Perquè un dia torne l'alegria a Gaza!

Cançó per a Gaza


La Gaza real, abans de la destrucció genocida.

Campanya mundial multilingüe contra els crims de guerra d'Israel

Israel ha de ser jutjat per la Cort Penal Internacional - Petició universal

Al voltant de 300 ONG i associacions sol·licitaran que el Fiscal de la Cort Penal Internacional investigui els crims de guerra comesos per Israel a Gaza. El recolzament de la ciutadania és imprescindible. Es prega signar i difondre aquesta «petició universal». És urgent. Al Fiscal de la Cort Penal Internacional (CPI) El Dret és la marca de la civilització. Cada progrés de la humanitat ha coincidit amb la consolidació del Dret. El desafiament que ens imposa l’agressió d’Israel contra Gaza consisteix en afirmar, enmig del patiment, que la justícia ha de respondre a la violència. Crims de guerra? Únicament els tribunals els poden condemnar. Però tots hem de donar testimoni, doncs l’ésser humà només existeix en la seva relació amb la resta. Les circumstàncies donen tota la seva dimensió a l’article 1er de la Declaració Universal dels Drets Humans: «Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres». La protecció dels pobles, no la dels Estats, és la raó de ser de la Cort Penal Internacional. Un poble sense Estat és el més indefens de tots i, davant la Història, es troba situat sota la protecció de les instàncies internacionals. El poble més vulnerable ha de ser el més protegit. Quan assassinen a la població civil palestina, els carros de combat israelians fan sagnar a la humanitat. Hem lluitat per a que el poder del Fiscal general estigui al servei de totes les víctimes i aquesta competència ha de permetre que el món sencer rebi un missatge d’esperança, el de la construcció d’un Dret Internacional basat en el dret de les persones. I, tots plegats, un dia podrem rendir homenatge al poble palestí per tot el que ha aportat a la defensa de les llibertats humanes. Tlaxcala La xarxa de traductors per la diversitat lingüística

Campanya iniciada el 19/01/2009

Plore per Gaza

El Repunt - Blog de Josep L. Pitarch

PLORE PER GAZA

Article publicat al setmanari El Punt, edició del País Valencià, el dia 11 de gener de 2009

La primavera passada tinguí ocasió de visitar Israel i torní absolutament convençut que el poderós estat sionista no deixava als palestins cap altra alternativa que sotmetre’s o morir. L’omnipresència jueva, amb un exèrcit supertecnologitzat i una policia controlant-ho tot és impressionant, com ho és el suport que reben dels Estat Units. Enfront sols hi ha la debilitat dels dividits i enfrontats palestins, que també és impressionant, de manera que els que no se sotmeten ho tenen molt fotut: sols poden comptar la seua capacitat de resistència i prou, perquè no poden esperar cap ajuda de ningú; del món àrab i d’Europa sols reben suport moral i ajuda econòmica de subsistència. Així les coses, pensar que els palestins (David) són els únics responables de la situació és d’una hipocresia total. La història de la creació de l’estat d’Israel (Goliat), el fet que no es respecten les resolucions de la ONU i que els palestins siguen expulsats de les seues cases i terres i visquen a la desesperada, en són també causes. I hi ha l’enorme desigualdat: ara estem veient que Hamàs ataca Israel amb obusos que, comparats, semblen de pirotècnia, mentre que és tot Israel qui ataca a tots els palestins indiscriminadament; fins i tot bombardejant mesquites plenes de ciutadans resant, o escoles de la mateixa ONU, convertint Gaza en una nova Gernika; i, per a reblar el clau, impedint l’arribada d’ajuda sanitària i humana als hospitals i a la població. Sé que hi ha ciutadans jueus que no aproven la política desproporcionada i genocida del seu govern i això és una esperança, però són pocs, com podrem veure en les properes eleccions. Per la meua part, a més de protestar i plorar, com tot el món, vull preguntar: per què si els socialistes jueus estan implicats en l’actuació contra els palestins, la Internacional Socialista que no els expulsa? Per què coincideixen el Papa i Bush a culpar Hamàs i no condemnen els israelians? Bush ja ha acabat de fer salvatjades, però el Papa ha pensat bé el que fa?... I ara, per on tirarà l’Obama?

Sura de la Vesprada o de l'Època = سورة العصر

Sura 103

وَالْعَصْرِ ﴿١﴾
((1 Per la vesprada!

إِنَّ الْإِنسَانَ لَفِي خُسْرٍ ﴿٢﴾
(2) De veritat que l'home camina cap a la perdició,

إِلَّا الَّذِينَ آمَنُوا وَعَمِلُوا الصَّالِحَاتِ وَتَوَاصَوْا بِالْحَقِّ وَتَوَاصَوْا بِالصَّبْرِ ﴿٣﴾
(3) Llevat dels qui creuen, fan el bé, s'aconsellen mútuament la veritat i s'aconsellen mútuament la paciència.

L'ONU acusa Israel de crims de guerra

De palestina.cat

El relator especial de l'ONU sobre la situació de Drets Humans a Gaza, Richard Falk, ha afirmat avui que Israel ha comès crims de guerra durant la seva última ofensiva a Gaza.

"L'evidència de la violació de la llei humanitària és tan clara que no tinc cap dubte de la necessitat d'una investigació independent que demostri que Israel ha comès crims de guerra", va assegurar Falk en una roda de premsa telefònica des de la seva llar de Califòrnia, Estats Units.

Falk, va puntualitzar que ell considera que Israel ha comès crims de guerra i contra la humanitat, fins i tot abans de l'últim conflicte, en aplicar "un bloqueig sostingut durant 18 mesos, un bloqueig il·legal de menjar, medicaments i combustible que pot haver afectat la població de Gaza per a tota la vida ".

Israel no va permetre la població civil d'abandonar el territori abans de bombardejar

A més, per al relator de l'ONU, jueu de religió, els crims de guerra s'agreugen pel fet que Israel no va permetre a la població civil d'abandonar el territori abans de bombardejar.

"No hi ha precedents que una població sencera quedi bloquejada en zona de guerra i sense possibilitat de fugir i de convertir-se en refugiats", va explicar. Falk afegir que el crim és encara més greu perquè el 70% de les població de Gaza són menors de 18 anys, "amb la qual cosa la guerra es va lliurar contra els nens".

"Aquestes persones poden quedar afectades per sempre, no sols han patit un any i mig de bloqueig sinó que han patit el dany i la por d'una guerra", va indicar Falk.

Arguments sense base legal

El relator de l'ONU va descartar totalment l'argument d'Israel que l'acció duta a partir del 27 de desembre contra Gaza estava basada en la "autodefensa". "L'argument no tenia base legal, però a més l'ús absolutament desproporcionat de la força descarta totalment l'argument de l'autodefensa", va aclarir el relator.

Davant aquesta realitat, Falk va expressar el seu desig i convicció que Israel sigui condemnat i perseguit pels seus crims. Per això considera que cal una condemna explícita del Consell de Drets Humans de l'ONU, així com que s'iniciï un judici penal internacional.

Maneres de jutjar a Israel

Una de les opcions seria l'aplicació de la justícia penal a través d'una cort nacional, com va passar en el cas de l'exdictador xilè Augusto Pinochet, que va ser requerit per les corts espanyoles per a ser jutjat per crims contra la humanitat.

L'altra opció suggerida per Falk seria que l'Assemblea General o el Consell de Seguretat de l'ONU establís una cort especial a la Cort Internacional de l'Haia com la que va jutjar els crims a l'antiga Iugoslàvia o Rwanda.

La tercera opció seria que Israel fóra jutjat a la Cort Penal Internacional, cosa que és "molt difícil", atès que l'estat hebreu no forma part d'aquesta institució.

"El mitjà legal depèn de la voluntat política de la comunitat internacional", va concloure Falk. Els 22 dies de l'ofensiva israeliana contra Gaza van causar la mort de 1.300 palestins i van deixar a 5.000 més ferits.

Richard Falk, extret de EFE (22 de Gener de 2009)

Discriminació de la població àrab amb nacionalitat israeliana

palestina.cat

Palestins a Israel

La discriminació dins de l'Estat d'Israel, amb els seus propis ciutadans, no acostuma a ser notícia dins dels mitjans de comunicació, cosa que fa que siga inexistent per a la major part de la població europea.

A Israel, el molesten tant els palestins i les palestines dels Territoris Ocupats (TTOO) com els que tenen nacionalitat israeliana per haver-se quedat allà quan el 1948 les tropes britàniques abandonaren Palestina i Israel va crear unilateralment l'Estat d'Israel. La majoria de palestins fugiren d'Israel i es van refugiar a Cisjordània i a Gaza, o en els països àrabs del voltant, però uns 150.000 es quedaren en les seues terres. Aquests van rebre carnet d'identitat israelià i, teòricament, uns drets que es pretenien mostrar com a iguals als de la resta de ciutadans israelians.

