La llengua àrab, 2

GEC [Dolors Bramon]

Llengua del grup meridional de les llengües semítiques. Bé que hom pot distingir-hi diverses varietats, procedents de les diferents parles preislàmiques, hom entén per llengua àrab la parlada al centre d'Aràbia al s VII, anomenada àrab literari o clàssic, i en la qual fou escrit l'Alcorà. L'expansió de l'islam, l'ortodòxia del qual no permet la traducció del llibre sagrat, obligà a l'estudi de la llengua, la qual, ultra aquesta necessitat religiosa, esdevingué aviat llengua administrativa, comercial i literària dels països islamitzats. La combinació de —generalment— tres de les vint-i-vuit consonants de què consta l'alifat dóna lloc a una anomenada arrel, la qual expressa una idea. Amb l'addició d'altres consonants, vocals i signes ortogràfics a les tres lletres radicals hom concreta el significat abstracte d'aquella, formant els diferents termes verbals i nominals. El verb té una sola conjugació, una forma simple i diverses de derivades, dos temps: pretèrit (que hom forma addicionant sufixos) i futur (format amb prefixos), participis i noms verbals. El futur té quatre modes: indicatiu, subjuntiu, condicional i imperatiu. La veu passiva es deriva de l'activa, i canvia exclusivament la vocalització. Juntament amb els pronoms, els quals poden presentar-se en forma aïllada o sufixada, assenyala el gènere —masculí i femení— i el nombre —singular, dual i plural—. El nom i l'adjectiu són afectats per quatre accidents: gènere i nombre com en el cas del verb, declinació (nominatiu, genitiu i acusatiu formats amb la vocalització final u-i-a respectivament) i determinació (mitjançant un únic article al- o un complement determinatiu). L'àrab, com totes les llengües semítiques, és molt ric en formes nominals: ultra els noms verbals, els d'estat i els d'acció, cal assenyalar l'existència de noms d'ofici, d'instrument, de lloc, de temps, etc, que hom forma sotmetent a un determinat esquema l'arrel triliteral original. Les partícules (preposicions, conjuncions i interjeccions) són considerades a part pel fet d'ésser invariables i poden formar un mot independent o bé prefixar-se a una paraula. La llengua literària fou estandarditzada acadèmicament als ss IX i X en diverses escoles filològiques que sorgiren a Bàssora, Al-Kūfa i Bagdad. La gramàtica i la sintaxi (la qual, a diferència d'altres llengües germanes, és molt rica) foren definides en un intent de fixar regles per a escriure l'Alcorà, bé que a cada país i únicament per parlar hom conservà un dialecte vulgar. Amb la presa de contacte del món àrab amb la civilització occidental moderna hom arribà a un ús gairebé absolut de mots estrangers per a la formació de neologismes. La reacció contra aquest abús per part dels literats començà a la segona meitat del s XIX, radicada inicialment a Síria i al Líban. Ibrāhīm al-Yāzigī (1847-1906) criticà l'idioma en ús en una sèrie d'articles que reuní en l'obra Lugat al-garā'īd ('La llengua dels periòdics', 1901), on defensà l'àrab clàssic enfront dels dialectalismes, i proposà un vocabulari (d'unes tres mil paraules) per a tota la premsa àrab. Foren creades també les primeres acadèmies de llengua àrab (Damasc, 1919; el Caire, 1932; Bagdad, 1947), les quals intenten de reduir l'immens lèxic i de fixar definitivament els neologismes (els mots estrangers de forma nominal àrab han estat assimilats directament [bank, pl bunūk; film, pl aflām]; d'altres han actualitzat llur significat primitiu [qitam;r, 'corrua d'animals', avui és 'tren']; i per a d'altres de més difícil solució "clàssica" hom se serveix de la desinència -iyya [democràcia: dīmūqrātiyya], malgrat que hom no pot dir que els resultats siguin totalment satisfactoris, sobretot en els termes tècnics, els quals sovint donen lloc a discussions filològiques).

La llengua àrab, 1

La llengua àrab (العربية, ʾal ʿarabiyya en transliteració tradicional) és la llengua parlada en origen pel poble àrab. És una llengua semítica (com l'hebreu, l'arameu, l'accadi o el sirià). Pel fet de l'expansió territorial a l'edat mitjana i per la difusió de l'Alcorà, aquesta llengua s'ha estès per tot l'Àfrica nordsahariana i bona part de l'Orient Pròxim.

Banderes dels estats de llengua àrab

L'origen de la llengua àrab es remunta al segle II de la nostra era. La tradició oral considera no obstant que és una llengua revelada directament a Ismael, el fill d'Abraham amb Rebeca. Les primeres traces de l'escriptura àrab es remunten més enllà del segle VI.

Taula de continguts [amaga] 1 Varietats de l'àrab 2 Influències de l'àrab 3 L'àrab i l'islam 4 Literatura Àrab 5 Països de llengua àrab 5.1 Llengües derivades de l'àrab 6 Vegeu també 7 Enllaços externs

[edita] Varietats de l'àrab

L'àrab és un terme genèric que agrupa nombroses varietats :

• l'àrab clàssic: la llengua de l'Alcorà, parlada a l'època de l'expansió musulmana
• l'àrab literari: una forma moderna però una mica diferenciada de l'àrab clàssic, que és la llengua escrita comuna de tots els països aràbics.
• els dialectes àrabs: llengües orals parlades en els països àrabs derivades de l'àrab clàssic, amb els substrats, superstrats i usos diferents segons les regions, que fa que de vegades siguin tan diferents entre si com el català, l'italià o el romanès entre ells.

[edita] Influències de l'àrab

L'àrab ha llegat una sèrie de mots a d'altres llengües occidentals, sobretot al castellà i al portuguès. En trobem també en català els manlleus d'origen àrab com albercoc (mot que també prestà al llatí via el grec antic), alcohol, àlgebra, algorisme, quitrà o zenit.

Entre els escriptors no musulmans que han escrit en àrab, hi ha per exemple el metge i filòsof jueu Maimònides.

És interessant recordar que nosaltres utilitzem les seves xifres.

[edita] L'àrab i l'islam

La llengua de l'islam es l'àrab, té nombrosos mots de domini religiós inicialment aparegudes en aràbic. Certes paraules religioses existents en àrab, o procedents o no existeixen en altres llengües o només es pot captar tota essència en aquell idioma.

Vegeu Llista de termes àrabs utilitzats en l'islam.

[edita] Literatura Àrab

La llengua àrab té una amplíssima producció literària que abasta des del segle V fins a l'actualitat. Les mostres importants de literatura àrab més antigues són unes composicions de l'Aràbia preislàmica anomenades mu`allaqat, «penjades». Aquest nom s'atribueix tradicionalment al fet que podrien haver estat escrites i penjades dels murs de la Kaaba, llavors panteó de La Meca, per haver resultat vencedores en alguna justa poètica. Això hauria permès la seva supervivència, atès que en l'època la literatura era de transmissió oral i per tant cap suposar que la major part de la seva producció es perdés. Les mu`allaqat són llargs poemes que responen a un esquema fix que després heretarà, amb variacions, la poesia clàssica d'època islàmica. La poesia preislàmica ha quedat en la cultura àrab com model lingüístic i literari i com exemple de valors primigenis lligats a la vida en el desert, com la cavallerositat.

L'Alcorà i l'extensió de l'Islam marquen una fita en la història de la literatura àrab. En primer lloc, suposa el desenvolupament definitiu de l'escriptura i la fixació de la llengua literària, l'àrab clàssic. En segon lloc, la literatura en llengua àrab deixa d'estar circumscrita a la Península Aràbiga i passa a desenvolupar-se per totes les terres per les quals s'estén l'islam, en les quals l'àrab és llengua oficial i de prestigi (més tard substituïda pel persa en algunes regions d'Àsia). S'obre així l'ampli camp de la literatura àrab clàssica, amb gran profusió de gèneres i autors.

Amb la caiguda d'Al-Àndalus i de les potències àrabs d'Orient (Bagdad, El Caire), que seran substituïdes per l'Imperi Otomà, la literatura àrab entra en una etapa de decadència, amb una producció molt menor i d'escassa originalitat comparada amb l'esplendor dels segles anteriors. Entre mitjans del segle XIX i principis del XX, segons les zones, el món àrab, i amb ell la seva literatura, entren en el procés de revifament anomenat Nahda (Renaixement). La literatura àrab contemporània es desmarca dels models clàssics i incorpora amb profusió gèneres com la novel·la o el relat breu i, en menor mesura, el teatre. La poesia segueix sent, com en època clàssica, el gènere més conreat.

L'eclosió del nacionalisme àrab a mitjan segle XX i fins als anys setanta serveix d'esperó al desenvolupament literari. Per zones, és Egipte el país que més escriptors ha donat a la literatura àrab contemporània (d'allí era el premi Nobel Naguib Mahfuz), seguit de Líban, Síria, Palestina o l'Iraq. Un aforisme cèlebre declarava que «Egipte escriu, Líban publica i L'Iraq llegeix». En el canvi de segle aquesta sentència ja no és vàlida, ja que si Egipte segueix tenint la major producció i Líban segueix sent la seu de les més prestigioses editorials àrabs, la destrucció de L'Iraq entre la guerra del Golf i la invasió de 2003 va acabar amb la qual potser era la societat àrab de major nivell cultural.

[edita] Països de llengua àrab

Vegeu Països Àrabs.

[edita] Llengües derivades de l'àrab

• Maltès

[edita] Vegeu també

• Alfabet àrab i Escriptura de la hamza ;
• Àrab literari i dialectologia àrab ;
• Fonologia àrab ;
• Vocabulari de l'islam.
• Lingüística
• Llista de prenoms àrabs
• Poesia en àrab
• Viquipèdia en àrab

[edita] Enllaços externs

Existeix una edició en àrab de la Viquipèdia

• Diccionari infantil il·lustrat català-àrab
• Per aprendre l'àrab amb MP3. Per aprendre l'àrab amb MP3
• WebArabica. Per aprendre l'àrab (francès)
• Fitxa tècnica a Ethnologue (anglès)
• Apartat sobre la llengua àrab del portal Arabismo.com amb moltes referencies a material d'accés públic útils per a l'aprenentatge de la llengua àrab.

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/%C3%80rab»

Categoria: Àrab | [+]

Robert I. Burns: La muralla de la llengua

LA MURALLA DE LA LLENGUA
El problema del bilingüisme i de la interacció entre musulmans i cristians al regne medieval de València

Robert I. Burns S.I.

(L'Espill, 1/2. Primavera/Estiu. 1979: 15-36.
València: Edicions Tres i Quatre)

---

Memòria presentada al Simposi Mediterrani, a la Universitat Reial de Malta, el juny de 1976, i publicada a les actes d'aquesta mateixa universitat.

