Publicació:
Crònica. Tribuna d'opinió d'Ontinyent i la Vall d'Albaida, núm. 557 (29 de juliol de 2005), pàgs. 84-85.
Imaginar és obrir la porta dels somnis. Crear és representar la possible estructura de l’imaginari. Les paraules són la forma més abstracta de representació de l’imaginari; és així com la paraula adquireix una dimensió sagrada en la majoria de tradicions espirituals, i en l’islam, especialment, és el centre de l’expressió artística. La primera sura revelada al profeta Muhàmmad (
sal·là Llâhu ‘alayhi wa âlihi wa sàl·lam = “la pau i les benediccions d’Al·là sobre ell i sobre la seua família”) comença així (Alcorà, 96:1-4): «1.
’íqrâ’ / bi_smi ràbbika_lladî hàlaqa / “Llig! En el nom del teu Senyor, que ha creat”; 2.
hàlaqa_l’insâna min ‘àlaqin / “Ha creat l'home d'un quall”; 3.
’íqrâ’ / waràbbuka_l’àkramu / “Llig! El teu Senyor és el més Noble” 4.
alladî ‘àllama bi_lqàlami “Ell ha ensenyat a usar el càlam”; 5.
‘àllama_l’insâna mâ lam yà‘lam / “Ha ensenyat a l’home el que no sabia”».
La paraula, l’escriptura i la capacitat de conéixer i aprendre són instruments que s’han concedit a l’ésser humà perquè, sota la seua responsabilitat exclusiva, en faça l’ús més adequat per a la comunicació i per a la necessària difusió del coneixement. En l’islam, la recerca del coneixement és eix conductor de la missió humana sobre aquesta terra. Diu una coneguda tradició: «Vés a buscar el coneixement, encara que hages d’anar fins a la Xina»; i una altra: «La tinta dels savis és més preciosa que la sang dels màrtirs»; i una altra encara: «El Profeta digué: “Quan Déu va crear el càlam li va ordenar: ‘Escriu!’ El càlam va inquirir: ‘Senyor, què he d’escriure?’ ‘Escriu’, contestà Déu, ‘el destí de totes les coses fins a la fi del món’. I el càlam escrigué tot el que fou i tot el que serà fins al final dels segles”. “No hi haurà mai superioritat de l’àrab sobre el no àrab, ni al contrari, ni del blanc sobre el negre, ni al contrari, més que per la pietat”.» És aquest missatge d’universalitat, adreçat a tots els éssers vivents, i aquest afany de superació en la recerca i comprensió de l’incomprensible, la força més poderosa continguda en la revelació donada al profeta Muhàmmad (
sas).
El
jihâd més intens parteix d’un mateix i el repte és acarar la realitat, i els conflictes de l’ésser humà amb la realitat, per mitjà de l’espasa més contundent: la superació i perfeccionament d’un mateix. Totes les nostres accions, els nostres desitjos, les nostres mancances, queden, gràcies al poder del càlam, guardades en un registre universal, escrit en una taula oculta (
al-làwhu-l-mah·fûz·) que conté el secret i el misteri d’allò que no coneixem, la matriu essencial de l’univers (
úmmu-l-kitâb, ‘la mare del llibre’). L’Alcorà és una manifestació tangible d’aquesta escriptura eterna i universal, una revelació que conflueix amb les revelacions anteriors (Alcorà, 2:136): « /
qûlû ’âmannâ bi_llâhi wamâ ’únzila ’ilaynâ wamâ ’únzila ’ilà ’ibrâhíma wa’ish·âqa wa’ismâ‘îla waya‘qûba wal’asbât·i wamâ ’ûtiyà mûsà wa‘îsà wamâ ’ûtiyà_ nnabiyyûna mi_ rràbihim lâ nufàrriqu bayna ’àh·adi_ mmínhum wa nàh·nu làhu muslimûn / = “Digueu: ‘Creiem en Al·lâh i en el que se'ns ha revelat i en el que se'ls va revelar a Ibrâhim [Abraham], a Ish·âq [Isaac], a Ya‘qûb [Jacob] i a les tribus; i en el que reberen Mûsà [Moisés] i ‘Îsà [Jesús] i en el que els profetes reberen del seu Senyor. No fem distincions entre cap d'ells i ens sotmetem a Ell’".»
L’error que hem comés fins ara és que ens hem embolicat en una interminable batalla d’éssers humans contra éssers humans (hindús, budistes, zoroastrians, jueus, cristians, musulmans, gnòstics, agnòstics, ateus...). Tothom, al marge de tothom. Tothom, diferent de tothom. I què guanyem amb aquest excés de diferència? La pèrdua de l’estat primordial de tots els éssers (la fitra), l’anul·lació de la simplicitat i la serenitat de les coses tal com són, tal com se’ns han donat, la bellesa de l’estat natural dels mons. Entre la realitat concreta i la visió espiritual hi ha un camí intermedi, una mena de pont (
barzah), que ens permet de lligar totes dues realitats i ens fa ser capaços d’inventar, d’imaginar, de somiar, de projectar, de recordar, de preveure, de sobrepassar, d’anar més enllà. Si aquest pont, que és la facultat creativa humana, la que ens condueix al mundus imaginalis, es trenca, tot el nostre entorn perd el seu sentit. Serà possible somiar de nou una terra compartida?
Al-àndalus, jànnatu-l-huldi. Alandalús, paradís de l’eternitat.
València, 4 de juliol de 2005 / Balànsiya, 27 de jumadà-l-ulà de 1426
Salvador Jàfer
وَالْعَصْرِ ﴿١﴾