A hores d'ara s'han convertit en 1.300.000 àrabs, amb la seua descendència nascuda dins del nou Estat creat. Represenen el 20% de la població total d'Israel. Dins d'aquesta comunitat, trobem 2 subgrups : els drusos (120.000), i els beduïns (170.000). El 71% de la població araboisraeliana viu en 116 localitats amb majoria àrab, de les quals només 9 són ciutats. D'aquestes Nazaret és la que té majoria àrab. El 24% viuen en poblacions de majoria jueva i el 4% que resta viuen al desert del Nègueb en comunitats de beduïns.

Malgrat les contínues migracions de jueus a Israel, es preveu que, per a l'any 2025, la població palestina supose el 25% del total de ciutadans israelians, i si afegim la dels TTOO, s'igualaria amb ells. Tenint en compte que la taxa de natalitat dels palestins és prou més elevada que la dels israelians. S'autodenominen palestins, israelians o araboisraelians. Professen, la majoria, la religió musulmana, encara que també n'hi ha de cristians. Aquests ciutadans pateixen diferents formes de discriminació legislativa i institucional i la negació dels seus drets individuals, a causa del seu origen, tant legislatives com institucionals. Les lleis que s'apliquen a totes dues comunitats, àrab i jueva, poden ser selectives i predominantment aplicades als àrabs palestins, com per exemple les lleis de confiscament de terres o la demolició de cases. Als palestins que hagueren d'abandonar les seues llars en la Nakba (1948), però que es van quedar a viure dins d'Israel, se'ls va impedir tornar a les seues cases i van veure aplicades sobre les seues terres la llei dels Presents-Absents, de 1950, per la qual cosa la propietat passava a poder de l'Estat i d'allà als jueus. Des de 1976 es commemora el 30 de març, el dia de la Terra, en record de 6 manifestants palestins que foren assassinats per Israel, quan denunciaven l'expropiació d'aquestes terres i l'enderrocament de cases.

Una altra discriminació legislativa fou promulgada el juliol del 2003, la llei de ciutadania i entrada a Israel, llei que al seu començament tenia caràcter temporal, però que s'ha prorrogat des d'aleshores. Aquesta llei impedeix als palestins casats amb ciutadans israelians viure amb la seua parella a Israel i obtindre la nacionalitat israeliana.

Israel té 30 lleis de confiscació de cases, i els motius son totalment aleatoris : haver construït sense el permís requerit (permís que mai no arriba si se sol·licita), haver fet obres, haver canviat la fesomia de la casa. Tot això fa que aquests ciutadans siguen els més afectats per la demolició de cases, fins i tot més que els dels TTOO.

Un altre tipus de discriminació és la discriminació institucional, que es contempla, entre altres, en la no crida a realitzar el servei militar. Molts beneficis governamentals a Israel es troben supeditats al compliment d' aquest servei, ja que aquesta és una societat absolutament militaritzada que requereix el servei per a poder concedir hipoteques, exempcions fiscals i tractes de favor per a aconseguir treball o habitatge. Tanmateix, es promocionen per als millors llocs de treball dins d'una empresa als qui tinguen una gradació militar més elevada. La discriminació en el treball afecta les grans empreses, ja siguen estatals o no. Al setembre del 2005, va haver-hi una interpel·lació parlamentaria a les nostres Corts pel grup GIV-IU-ICV, per la discriminació que pateixen els araboisraelians que treballen en la companyia aèria EL-AL, amb la qual IBERIA, companyia espanyola, té un acord per a realitzar el servei de viatges Israel-Espanya.

També estan discriminats per raó del lloc de residència. El govern divideix el país en diferents zones i adjudica així diferents estatuts i beneficis segons a quines ciutats. Aquestes zones es determinen seguint, suposadament, criteris socioeconòmics. Encara que les zones estan traçades per contindre un nombre desproporcionadament major de localitats jueves que arabopalestines, aquestes últimes reben uns recursos substancialment menors pels governs locals (normalment el 50%), i també són menors els recursos destinats a pressupostos d'assistència social, equipament escolar o altres tipus de programes educatius. Els alumnes àrabs son 1/3 del total, però els seus col·legis reben només el 7% del pressupost. Hi ha un mestre per cada 17 xiquets jueus en primària, i un, cada 19 àrabs. Respecte al tema de l'idioma, l'àrab és una de les llengües oficials, però el seu prestigi és molt menor que l' hebreu (l'altra llegua oficial), i que l'anglès (una llengua no oficial). En l'examen de graduació de batxillerat, s'aconsegueixen més punts si es parla i s'escriu un excel·lent hebreu, però no existeixen els mateixos punts per a qui tinga gran fluïdesa en àrab.

L'aplicació de la llei també és diferent segons que s'aplique a àrabs o a jueus. En igualtat de condicions se'ls imposen penes de presó més dures i se'ls denega l'eixida sota fiança. Un estudi de la Universitat de Haifa, diu que el 63% dels israelians pensa que el govern hauria d'animar-los a emigrar. Totes aquestes discriminacions són prou més dures al desert del Nègueb, amb la població beduïna (140.000 persones). Gairebé la meitat viuen sota el llindar de la pobresa en 45 aldees no reconegudes pel govern israelià, sense serveis d'assistència, de recollida de fem, sanitària. La situació que pateixen es tan precària com la dels TTOO. Israel fa anys que intenta poblar aquest territori amb jueus.

Rahola o el súmmum de la hipocresia mediàtica

La intenció és desviar l'atenció sobre la neteja ètnica que està succeint a Gaza

Autor: Oscar Martínez - Font: Webislam

Nens manifestants amb "estètica jihadista", segons Rahola.

En un debat televisat al programa Matins de TV3 (1) entre Pilar Rahola i Francesc Tubau, portaveu de la plataforma Aturem la Guerra, una de les organitzacions convocants de la passada manifestació del 10 de gener a Barcelona en protesta per la massacre israeliana a Gaza, vam poder comprovar el baixíssim nivell moral que regna en els mitjans de comunicació per tenir en plantilla algú com Rahola, i ara explicaré per què és així.

La raó del debat va ser que Rahola es va sentir al·ludida en aquesta manifestació per un article publicat en una revista que va ser repartit en el transcurs d'aquesta on se la criticava a ella i a cinc personalitats més de la societat catalana per la seva fèrria defensa d'Israel, malgrat les atrocitats que ha comès i està cometent contra el poble palestí. Va ser tal el seu enuig que va anunciar públicament que anava a presentar a la fiscalia una querella contra la plataforma. El que és xocant és que, just abans del debat esmentat, Rahola va donar la raó als autors d'aquest article en donar proves sobre de les seves simpaties cap als representants d'un estat que, ara mateix, està cometent una operació de neteja ètnica a Gaza.

Vam poder veure com Rahola lloava l'ambaixador d'Israel a Espanya, que va ser entrevistat durant el programa pel presentador Josep Cuní. Rahola va dir de l'ambaixador israelià que "és un home molt ponderat" i que "està molt esparverat", referint-se, segons Rahola, al supòsit clima antiisraelià que hi ha ara mateix a Espanya.

Rahola es va atrevir a negar que l'atac d'Israel tingui res a veure amb les properes eleccions a l'Estat israelià, com si les enquestes no demostressin que la popularitat del govern ha crescut de manera clara des que va donar inici a les operacions militars a Gaza, com es va encarregar de recordar el propi Cuní a l'ambaixador.

Rahola no té pèls a la llengua en afirmar que l'atac -ella fa servir la paraula "defensa"- està plenament justificat i cito textualment les seves paraules: "s'ha arribat a un punt d'inflexió en què s'havia d'actuar militarment ". Rahola passa llavors a repetir el que diu la propaganda israeliana per justificar els seus atacs: que existia la possibilitat que els palestins compressin míssils de llarg abast a la Xina i a l'Iran i per això Israel va decidir actuar, i que havia d'impedir l'entrada d'armes pel sud de Gaza.

Però llavors, per què Israel està arrasant tot Gaza, no sols el sud? Per què el seu objectiu són civils, dones i nens, com s'ha demostrat prou, no sols els militants de Hamàs? Això Rahola no ho explica. Després es fica amb Zapatero, amb Saura (el conseller d'interior de la Generalitat de Catalunya) i amb el ministre d'Exteriors, Moratinos, per les seves tèbies crítiques a Israel, cosa que ni el propi ambaixador s'havia atrevit a fer.

Rahola estira els seus arguments fins al límit, dient que el debat polític sobre un país s'ha de limitar als que hi viuen, encara que aquest país sigui l'autor d'una massacre com aquesta i encara que les seves actuacions hagin rebut molt greus crítiques per part de la comunitat internacional i les Nacions Unides.