La croada valenciana del rei Jaume dels regnes confederats de Catalunya i Aragó, que durà tretze anys i s'acabà el 1245, doblà l'extensió de la costa mediterrània espanyola i anuncià el final de l'etapa clàssica de la reconquista. Aleshores comença un afrontament més subtil i més intens entre moros i cristians. En Jaume el Conqueridor necessitava pobladors cristians per a defensar el nou litoral, necessitava tots els moros que pogués atraure o mantenir al seu costat per tal d'aprofitar al màxim els recursos del país, i necessitava que s'establís un ambient de tolerància mínima entre les dues comunitats fins que pogués estabilitzar València com a complement independent i pròsper de les províncies més antigues. La trama d'aquesta postcroada, amb les tensions provocades pels antagonismes i les assimilacions, amb la segregació i la fraternització, amb les revoltes i els disturbis sanguinaris que hi trobem, és un capítol de la història del protocolonialisme d'aculturació més instructiu i fascinant que la croada mateixa.(1)

I
Sota la superfície d'aquesta història batega el misteriós problema del llenguatge. ¿Com s'ho feia la minoria dominant per a comunicar-se amb la majoria descontenta i dissident? És obvi que un cert nombre de musulmans coneixien poc o molt el romanç, i un cert nombre de cristians, l'àrab. Però la majoria de la gent de les ciutats i del camp, o fins i tot els mateixos aristòcrates i notables, ¿arribaven a entendre's fàcilment a través de les fronteres religioses i culturals? Aquesta qüestió és crucial per a poder comprendre tots els altres aspectes de la interacció. Si les dues comunitats que cohabitaven --amb dificultat-- al regne estaven isolades al nivell elemental del llenguatge, les condicions de fusió o de tolerància havien de ser molt diferents que si compartien una llengua comuna. L'escassedat i l'ambigüitat de les dades en tota l'Espanya islàmica ha produït dues escoles d'interpretació, cap de les quals és satisfactòria quan s'aplica a la València del segle XIII.

Un corrent d'historiadors i lingüistes afirma que la població de l'Espanya musulmana era bàsicament bilingüe, i que el romanç era la llengua més dominant o domèstica. Una altra escola diu que en general els musulmans només parlaven romanç, mentre que la llengua àrab era confinada a un nombre insignificant d'erudits i funcionaris. Alguns d'aquests especialistes expliquen aquesta teoria en termes de visió de classes, separant les masses, que només parlaven romanç, de les classes altes, de cultura aràbiga. D'altres parlen de l'oposició entre zones rurals, de llengua romànica, i les ciutats, més adonades al bilingüisme. Certs autors fan una distinció cronològica, segons la qual a partir de finals del segle XI, durant el breu domini de les dinasties barbaresques, l'arabització fou més profunda, però aquests autors tampoc no estan gaire disposats a abandonar la creença en una supervivència considerable del bilingüisme. A molts representants de les diferents escoles els agrada de considerar que el bilingüisme fou una característica peculiar de l'Espanya islàmica medieval, símbol i vehicle de continuïtats més profundes.

Poques veus s'han oposat al consentiment dels tradicionalistes. Ho han fet, recentment, un assagista i un historiador «etnològic», basant-se ambdós en llurs estudis sobre València. Per a l'assagista, l'existència d'una cultura gairebé exclusivament aràbiga entre els moriscos valencians del segle XVI implica l'existència d'un règim plenament àrab abans de la croada del segle XIII. Per a l'historiador etnològic la ràpida victòria de l'àrab a València és una conseqüència de la dinàmica del seu esquema estructuralista. Per completar aquests atacs parcials a la premissa fonamental dels tradicionalistes, l'historiador hauria de cercar informació classificada en regions i períodes de temps de tal manera que permetés de comprendre'n l'evolució i la varietat. El regne de València durant la generació de la croada ens proporciona el laboratori adequat per a una investigació més precisa.

Si l'acord pel que fa al predomini del romanç és impressionant, no es pot dir el mateix de les proves adduïdes, que són molt insuficients per a una regió com València, i per això els lingüistes s'agafen als indicis històrics, i els historiadors s'apropien de les conclusions de l'anàlisi lingüística i literària. I, per a acabar-ho de complicar, les dades històriques estan escampades per una desconcertant tirallonga de segles, cosa que fa que s'hagen de forçar molt perquè puguen cobrir èpoques molt diferents, mentre que les convencions literàries, o les fonts toponímiques i antroponímiques, són, per naturalesa, inconclusivament acronològiques. Els fragments anecdòtics hi juguen un paper molt important. Ibn Hazm va trobar estrany que alguns musulmans, prop dels moderns Aguilar i Morón, a la Castella del segle XI, «no parlassen romanç, sinó exclusivament àrab».

Ibn Sida de Múrcia, escrivint a Dénia a mitjan segle, en disculpar-se pel seu àrab poc elegant sembla que en done la culpa al predomini del romanç al seu entorn, però Dolors Bramon, corregint la tan citada, i incorrecta, traducció de Ribera, demostra que el que Ibn Sida pretenia fer no era una burla ètnica, no una descripció lingüística, dels musulmans «no-àrabs» de la regió. Alguns fragments demostratius poden ser interpretats contradictòriament, com allò del Cid, que a finals del mateix segle va fer que els murs de València els vigilassen mossàrabs, perquè coneixien els costums dels moros «i parlaven com ells». Als exemples d'aquesta mena se'ls pot fer reflectir una transició, del segle XI, cap a una més gran extensió de l'àrab, un pas en l'evolució que ens allunya del bilingüisme.

A l'hora de valorar aquest tipus de dades, no es dóna prou importància a l'ambient general: la simbiosi entre la ciutat i el camp a l'Espanya islàmica, les acusades diferències en l'estructura i l'evolució regionals, l'extraordinària mobilitat a dins de la comunitat islàmica mediterrània i els moviments de població, i l'impacte precís de les dinasties barbaresques. Potser seria convenient que els historiadors i els lingüistes buscassen analogies comparatives en altres regions de l'Islam mediterrani i, especialment, que usassen alguns dels conceptes i troballes de les ciències del comportament (behavioristes). El problema de la llengua té tants d'aspectes hipotètics i conjecturals, que no es pot menysprear cap font que puga ajudar a aclarir-lo.

El medievalista no hispànic, que s'acosta al problema des de fora, pot trobar que els termes mateixos de romanç i àrab, amb llurs variants, són confusos. L'àrab clàssic en la seua forma medieval era un instrument universal de les classes elevades, i l'empraven els literats, els buròcrates i les figures religioses (grups més interpenetrats que no diferenciats); sovint els nens de les ciutats n'aprenien els rudiments. L'àrab vulgar, de vegades tan alterat que no servia ni per a entendre l'Alcorà, tenia diversos dialectes a Espanya; és aquest l'àrab que ací ens interessa, com a orientació de la parla popular. El barbaresc importat, que durant un breu període de temps convertí en trilingües certs indrets, i que indubtablement es va reforçar en els temps dels almohades, previs a la croada valenciana, no arrelà a Espanya; Guichard parla en favor d'una primerenca i intensa aculturació barbaresca de la regió valenciana, però això no és incompatible amb un eventual procés arabitzant. L'àrab literari és la més accessible de les llengües islàmiques mudèjars de València, en una tradició de literatura zelosament treballada; de mostres de treballs menys elevats, encara que poques, també se'n troben: per exemple, un contracte matrimonial. Alguns estudiosos veuen un eco de l'àrab valencià vulgar a la llista de mots atribuïda al lingüista dominicà Ramon Martí, que segurament fou composta el segle XIII a València, o almenys a l'Espanya oriental, com a manual per a ús en la conversió dels musulmans conquistats. El 1566 Martín de Ayala, arquebisbe de València, va publicar una Doctrina cristiana en lengua aráviga y castellana, interlineal, destinada als moriscos recentment convertits; barroera, i molt forçadament adaptada als caràcters llatins, dóna indicacions sobre la pronúncia de l'àrab vulgar granadí, no del valencià. A València es parlava un dialecte distint, malgrat l'alt grau d'homogeneïtat del vulgar espanyol.(2)

Què era el romanç dels moros espanyols? Hi ha qui considera que en la seua forma primitiva era una llengua única que s'assemblava «potser més al gallec i al lleonés occidental que no a cap altra»,(3) però de fet era un conglomerat que canviava i evolucionava d'una regió a l'altra. A priori es pot pensar que a València, el segle XIII, s'hi devia trobar alguna forma de castellà, aragonés, català o valencià nadiu. Totes aquestes llengües els croats valencians les anomenaven llatí, i un moro que parlàs romanç era un llatinat. El romanç també era anomenat aljamia, de al-ajamiya. No fou fins al darrer període mudèjar que aquest terme adquirí el significat modern de qualsevol llengua romànica escrita en caràcters aràbics o hebreus; aquest fenomen comença, però, abans, i hi ha casos anàlegs en altres països mediterranis. (El terme genèric corresponent a l'àrab era algaravia, de al-garbi) [NT: al-'arabiyya].

El chauvinisme local afegeix encara un factor de complicació al cas de València. ¿Era el romanç valencià un simple dialecte del català, que importat anà donant formes variants entre els múltiples pobladors de la postcroada? ¿O és una forma més antiga i honorable que reflecteix una immemorial llengua romànica d'abans de la croada, pròpia de la regió valenciana, un pont lingüístic que uneix gloriosament per sobre dels segles una mateixa gent valenciana, que a un altre nivell fou separada per l'accident que suposen les religions mahometana i cristiana? Aquesta darrera opinió reflecteix d'una manera local i lingüística la més àmplia baralla d'interpretacions sobre la naturalesa i l'evolució de la cultura espanyola: ¿foren els espanyols europeus els que absorbiren i transformaren els pocs conqueridors musulmans, de manera que «àrabs no van envair Espanya», o va intervenir-hi una discontinuïtat radical que orientalitzà profundament els espanyols?(4)

II
Algunes opinions representatives sobre el bilingüisme, primer referents al conjunt d'Espanya i després a València en particular, poden il·lustrar i definir les diverses escoles. El gran Evariste Lévi-Provenral va arribar a la conclusió que els dialectes romànics derivats del llatí coexistiren amb l'àrab a l'Espanya islàmica del segle IX fins al XV; «una mena de koiné hispano-romànica va predominar, en gairebé totes les regions», encara que més al camp que a la ciutat, sobre l'àrab o el barbaresc. Henri Terrasse creu que l'Espanya islàmica es va «arabitzar a poc a poc, però mantenint-se bilingüe» i que el romanç era «la llengua de les dones, la llengua casolana, i prou sovint la llengua dels pensaments més íntims». Emilio García Gómez ha mostrat que la poesia lírica en romanç es va mantenir, i que probablement la consumien els mossàrabs i, almenys, un estrat de moros bilingües. En la mateixa línia que Julià Ribera Tarragó, considera que el romanç, fou la llengua familiar de totes les classes, de l'emir al pagés.

