Haldûn (‘Abd ar-Rahmân ibn), historiador (Tunis 1332-El Caire 1406).
Magistrat, diplomàtic i cortesà, Ibn Haldûn està considerat en el sentit actual del terme, com el més gran dels historiadors musulmans clàssics. Membre d'una noble família sevillana que havia hagut d'emigrar al nord d'Àfrica, Ibn Haldûn tingué una vida agitada. Estigué al servei de diversos prínceps del Màgrib i de l'Àndalus. Més tard residí a Damasc i durant el setge de la ciutat es va salvar gràcies a l'admiració que el terrible Tamorlà tenia pels savis. Finalment, s'establí com a magistrat a Egipte, on morí.
Per la importància de les obres històriques que escrigué, Ibn Haldûn ha estat qualificat pels moderns estudiosos de les ciències socials com a "pare de la historiografia", "de la sociologia" i fins i tot "de la filosofia de la història". En els seus Prolegòmens (Muqaddima), cèlebre introducció al seu Llibre de consideracions sobre la història dels àrabs, dels perses i dels berbers (Kitâb al ‘ibar...), adoptà una visió sorprenentment moderna per a l'època en postular que "l'objecte de la història és retre compte de l'estat social de l'home, de la civilització (‘umrân) del món i dels fenòmens que s'hi vinculen naturalment. Definí un mètode rigorós, segons el qual, "l'historiador ha de fonamentar en una base sòlida les matèries de què tracta (a fi d'explicar les causes dels esdeveniments i delimitar clarament les lliçons a extraure'n, tant de les causes com dels fets en si mateixos". Investigant la situació del Màgrib, dividí els seus Prolegòmens en capítols relacionats amb la geografia física, l'antagonisme entre nòmades i sedentaris –un tret distintiu de la civilització musulmana–, els ressorts i l'evolució de l'Estat, les ciutats i les dinasties amb llurs cicles de prosperitat idecadència, l'economia i, per últim, les ciències, amb llurs respectives classificacions –per facilitar-ne l'ensenyament– i llur desenvolupament. Com a historiador, i a diferència de de nombrosos dels seus predecessors, es rebel·là contra l'acceptació de llegendes no verificades. El seu mètode, una mica independent de la visió metafísica de la història que estava en vigor en l'època, fou incomprés en l'islam, fins al seu redescobriment en el segle XIX per part de l'orientalisme europeu. Però és indiscutible que Ibn Haldûn, a partir de la seua formació filosòfica i religiosa, establí amb la seua metodologia alguns dels elements bàsics de la moderna ciència històrica i, fins i tot, de les actuals ciències socials.
Traduït de Thoraval 1996, Diccionario de civilización musulmana, Larousse.
Magistrat, diplomàtic i cortesà, Ibn Haldûn està considerat en el sentit actual del terme, com el més gran dels historiadors musulmans clàssics. Membre d'una noble família sevillana que havia hagut d'emigrar al nord d'Àfrica, Ibn Haldûn tingué una vida agitada. Estigué al servei de diversos prínceps del Màgrib i de l'Àndalus. Més tard residí a Damasc i durant el setge de la ciutat es va salvar gràcies a l'admiració que el terrible Tamorlà tenia pels savis. Finalment, s'establí com a magistrat a Egipte, on morí.
Per la importància de les obres històriques que escrigué, Ibn Haldûn ha estat qualificat pels moderns estudiosos de les ciències socials com a "pare de la historiografia", "de la sociologia" i fins i tot "de la filosofia de la història". En els seus Prolegòmens (Muqaddima), cèlebre introducció al seu Llibre de consideracions sobre la història dels àrabs, dels perses i dels berbers (Kitâb al ‘ibar...), adoptà una visió sorprenentment moderna per a l'època en postular que "l'objecte de la història és retre compte de l'estat social de l'home, de la civilització (‘umrân) del món i dels fenòmens que s'hi vinculen naturalment. Definí un mètode rigorós, segons el qual, "l'historiador ha de fonamentar en una base sòlida les matèries de què tracta (a fi d'explicar les causes dels esdeveniments i delimitar clarament les lliçons a extraure'n, tant de les causes com dels fets en si mateixos". Investigant la situació del Màgrib, dividí els seus Prolegòmens en capítols relacionats amb la geografia física, l'antagonisme entre nòmades i sedentaris –un tret distintiu de la civilització musulmana–, els ressorts i l'evolució de l'Estat, les ciutats i les dinasties amb llurs cicles de prosperitat idecadència, l'economia i, per últim, les ciències, amb llurs respectives classificacions –per facilitar-ne l'ensenyament– i llur desenvolupament. Com a historiador, i a diferència de de nombrosos dels seus predecessors, es rebel·là contra l'acceptació de llegendes no verificades. El seu mètode, una mica independent de la visió metafísica de la història que estava en vigor en l'època, fou incomprés en l'islam, fins al seu redescobriment en el segle XIX per part de l'orientalisme europeu. Però és indiscutible que Ibn Haldûn, a partir de la seua formació filosòfica i religiosa, establí amb la seua metodologia alguns dels elements bàsics de la moderna ciència històrica i, fins i tot, de les actuals ciències socials.
Traduït de Thoraval 1996, Diccionario de civilización musulmana, Larousse.