La verborrea de Rahola no s'atura en el seu afany de defensar i justificar Israel pel que està fent davant els ulls de tot el món. Torna a la càrrega contra Joan Saura, al qual ataca per suprimir un acte commemoratiu que s'havia de celebrar a Catalunya en honor de les víctimes dels camps d'extermini. La menció de l'Holocaust jueu dels filosionistes figura sempre en el guió i és inevitable, com si servís per a cobrir tots els crims que comet Israel, siguin de la naturalesa que siguin.

No cap en la ment d'aquesta senyora que, per al govern català, pot significar ficar-se en un embolic dels grossos, el fet de deixar-se fotografiar amb representants de la comunitat jueva en un moment com aquest, i que ja han rebut bastants crítiques pels seus recents viatges a Israel. Rahola està suggerint molt sibil·linament que Saura és un antisemita? En fi, que per a Rahola són qüestions de summa importància coses com aquesta, que se suprimeixi un petit acte públic que s'ha fet ja repetides vegades i no la mort de persones innocents -la mort de persones innocents, repeteixo- una cosa que per a Rahola no mereix el més mínim comentari. Jo em pregunto: què hauria dit si el govern de la Generalitat hagués anunciat que trencava tota relació amb Israel com li ha reclamat que faci la comunitat palestina a Catalunya?

I arribem al debat entre ella i Tubau, en el qual -com he dit adés- Rahola va anunciar la seva intenció de presentar una querella contra la plataforma Aturem la guerra per l'article esmentat. Tubau va respondre que la seva organització estava també pensant presentar una altra querella contra Rahola pel que ell va qualificar de "insults" d'aquesta a la plataforma i a les organitzacions de suport a Palestina. Tubau es va queixar que Rahola els acusa de fer "apologia del terrorisme" (2), o de ser uns "micos" (3). A propòsit d'aquesta darrera desqualificació, m'agradaria fer un breu comentari. Però primer citaré el fragment de l'article de Rahola en què diu aquesta barbaritat:

"Hem assistit a l'auge del fonamentalisme islàmic, que ha sembrat de morts els pobles i ciutats del món, especialment del propi món musulmà. I aquesta esquerra cridanera, èmuls dels micos de Gibraltar, s'ha mantingut sorda, cega i muda davant d'aquest mortífer i totalitari fenomen. "

Rahola mostra aquí la seva profunda capacitat per a la calúmnia en dir sense cap escrúpol que l'esquerra contrària als crims d'Israel és favorable a l'anomenat "terrorisme islàmic", com si criticar Israel pels seus crims suposés estar automàticament d'acord amb la mort d'innocents a mans d'organitzacions com Al-Qa'ida. Que a gust que es queda Rahola quan deixa anar aquests exabruptes! Gaudeix utilitzant aquests simulacres d'indignació que tant li agraden per emular Bush en la seva cèlebre frase: "si no estàs amb mi, estàs amb els terroristes".

Tubau, a continuació, va intentar passar pàgina i parlar de la manifestació del dia 10, cosa que Rahola no li va deixar fer amb les seves contínues interrupcions i amb el seu acaparament del temps del debat. Però li va donar temps a dir alguna cosa com això: "estem molt orgullosos que assistís tanta gent de la comunitat àrab i islàmica perquè aquesta gent vol quedar-se a viure a Catalunya i, per tant, forma part de la societat catalana".

Tubau es va queixar que Rahola els acusava a tots de ser "jihadistes" pel fet de ser musulmans i es va queixar també perquè la premsa ha destacat un incident que, en altres circumstàncies, tothom hauria passat per alt. Un dels manifestants anava cobert amb un passamuntanyes i va ser fotografiat empunyant una pistola, pel que sembla, de joguina.

Tubau va dir que el servei d'ordre de la manifestació li va dir que es llevés el passamuntanyes i que se n'anés d'allà i no descarta la possibilitat que es tractés d'un provocador del Mossad. Però, per a algú com Rahola, l'important és que en una manifestació en què tothom demanava que es fes complir el dret internacional que, en teoria, ha d'obligar Israel com a potència ocupant i Estat agressor a posar fi a la matança d'un poble pràcticament indefens, l'important, dic, és que hi hagués un manifestant vestit amb un passamuntanyes i portant una pistola, pel que sembla, falsa. L'important per a Rahola és que hi hagués manifestants amb "estètica jihadista", no que siguin ja més de mil les persones assassinades per Israel aquests dies, el 40% de les quals són dones i nens.

Jo vaig estar en la manifestació d'aquell dia, i si per "estètica jihadista" Rahola interpreta que molta gent portés la "kufia" palestina o tingués pinta d'àrab-musulmà i cridés en el seu idioma, l'àrab, que és el que jo vaig veure i fotografiar, Rahola hauria de ser presentada com un exemple de persona tendenciosa i maliciosa en la seva forma d'exercir el periodisme, a més de fregar el racisme per equiparar terrorisme amb islam o amb la cultura àrab.

L'important per a Rahola no és que Gaza sigui un camp de concentració en tota regla, un camp de concentració on viuen -i moren a mans del Tsahal- un milió i mig d'ànimes dependents en tot del que decideixi Israel: si concedir el dret a la vida obrint la frontera perquè rebin ajuda humanitària, o negar-los aquest dret en deixar-los morir per manca de medecines i material quirúrgic.

L'important per a aquesta dona és que la seva foto sortís en un diari en el qual es criticava la seva defensa pública de la política de l'Estat israelià cap a Palestina (li va amollar a Tubau: "tu has vingut a parlar de Gaza, jo he vingut a parlar de la revista "). Aquest diari publicat ad hoc denunciava el que cap altre publica ni denuncia, per desgràcia: que a Catalunya hi ha persones que emparen amb les seves paraules un genocidi en tota regla, ni més ni menys.

Aquest diari, per cert, també denunciava una cosa encara més greu, a saber: que el propi govern de la Generalitat de Catalunya ha potenciat durant l'últim any les seves relacions comercials, culturals i empresarials amb un Estat que vulnera de forma notòria dels drets humans des fa moltíssims anys.

Rahola va ser tan malèvola que va acusar la plataforma Aturem la Guerra d'incitar a l'odi cap a ella i les altres cinc persones (que no citaré aquí, per cert), sense adonar-se que és ella la que incita a sentir odi de forma diària cap la comunitat musulmana que viu i treballa al nostre país, sembrant contínues sospites sobre la seva presumpta vinculació amb el terrorisme, igual que fa gent tan poc recomanable com els locutors de la COPE, com es va encarregar de recordar el propi Tubau.

Rahola va fer una acusació tan greu al seu interlocutor -Francesc Tubau- com la de fer "apologia del terrorisme" i tot perquè és Israel el denunciat per la plataforma Aturem la Guerra i no Hamàs. Aquesta senyora no ha tingut en compte en les seves aparicions públiques en la televisió catalana que el dany infringit per Hamàs a Israel és infinitament menor que el comès per Israel sobre -no ja Hamàs- sinó sobre el mateix poble palestí.

Per a ella, els palestins no compten en les seves lamentacions, només en les seves diatribes. És gairebé tant com dir que Israel té raó en considerar-los a tots terroristes. Perquè si s'argumenta de manera tan clara com fa Rahola que Israel té dret a defensar-se ("Israel té dret a defensar-se i a existir"), el corol·lari és que Israel té dret a matar tants palestins com vulgui, si amb això s'està "defensant ". No hi ha límit al mal que Israel pugui cometre sobre el poble palestí, perquè Israel sempre s'està defensant quan ho fa. Es defensa perquè la seva existència depèn de la no existència de palestins en el que aquest estat considera el seu territori.

Aquest és l'argument feixista que justifica qualsevol crim que cometi, o pogués cometre en el futur: el sagrat dret a l'existència. Però, quin sagrat dret és aquest si passa per l'extermini d'un poble que es considera que "sobra", que no té dret a habitar la terra dels seus avantpassats, mentre que qualsevol jueu que visqui en qualsevol altre racó del món sí que té dret a ocupar una terra en la qual no ha nascut, pel sol fet de ser jueu? Què farien els catalans si un dia algú els expulsés de les seves terres i de les seves cases per la força de les armes i els condemnés a no tenir lloc a on anar o els reclogués en un gueto anomenat "camp de refugiats"? Resistir, per descomptat. I tindrien tot el dret de fer-ho. No els caldria recórrer a la violència si existís una cosa tan utòpica com unes Nacions Unides que poguessin aplicar el dret internacional per igual en tots els casos, no sols en aquells que convé a la superpotència que tots coneixem.