Un historiador més vell i tan llegit com Andrés Giménez Soler ensenyava, sense més matisacions, que els mahometans espanyols «no havien adoptat la llengua dels àrabs» i que conseqüentment els mudèjars «no parlaren mai l'àrab»; naturalment, hi havia algun erudit que el coneixia bé, però la llengua corrent no deixava de ser el romanç, nadiu. Historiadors posteriors com ara F. Arranz Velarde contraposen l'àrab literari, d'ús excepcional, al romanç, que era la llengua més estesa. Entre els autors d'avui dia, l'arabista Anwar Chejne fa que el «bilingüisme general» no cedesca més que en afrontar-se als exèrcits de la reconquista i, per tant, «esdevé menys predominant» a partir de finals del segle XI; a causa d'aquesta «conquesta lingüística», els mudèjars oblidaren llur àrab i «la llengua dels moriscos fou el romanç». Titus Burckhardt, més prudent, afirma que «un gran nombre dels habitants de la ciutat (no sabem quina proporció parlava romanç, a casa i al carrer»; tot i que l'àrab literari era «totalment viu», alguns moros no sabien més àrab que el de llurs pregàries. Reyna Pastor de Togneri, en analitzar el pas de l'Espanya islàmica a la cristiana, troba «un cert bilingüisme romànico-aràbic, distribuït de manera similar» entre mahometans i mossàrabs; com que no sap que el bilingüisme era freqüent al món islàmic, creu que es tracta d'un fenomen peculiar d'Espanya.(5)

L'autoritat de Ramón Menéndez Pidal, tan poderosa en problemes d'història espanyola, dóna més força a la teoria del bilingüisme. Al seu magistral estudi sobre els orígens del castellà va dividir el bilingüisme en tres etapes. Durant els dos primers segles de domini islàmic a Espanya «predominà» el romanç,; fora de «casos extrems», els mahometans i els mossàrabs educats eren bilingües, i «el romanç, indubtablement, dominava» les masses. Durant els segles XI i XII, malgrat la florida de la cultura aràbiga i el decaïment concomitant de l'esperit nadiu, Menéndez Pidal creu que el pes de les dades disponibles afavoreix la tesi de la persistencia de la situaciólingüística prèvia. A partir del 1099, en què la influencia barbaresca augmentava i els mossàrabs s'exiliaven en massa, el romanç continuava mantenint «un considerable valor social i fins i tot literari», i el bilingüisme «continuava essent molt fort a tota l'Espanya islàmica». Fragmentària en cada una de les etapes, la seua base documental es va tornant més i més feble fins a la tercera, en què se sosté en episodis com el del papa Celestí, que cercava un missioner entés en llatí i en àrab perquè visitàs els mossàrabs, o el de Jacques de Vitry, que deia que els mossàrabs feien servir el llatí com a llengua culta, o en la dubtosa biografia del mossàrab valencià sant Pere Pasqual. La persistència de nomenclatura romànica en botànica, i el vers final o alguna frase solta en romanç, integrats en una forma poética, no aporten gaire més fonament a la teoria.(6)

El lector comença a sospitar que les dinasties barbaresques trobaren un bilingüisme real però que anava de baixa, potser ja, llavors, mínim o local, i que l'afebliren encara més --en part per hostilitat, en part perquè van isolar i reduir els enclavaments mossàrabs, en part perquè significaren una afluència de gent de parla aràbiga molt més àmplia que no ha estat admés, i sobretot perquè continuaren un procés d'aculturació lingüística els orígens i l'impuls del qual eren anteriors a llur arribada. El romanç havia aguantat prou de temps com per a poder influenciar l'àrab barrejat de les masses espanyoles, que era la mena de llengua embastardida que provocava el menyspreu de l'altrament hispanòfil lbn Khaldun: a causa de la contaminació de les llengües romàniques «tota la població urbana» de la Granada del segle XIV «havia arribat a parlar una altra llengua, que els era peculiar», un àrab que semblava que «ja no era àrab».(7)

Al camp de batalla, més reduït, de la lingüística valenciana, es produeixen incursions i armes particulars. Francesc Carreres Candi, en una monografía de fa mig segle sobre el valencià, inclosa en una voluminosa obra clàssica de referència, féu el resum de les posicions i la bibliografia més antigues, des del cronista Beuter fins a Simonet, i la conclusió a què arribà fou que «la llengua aràbiga era poc coneguda dels nostres mahometans, fins i tot entre les classes socials més altes». Admetia que un nombre ínfim de mahometans fossen bilingües, i que hom tenia una familiaritat superficial amb l'àrab, i insistia (malgrat «vells prejudicis») en el fet que «la llengua romànica ibèrica» fou l'única que es mantingué a la regió valenciana fins als temps de la conquesta del rei Jaume. Nicolau Primitiu aplicà aquesta posició als mudèjars de després de la croada, d'una manera tan apassionada, que arribà a llegir malament un document important i féu que un faquir convers abandonàs el seu àrab per tal d'aprendre valencià com si així hagués de predicar a les masses mahometanes. L'actual paladí de les posicions tradicionalistes, Antonio Ubieto Arteta, recalca que la islamització del llevant espanyol fou merament «una conversió religiosa, però no un canvi de raça o de llenguatge»; els moros de València parlaven el romanç com a llengua bàsica, i els cultivats, a més, l'àrab. Així, doncs, «la regió valenciana no experimenta cap canvi en les estructures humanes», ni amb la conquesta aràbiga del segle VIII ni amb la reconquesta cristiana del XIII.(8) Els esdeveniments actuals han polititzat aquest desig de legitimar el valencià com a llengua antiga i perdurable predominant a la València islàmica; el 1976 Ubieto afegí alguns capítols a una nova edició del seu llibre del 1975, per a reforçar una creixent tendència autonomista regional, i V. L. Simó Santonja publicà un gruixut volum d'argumentació eloqüent amb la mateixa finalitat. Una curiositat acadèmica s'ha transformat en polèmica política.

L'eminent Manuel Sanchis Guarner, el treball del qual en lingüística històrica marca avui dia la pauta, desqualifica decididament aquesta legitimació del valencià modern com a descendent directe d'una llengua visigòtica i mossàrab compartida per moros i cristians. Quan la invasió àrab va congelar la diversitat de dialectes visigòtics que nosaltres anomenem --indiscriminadament-- «mossàrab», el dialecte de València era «molt diferent de l'actual llengua valenciana» que «no és més que el català importat durant la reconquista» i modificat amb elements morfològics i fonètics regionals i amb algunes paraules àrabs i mossàrabs. Sanchis Guarner ens deixa la sensació que hi devia haver una classe alta amb un bilinguisme residual islàmic i mossàrab, posició bastant semblant a la de Menéndez Pidal sobre València. Però per a Fuster, la poca força del «mossàrab» com a llengua literària (per la qual cosa els mossàrabs cultes «preferien l'àrab», mentre que les masses amb prou feina podien resistir la pressió constant de l'àrab com a vehicle superior) i la importància que dóna als mossàrabs bilingües com a intermediaris entre les regions mahometanes i cristianes fins al moment de la invasió de Jaume I, tot això el porta a sobreentendre --sense expressar-ho-- que es produí un triomf més o menys general per part de l'àrab.(9)

L'historiador valencià Roc Chabàs, en observar que els documents en romanç que els croats preparaven per als musulmans estaven escrits en castellà, suggerí que pràcticament tots els moros valencians havien estat durant molt de temps aïllats de llurs veïns de parla catalana, però que havien mantingut relacions amb Castella. L'arabista Ribera Tarragó arribà a la mateixa conclusió sobre els moros valencians mitjancant l'estudi dels mots supervivents. José Lacarra, referint-se als habitants de la vall de l'Ebre, que ha investigat tan a fons, i que constituïa la zona pre-fronterera immediata a la València mahometana, creu que parlaven «un idioma romànic». L'arxiver Enric Bayarri, als seus monumentals volums sobre la mateixa regió, sosté que, fora d'un grapat de frases útils, «la pràctica més normal era la d'ignorar la llengua aràbiga dels dirigents», i que fins i tot els intel·lectuals locals tornaven al romanç en la vida privada.(10)

Oposat a totes aquestes escoles partidàries del predomini del romanç, Joan Fuster planteja la possibilitat que els moros valencians parlassen àrab a l'època de la croada, i que el bilingüisme fos excepcional. Així com els estudiosos de la supremacia romànica raonen cap endavant, partint d'un estadi lingüístic força més antic, Fuster arriba a la convicció contrària basant-se en la parla òbviament aràbiga i unilingüe dels moriscos, i suposa que aquesta prové de la situació cultural d'abans de la croada, més que no pas d'una brillant creació dels mudèjars sotmesos. A la recent aplicació que Pierre Guichard ha fet de l'estructuralisme antropològic a la societat espanyola islàmica, especialment la valenciana, hi tracta una mica per sobre el problema de la llengua, un dels factors estructurals bàsics. Dels mudèjars de València conclou que, «contràriament al que a vegades es pensa, parlaven [només] un dialecte àrab vulgar», de manera que els contactes individuals amb els cristians «sembla que devien ser relativament limitats». Totes dues posicions --l'apriorística de Guichard i l'aposteriorística de Fuster-- no són més que plausibles si no es troben dades o testimoniatges contemporanis sòlids.(11)

III
Algunes de les dades de la generació de la croada són ambigües, per exemple el fet que els conqueridors disposassen els tràmits de les rendicions en àrab, que podria no ser res més que un gest de cortesia respectuosa envers l'idioma oficial. El conjunt dels fets, però, demostra que els dos pobles no s'entenien, i que el mur que els separava era la llengua àrab. Per a discutir les rendicions en Jaume fa servir intèrprets. A les negociacions amb Múrcia primer hi envià un oficial de rescat (l'eixea dels cristians) que coneixia l'idioma de l'enemic i un mudèjar. Aquesta trobada en va portar una altra, a la qual, en nom del rei, anaren en Domingo Lopes, poblador de Morvedre que «sabia algaravia» i n'Astruc Bonsenyor, «jueu, qui era scrivà nostre d'algaravia». A la consegüent reunió secreta amb els missatgers murcians el rei Jaume assistí acompanyat només de n'Astruc, «qui era trujaman», és a dir, torsimany o intèrpret de la corona. Aquests torsimanys formaven part del seguici del rei. Ibn Fareh (Abenferri), l'enviat de Xàtiva, havia de discutir els seus assumptes «denant lo trujaman nostre [del rei]». En Jaume va enviar a Menorca tres agents i «un jueu que nós los havíem lliurat per trujamà». El seu missatge a Elx el féu portar «per un trujaman nostre ab l'eixea». L'agent negociador d'en Jaume amb el rei de Mallorca parlava amb l'ajuda d'un torsimany que l'acompanyava. Fins i tot en una ocasió tan poc cerimoniosa com ho és la de dirimir una disputa sobre els drets d'irrigació entre els cristians de Bairén i els de Benieto, el 1244, en la qual participava, com a testimoni, un moro, fou necessari l'ús d'«un torsimany».(12)

Tots els tractats de rendició valencians que es conserven foren, originalment, documents en àrab o en àrab i llatí. En algunes ocasions les autoritats varen fer còpies en cada un dels dos idiomes (tal com ho feren, també, amb tot el llibre del repartiment territorial de Mallorca de després de la croada); altres vegades preferiren un sistema interlineal. En Pere, fill del rei Jaume, ens ha deixat una descripció de la carta que en Jaume donà, el 1242, als moros d'Eslida i els pobres veïns, i del conjunt se'n conserva una còpia del 1342. «La carta era escrita en paraules llatines interlineades amb lletres aràbigues o sarraïnes». El copista anotà que en aquesta còpia només era transcrit el llatí, fet que explica per què les cartes copiades normalment es conserven en llatí. Ens trobem en el mateix cas amb els quirògrafs bilingües, els documents dobles partits pel mig seguint una línia. Així, la còpia reial del pacte d'Uixó del 1250 es féu, naturalment, en català, de la mateixa manera que les instruccions militars (en àrab) del rei Pere als mudèjars valencians (1238). La restitució dels privilegis acordats a Alfàndec, després d'una revolta, es conserva en llatí, però una nota de Jaume II, del 1298, dóna fe que havia vist les lletres aràbigues originals, amb el segell d'en Pere i tot, i que havia fet fer aquesta fidel traducció llatina d'aquell àrab. Es conserva un acord de vassallatge entre el senyor musulmà d'Alcalà, a València, i el príncep Alfons, del 1244, amb una nota que diu que els originals eren en àrab i en llatí. Una cessió dels drets de recaptació de l'ex-wali de València, Abu Zayd, ens ha arribat en llatí, pero hi ha encara, adjunta en àrab, l'aprovació del mahometà, juntament amb els seus títols i la data segons el calendari islàmic. La transferència de la fidelitat del soldà de Múrcia, del rei Jaume a Castella, cinc mesos després de la conquesta d'en Jaume, porta la nota: «escrit en llatí i àrab [en aràbigo]».(13)

