un cabàs, una cabassada...

Mil salemes!

Josep Gregori ha dit...

a betzef , que a Potries es pronuncia /a balzem/:
a betzef

loc. adv. [LC] En abundància. L’herba del pla era tota esgotada, però a muntanya n’hi havia a betzef.
A BETZEF, 'abundosament, a desdir', mot que passà de l'àr. magrebí al català insular i a l'italià, a través del Mediterrani; pertanyent a la sèrie d'adverbis aràbics en bi- i creat en l'àrab familiar i local del Nord d'Àfrica, estrany a l'àrab tradicional i d'arrel incerta en la llengua originària. 1.ª doc.: c. 1825, comte d'Aiamans.
Aquest aristòcrata mallorquí, Josep Togores, escrivia benèvolament a un poeta inexperimentat, amb agredolç consell: «y vós qui'n tants d'anys / no (he)u fet una glosa, / tantas com volreu, / a batzeb y arreu, / sens fer-vos res nosa , / mos ne donareu» (Bover, Bibl. Escr. Bal., 1257, p. 442). Igual variant en el DAmen.

tornar

Versió per imprimir

Josep Gregori ha dit...

caduf
قدوس

[1316; de l'àr. qadûs 'galleda', pres del ll. cadus 'gerro, barril', amb influx de cadaf, mot de significat semblant, pel que fa a la -f]

m 1 Catúfol.

2 Canonada soterrada feta d'obra.

Josep Gregori ha dit...

alfarrassar حرص



[1851; de l'àr. ḫarraṣ 'avaluar']

v tr 1 Ajustar a un tant alçat.

2 Mesurar a ull la quantitat

Josep Gregori ha dit...

الفقوس alficòs
ALFICÒS m. bot.
Fruit de la planta Cucumis flexuosus L. (alficossera); cast. cohombro serpentino, alfícós. Dengun añ és roin per mols alficosos, Cañís 95.—V. descripció en l'art. alficossera.
Var. form.: anficòs, alpicòs (segons Corominas DECast, i, 116).
Fon.: alfikɔ́s (Alcoi); aɱfikɔ́s (València, Cocentaina, Alacant).
Intens.—a) Augm.: alficossot.—b) Dim.: alficosset, alficosseu, alficossiu.
Etim.: de l'àrab al-faqqós, mat. sign. («espèce de cogombre très long que la plupart des Arabes mangent cru» segons Cherbonneau, ap. Dozy Suppl. ii, 273).

Josep Gregori ha dit...

BACORA f. باكور
|| 1. Figa de pell negra, molt primerenca i saborosa (val.); cast. breva, macoca.
Etim.: de l'àrab bakura,باكُور mat. sign.
باكر "matiner, primerenc"

الاندلس جنة الخلد = Alandalús jànnatu _lkhuldi

يــا أهْــلَ أندلــس لله درُكــــم ُ / ماء و ظلٌ و أنهار و أشجارُ
ما جَنة الخُـلد إلا في دِيـاركُـــمُ / ولو تخيرتُ هذا كنتُ أختارُ
لا تحسبوا في غد أن تدخلوا سَقَرا / فليس تُدخلُ بعد الجنةِ النار

الشاعر الاندلسي ابن خفاجة
ALANDALÚS, PARADÍS DE L'ETERNITAT

ya ahla andalusin li-llâhi darrukum /

ma'un wa zillun wa anhâru wa sajâru
mâ jannatu-l-huldi illâ fî diyârikum /
wa hâdihi kuntu law huyyirtu ahtâru /
lâ tuttaqû ba´daha an tadhulû saqaran /
fa-laysa tudhalû ba´ada-l-jannati-n-nâru

Ibn Khafâja (Alzira, 1058-1139)

Andalusins, quin goig el vostre!
Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
El paradís etern és a ca vostra.
Si em deixaren triar, meu me'l faria.
Viviu-lo! No tingau por de l'infern.
Del paradís al foc, no s'hi va mai.

(Versió de Josep Piera i Josep R. Gregori, 2007)

¡Oh, gente de al-Andalus, qué dichosos sois!
Agua, sombra, ríos y árboles.
El paraíso de la Eternidad
no está más que en vuestra patria.
Si yo escogiera, por éste optaria.
No temáis entrar en el infierno:
no se castiga con la desdicha
a quienes ya viven en el paraíso.

(Versió de Josep Piera i Mahmud Sobh)

Vegeu el poema d'Ibn Hafâja recitat per dos alumnes de l'IES la Serreta de Rubí

Pel respecte a la pluralitat i a la llibertat!

Pel respecte a totes les formes d'Islam!

Per un Islam plural i unit!


"Guarde en el cor l'Andalús més íntim i més bell, com un Tibet personal i profund. I aquest tresor ningú me'l podrà arrabassar."

Salvador Jàfer

عبد السلام جعفر إبن منقذ البلنسي /

بلنسية، شرق الاندلس /

Calendari islàmic i horaris de pregària

Segons l'escola jurídica de què es tracte pot haver-hi una diferència d'un dia ±.

Mapa d'Alandalús en el període de màxima expansió

La muralla andalusina de València

La muralla andalusina de València