Reconèixer aquest dret a la resistència -segons Rahola- és fer "apologia del terrorisme". Rahola, llavors, per coherència, hauria de fer la mateixa acusació als que van redactar la Carta de les Nacions Unides, en lal qual es reconeix el dret a la resistència a l'ocupació. Com que vénen al cas, citaré aquí les paraules del president de l'Assemblea de les Nacions Unides en referència als atacs d'Israel a Gaza:

"Els palestins, com a població que pateix una ocupació il·legal, tenen dret a la resistència, sempre que respectin les limitacions establertes pel dret internacional humanitari. És il·legal que els palestins llancin coets contra localitats israelianes. Ningú, ni a Sderot ni a Ashkelon, ni a Rafah ni a Beit Hanoun, hauria d'haver de viure amb aquesta por.

Resulta terriblement paradoxal que l'ofensiva que s'està lliurant a Gaza, el que Israel anomena la seva "guerra contra el terror", hagi causat la mort, fins ara, de 13 israelians, deu d'ells soldats, dels quals almenys quatre van morir per "foc amic". (4) És una terrible paradoxa, perquè durant els cinc mesos que va durar la cessació del foc l'any passat no va morir ni un sol israelià. "(4)

Israel no necessitaria recórrer, segons el president de l'Assemblea de l'ONU, a l'extermini de palestins per "defensar-se", si acatés aquesta Carta, redactada per regular el comportament de les nacions civilitzades. Però es comporta com un perdonavides conscient de la seva força i que menysprea a qui se sotmet, mentre l'humilia, abans d'aixafar-lo amb la seva gran bota farcida de claus d'acer (i d'urani empobrit). Tanmateix, ja se sap que els imperis mai s'han comportat així -civilitzadament- perquè estan basats en el domini violent de pobles sencers, ni tampoc es comporten així els fidels servents dels imperis, com Israel. No els convé, si volen continuar exercint el seu domini sobre els altres.

Com sempre, la violència exercida pels febles és el més terrible dels crims, mentre que per a persones com Rahola la violència dels poderosos està plenament justificada. A diferència de Rahola, com ja he dit, jo sí que vaig estar en la manifestació del 10 de gener. Vaig poder veure cares crispades per l'odi, per la ràbia, per la impotència de saber que només se'ns reconeix el dret de picar de peus i poc més (segurament, si les manifestacions tinguessin més incidència política de la que tenen, estarien prohibides).

Però també vaig veure cares d'alegria, de felicitat per estar allà, per poder-se expressar lliurement. I aquestes cares no les vaig veure entre els ciutadans catalans nascuts aquí que van anar a la manifestació. Aquests, més aviat, estaven tristos perquè pesava el mal record de les manifestacions per l'Iraq i el nul cas que van rebre per part del seu govern. No Les vaig veure en les cares dels altres catalans, els àrabs del Marroc, d'Algèria, de Síria, de Palestina, els musulmans del Pakistan, de Bangladesh, de l'Afganistan. I eren cares de felicitat perquè s'estaven manifestant lliurement, cosa que en els seus països d'origen els costaria possiblement la presó o una bona pallissa a mans de la policia. Però no sabien, quan ho feien, que algú com Rahola els acusaria de "jihadistes" per proclamar el seu amor a Al·là o per recitar l'Alcorà, mentre deien a Israel "assassí". Sort que no ho sabien, perquè potser llavors modificarien la seva opinió que Catalunya, el seu país d'acollida, és un país solidari amb ells i amb els que són com ells.

A manera de conclusió m'agradaria dir que Tv3, amb aquest "debat" tan tendenciós en què amb prou feines se li va donar l'oportunitat d'expressar-se a Tubau, va aconseguir una cosa que em sembla gravíssima. I és desviar l'atenció sobre la neteja ètnica que està succeint a Gaza i tacar la imatge dels que estem en contra de la persecució que pateix el poble palestí des de fa 60 anys. Un servei que Israel, sens dubte, apreciará moltíssim, però que jo lamento profundament sent català com sóc. Em sembla senzillament una infàmia que s'arribi a aquests extrems en una televisió pública que paguem tots amb els diners dels nostres impostos.

Notes

1. Televisió de Catalunya. Vídeo: "Aturem la Guerra respon a Pilar Rahola". Http://www.tv3.cat/videos/972089/Aturem-la-Guerra-respon-a-Pilar-Rahola.

2. La Vanguardia. Pilar Rahola. "Apología terrorista en Barcelona". Http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080514/53462840830.html.

3. La Vanguardia. Pilar Rahola. El relativisme ètic. Http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20090107/53612533730/el-relativismo-etico-miquel-iceta-joan-tarda-antoni-puigverd-jose-saramago-albert-camus-paul- Eluard-.html.

4. Declaració del President de l'Assemblea General de les Nacions Unides en la 32a sessió plenària del desè període extraordinari de sessions d'emergència sobre les mesures il·legals israelianes en la Jerusalem Oriental ocupada i en la resta del Territori Palestí Ocupat, 15 de gener de 2009. Http: / / www.un.org/spanish/aboutun/organs/ga/63/president/63/statements/palestine15jan09.shtml.

Traducció: Google + Salvador Jàfer

Entrevista a Asmaa Aouattah: els immigrats i la llengua catalana

Cercle XXI

Breu qüestionari adreçat a persones d’origen divers que parlen català

Resposta d’Asmaa Aouattah, llicenciada en filosofia i professora de llengua amaziga

Com creus que es podria millorar l’ús del català entre la població d’origen divers a Catalunya (aspectes jurídics i polítics)?

Primer de tot, si el català està en perill, no és pas perquè els immigrants no el vulguin parlar, sinó per diferents altres motius:

1 Els que no el volen parlar realment i intencionadament són una part dels castellanoparlants i dels residents comunitaris

2 L’oferta d’aprenentatge del català no és suficient a nivell quantitatiu i és deficient a nivell qualitatiu (no està adaptada a les diferents realitats lingüístiques que necessiten programes especialitzats)

3 Els immigrants es troben amb la urgència de treballar per legalitzar la seva estada, renovar permisos, reagrupar les seves famílies (que és un dret humà!), etc. El mercat laboral de Catalunya és un mercat castellà en la seva majoria, els immigrants no troben cap altra opció per poder treballar que parlar la llengua del patró.

Proposta:

Hi ha d’haver un pla d’acollida en cada municipi adreçat a tots els nouvinguts (espanyols, comunitaris i estrangers). Aquest pla ha de tenir en compte els següents aspectes:

1 Fer del català una llengua d’acollida ampliant-ne la difusió en aquest nivell.

2 Exigir l’aprenentatge de l’idioma a qualsevol persona que s’empadroni (inclosos espanyols i comunitaris), amb totes les facilitats que calguin: horari compatible amb la feina, becar els que no tenen temps per aprendre el català perquè necessiten treballar (molts llocs de treball no faciliten ni l’aprenentatge ni la pràctica del català: treball en domicilis en règim d’interins amb gent castellanoparlant, residències de gent gran...), moltes dones no els deixen els seus marits aprendre l’idioma (una beca pot encoratjar), no sempre els horaris del català són compatibles amb els de l’escola (fer les classes en horari escolar quan els nens estan a l'escola i facilitar espais maternoinfantils per a nens de menys de 3 anys podria ser una solució).

3 Oferir en paral·lel cursos de descoberta de l’entorn perquè el nouvingut construeixi lligams sòlids amb el seu entorn i sàpiga moure-s’hi amb facilitat: assessorament jurídic, formació laboral...: en resum, iniciar el nouvingut a fer vida normal en català.

4 Hi ha d’haver un canal de seguiment coordinat amb entitats i centres formatius per poder saber qui ha estudiat l’idioma, fins a quin punt, quines possibilitats té per continuar el seu aprenentatge, ampliar l’oferta formativa a altres nivells (continuar els estudis o iniciar-los: en moltes escoles d’adults, nouvinguts alfabetitzats en català es troben que han de fer estudis més superiors en castellà!), tenir un certificat també quan hom aprèn en llocs informals.

5 Adaptar els programes d’aprenentatge del català a les diferents realitats lingüístiques i culturals que hi ha, els programes han de tenir a veure amb la realitat de cada col·lectiu, amb la seva cultura i llengua d’origen. Promoure la formació de formadors nouvinguts que formin els seus iguals i comptar amb els que tenen carrera per preparar els materials didàctics ajudarà molt.

6 Intentar trencar amb el bilingüisme que posa el nouvinguts en un dilema real. Quan no es té molta consciència identitària o quan no se sap què passa, senzillament, el nouvingut parla la llengua que sigui, molts comencen parlant català i el mercat laboral, la gent, etc. l’obliga a canviar d’idioma. Els immigrants d’ara paguen els errors que s’han fet amb els immigrants dels anys seixanta.

Com creus que una persona immigrada pot sentir-se catalana?

Abans de sentir-se català, el nouvingut s’ha de sentir ciutadà. Això passa per la garantia de la igualtat de drets a nivell legal i a nivell pràctic. La societat catalana ha de ser acollidora i alleugerir al màxim possible les dificultats que els nouvinguts tenen a l’hora d’arribar aquí i en el procés d’integració.