En Jaume va fer escriure la carta de Xivert en ambdues llengües; la transcripció existent, del 1235, ens diu que a l'original hi havia «trenta-set ratlles de lletres sarraïnes, de les quals jo, el notari sotasignat, no n'he escrit cap a la present còpia». D'entrada això de les trenta-set ratlles d'àrab desconcerta: només el cos del text llatí n'ocupa més de cent setanta d'impressió moderna. Tanmateix, el notari, en parlar-nos dels desperfectes a les últimes ratlles ens revela que l'original llatí no passa de quaranta ratlles; si el text àrab era més compacte que el llatí, la correspondència de les quaranta i les trenta-set ratlles ens fa pensar en un original interlineat. La disparitat entre les quaranta i les cent setanta ratlles llatines és deguda, en part, a l'abundància de les abreviacions que s'usaven aleshores, i en part a la forma oblonga del pergamí, que rebaixava notablement el número total de línies originals. Pot ser que alguns, o molts, dels documents més modestos, privats, haguessen tingut una rèplica o un original, avui perduts, en àrab. De vegades els mudèjars transferien els títols de propietat de la terra als cristians mitjancant una escriptura en àrab, com a Alzira el 1245. El rei Jaume es referí a un d'aquests «instruments sarraïns», el 1261, en confirmar el traspàs d'una propietat de Carbonera del qa'id (caid) de Xàtiva al poblador Doménec Marqués. De tota manera, és tan rar que d'un document valencià d'aquesta època haja arribat a sobreviure l'original àrab que el breu tractat del 1277 amb el qa'id (caid) rebel de Finestrat el trobem, avui dia, extraordinari.(14)

El paper d'intermediaris deis jueus bilingües a València, com el dels mossàrabs de Sanchis Guarner, pressuposa l'existència d'una muralla idiomàtica. L'escrivania d'aràbic era una institució establerta des de feia temps als reialmes d'Aragó, i es feia servir més que res per als contactes amb l'estranger però també, quan calia, per a qüestions internes. Els empleats eren jueus, molt apreciats per llurs habilitats idiomàtiques. El 1220 el papa Honori III havia reprotxat al rei Jaume el fet que «mai o quasi mai» enviàs diplomàtics al califa de Marrakesh que no fossen jueus, els quals, qui sap, podien trair els projectes i els secrets de la cristiandat. El príncep Anfós tenia la seua pròpia «escrivania» d'àrab, per a la qual, el 1284, designa el jueu Bondavid Bonsenyor, amb instruccions de fer que «els documents fossen escrits o llegits en àrab». Homes com l'alfaquí Samuel redactaven instruments locals en àrab, per a València, en llur capacitat d'«escrivania d'àrab» de la corona: per exemple, una garantia escrita per als moros de Carbonera, o «un cert pergamí sarraí de Guadalest». És curiós que aquest costum cristià d'emprar els jueus com a intermediaris habituals amb l'Islam no fos adoptat per l'enemic; els moros valencians de l'època de la croada no van fer servir jueus d'intèrprets en les negociacions de rendicions, potser perquè l'hostil dominació barbaresca els havia desacreditats, o potser perquè trobaven prou adequada la comunicació en àrab, i es refiaven de la coneguda institució dels torsimanys reials. L'única ocasió en què usaren un jueu fou la de la rendició del castell de Petrer, i aquest era un immigrant recent, de quan havia estat acceptada la senyoria tributària de Castella; en Jaume es mostrà sorprés del fet que «els sarraïns no li havien fet cap mal» al jueu.(15)

Diverses vegades, a les seues memòries, el rei Jaume menciona explícitament la llengua del regne islàmic de València i dels principats insulars veïns. Ens diu que el sobirà murcià de Mallorca s'adreçà a l'aljama «en sa algaravia» (en àrab). I quan, inesperadament, Peníscola envià l'oferta de rendició per escrit, en Jaume va haver de trobar un moro de Terol «que sabia llegir d'algaravia» per tal de desxifrarla; el romanç --o llatí-- d'aquest mitjancer bilingüe era l'aragonés. Els primers temptejos per a la rendició d'Almassora es feren a través de Miquel Peres, un escuder de Pere Cornell que solia negociara-hi l'alliberament dels captius perquè «sabia algaravia». Per contra, un missatge del qa'id (caid) de Bairén el va portar «un sarraí que sabia el nostre llatí [romanç]»; i a Villena el rei va tenir tractes amb --dos sarraïns... un dels quals era llatinat», és a dir, sabia llatí o romanç. Bastant de temps després de la croada, el 1282, a la factura de la venda d'una esclava valenciana hom considerava útil d'identificar-la específicament com «una mora blanca, llatinada, de nom Fàtima».(16)

La paraula que normalment es fa servir, a les memòries del rei, per designar la llengua de l'enemic, és algaravia. Per al rei era un sinònim d'àrab i de «la parla dels sarraïns». També emprava el mot aràbic, com quan féu trametre a les aljames del seu regne valencià «cartes i missatges en aràbic». El seu fill en Pere també publicà instruccions sobre impostos «escrites en àrab [in arabico] a tots els sarraïns del senyor rei del regne de València». Aquestes paraules es referien a la parla usual i, segons totes les aparences, única, dels seus súbdits musulmans. Als documents de rendició, que eren com una mena de constitució permanent tant de les zones rurals com de les urbanes, aquest aràbic es refereix, provadament, a l'àrab. El terme, més ambigu, de sarraïnesc, que es contraposa a cristianesc, podia voler dir àrab. Quan --en una aventura nord-africana-- el rei Pere va enviar en terra un mariner cristià «que sabia molt de sarraïnesc», no s'especifica el llenguatge precís; els mahometans respongueren mitjançant «un moro qui sabia parlar pla», és a dir, romanç. Un context més clar és el de la rebuda de comptes d'impostos mudèjars, a Oriola, el 1317, en morisc i llur traducció al cristianesc.(17)

Al nivell espontani i popular també hi ha proves del fet que els moros del llevant espanyol parlaven àrab. Enmig de l'avalot d'un assalt cristià el sobirà de la Mallorca islàmica encoratjava els defensors en àrab; el rei Jaume, que va sentir l'ordre exhortativa, mostrà el seu coneixement de fragments d'àrab deixant constància al seu llibre de com el mahometà «cridà [a] los seus: 'Rodo', que tant vol dir com estar [aguanteu!]». En una altra ocasió un moro rodejat, que era invitat a rendir-se per salvar la vida, va escolar altivament la mort cridant «le, mulex»; el rei Jaume interpreta la frase: «que vol dir: no, senyor». Un altre episodi menys pertinent però tanmateix útil tingué lloc a la perifèria granadina al començament del segle següent. Quan les forces catalano-aragoneses atacaven Almeria, el 1310, el príncep Ferran de Mallorca fou atacat pel fill del sobirà de Guadix, que li anava dient, a crits: «Ani be ha soltani» (o «Ani ben a soltan!») (que és probablement la forma coloquial ani ben as-sultan de ana bnu 's-sultani). En Ferran va necessitar els intèrprets («los torsimanys») que l'acompanyaven al camp de batalla per a assabentar-se que això volia dir que el seu contrincant era fill de rei. Tots aquests incidents en què apareix la parla popular ens fan pensar que s'hauria d'aplicar al peu de la lletra l'observació de la Cronica latina, probablement escrita pel croat, i primat de Toledo, Rodrigo Jiménez de Rada (mort el 1247), que diu que els musulmans espanyols eren «un poble de diferent religió i llengua».(18)

L'actitud dels missioners en aquesta regió ens pot revelar alguna cosa sobre el llenguatge. No podem passar sense aturar-nos, un moment, amb en Ramon Llull: tot i que el seu àmbit immediat era el regne --anàleg-- de Mallorca, els seus extensos horitzons incloïen la propera València. Aprengué «lo lenguatge aràbic», en el qual escriví alguns dels seus llibres, amb un esclau bilingüe comprat a Mallorca; en un passatge explica, més aviat a la defensiva, a Déu, que lloar-lo en àrab és una cosa bona, i que no tem ningú pel fet de fer-ho. Més il·lustratives del nostre tema ho són les famoses escoles de llengua aràbiga que es fundaren a la ciutat de València i a Xàtiva. Els dominicans hi concentraren un número preciós d'homes, després de la croada, puix que es refiaven de la possibilitat d'una bona collita de mahometans. Tot i que les escoles de llengua estaven pensades per a un apostolat dels intel·lectuals o de les personalitats influents, i que cobrien una zona més àmplia que el regne acabat de conquistar, el fet és que tant llur emplaçament en una data tan primerenca, com els èxits que aconseguiren i la institucionalització dels esforços missioners en forma d'escoles d'àrab ens indiquen, si més no, que hi havia un nombrós grup mudèjar que manejava l'àrab familiarment, i impliquen que l'àrab era l'única llengua en què eren accessibles.(19)

Un testimoniatge particularment valuós, i aquesta vegada de l'unilingüisme àrab de la gent del carrer, prové de la darrera dècada del segle XIII o de la primera del XV. En aquell temps les classes musulmanes notables i cultivades havien perdut bastant de força, a caua de l'emigració i a la pèrdua de poder real, mentre que l'adaptació a les estructures dels conqueridors ja podia haver arribat a un punt màxim, ja que de moment encara no era gens frenada per la legislació o altres mitjans de pressió. I així i tot el bisbe dominicà de València, un piadós erudit i home d'estat, famós pels seus serveis pacificadors a tot el teatre d'accions mediterrani, va trobar que la importància de l'àrab a València era una càrrega descoratjadora. Referint-se a la part central del seu regne, on hi havia els nuclis més densos de pobladors cristians, es queixà en un sermó pronunciat en presència del seu arquebisbe del fet que la meitat o més de la població barrejada de moros i cristians de la seua diòcesi només parlava àrab. Pot ser que el bisbe exageràs la nota per fer més efecte, i a les proporcions que dóna pot entrar l'augment del nombre de moros bilingües que es devia haver produït en aquell període; però ell fa que quede ben clar que la majoria dels mudèjars eren unilingües i no coneixien altra llengua que no fos l'àrab.(20)

Si no fos per tota aquesta acumulació de fets comprovats, el posterior unilingüisme àrab dels moriscos es presentaria de colp, com una revolució lingüística no registrada ni percebuda fins molt després d'haver triomfat. En recollir les dades que s'estaven --abandonades-- a la vella col·lecció de documents de Boronat, Joan Fuster ha assenyalat la importància d'aquest fenomen de l'àrab triomfant al segle xvi. Es fa càrrec de com és d'improbable que els darrers mudèjars o els primers moriscos forjassen un llenguatge universal i exclusiu per a llur comunitat en aquests dos segles, mentre les pressions d'aculturació s'incrementaven sense parar i havent-hi unes classes rurals que de seguida es van fer predominants. Fuster no ens mostra només que ací els moriscos parlaven exclusivament l'àrab --sense oblidar la possibilitat d'una sèrie d'excepcions-, sinó que, a més, tant llurs propis senyors com els cristians veien en aquest fet una defensa de llur identitat comunal i de llurs preferències religioses. Per a transformar la pseudo-conversió formada dels moriscos en una conversió genuïna hauria calgut aprendre'n la llengua, tal com recomanaven amb insistència alguns eclesiàstics zelosos, però això --replicaven les autoritats civils-- només hauria servit per a donar més força a l'enemic. La destrucció de la llengua, com a fortalesa central de la «nació» morisca, tenia prioritat sobre la conversió. La corona pretenia fer servir la conversió de mitjà d'assimilació, però el seu propòsit, més astut, era l'aculturació, i així va engegar allò que Fuster descriu com «una guerra» i «una ofensiva sistemàtica» per tal d'acabar amb l'àrab. Un dels efectes d'aquesta fòbia lingüística fou la documentació incidental sobre la força tenaç, de l'àrab a València.

En un tractat fet després d'una rebel·lió, el 1528, els moriscos valencians recordaren a Carles V que «en el dit regne la major part dels moros, i quasi totes les mores» no sabien romanç (aljamia), i que per a aprendre'l els faria falta «un gran espai de temps», quaranta anys com a mínim. L'emperador, obtús, els donà deu anys perquè aprenguessen castellà o valencià. El 1550 els rectors de parròquia trobaven que la comunicació era impossible perquè els moros valencians «no saben» romanç; n'hi hagué que consideraren censurable llur rebuig del contacte amb els cristians, però les actituds dels moriscos deixen veure que desitjaven l'aïllament per tal de protegir la llengua i la manera de viure pròpies. El bisbe d'Oriola vatrobar que les morisques eren «molt obstinades i adverses a la nostra llengua»; pensava que «la llengua era un impediment de llur conversió, una estratagema dels alfaquins locals, que així podien mantenir tota la idiosincràsia moresca. A l'Aragó estricte els moriscos, que havien perdut el domini de l'àrab literari, enviaven llurs fills a València a estudiar-lo. D'altra banda, un morisc plebeu, tot i que sabia «llegir i escriure en àrab vulgar», confessà que entenia «molt poc, o gens, el llibre de l'Alcorà». Un moro de Xiva que «no parlava ni escrivia mai sinó en algaravia» representa segurament la regla de la qual els moros bilingües eren l'excepció. En aquell temps les aljames valencianes encara tenien llurs registres interns de contrastos, casaments, vendes i similars en àrab. Un cert nombre de cristians valencians adoptaren la llengua aràbiga de llurs veïns, i això féu que el govern, més tard, els pogués fer servir d'espies. Alguns conversos van escriure obres religioses en àrab destinades a llurs germans moros més reacis; els pedagogs mahometans contraatacaven fent classes en àrab. Fuster ens assenyala l'existència d'«una veritable documentació pública [en àrab] que normalitzava la vida de les aljames». Ens descriu «la lluita contra l'algaravia» que lliuraven ferotgement els cristians del segle XVI, i creu que tot això ens dóna una clau per a entendre el problema dels moriscos i la tensió entre les dues comunitats.(21)

Aquesta acumulació de fets és impressionant. Si no ens obliga inexorablement a afirmar que la població només parlava àrab, sí que exigeix una revisió de les teories que avui circulen, una revisió que afectarà, matisant-la, la visió tradicional de la societat musulmana espanyola. L'estrat de gent de parla àrab a València era, com a mínim, molt més nombrós que no admetien els comentaristes anteriors; devia incloure, no solament les classes administradores i professionals i els cavallers --guerrers-- mitjans, sinó també tota la gent que no estava al nivell més baix del proletariat i la pagesia. Els comerciants, els ancians dels pobles més petits, els incomptables amos de bons cultius, els parcers (exarici) pròspers, és a dir, tots aquells que, d'entre la gent d'un lloc determinat, eren els més visibles, tots aquells que tenien una posició amb un mínim de cara i ulls, en resum, tota la gentque tenia alguna influència, encara que fos molt moderada, parlava àrab.

Tot això no és del tot incompatible amb la teoria que sosté que les masses continuaven aferrant-se a un romanç degenerat: els despreciats «pagesos» del camp o dels poblets, les classes més pobres d'exarici, els obrers o treballadors més baixos, socialment, de les ciutats, potser els pastors, els joglars, els pescadors i els mulaters. Eren extraordinàriament nombrosos, i la seua llengua podia haver sobreviscut en els sectors més remots i perifèrics de la vida social. Tancats i arraconats en llur humil aïllament, incapaços d'una comunicació real en àrab per tot allò que no fossen les necessitats immediates de la plaça del mercat, no podien ni servir de traductors ni ser acceptats per cap dels dos bàndols en accions públiques de responsabilitat. Si la gent de parla aràbiga tenia alguna noció de romanç, per a tractar amb aquestes classes, devia ser tan rudimentària i tan poc útil com l'àrab de la gent de parla romànica, i ara ens referim als turistes o als pobladors residents. Però és més probable que també aquestes masses rurals haguessen perdut ja l'ús del romanç i parlassen àrab.

En una regió tan cosmopolita com la costa llevantina s'hi trobaven almenys tants moros específicament bilingües o «llatinats» com cristians que parlaven l'àrab. D'ells eixien els intèrprets, els professors de llengua dels frares i els membres moros de les cases dels senyors cristians; però, com a individus que són, no ens aclareixen gens sobre la llengua que parlava tot el poble. Així, doncs, el panorama complet de la societat valenciana del segle XIII, tal com ha estat conjecturalment reconstruïda a la vista de les fonts més directes, ens suggereix, o una població de parla majoritàriament àrab més que no bilingüe, o bé, però és menys probable, un poble migpartit per l'idioma. Si era així --amb el poble dividit-, hi havia una àmplia gamma --en la qual entraven fins i tot analfabets-- de gent de parla àrab, i una massa anònima i analfabeta de gent de parla romànica. (Una comunitat musulmana així, migpartida, hauria tingut moltes dificultats per a intercomunicar-se extensivament, dificultats salvables només mitjancant unes quantes frases d'àrab vulgar degenerat). Resumint, que l'àrab era la llengua que circulava correntment al món valencià, i amb la qual toparen la majoria de croats, comerciants, administradors i pobladors.

La revisió completa de la posició tradicionalment acceptada es pot resumir en una sèrie de conclusions:

1a) Les classes de parla aràbiga comprenien un sector molt ampli de la població, i no una elit reduïda, a la València d'abans de la croada.

2a) Les masses de parla romànica, si és que existien, eren gairebé invisibles en els afers públics; devien tenir, almenys, una comprensió bilingüe de l'àrab vulgar. Però els fets semblen indicar que aquestes masses només parlaven àrab, ja, tal com passava en general a les classes mitjana i alta.

3a) Després de la croada, quan la gran majoria de les classes administradores i cultes emigraren, mentre els camperols romanien a la terra com a valuós recurs dels propietaris cristians, foren precisament les masses les que s'aferraren a l'àrab amb una intransigència deguda no tant a llur aïllament creixent com a un sentiment altiu i deliberat d'identitat cultural.

4a) Pot ser que després de la croada l'ús del romanç, hagués augmentat molt de pressa; les ocasions d'emprar-lo es multiplicaven a mesura que els pobladors cristians anaven arribant. A finals de la dècada dels 1250 tota una generació mudèjar s'havia format sota el domini cristià, i és clar que molts d'ells assimilaren la llengua dels conquistadors. Ibn Khaldun ja va veure clarament que els conquerits tendeixen a imitar els conqueridors.(22) Els joves, els vius, els adaptables, els oportunistes i, en més o menys alt grau, tots aquells que es trobaren en contacte directe amb llurs veïns cristians, que formaven la nova classe dirigent, varen aprendre, o perfeccionar, el romanç. I això començà a preparar aquella mescla i superació de diferències religioses i culturals que desencadena legislacions restrictives, i polèmiques. Això ¿hauria pogut, també, ampliar o desenvolupar l'element «mossàrab» residual, l'antic valencià que alguns estudiosos consideren que és la legitimació d'una llengua valenciana moderna, i el pont que hi porta, una llengua que seria independent i no provinciana?

5a) Després de les revoltes posteriors a la croada el panorama va canviar. La conquesta de Montesa, que significà la destrucció de tota esperança política, l'absorció més i més gran de València dins del corrent europeu, a mesura que la immigració i les institucions catalanes anaven fent sentir llur influència, la creixent desaparició de les classes dirigents islàmiques, deguda a l'emigració, L'aïllament cada vegada més gran, i en certs casos la recerca activa d'illes culturals dels mudèjars més zelosos, que reculaven per la pressió de la presència cristiana, tot contribuí a fer disminuir l'ús del neo-romanç, excepte entre la minoria que tenia un peu a cada món, o que es
passava a l'òrbita europea per oportunisme.

Es fa difícil de dir quan fou que començà el predomini de l'orientació arabista a la València anterior a la croada. La regió havia estat, de ja feia temps, un cas únic a l'islam espanyol, una mica com una frontera, allunyada del cor dèbil del califat cordovés. L'adquisició de les seues formes lingüístiques i culturals fou un procés evolutiu lent, un moment crucial del qual fou segurament el regnat d'Abdar-Rahman III, al segle X. Es tractava d'una comunitat litoral, relacionada --horitzontalment-- amb el Pròxim Orient i --verticalment-- amb l'Àfrica del nord, i els elements no camperols de la qual estaven excepcionalment ben disposats als moviments de població i a rebre les influències islàmiques exteriors. El primitiu predomini del romanç, que s'afeblia cada vegada més, es degué gastar molt i molt a principis del segle XII, quan l'emigració en massa de mossàrabs no va fer més que contribuir a un canvi més profund --i ja en procés des de feia temps-- dels esquemes culturals, i que ara era presidit per les dinasties barbaresques.

La revolució lingüística havia començat molt abans de l'arribada de les dinasties barbaresques, s'accelerà durant el segle XII i triomfà, si no abans, a l'època dels almohades. Tots els fets que coneixem de l'època de la croada i la postcroada reforcen aquesta conclusió. Rebutjar-la no és més que ajornar i intensificar una revolució amb la qual els mudèjars haurien destruït convulsivament llur immemorial llengua romànica valenciana, la llengua de la intimitat, casolana i quotidiana, cosa improbable i de la qual els contemporanis no diuen res enlloc. L'evolució o difusió de l'àrab d'abans de la croada fou probablement afeblida per l'arribada dels conquistadors cristians, fins que, els segles XIV i XV, nous factors invertiren aquest procés: l'aïllament creixent al camp, la legislació més i més restrictiva, i el zel reflexiu dels ulamà, o dirigents de les comunitats. Les muralles que protegien la llengua àrab, obstacle a la comunicació fàcil amb els pobladors cristians a partir de la caiguda de la ciutat de València, arribaren a esdevenir les barricades dels moriscos.

Fins i tot si poguéssem admetre la tesi dels tradicionalistes del quasi universal predomini romànic, o d'un bilingüisme màxim, llur comprensió de la situació vital continuaria essent errònia. Un aspecte especial de la barrera del llenguatge s'hauria mantingut entre els moros i els cristians; els pocs membres de la classe alta de parla aràbiga clàssica haurien, de tota manera, plantejat un immens obstacle. En termes antropològics, l'àrab de les dinàmiques forces vives del sistema religiós-estatal era un mecanisme molt important de manteniment de les fronteres de la cultura islàmica valenciana. Això era més cert en el cas de l'àrab a l'Islam que en el cas del llatí a Europa, degut a la natura compenetradora del sistema islàmic. I també era més cert perquè l'àrab era una llengua essencialment sagrada en un sentit en què no ho eren ni l'hebreu, ni el llatí, ni el grec. Així, en una situació de bilingüisme àrab-romànic, la comunicació bàsica entre els mahometans de València i els cristians evidentment podia ser fàcil, però l'àmbit lingüístic i cultural hauria posat de relleu el divorci dels dos mons, de tal manera que, paradoxalment, la mateixa comunicació no hauria fet res més que reforçar el sentiment d'estranyesa.