Actituds a l’administració: el pla d’acollida esmentat, facilitats a l’hora de comprar o llogar pisos (molts no tenen papers o permís de treball, però treballen en negre).

Sentir-se català passa també per la predisposició de tothom a adreçar-se-li en català o a contestar-li en català, no tenir mai la por de fer el ridícul; molta gent no contesta en català als nouvinguts, cosa que els impulsa a canviar al castellà, sobretot si vénen d’una cultura on s’acostuma a canviar d’idioma cada dia.

Sentir-se català passa també per conèixer la història del país, les seves tradicions i festes, facilitar els mitjans per celebrar-les i fer-se-les seves.

Com explicaries la manera de sentir-se català/ana i el paper de la llengua catalana en aquest sentiment?

S’ha de tenir en compte que la responsabilitat dels governs i les seves polítiques en aquest àmbit és molt gran per no criminalitzar els castellanoparlants, que, a part de sentir-se els posseïdors de la llengua del poder, s'ha de reconèixer que el discurs de la defensa del català és un discurs nou per a ells. Molts d'ells se senten catalans i estimen Catalunya i ho mostren en la seva participació en comissions de festes, AMPAS, etc. Vull dir amb això que sentir-se català no passa únicament per parlar català, però sí que és una mancança que s'ha de resoldre, però amb molta prudència, perquè allò que era una cosa normal abans no pot esdevenir fàcilment anormal ara. Els nouvinguts s’han trobat amb el conflicte ja servit i es troben com una pilota que uns llencen cap allà i uns cap aquí! Amb totes les dificultats que tenen, només un discurs acollidor els podrà obrir els ulls sobre la identitat pròpia del país. Això falta, com falten els esforços per fer-los partícips del costumari català (participar en les festes, explicar i celebrar les pròpies crea lligams molt estrets amb la societat d’acollida).

Donar a conèixer l'islam

L'autora, Yaratul·lah Monturiol, demostra que és fal·laç atribuir a l'Alcorà la discriminació de la dona

Autor: Dolors Bramon - Font: El Periódico

Portada del llibre "Dones a l'islam".

Fa anys que imparteixo Islamologia a la Universitat de Barcelona i, any rere any, animo els alumnes musulmans i musulmanes que es dediquin a explicar les seves creences a qui desitgi saber què és l'islam. Fins al moment, no ho he aconseguit, però acaba d'aparèixer Dones a l'islam. Autodeterminació de la conversa, de Yaratul·lah Monturiol, que no ha estat alumna meva però que ha omplert feliçment aquest buit. Es tracta d'una dona valenta, autora d'una obra valenta, que no estarà exempta de crítiques de tot tipus.

La qualifico de valenta, en primer lloc, perquè d'una forma decidida, mostra que practica un dels exercicis que l'islam més recomana: l'ijtihad o esforç per conèixer el missatge que els musulmans creuen que Déu els va fer baixar a través del seu profeta.

En conseqüència, Monturiol dóna preeminència a l'Alcorà per damunt de qualsevol altra font i no deixa de manifestar les contradiccions existents entre alguns hadits que figuren en la sunna o tradició i el text revelat. És el cas, per exemple, dels que diuen que la dona és defectuosa per haver estat creada a partir d'una costella d'Adam. Per a qui desitgi saber-ho, aquest mite, que també figura en la segona narració de la Gènesi (2,21-26), no apareix a l'Alcorà. En les aproximadament 30 aleies que parlen de la creació, els termes que designen indistintament els humans creats són nâs, insân i bajar, que signifiquen "gènere humà", "humanitat" o "gent", però que van ser sistemàticament interpretats com "home" o "mascles". Així, doncs, parla de la creació dels éssers humans i no dels homes mascles.

L'Islam, en conseqüència, no atribueix a la primera dona la culpa de la primera desobediència, però amb massa freqüència se la considera culpable. Quin remei millor que tapar-la o fer-la desaparèixer de l'espai públic? Ha de quedar clar que una cosa és l'islam i una altra la conducta d'alguns musulmans. I cal dir també --i lamentar-lo-- que aquestes interpretacions més reaccionàries de la pràctica religiosa augmenten. L'obra no defuig cap tema que resulti conflictiu: la condemna de les mutilacions genitals femenines, dels matrimonis forçosos, de la poligàmia o de l'apropiació indeguda del dot en les dones, l'actual negació del dret secular que resin a les mesquites, la no obligatorietat de portar vel o similars, la desacralització de la xari'a, presentada perversament per alguns com "llei de l'islam", etcètera.

Un capítol es dedica a la sexualitat i a explicar la licitud del sexe, sempre que es trobi emmarcat dins de l'àmbit del matrimoni.

Sorprendrà més d'un lector que l'islam presenti el plaer sexual com un regal diví concedit a homes i a dones, com un avenç dels plaers del paradís. La sexualitat s'assimila a una pregària, una almoina, un acte de pietat i una prefiguració de les delícies celestials. Homes i dones tenen libido i el dret de satisfer-la i, en conseqüència, s'explicita que els esposos s'han de procurar el gaudi mutu i simultani perquè això sembra l'amor en els cors de la parella i els condueix a Déu.

També sorprendrà l'estima que mostra l'islam per Maria, l'únic nom propi de dona que figura a l'Alcorà, model de virtuts i verge; però no mare de Déu, perquè Jesús sol és un profeta, venerat com el propi Mohàmed o els que apareixen en la Torà jueva o en l'Antic Testament cristià.

L'autora es dirigeix principalment a les dones, i adverteix que massa sovint els criteris utilitzats per elles mateixes són masculins. Afirma que "cal explicar les dones des de les dones, però cal tenir en compte que porten segles d'explicació, mirada, sentència i judici masculins". Una de les millors virtuts del llibre és la de proporcionar biografies de musulmanes de l'època del profeta o d'avui, amb un pensament fructífer que ve a omplir un espai necessari, massa sovint acaparat per l'obra d'intel·lectuals masculins. Una breu selecció dels seus escrits i interpretacions de l'Escriptura mostra la preocupació i el treball que estan realitzant els musulmans i musulmanes preocupats per la rèmora del patriarcalisme que caracteritza l'estructura jeràrquica dels monoteismes. Proposen el retorn a la lectura de la font primigènia de l'islam, és a dir, de l'Alcorà. Per què basar-se en la tasca interpretativa dels primers exegetes, feta per homes i fa molts segles, quan disposen, segons l'islam, de la pròpia paraula de Déu?

L'obra coincideix amb els que proposen tornar a les fonts primàries i que interpretar-les d'una forma més fresca, amb tal de desterrar la ideologia patriarcal que s'arrossega al llarg dels segles. Intenta construir un nou sistema legal islàmic que garanteixi un estatus social de ple dret per a la dona que li permeti jugar un paper actiu en tots els nivells de la societat. I és necessari dir que els i les integrants d'aquests grups, tant si han nascut en famílies islàmiques com si són conversos, desitgen que l'èxit del seu treball es basi en el fet de desenvolupar-se dins del marc islàmic.

No cal dir que tinc més d'una divergència amb el contingut de l'obra i això és ben normal: jo sóc una estudiosa que també es dedica a transmetre coneixements i ella és una musulmana que hi creu i que vol donar a conèixer les seves vivències de creient que viu i actua d'acord amb la seva fe.

Dolors Bramon és professora d'estudis islàmics (UB).

Abū-l-Walīd al-Waqqašī, el cronista del Sit

L'especialista Dolores Oliver atribueix l'autoria del Cantar de Mío Cid a un poeta àrab al servei del cavaller

Autor: Juan Luis Tapia - Font: Ideal de Granada

Portada del llibre de Dolors Oliver

La professora de Llengua i Literatura Àrabs Dolors Oliver Pérez ha convulsat tots els filòlegs i especialistes en El cantar del Mío Cid en demostrar l'autoria àrab sobre les gestes de l'heroi medieval espanyol més celebrat i 'assot dels moros', aquell que va empunyar l'espasa més enllà de la seva mort. Aquesta teoria i tota la seva argumentació va ser exposada ahir durant unes jornades celebrades en la Fundació Euroàrab.

Oliver, descendent de tota una saga d'arabistes, acaba de treure de l'històric anonimat l'autoria d'un dels texts medievals més investigats. Assegura que l'artífex del romanç èpic va ser àrab: Abū-l-Walīd al-Waqqašī. A més, desentranya la data de la seva escriptura, que situa l'any 1095, un altre dels grans misteris relacionats amb aquesta obra, la firma de la qual sempre es va atribuir a un joglar castellà. «Els especialistes en Filologia Romànica estan una mica enfadats», diu Dolors Oliver.

L'arabista assenyala que molts dels estudis realitzats no han tingut en compte «les manipulacions dels cronistes alfonsins», amb referència als redactors cristians del text. L'experta ofereix molts arguments que confirmen la seva teoria, però cinc són els pilars fonamentals.