Siga com siga la interpretació que se'n faça, el cas és que la llengua era un problema a la València posterior a la croada, el qual formava part del teixit dels problemes socials més amplis del regne conquistat. Si s'examinen totes les dades sembla raonable de concloure'n que el paper que hi jugava l'àrab sobrepassava la funció emmarcadora d'una llengua oficial o d'alta cultura, ja que una tal situació de bilingüisme hauria comportat implicacions molt profundes. Era un problema plantejat al bell mig de l'organització de la vida quotidiana. A València cada comunitat hi parlava una llengua diferent, i la difusió del bilingüisme no arribava a ser significant. La llengua devia ser la principal diferència percebuda i el principal factor d'estranyesa entre moros i cristians.

ROBERT I. BURNS S. I.

---

1. Per a tot el relatiu a la croada i la postcroada vegeu les meues obres The Crusader Kingdom of Valencia: Reconstruction on a Thirteenth-Century Frontier, 2 vols. (Cambridge, Massachussets, 1967), Islam under the Crusaders: Colonial Survival in The Thirteenth-Century Kingdom of Valencia (Princeton, 1973), Medieval Colonialism: Postcrusade exploitation of Islamic Valencia (Princeton, 1976) i The Crusader-Muslim Predicament: Colonial Confrontation in the Conquered Kingdom of Valencia (Princeton, pendent de publicació), amb llurs bibliografies i introduccions.

2. Vocabulista in arabico, ed. de Celestino Schiaparelli (Florència, 1971), atribuït--discutiblement-- a Martí (1230-1285); de Simonet a Coromines els autors n'han situat diversament la redacció, i actualment se sol acceptar la tesi de D. A. Griffin, que considera que és una còpia feta als Països Catalans, probablement a Mallorca, i que reflecteix la parla valenciana del segle XVII). Julià RIBERA TARRAGÓ, «La doctrina cristiana en lengua arábiga, de Martín de Ayala», Disertaciones y opúsculos, 2 vols. (Madrid, 1928), II, 330-335. Pierre GUICHARD, «Le peuplement de la région de Valence aux deux premiers siècles de la domination musulmane», Mélanges de la casa de Velázquez, V (1969), 103-158. Sobre l'àrab valencià vegeu també G. S. COLIN, «Al-Andalusia», Encyclopedia of Islam, 2a ed.,

4 vols. publicats (Leiden, 1960 ss.), I, 501-503; accepta la possibilitat de diferències molt considerables entre els moros valencians del camp, però també creu possible que haguessen compartit la llengua vernacla de la ciutat, fora dels llocs on el romanç aguantava. A l'estudi «Sobre Aluacaxí y la elegía árabe de Valencia», Ramón MENÉNDEZ PIDAL ens adverteix que no es tracta d'àrab vulgar, i que l'elegia no és més que una reconstrucció inculta d'un text àrab basada en una traducció castellana feta per un cristià o un jueu a finals del segle XIII (Homenaje á D. Francisco Codera en un jubilación del profesorado: Estudios de erudición oriental, ed. d'Eduardo Saavedra et alii [Saragossa, 1904], pp. 393-409); vegeu, de RIBERA «La elegía de Valencia y su autor», ibíd., pp. 275-291. A «The Arabic Dialect of Valencia in 1595», Al-Andalus,XXXVI (1971), 81-115, L. P. HARVEY parla d'una evolució molt posterior, que féu que durant mig segle, abans d'eclipsar-se, l'àrab valencià vulgar fos un instrument de cultura. Quan la primera versió d'aquesta memòria ja era a la impremta, Dolors BRAMON va tenir l'amabilitat d'enviar-me el manuscrit de l'excel·lent «Una llengua, dues llengües, tres llengües» (guanyador d'un premi Joan Fuster, i que ha de ser publicat al simposi Pèls i senyals), en el qual ella sosté la tesi de la parla àrab de la València tant islàmica com mudèjar; la demostració que fa del cas d'Ibn Sida és a les primeres pàgines.

3. Pedro AGUADO BLEYE, que recapitula l'opinió de Codera i altres al Manual de Historia de España, 3 vols. (Madrid, 1947), encara popular i fa poc reeditat.

4. El volum francés d'aquest títol, del 1969, està guanyant més acceptació amb el nom de La revolución islámica en occidente (Guadarrama, 1974). És d'Ignace OLAGÜE.

5. LÉVI-PROVENÇAL, Histoire de l'Espagne musulmane, 3 vols. (París [1950-1953], 1967), traducció revisada d'Emilio García Gómez, España musulmana hasta la caída del califato de Córdoba (711-1.031 de J.C.), 2 vols., a Ramón MENÉNDEZ PIDAL et alii Historia de España, 12 vols. publicats (Madrid,1957 ss.), IV, xix, 47-48, i V, 96, 103-104, amb opinions de Terrasse,Ribera, i el compilador García Gómez. GIMÉNEZ SOLER, La edad media en la corona de Aragón (Barcelona, 1944), pp. 293-294. ARRANZ VELARDE, La España musulmana (La historia y la tradición) (Madrid, 1941), p. 71. Vegeu també S. M. IMMAMUDIN, Some Aspects of the Socio-Economic and Cultural of Muslim Spain, 711-1492 A. D. (Leiden, 1965), pp. 134-135, 187-188; i, sobre el període anterior però aplicable al posterior per implicació, M. W. WATT i Pierre CACHIA, History of Islamic Spain (Nova York, 1967), p. 56. CHEJNE, Muslim Spain: Its History and Culture (Minneapolis, 1974), pp. 184-185, 375-377. BURCKHARDT, Moorish Culture in Spain (Londres, 1972), p. 81. PASTOR DE TOGNERI, Del islam al cristianismo: En las fronteras de dos formaciones económico-sociales, siglos XI-XIII (Barcelona, 1955), p. 38.

6. MENÉNDEZ PIDAL, Orígenes del español: Estado lingüístico de la península ibérica hasta el siglo xi (3a ed. revisada [Madrid, 1950], pp. 418-432. Tracta del període de la croada i la precroada a les pp. 425 i ss.

7. IBN KHALDUN, The Muqaddimah: An Introduction to History, traducció de Franz Rosenthal, 3 vols. (Princeton, 1967), 111, 352. A la p. 367 mostra el contrast entre els barbarescos, que no tenen més que un petit grup selecte de parla aràbiga sobre una població de parla barbaresca, i Espanya, on l'àrab juga un paper més important i la gent de parla no-aràbiga són immigrants més recents; aquest tipus de comentaris sobre l'Espanya contemporània, oposada a la històrica, es refereixen a Granada. Els espanyols també tenien diferencies dialectals internes (pp. 351-353). Pel que fa a la frontera lingüística entre les diòcesis de Tortosa i València (que és clarament a l'interior del regne de València, coinciden amb l'antiga frontera entre la Tortosa i la València islàmiques, i probablement revela diferències dialectals pre-aràbigues) vegeu la troballa de MENÉNDEZ PIDAL «Sobre los límites del valenciano», Primer congrés internacional de la llengua catalana (Barcelona, 1908), p. 342, i l'aplicació que en faig al Crusader Kingdom, I, 43 i II, 391.

8. CARRERAS I CANDI, «El lenguaje valenciano», estudi d'extensió llibresca inclòs a la Geografía general del reino de Valencia, 5 vols. (Barcelona, 1920-1927), vol. Reino de Valencia, pp. 570-585, esp. p. 583. Pel que fa a Primitiu, a les seues Recordances de Sant Vicent Ferrer (València, 1950); vegeu la refutació que en fa Manuel SANCHIS GUARNER a La llengua dels valencians (València, 1972), pp. 134-135. UBIETO, Orígenes del reino de Valencia: Cuestiones cronológicas sobre su reconquista (València, 1975), pp. 90 i 190-191.

9. SANCHIS GUARNER, Introducción a la historia lingüística de Valencia (València, 1950), pp. 135-136, 144, 147. Vegeu-li també Els parlars romànics de València i Mallorca anteriors a la reconquista (València, 1961), pp. 53, 59-61, 99; Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XVI, XVII i XVIII (València, 1963), pp. 58-62, i sobre l'àrab vulgar les pp. 95-96; i l'obra més recent, La llengua dets valencians, pp. 118-119, 134. Sanchis Guarner, contràriament a mi, és convençut per les exigües dades que un nombre considerable de mossàrabs restaren a València per tal de servir d'intermediaris dels croats i per a influir en l'alteració de llur català en valencià. Dels fragments conservats i valuosos per a una reconstrucció de la parla valenciana «mossàrab», els noms de lloc i personals del repartiment de terres del rei Jaume són particularment importants.

10. CHABÀS, «Viaje literario al archivo general de la corona de Aragón», El archivo, I (1886), 190. RIBERA, Disertaciones, II, 352-357, esp. p. 355. LACARRA, «La reconquista y repoblación del valle del Ebro», a J. M. FONT i RIUS et alii, La reconquista española y la repoblación del país (Saragossa, 1951), p. 69. BAYARRI, Historia de Tortosa y su comarca, 8 vols. publicats (Tortosa, 1933 i ss.), VI, 423 427, que cita Ribera, Sànchez
Albornoz i altres.

11. Joan FUSTER, Poetes, moriscos i capellans (València, 1962), seccions sobre «La llengua dels moriscos» i «La lluita contra l'algaravia», pp. 95-113, també a les Obres completes, 4 vols. (Barcelona, 1968-1975), I, 408-416, 426-430. Pierre GUICHARD, Al-Andalus: Estructura antropológica de una sociedad musulmana en occidente (Barcelona, 1975), pp. 23-29 sobre la historiografia de la hispanicitat oposada a la discontinuïtat, p. 33 (cita), i pp. 271-272, 393-402 sobre l'evolució no-lingüística de València.

12. Rei JAUME I, Llibre dels feyts, ed. facsímil (Barcelona, 1972), també a Les quatre grans cròniques, ed. de Ferran Soldevila (Barcelona, 1971); també amb el títol de Crònica, ed, de J. M. de Casacuberta, 9 vols. in 2 (Barcelona, 1926-1962); caps. 78, 436, 437 i 439 sobre Múrcia; 119 (Menorca), 321, 416. El document del cas de la irrigació és a Roc CHABÀS, Distribución de las aguas en 1244 y donaciones del término de Gandía por D. Jaime I (València, 1898), pp. 3-6: «trugaman».