El primer està relacionat amb l'aspecte religiós descrit en el Cantar. «És impossible que s'escrigués en 1207, que ha estat elegida com la data oficial. En aquella època, ja existia un sentiment d'animadversió cap a l'infidel. Tanmateix, en el Cantar conviuen moros i cristians, no hi ha bons ni dolents. El Sit mostra respecte cap als qui professen una altra religió, i fins i tot els tracta d'amics», assenyala. Defensa també que el poema va haver de compondre's en vida del guerrer castellà.

Una altra de les claus que demostren la seva teoria està relacionada amb l'estudi de la imatge del Sit que ofereix el poeta. «El Sit no és tractat com el típic noble hispanogot, sinó com un paladí islàmic. Es comporta exactament igual que els herois de l'Islam. El tractament d'igualtat amb què es dirigeix els seus homes i al propi rei Alfons VI denota un tarannà democràtic que també els cronistes alfonsins van tractar de fer desaparèixer».

Un tercer argument de pes es refereix a l'art de la guerra descrit en el Cantar. Dolors Oliver descobreix que el Sit empra mètodes de lluita exclusius dels berebers. L'exemple més clar es troba en la conquesta d'Alcosser. «Segons el poeta, en aquesta batalla el Sit i els seus homes duen a terme una maniobra bèl·lica, un exercici eqüestre bereber conegut com haraka, en el Cantar 'arrencada'».

Propagandista

Dolors Oliver explica que en l'estudi de l'època històrica del Sit i de l'ambient cultural de les dues Espanyes de l'època (la cristiana i Alandalús) rau el quart element de la seva argumentació. «Des del segle VIII, només en les corts d'Alandalús hi ha poetes que fan apologia dels seus senyors, artistes que canten les seves glòries i gestes. I, com que és una persona intel·ligent, una vegada entra a València i es converteix en el seu senyor, no desaprofita aquesta fabulosa arma de propaganda».

Qui és el poeta? «Abū-l-Walīd al-Waqqašī és descrit com un dels homes més intel·ligents i amb més amplis coneixements de l'època». Per què un musulmà lloa el senyor cristià? En aquest punt, la investigadora desenvolupa una teoria segons la qual el poeta seria l'interlocutor amb qui el Cid es va entrevistar abans de prendre València per convèncer-lo que no hi hagués represàlies per als seus habitants. «Li encarreguen que parli amb el Sid de les clàusules de la rendició de València. I aconsegueix guanyar-se la seva confiança per a, una vegada convertit en senyor de la ciutat, crear-li una cort i ensenyar-lo a governar. Una vegada va entrar a València, no va fer cap mal ni va suprimir les mesquites», conclou.

Dolores Oliver Pérez: El Cantar de Mío Cid, génesis y autoría árabe, Almeria, Fundación Ibn Tufayl, 2008

فرقة ابن عربي للسماع و الإنشاد الصوفي --- Ensemble Ibn 'Arabî

Israel intensifica l'ofensiva contra Gaza

Vilaweb

Creix el setge a la ciutat · Famílies senceres en fugen

Israel, lluny d'aturar el bel·licisme arran de les manifestacions que el cap de setmana s'han celebrat a tot Europa, ha endurit els atacs i ha mobilitzat més reservistes. Es prepara per llançar la 'tercera fase' de l'operació militar a Gaza, amb una ofensiva terrestre. Ahir va haver-hi un balanç de trenta-un mort en una jornada que Moawiya Hasanien, cap dels serveis d'emergència de la franja, va qualificar com una de les 'més sagnants'.

Mentre creix el setge a la ciutat de Gaza, Israel comença a albirar el final dels combats. Segons que va manifestar ahir el primer ministre israelià, Ehud Olmert, 'Israel és a prop de complir els objectius que s'havia marcat'.

Vaixell cap a Gaza

Malgrat el blocatge i l'ofensiva militar israeliana, que entra en la tercera setmana, avui el moviment internacional Free Gaza té previst d'enviar un vaixell a la franja. Si no hi ha canvis d'última hora, el vaixell sortirà a mig matí del port de Làrnaca (Xipre) i arribarà demà a la zona de guerra. Hi van trenta-cinc tripulants, entre membres del moviment, metges, periodistes, observadors de drets humans i polítics, com el senador d'EUiA Joan Josep Nuet. El vaixell prové de Grècia i va carregat, bàsicament, de medicaments, material quirúrgic i aliments. Free Gaza també vol denunciar amb aquesta acció 'la situació dramàtica i la brutalitat dels atacs'.

Cant sufí andalusí (Huzí): Xeic Gafur

Carta de la Xarxa Jueva Antisionista Internacional

http://www.ijsn.net/

Som una xarxa internacional de jueus incondicionalment compromesos amb les lluites d'emancipació humana, de les quals l'alliberament dels habitants de Palestina i de la seva terra és una part primordial. El nostre compromís és el desmantellament de l'apartheid israelià, el retorn dels refugiats palestins, i el final de la colonització israeliana de la Palestina històrica.

Des de Polònia fins a l'Iraq, des de l'Argentina fins a Sud-àfrica, des de Brooklyn fins al Mississippi, els jueus van ser part en la recerca de justícia, manifestant el seu desig per un món més just, participant amb altres en lluites col·lectives. Els jueus van participar prominentment en la lluita dels treballadors durant la depressió americana, en el moviment dels drets civils, en la lluita en contra de l'apartheid sud-africà, en la lluita contra el feixisme a Europa i en molts altres moviments pel canvi social i polític. La històrica i progressiva neteja ètnica de la població palestina de les seves terres per part de l'Estat d'Israel contradiu i traeix aquesta llarga història de participació jueva en lluites d'alliberament col·lectives.

El sionisme -la ideologia fundadora que es manifesta actualment en l'Estat d'Israel- va fer arrels en l'era del colonialisme europeu i es va disseminar a continuació del genocidi nazi. El sionisme es va nodrir dels més violents i opressius fets del segle dinou, llimant els nombrosos esforços d'una militància de jueus en les lluites d'alliberament. Honrant aquestes lluites i per a reprendre un lloc en els vibrants moviments populars del nostre temps, el sionisme, en totes les seves formes, ha de ser abandonat.

Això és crucial, primer que res, pel seu impacte en els habitants de Palestina i la resta de la regió. El sionisme també deshonra la persecució i el genocidi dels jueus europeus en usar la seva memòria per justificar i perpetuar el racisme i colonialisme europeus. El sionisme és responsable per l'extens desplaçament i alienació dels jueus mizrahi (jueus d'ascendència africana i asiàtica) de les seves diverses històries, idiomes, tradicions i cultures. Els jueus mizrahi tenen una història en aquesta regió de més de 2.000 anys. Mentre el sionisme s'arrelava, aquestes històries van ser interrompudes del seu propi esdevenir darrere la segregació dels jueus imposada per l'Estat d'Israel.

Com a tal, el sionisme ens implica en l'opressió del poble palestí i en la denigració de les nostres pròpies tradicions, lluites per la justícia i aliances amb el nostre proïsme.

Ens comprometem a: Oposar-nos al sionisme i a l'Estat d'Israel

El sionisme és racista. Demanda poder polític, econòmic i legal per a les persones i cultures jueves i europees per sobre dels pobles i les cultures autòctones. El sionisme no sol és racista sinó antisemita. Recolza la imatgeria antisemita europea i sexista del "jueu diaspòric" efeminat i dèbil i contraposa a aquest un "jueu nou" violent i militaritzat, que és un perpetrador i no una víctima de la violència racializada.

El sionisme, per tant, busca convertir els jueus en blancs, a través de l'adopció del racisme blanc en contra del poble palestí. Malgrat la necessitat d'Israel d'integrar els mizrahi per a mantenir una majoria jueva, aquest racisme també es manifesta en la marginació i l'explotació econòmica de la població mizrahi socialment pobra. Aquesta violència racialitzada també inclou l'explotació dels treballadors migratoris.

Els sionistes disseminen el mite que Israel és una democràcia. En realitat, l'Estat d'Israel ha establert i implementat pràctiques i polítiques internes de discriminació contra els jueus d'ascendència mizrahi i exclou i restringeix els palestins. A més, l'Estat d'Israel, en col·laboració amb els Estats Units, soscava qualsevol moviment àrab per l'alliberament i el canvi social.

El sionisme perpetua l'excepcionalisme jueu. Per defensar els seus crims, el sionisme explica una versió de la història jueva que està desconnectada de la història i les experiències d'altres persones. Promou la narrativa de l'holocaust nazi com a excepcional en la història de la humanitat -malgrat ser un dels molts holocausts, des dels aborígens nord-americans fins a Armènia i Rwanda. El sionisme separa els jueus de les víctimes i els supervivents d'altres genocidis en lloc d'unir-nos-hi.

A través d'una islamofòbia compartida i un desig de controlar l'Orient Mitjà i l'Àsia occidental, l'Estat d'Israel fa causa comuna amb els cristians fonamentalistes i altres que criden a la destrucció dels jueus. Junts, criden a la persecució dels musulmans. Aquesta promoció conjunta d'islamofòbia serveix per a demonizar la resistència contra la dominació econòmica i militar d'occident. Continua una llarga història de col·lusió amb règims repressius i violents, des d'Alemanya nazi fins al règim d'apartheid de Sud-àfrica i les dictadures reaccionàries al llarg de Llatinoamèrica.

El sionisme sosté que la seguretat jueva depèn d'un estat jueu altament militaritzat. Però l'Estat d'Israel no contribueix que els jueus estiguin segurs. La seva violència garanteix inestabilitat i por per als qui són dins de la seva esfera d'influència i posa en perill la seguretat de totes les persones, incloent els jueus, molt més allà de les seves fronteres. El sionisme voluntàriament va col·ludir per crear les condicions que van portar a la violència en contra dels jueus en els països àrabs. L'odi que la violència i dominació militar israelianes generen cap als jueus que viuen a Israel i en altres llocs és usat per a justificar més violència sionista.

Ens comprometem a: rebutjar el llegat colonial i la seva expansió progressiva

En el moment en què el moviment sionista va decidir construir un Estat jueu a Palestina, es va convertir en un moviment de conquesta. Igual com les conquestes imperials i les ideologies genocides de les Amèriques o de l'Àfrica, el sionisme comporta la segregació entre les persones, la confiscació de la terra, la neteja ètnica i la implacable violència militar.

Els sionistes van treballar de comú acord amb l'administració colonial britànica en contra dels habitants originaris de la regió i les seves legítimes esperances de llibertat i autodeterminació. L'imaginari sionista d'una Palestina "buida" i desolada va justificar la destrucció de la vida palestina tal com anteriorment aquest racisme va justificar l'exterminació dels autòctons nord-americans, el tràfic transatlàntic d'esclaus i moltes altres atrocitats.

Des de la progressiva expansió de les colònies fins a la construcció del Mur de l'Apartheid israelià, el compromís amb la dominació colonial de l'Estat d'Israel imprimeix la seva marca de destrucció ambiental i del paisatge físic de Palestina. Davant de la falla de les seves polítiques per posar fi a la resistència palestina, l'Estat d'Israel ataca cada vegada més violentament amb polítiques que, quan són portades a la seva màxima expressió, apunten al genocidi. A Gaza, l'estat israelià impedeix l'accés al menjar, a l'aigua, a l'electricitat, a l'ajuda humanitària i als subministraments mèdics com una arma dirigida a les bases mateixes de la vida humana.

L'Estat d'Israel, que una vegada va ser vehicle per a l'atac britànic i francès contra la unitat i la independència àrabs, actualment és un soci menor en l'estratègia dels Estats Units i els seus aliats pel control militar, econòmic i polític, de dominació, específicament de la regió estratègica del Mitjà Orient / Sud-Oest Asiàtic. El perill d'una guerra nuclear a través d'un atac nord-americà/israelià contra l'Iran ens recorda que l'estat d'Israel és una bomba atòmica que ha de ser desmantellada urgentment per a salvar les vides de totes les seves víctimes actuals i potencials.

Ens comprometem a: desafiar les organitzacions sionistes

Més enllà de concretar la creació de l'Estat d'Israel, el sionisme va determinar la seva política internacional d'antagonisme i dominació militar cap als seus veïns i va establir una sofisticada xarxa global d'organitzacions, grups de pressió política, empreses de relacions públiques, clubs en universitats i escoles per perpetuar les idees sionistes en les comunitats jueves i el públic en general.

Milers de milions de dòlars americans flueixen anualment cap a l'Estat d'Israel per sostenir l'ocupació i el seu exèrcit sofisticat i brutal. La màquina de guerra que financen lidera la indústria global d'armes, minva els recursos anhelats per un món que desesperadament necessita aigua, menjar, assistència mèdica, habitatge i educació. Europa, el Canadà i les Nacions Unides, mentrestant, recolzen la infraestructura d'ocupació sota la disfressa d'ajuda humanitària per a la població palestina. Junts, els EUA i els seus aliats, cooperen per fer més profunda la dominació de la regió i posar fi als moviments populars.

Una xarxa internacional d'institucions i organitzacions sionistes sustenta els assentaments jueus militars i militants amb fons directes. Aquestes organitzacions també proporcionen el suport polític necessari per legitimar i promoure polítiques i programes d'ajuda. En cada país, aquestes organitzacions censuren les crítiques a Israel i tenen en la mira persones i organitzacions a través de llistes negres, violència, vandalisme, empresonament, deportació, acomiadaments i altres privacions econòmiques.

Aquestes organitzacions faciliten la difusió de la islamofòbia. Toquen els tambors de guerra en l'exterior mentre pressionen per una legislació repressiva als seus països. Als Estats Units i el Canadà, les organitzacions sionistes van ajudar a promoure la legislació "antiterrorista" convertint tot esforç organitzat per recolzar el boicot, la retirada d'inversions i les sancions contra l'Estat d'Israel, o per recolzar organitzacions palestines, iranianes, iraquianes, libaneses i musulmanes, en subjectes a perseguir acusant-los d'ajudar el terrorisme i cometre traïció. Tant a Europa com als EUA, organitzacions suposadament "jueves" són les primeres a exercir pressió per entrar en guerra amb l'Iran.

Estan apareixent fissures a l'edifici del sionisme així com en la dominació mundial mateix dels Estats Units. En la regió, la resistència extraordinària per part de Palestina i Sud del Líban en contra de l'agressió i ocupació israeliana i nord-americana segueix dempeus, malgrat els recursos limitats i moltes traïcions. El moviment de solidaritat amb el poble de Palestina i la confrontació amb la política dels Estats Units i Israel està cobrant ímpetu al món. A Israel, aquest ímpetu el veiem en el dissentiment creixent, que afavoreix les condicions per a reprendre dos llegats dels anys '60: Matzpen, una organització israeliana, palestina i antisionista jueva, i el Partit Mizrahi Panteres Negres. Podem agregar un creixent rebuig per part dels joves a participar en la conscripció obligatòria de l'exèrcit.

Dins dels governs i les discussions públiques als Estats Units i a Europa, el cost del suport incondicional cap a l'estat d'Israel està sent qüestionat cada vegada més. Israel i els EUA busquen nous aliats al sud global que s'uneixin a les seves conquestes econòmiques i militars. La relació creixent entre Israel i l'Índia és un exemple ombrívol d'això. En compartir un interès en el control polític i el guany de capital per a uns quants a compte de molts, l'elit a l'Índia i les d'Àsia Occidental i Mitjà Orient, es troben en connivència amb l'economia i l'agenda militar occidental a la regió.

La propaganda de la guerra global occidental contra el terror repercuteix en la islamofòbia i és requerida i promoguda per l'elit índia; aprofita aquesta oportunitat per a reprimir severament la dissensió en règims de l'Orient Mitjà així com de l'Àsia del sud i de l'Àsia occidental. No obstant això, sorgeixen aixecaments populars basats en les riques històries de lluita anticolonial que desafien, i en última instància, enderroquen aquesta aliança.

Junt amb els nostres aliats, intentem contribuir a ampliar aquestes fissures, fins que el mur caigui i l'Estat d'Israel sigui aïllat com ho va ser Sud-àfrica durant l'apartheid. Prometem emprendre la batalla en contra d'aquestes organitzacions que pretenen parlar per nosaltres i derrotar-les.

Ens comprometem a: estendre la nostra solidaritat i el nostre treball per la justícia

Comprometem els nostres cors, les nostres ments i les nostres energies polítiques per recolzar el moviment vibrant i divers de resistència del poble palestí, i a enfrontar les injustícies de les quals els països on vivim són responsables.

Recolzem inequívocament el dret de retorn palestí. Cridem al desmantellament de la llei israeliana racista del retorn que privilegia els drets de qualsevol persona que l'Estat d'Israel estima com a "jueva" per establir-se a Palestina, mentre que exclou els palestins i els converteix en refugiats.

Responem sense reserves a la crida de Palestina al boicot, a la retirada d'inversions i a sancions contra l'Estat d'Israel.

Recolzem l'exigència de l'alliberament dels presos polítics palestins i de posar fi als empresonaments de líders polítics, dones, nens i adults palestins com a mètode de control i terror.

No és la nostra tasca prescriure el camí que el poble palestí ha de prendre per a definir el seu futur. No pretenem substituir les nostres veus per les d'ells. Les nostres estratègies i accions sorgiran de les nostres relacions actives amb els qui estan involucrats en la gamma de lluites d'alliberament dins de Palestina i en la resta de la regió. Recolzarem la seva lluita per sobreviure, mantenir-se ferma i avançar en el seu moviment tant bé com puguin, en els seus propis termes.