13. Biblioteca de la Universitat de València, cod. 145, Bulas, reales órdenes y concordias sobre diezmos, doc. 21 (29 de maig del 1242): «Carta scripta erat latinis diccionibus, interliniata litteris arabicis vel sarracenicis, idem quod ipse dicciones latine significantibus in effectu; series verodicti privilegia quantam ad dicciones latinas sequitur sub hac forma». Les cartes d'Eslida i Uixó són fàcils de consultar a l'apèndix documental de l'obra de Francisco FERNÁNDEZ Y GONZÁLEZ, Estado social y político de los mudéjares de Castilla, considerados en sí mismos y respecto de la civilización española (Madrid, 1866), docs. 15 i 23; l'ordre d'en Pere del 1283 és el doc. 53, el tractat de Múrcia és el doc. 47. La carta d'Alfàndec és a l'ACA (Arxiu de la Corona d'Aragó) a Barcelona: Jaume II, Reg. Canc. 196, fol. 164 (15 d'abril del 1277), «de arabico in latinum ad mandatum nostrum». La concessió d'Abu Zayd és a El archivo, IV (1850), núm. 16; la d'Al-Azraq, senyor d'Alcalà, és aibíd., I (1886), pp. 204-205. El repartiment que divideix Mallorca existeix en versions aràbiga i llatina; l'aràbiga tant pot ser l'original perdut del 1232 com una còpia contemporània, i les versions llatina i catalana (del 1267) fan pensar en una traducció o en un original llatí. L'aràbiga fou publicada per Jaume BUSQUETS MULET a «El códice latinoaràbigo del repartimiento de Mallorca», Homenaje a Millàs-Vallicrosa, 2 vols. (Barcelona, 1954-1956), I, 243-300.

14. ACA, Jaume I, Reg. Canc. 11, fol. 199 (9 d'abril del 1261): «vobis Domenico March[esii] ... prout in instrumento sarracenico». Per a l'episodi i el document de Finestrat vegeu el meu Islam under the Crusaders, p. 333. La carta de Xivert és al Homenaje a Codera, pp. 28-33. Les vendes de terrenys a Alzira «a sarracenis ... cum cartis sarracen[ic]is», entraren en litigi el 1245 (vegeu el meu Islam under the Crusaders, p. 267 i nota).

15. ACA, Pere III, Reg. Canc. 41, fol. 97 (27 de març, del 1279): «tradidimus Samueli alfaquimo quandam litteram assecuramenti sarracenorum de Carbonera que erat sarracenica». Reg. Canc. 44, fol. 142v (22 de juny del 1279): «tradidimus Samueli alfaquimo quandam cartam pergamini sarracenicam ... de Godalest (Guadalest)». Reg. Canc. 48, fol. 6v (29 d'abril de 1280): «quandam litteram sarracenicam que ut Samuel alfaquimus dixit ... ». Llibre dels feyts, cap. 414: dos enviats «e un jueu que hi estava en temps d'en Jofré, e els sarraïns no l'havien negun mal feit». Quant a l'ús que la corona fa dels jueus vegeu el meu Islam under the Crusaders pp. 253-254 i passim, i el meu Medieval Colonianism, cap. VIII, 5a part. La carta del papa es troba a Solomon GRAYZAL, The Church and the Jews in the Xlllth Century: A Study of their Relations During the Years 1198-1254, Based on the Papal Letters and the Conciliar Decrees of the Period, 2a ed. revisada (Nova York, 1966), doc. 45 (4 de novembre del 1220). Bonsenyor és a l'estudi de David Romano «Los hermanos Abenmenassé al servicio de Pedro el Grande de Aragón», Homenaje a Millàs-Vallicrosa, II, 255 (13 de febrer del 1284).

16. Llibre dels feyts, cap. 79: «en sa algaravia»; cap. 182: «faem-la lligir a un sarraí que havia en Terol, qui sabia lligir d'algaravia»; cap. 411: «dos sarraïns ... u d'aquells era llatinat». Francisco Roca Traver, «Un siglo de vida mudèjar en la Valencia medieval (1238-1338)», Estudios de edad media de la corona de Aragón, V (1952), 177 n.. «una mora blanca latinada per nom Fatom». Sanchis Guarner refuta la suggestió que els moros de Peníscola parlassen valencià o aragonés en aquest episodi, i demostra que el romanç que parlava el moro de Terol era l'aragonés (Historia lingüística de Valencia, pp. 142-143).

17. Llibre dels feyts, cap. 367: «cartes e missatges en aràbic». ACA, Pere III, Reg. Canc. 46, fol. 221v (9 de juliol del 1284): «fuit scriptum in arabico universis sarracenis domini regis regni Valencie». MUNTANER, Crònica, cap. 86: «sabia molt de sarraïnesc»; els mahometans «hagren un moro qui sabia parlar pla», que és un terme medieval per a designar el romanç, com quan es diu, de documents, que eren «en llatí o en pla». Els comptes d'Oriola són a les Rentas de la antigua corona de Aragón, ed. de Manuel de Bofarull i de Sartorio, a la Colección de documentos inéditos del Archivo general de la corona de Aragón, ed. de Próspero de Bofarull i Mascaró et alii, 41 vols. (Barcelona, 1847-1910), XXXIX, 109 i ss.: «reebre les comptes murischs et trasladar aquells en christianesch». Per a una «littera sarracenica» del 1280, dels moros de Xàtiva que pagaven impostos, vegeu el meu Medieval Colonialism, p. 223 n.

18. Llibre dels feyts, caps. 60, 85. MUNTANER, Crònica, cap. 247. Crónica latina de los reyes de Castilla, edición crítica (de M. D. Cabanes Pecourt, València, 1964), p. 114: «populum alterius religiones et lingue».

19. Una relació de les escoles i llur bibliografía es pot trobar al meu «Christian-Islamic Confrontation in the West: The Thirteenth-Century Dream of Conversion», American Historical Review, LXXXVI (1971), 1386-1434.

20. Collectio maxima conciliorum Hispaniae et novi orbis, ed. de José Sàenz de Aguirre, 6 vols. (Roma, 1753-1755), V, 285: «Audivi namque e bonae memoriae episcopo valentino hoc publice predicante: quod tot vel plures sunt in sua diocesi mezquitae Sarracenorum quot ecclesiae Christianorum, et tot vel plures ... scientes loqui algaraviam seu sarracenice, quot e contra». Testimoniatge de l'arquebisbe Arnold, testimoni ocular, al papa Benet XII. Tot i que és del 1337 l'informe parla de «l'anterior» bisbe de València; no pot ser doncs el que llavors era en funcions, Ramon de Gastó (1312-1348) sinó, per força, Ramon Despont (1289-1312), antic governador de la marca d'Ancona, a Roma, canceller i íntim dels reis d'Aragó, protector dels pobres, artífex de la fi dels 20 anys de guerra de les Vespres sicilianes, contra França, i col·laborador en la resolució d'un bon nombre de dificultats menors (vegeu el meu Crusader Kingdom of Valencia, I, 27, i, d'Elías OLMOS Y CANALDA, Los prelados valentinos [València, 1949], pp. 77-82).

21. Cites de Fuster (vegeu, abans, la nota 11). Vegeu també SANCHIS GUARNER, Els valencians i la llengua autòctona, pp. 60-62.

22. Muqaddimah, I, especialment el cap. 2, seccions 22-23, i el cap. 3, secció 5.

---

Enllaços

The Crusader Kingdom of Valencia by R.I. Burns, S.J.

Digitalització: La Terra d'Enlloc (juliol de 2004)

Joan Fuster. La llengua dels moriscos, 5

---

LA LLENGUA DELS MORISCOS

Quan el 1528, després de les rebel·lions dels moriscos a les serres de Bèrnia i d'Espadà, les aljames del País Valencià van pactar una concòrdia amb l'Emperador i amb la Inquisició espanyola, el problema de la llengua dels neoconversos ja surt a la superfície d'una manera polèmica. Probablement a canvi de diners, els moros valencians obtenien una dilació en les mesures restrictives que les autoritats civils i eclesiàstiques tractaven d'aplicar-los. Un document firmat per Carles V a Montsó el 17 de juliol d'aquell any, recull el regateig de les parts contractants. I els moriscos valencians hi al·legaven que «en el dicho Reyno la mavor parte de los moros y casi todas las moras no saben hablar aljamía»: per tal d'aprendre-la, doncs, com l'Emperador i la Inquisició exigien, les aljames afirmen que «han menester muy gran discurso de tiempo», i per això supliquen «que no puedan ser forçados» en un termini de quaranta anys «a dexar de hablar la dicha algaravía y lenguaje morisco». Els inquisidors no s'hi avenen sinó reduint la duració de la treva a deu anys: «por el dicho tiempo de diez años puedan libremente hablar su lengua», concedeixen, «pues entretanto procuren de aprender aljamía o romance castellano o valenciano».(42) Aquestes paraules ens il·lustren força respecte a la qüestió. D'una banda, remarquen el fet que «la mayor parte» dels homes i «casi todas» les dones de la comunitat musulmana del País Valencià no solament parlaven «algaravía», sinó que ni tan sols sabien «aljamía». D'un altre cantó, expressen la voluntat que tenen els moros de conservar el seu idioma: la pròrroga que demanen és un típic subterfugi de resistència.

Durant els vuitanta anys següents a la referida «concòrdia», els termes del plantejament no canviaran gaire. A través de l'enorme corpus documental compilat i reproduït per Pasqual Boronat en la seva obra Los moriscos españoles y su expulsión, pot rastrejar-se la importància que uns i altres van donar al fet lingüístic. Boronat, atent a la visió de conjunt del tema que estudiava, i encara ofuscat per la seva obsessió de reivindicar els promotors de les campanyes antimorisques, a penes si s'ocupa d'aquest punt concret. En les presents notes miraré d'aprofitar el material que Boronat exhumava. Al capdavall, la llengua se situa --i crec que això es veurà ben clarament al llarg d'aquestes pàgines-- en el centre mateix de la lluita contra els moriscos, i fóra imprudent de silenciar o menystenir les implicacions que hi comportà. De més a més, es tracta encara d'un episodi clau en la història lingüística del País Valencià, no prou valorat fins ara, i que, negligit per una certa mena d'erudits locals, ha donat peu a pintoresques teories i a conclusions inadmissibles.(43) Sospito que valdrà la pena de precisar les línies generals del problema, ni que sigui només per deixar-lo aclarit i obert a futures interpretacions.

Naturalment, no serà de la meva incumbència considerar-ne l'aspecte estrictament filològic. Julià Ribera, Steiger, Pérès, Sanchis Guarner l'han analitzat oportunament.(44) L'algaravia dels moriscos valencians, sembla, era una modalitat de l'àrab vulgar, que oferia els seus matisos peculiars enfront dels altres dialectes moriscos --el de Granada, per exemple-- supervivents a la Península. Sens dubte, les seves divergències amb l'àrab corànic eren marcades. Un morisc valencià confessava «que sabe leer y escrivir en arábigo, pero lo que entiende en el libro del Alcorán es muy poco o nada».(45) Malgrat tot, també la llengua culta hi era conservada, i del seu ensenyament curaven els alfaquins: la recitació ritual del llibre sagrat els hi obligava. Els moriscos d'Aragó --recorda Boronat--, que havien oblidat l'algaravia, enviaven els seus fills a terres valencianes a fi que l'aprenguessin i poder servir-se'n després per a la intel·ligència de l'Alcorà.(46) Als arabistes correspon, doncs, intentar la dilucidació de la identitat exacta del dialecte dels nostres moros. Nosaltres ens limitarem a constatar-ne històricament la perduració i a consignar algunes de les vicissituds per què va passar.

Lope de Vega, en la seva comèdia La pobreza estimada, fa que un personatge espanyol, Leónido, circuli pels territoris àrabs del Nord d'Africa parlant el llenguatge auctòcton.

«Mas di, ¿dónde mi lengua has aprendido?»

li pregunta un indígena.

«Qualquier cristiano que en los pueblos trate
con moriscos del Reyno de Valencia
lo aprende como yo,»

contesta Leónido.(47) I el testimoni de Lope no seria l'únic que podríem espigolar en la literatura espanyola de l'època. És possible que no a totes les poblacions de moriscos es mantingués la llengua en el mateix aïllament victoriós. L'algaravia havia de quedar salvaguardada amb millor puresa i amb major facilitat entre la gent musulmana que residia en llocs apartats. La qual constituïa, en definitiva, la major part del nucli demogràfic morisc. A mitjans del segle XVI, un memorial apunta aquesta circumstància, en enfocar les possibilitats d'èxit de la catequesi cristiana entre els neoconversos. «Ytem», diu, «se sabe y tiene por muy cierto haver gran difficultad como la ay que estos moriscos sean enseñados por los rectores, ni sepan nuestra lengua, porque viven los más dellos en tierra muy fragosa, montañosa y peligrosa y ningunos christianos viven entre ellos...»(48) «Muchas gentes, hombres y mugeres, no entienden la lengua valenciana ni castellana, por el poco comercio y trato que tienen fuera de sus Baronías», explicaran els síndics de les aljames el 1595.(49)

Però tot no es devia únicament al «poco comercio y trato». Es pot pensar, sense por a incórrer en exageració, que els moriscos valencians van acabar mirant-se la llengua com un tret essencial de la propia col·lectivitat, i s'hi aferraven amb una consciència evident. Els cristians ho comprovaven, escandalitzats. Un informe de fra Sebastián de Encinas, monjo de Montserrat, el 1602, es fa eco de «con quanto gusto y publicidad hablan su algarabía».(50) I Estevan, bisbe d'Oriola, observarà que en la seva diòcesi «las mugeres» son «tan obstinadas y tan aversas a nuestro lenguage»,(51) que no hi ha més remei que suposar-hi una decisió premeditada. En més d'un cas concret, això és indiscutible. Hi hagué morisc que, desafiant els cristians, posava una singular arrogància en l'ús exclusiu del seu idioma. Miguel Muza, veí de Xiva, processat per la Inquisició en 1573, «nunca hablaba ni escribía sino en algarabía». Llengua i religió hi apareixen com a indissolubles. «A ciertos niños, deudos suyos, que andaban a la escuela a leer castellano y deprender las cosas y oraciones de la Iglesia, el dicho Miguel Muza les ha quitado de la escuela y les enseña en su casa el Alcorán...» Muza, encara, «reunía en su casa hombres y muchachos para leerles un libro que tenía en algaravía con cierta disputa entre Cristo y Mahoma, en la qual éste vencía a aquél».(52) Muza, sens dubte, no fou una excepció.

La fermesa lingüística dels moriscos no deixava de fer-se sentir com un risc de contaminació per als cristians vells que hi convivien. Ja en tenim proves en la relativa abundància d'arabismes que presenta el lèxic català de les diverses contrades del País Valencià.(53) El text de Lope citat més amunt ho corrobora en un altre sentit, i els autors castellans de comèdies d'intriga i d'aventures, en el segle XVI, no deixaren d'utilitzar aquest confusionisme idiomàtic com a recurs per a justificar peripècies inversemblants. «Afirmo y juro en verdad», assegurava Martí de Viciana en 1574, «que conoscí, y bien cerca de mí, un varón que tuvo dos años el govierno de cierta Varonía con más de 500 casas de vasallos, que todos hablavan arávigo, y éste entendía su lengua, y muchas vezes fue rogado por ellos que la hablasse, lo que jamás quiso, por no auctorizar aquella vilíssima y ruyn lengua arábiga».(54) No serien pocs els cristians vells que van acabar entenent i fins i tot parlant l'algaravia amb un cert deseiximent. Alguns d'ells se'n valgueren per fer-hi d'agents provocadors o per exercir una mena d'espionatge al servei de les autoritats civils i eclesiàstiques.(55)

Com és lògic, també la comunicació inevitable, i de mica en mica més assídua, que va establir-se entre les dues comunitats, havia d'influir sobre els moriscos. Per necessitat, la gent d'algaravia, sobretot habitant a la capital o a les ciutats i viles on predominaven els cristians vells, tendiria a aprendre aljamia, si més no en una mesura suficient per sostenir un mínim de relació quotidiana. Potser mai no sabrem com parlaven l'algaravia els cristians vells que s'hi habituaren: en canvi, disposem d'alguns documents que ens informen de com els moriscos parlaven romanç. Aquests documents, però --i sigui quina sigui la reserva amb què s'hagin de prendre--, indueixen a creure que aquell conat espontani d'assimilació lingüística, produït ja pel «comercio y trato», no va prosperar gaire al llarg dels segles. Les mateixes o semblants irregularitats sintàctiques trobem en les expressions catalanes que fra Vicent Ferrer posa en boca d'un moro de principis del XV,(56) com en uns versos de principis del XVII que contrafeien el parlar d'un morisc.(57) La cosa, probablement, no era distinta respecte al castellà.(58) Vol dir-se, doncs, que en el millor dels casos els moriscos valencians no usaven l'aljamia sinó eventualment i sense mirar-s'hi massa. És d'imaginar que hi haguessin incorporacions absolutes, tant en la llengua com en la religió --simultànies, més aviat--. Però van ser poques, i en línies generals la situació era la que acabo d'indicar.

Tenim notícies, encara, de l'ús escrit que els moriscos feien de la seva llengua. Els alfaquins valencians, deia el bisbe Figueroa en un dels seus memorials, «llevan en sus libros en arábigo las cartas de matrimonios, ventas y conciertos a la morisca, y los nombres de los moros»,(59) això és, una veritable documentació pública que normalitzava la vida de les aljames. També els alfaquins s'encarregaven --ja ho he insinuat-- d'ensenyar als minyons a llegir i escriure en àrab:«... En el mismo lugar de Adzaneta hay otro morisco, que se dice Picaçent, y enseñaba a los muchachos algarabía: en el lugar de Çoneja hay un alfaquí también mozo llamado Adal, hijo de Homaymat Adat, los quales, padre e hijo, enseñaban también algarabía».(60) D'enviar els seus fills a «aprender leer i escribir algarabía» a un alfaquí d'Alfondeguilla van ser acusats els germans Aben Amir el 1567 davant la Inquisició.(61) Consta que els moriscos cultes posseïen i llegien i feien llegir llibres «en arávigo», no solament de temes religiosos com hem vist en Miguel Muza-- sinó també de medicina i d'altres matèries.(62) Fins i tot, uns pocs cristians nous que, gràcies a la gestió de fra Bartolomé de los Ángeles, arribaren a interessar-se pel cristianisme «escribían la doctrina christiana en arábigo y la deprendían».(63) És segur que, tot plegat, això venia a ser un factor de persistència cultural, tan migrat com es vulgui però innegable, que col·laboraria a enfortir les posicions socials de l'algaravia. El fet que l'ofensiva cristiana contra l'idioma dels moriscos ho prengués com objectiu primordial, ho delata a simple vista.

---

42. Op. cit., I, 424.

43. Em refereixo a les especulacions que tracten d'explicar l'origen de les actuals parles del País Valencià, no per la colonització catalana i aragonesa iniciada amb la conquesta de Jaume I, sinó per la continuïtat de la llengua de la població pre-romana, preservada sota les successives invasions. Carreras Candi havia sustentat aquesta hipòtesi en la Geografía General del Reino de Valencia, I, 578, i després ha tingut una curiosa bona acollida entre els «iberistes» valencians. Com és lògic, això obliga a aquests autors a negar que els moriscos valencians parlessin algaravia...

44. Cf. Manuel Sanchis Guarner, Introducción de la historia lingüística de Valencia, València 1949, 80 ss. I també, del mateix Sanchis Guarner, Cómo era el árabe vulgar que hablaban los moriscos valencianos, en «Levante», de València, 4-XI-60.

45. Boronat, Moriscos, 1, 553.

46. Op. cit., II, 64

47. Lope de Vega, Obras, ed. Rivadeneyra, IV, 159.

48. Boronat, Moriscos, 1, 227.

49. Op,. cit., II, 714.

50. Op. cit., II, 25.

51. Op. cit., I, 653.

52. Op. cit., I, 263, nota. Muza, «quando en 1570 fue Justicia, traía arrastrando por el suelo la cruz de la vara de su dignidad».

53. Sanchis Guarner, Introducción a la hist. ling. De Valencia, 84 ss.

54. Citat per Sanchis Guarner, en l'article Cómo era el árabe vulgar...

55. «...Se embiassen quatro o cinco personas a discurrir por el Reyno en ábito turquesco, que entendiessen la lengua aráviga...» (Boronat, Moriscos, I, 301). «...Y como era de noche, fingió ser de los de la raça porque sabía bien el arávigo...» (Boronat, Moriscos, II, 16).

56. Sant Vicent Ferrer, Sermons, ed. Sanchis Sivera, Barcelona 1932, I, 104-105. El passatge en qüestió diu així: «Sapiau que una vegada eren dos germans, e la hú estave en lo món, e havia un esclau qui havie nom Mahoma, e l'altre germà era religiós e mestre en teologia. Veus que·l germà lech trametie lo esclau moltes vegades al mestre en teologia, ab presents, en una altra vila; e quan aquell Mahoma ere lla ab lo germà, lo bon mestre deya-li: "O, Mahoma! E torna't christià!". Deye el moro: "No voleu fer, morir moro!". Mas tant hun dia, tant altre, veus que axí toquà'l Déus al cor. E aprés, Mahoma hagué una gran malaltia; en tant, que estant axí, ell dix a son senyor: "Christià! Christià! Yo vull anar a vostre germà, que batega'n a mi, e haver nom Pere!". "Ara via, donchs, bé·m plau". E cavalcà'l en una bèstia, e ell ne va; e axí com anava, veus que la bèstia entrecepegà, e Mahoma caygué, e trenquà's lo coll, e morí. E l'ànima anà al mestre en teologia, e apparech-li en forma del esclau Mahoma, en tant que·l mestre, quan lo véu, li dix: "Oo, bé sies vengut, Mahoma!". "No, no dir Mahoma", dix l'ànima, "mas diu Pere, Pere". "E com? Tu és bategat?" Dix l'ànima: "No, mas sic et sic", comptà-li tot lo fet com li havie contengut, e com era stat, e que se·n anave dret a paraís ab molts àngels.» Vegeu el meu article L'oratòria de Sant Vicent Ferrer (supra, pàg. 23). Manuel Sanchis Guarner, en una nota que va tenir a bé de comunicar-me, hi subratlla les particularitats sintàctiques de les frases que fra Vicent atribueix al moro, i entre elles la confusió de persones en les formes verbals.

57. En el dietari de mossèn Joan Porcar (Coses evengudes en la ciutat y regne de València, ed. V. Castañeda, Madrid 1934, I, 136) hi ha reproduïda una «Cançó en alabansa de mossèn Francès Geroni Simó en totes les llengües», i l'estrofa mostra la mateixa confusió en l'ús dels temps verbals que queda indicada en la nota precedent:

Vós la veniu de bona casta,
mossèn Xamona, home honrrat,
yo la diu la veritat.

58. En el començ del «Diálogo entre un morisco, un castellano, un portugués, un valenciano y un medianero» de Marcelo Aguilar (vegeu Josep Ribelles Comín, Bibliografía de la lengua valenciana, Madrid 1938 III, 5), text de principis del XVII, el morisc diu:

Yo querer hablar primero
por querer mucho a María...
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
María estar celestial...

59. Boronat, Moriscos, II, 437.

60. Op. cit., I, 541.

61. Op. cit., I, 542. Hi havia morisc que «no sabia scrivir sino de morisco» (Boronat, Moriscos, I, 582).

62. Boronat, Moriscos, II, 447.

63. Op. cit., I, 486.

---