Som copartícips dels vibrants moviments populars de resistència del nostre temps que defensen i enalteixen les vides de totes les persones i la del planeta mateix. Som coparticipants dels moviments que lideren els més afectats per la conquesta de l'imperi, l'ocupació, el racisme, el control i l'explotació global de persones i recursos. Defensem la protecció del món natural. Defensem els drets dels pobles autòctons a les seves terres i a la seva sobirania.

Defensem els drets dels immigrants i refugiats a la lliure circulació i seguretat a través de les fronteres. Defensem els drets dels treballadors -incloent-hi els treballadors immigrants introduïts a Israel per reemplaçar tant la mà d'obra palestina com la mizrahi- a la justícia econòmica i a l'autodeterminació. Defensem els drets a la justícia racial i a l'expressió cultural. Defensem els drets de les dones i els nens i de tots els grups explotats a ser lliures de subjugació. I defensem els drets universals a l'aigua, a l'alimentació, a 'habitatge, a l'educació, als serveis de salut i a viure sense violència - l'única base sobre la qual la societat humana pot sobreviure i florir.

Ens comprometem a recolzar la justícia per curar les ferides ocasionades per la imposició i el funcionament de la dominació colonial a Palestina i en la resta de la regió; els traumes de l'opressió europea de jueus que el projecte sionista està explotant; les pors i privacions sofertes a través d'anys de vessament de sang; les manipulacions de la cultura i els recursos usats per explotar els jueus mizrahi i per separar-los dels palestins; i la progressiva matança, violació i despullament del poble palestí.

La justícia per què treballem ha de ser construïda per tots al llarg de Palestina, incloent-hi Israel, i pels refugiats palestins, la lluita dels quals per la seva autodeterminació pot portar a la igualtat i la llibertat de tots els que viuen allà i a les terres circumdants.

Et cridem perquè t'uneixis a nosaltres

Aquestes promeses requereixen la construcció d'un moviment jueu internacional unit que desafiï el sionisme i la seva pretensió de parlar en nom de tots nosaltres. Davant d'un adversari internacional, no és suficient treballar localment, o fins i tot nacionalment. Hem de trobar formes per treballar junts a través de fronteres, distàncies, sectors i idiomes. Existeix la possibilitat per a moltes iniciatives i organitzacions, establertes i noves, per a treballar independentment i conjuntament, en suport i col·laboració mútues.

Estàs en contra del racisme en totes les seves formes?

Llavors et cridem perquè t'uneixis a nosaltres per posar fi a l'apartheid israelià.

Recolzes la sobirania i els drets a les seves terres dels pobles autòctons?

Llavors et cridem perquè t'uneixis a nosaltres en la defensa de la sobirania i els drets dels palestins a les seves terres.

Creus que totes les nostres vides depenen de la sustentabilidad econòmica i ambiental? T'enfurisma el robatori i la destrucció dels recursos del planeta?

Llavors et cridem perquè t'uneixis a nosaltres per detenir la destrucció de l'agricultura i la terra palestina, el seu robatori i el de l'aigua i la destrucció dels seus llogarets i plantacions.

Cerques posar fi a les guerres infinites pel petroli i la dominació dels Estats Units i els seus aliats? Vols posar fi a les cultures militaritzades, a la conscripció dels nostres joves i al saqueig de recursos per finançar exèrcits en lloc de les necessitats de la vida?

Llavors et cridem perquè t'uneixis a nosaltres per desmantellar una peça decisiva de la maquinària de guerra global.

Desitges desvincular-te de la neteja ètnica de Palestina per part de l'Estat d'Israel i de la destrucció de la història, la cultura i el seu autogovern? Creus que no hi ha pau sense justícia? T'enfurisma i t'entristeix que l'holocaust jueu estigui sent usat per perpetrar altres atrocitats?

Llavors et cridem perquè t'uneixis a nosaltres per posar fi al colonialisme sionista.

Perquè totes les persones del planeta visquin amb seguretat, justícia i pau, el projecte colonial Israelià ha d'arribar a la seva fi. Nosaltres joiosament assumim aquesta tasca col·lectiva de soscavar un sistema de conquesta i saqueig que ha turmentat el nostre món des de fa massa temps.

Traducció: Translendium + Salvador Jàfer

Multitudinària manifestació a Barcelona en solidaritat amb Palestina

Vilaweb

Important presència de la comunitat àrab a la marxa · Hi va haver mobilitzacions en moltes ciutats de tot el país

Barcelona va viure ahir una de les manifestacions més grans d'aquests últims anys, després de les sobiranistes i contra la guerra de l'Irac, en suport a Palestina. Milers de persones (100.000, segons l'organització; 30.000, segons la Guàrdia Urbana) es van manifestar convocades per tres centenars d'entitats i col·lectius, com la plataforma Aturem la Guerra i la Comunitat Palestina de Catalunya, per demanar 'la fi del bloqueig, les matances i els càstigs col·lectius intolerables que pateix el poble palestí'. La manifestació va ser encapçalada per una important presència de la comunitat àrab, amb moltes banderes palestines i estelades i pancartes amb el lema 'Gaza, yes we can'. La manifestació es va tancar a la plaça de Sant Jaume, on el cantant Lluís Llach va llegir un manifest en què es reclamava la retirada militar de Gaza i que el govern català trenqui relacions amb les institucions d'Israel. L'actriu Rosa Maria Sardà també va llegir un text, en aquest cas secundat per artistes.
També hi va haver concentracions i manifestacions en altres ciutats, menys multitudinàries: a Palma, quatre mil persones van condemnar la invasió israeliana convocades per la Plataforma per Palestina; a València es van concentrar a la plaça de l'Ajuntament mig miler de persones; a Tarragona es van aplegar tres-centes persones, i a Perpinyà, després d'una manifestació amb dos milers de participants, un petit grup d'incontrolats va trencar vidres i hi va haver detencions.

Solidaritat amb Palestina i boicot a Israel

A Barcelona, el manifest llegit per Lluís Llach va criticar que la Generalitat, a través del departament de Vice-presidència i la conselleria d'Innovació, Universitats i Empresa, hagués enfortit recentment els vincles institucionals amb el govern israelià i hagués menystingut els 'reiterats informes' de l'ONU que equiparen el 'règim d'ocupació israelià' amb 'l'apartheid sud-africà'. A la manifestació hi havia representants dels tres partits del govern, PSC, ERC i ICV-EUiA, com Joan Ferran, Joan Ridao i Joan Saura.

'La nostra inacció alimenta la complicitat dels governs de la Unió Europea', continuava el text, 'i l'estat d'Israel actua també encoratjat per la manca de crítica nord-americana'. Llach va expressar també que 'Gaza viu una situació insostenible' perquè la 'desproporció de víctimes és aclaparadora'. En aquest sentit, durant la marxa es van veure nombrosos manifestants mostrant cartells amb imatges de morts i ferits greus, arran dels atacs de l'exèrcit sobre la població civil. Al recorregut es van cridar consignes com 'Solidaritat amb el poble palestí', 'Israel, assassina' i 'Boicot a Israel' i es van cremar algunes banderes d'Israel i dels Estats Units.

La concentració es va completar amb la presència de dos integrants de l'Orquestra Àrab de Barcelona, que van interpretar una cançó, i l'actuació del músic Nabil, que va versionar 'L'estaca' de Lluís Llach, alternant el català amb l'àrab.

Més actes

A València es va organitzar una concentració a la plaça de l'Ajuntament, on es van aplegar mig miler de persones. Dissabte vinent, a la mateixa hora, es farà una manifestació que sortirà des de la plaça de Sant Agustí. Tots dos actes són convocats per la Plataforma per Palestina de València, formada per seixanta organitzacions, que també ha fet una crida a la societat perquè es pengin als balcons pancartes i mocadors palestins com a símbol de solidaritat. A Castelló es va fer una concentració divendres i a Alacant el Moviment de Resistència Global ja va manifestar-se el 7 de gener per reivindicar justícia per al poble palestí.

A Palma, la Plataforma per Palestina va mobilitzar quatre mil persones per demanar al carrer, com a exigència immediata i urgent, que s’aturi 'la matança que pateix el poble palestí a la franja de Gaza'. La manifestació va sortir de la plaça d'Espanya per expressar la condemna ferma a la invasió. El 2 de gener la plataforma ja va organitzar una concentració de protesta a Palma.

I a Perpinyà, la manifestació de suport al poble palestí i per la pau, en què van participar dues mil persones, es va acabar amb incidents. Un petit grup d'incontrolats va trencar els aparadors d'una desena de botigues al centre de la ciutat, i la policia va detenir uns quants sospitosos d'haver participat en els actes vandàlics.