per Manuel Sánchez
(
L'Avenç, núm. 16, ps. 44-48. Barcelona. 1979)
Digitalització: Salvador Jàfer, 11 d'octubre de 2008
En abordar el tema de la conquesta de València hem considerat oportú deixar parlar, també, aquells que van patir els efectes de l'agressió catalanoaragonesa. Que serveixi com a exemple per a mostrar que el món andalusí no és un ens boirós, buit de contingut i condemnat a desaparèixer sinó una societat històrica concreta, que un dia va veure interrompuda la seva existència immediata per l'agressió feudal i cristiana i, més tard, la seva memòria futura per una no menys violenta marginació historiogràfica.
El tractament historiogràfic de la Península Ibèrica posterior al segle XI tendeix a ignorar, més o més inconscientment, la història de l'Àndalus i se centra d'una manera gairebé exclusiva, en els fenòmens de «reconquesta i repoblació». D'aquesta manera, s'introdueix la idea que, després de la crisi política del Califat de Còrdova, l'Àndalus pràcticament ha deixat d'existir i només cal esperar que --«com una fruita madura», segons expressió de C. Sánchez Albornoz--, el seu sòl vagi caient en poder dels regnes cristians. Més enllà de la frontera castellana o de la frontera catalanoaragonesa s'estendria un país habitat per una societat amorfa, de perfils boirosos (quan no es qualifica amb trets molt més durs), que espera ésser ocupada per Castella o Catalunya-Aragó per a tornar a «entrar» en la història, en la història, s'entén, dels conqueridors. L'Àndalus, per tant, només existeix, a partir del segle XI, en virtut de la seva major o menor resistència a l'«inevitable» procés de reconquesta, i com un apèndix --necessari, d'alta banda-- a la història dels regnes cristians. Més que no pas la invocada falta de fonts (s'han explotat a fons les que existeixen? S'ha intentat d'investigar les fonts no escrites? S'ha renovat el bagatge metodològic per a abordar l'estudi de la societat andalusina? etc.), és aquesta actitud ideològica allò que explica el nostre desconeixement d'una part important del territori peninsular durant l'Edat Mitjana, i l'absoluta falta d'estímul respecte a un plantejament historiogràfic seriós de l'Àndalus.
En el moment de fer sentir la veu dels vençuts, hauríem desitjat de recollir testimonis realment representatius de la societat andalusina. Ara per ara, però, hem d'acontentar-nos amb les impressions de membres de l'elit il·lustrada de l'Àndalus, expressades a través de canals tan distorsionadors, des d'un punt de vista de la mera informació històrica, com són la poesia i la prosa poètica. En efecte, molts dels temes que apareixen en els textos són tòpics de la poesia aràbigomusulmana, la major part de les metàfores són meres imitacions d'altres poetes, i algunes informacions valuoses són fruit de complicats jocs de paraules que es perden amb la traducció. Tenint en compte, però, aquestes limitacions, creiem que val la pena de reproduir aquests textos perquè, per dessota dels ornaments retòrics i, de vegades, artificiosos, batega indubtablement un plany sincer per la pèrdua de València; no hem d'oblidar que els autors dels fragments seleccionats, van escriure des de l'exili, on haurien de morir sense retornar mai més a l'Àndalus.
Un d'aquests autors és el jurista i historiador Àhmad Ibn 'Amira (1186-1251 o 1258), nascut a Alzira; després de la pèrdua d'aquesta ciutat s'exilià al Magrib on entrà al servei dels sultans almohade i hàfsida successivament; va escriure, entre d'altres obres, la major part de les quals s'ha perdut, una col·lecció d'epístoles, de la qual formen part els textos núm. 1, 2 i 3. L'altre autor és Abú Abd Al·lah ibn al-Abbar (1199-1260), un dels intel·lectuals andalusins del segle XIII més coneguts. Natural de València, on ocupà càrrecs importants, durant el setge de la capital, anà a Tunísia a sol·licitar l'ajuda del sultà hàfsida Abú Zakariyya i, en tornar a València, fou testimoni d'excepció de la caiguda de la ciutat i arribà a signar, com ell mateix ens explica, l'acta de capitulació en nom de Zayyan. Exiliat a Tunísia, desenvolupà una carrera política ambigua i accidentada que el dugué a la mort, ja que fou executat el 1260. El text núm. 4 és obra seva.(1)
El contingut dels següents fragments gira entorn dels mateixos temes, dosificats en un grau major o menor, segons els casos. El tema que més es repeteix és, sens dubte, el de l'impacte religiós de la conquesta, simbolitzat per la substitució de la veu del
muetzí que convoca a l'oració per la repicada de les campanes; no hi falta tampoc l'enyorança de les
almúnies i dels llocs d'esbarjo valencians perduts per sempre, el dolor provocat per l'exili, l'agressivitat dels conqueridors, el record i l'evocació de les antigues victòries musulmanes sobre els cristians. Tots aquests temes s'articulen recurrentment en el text núm. 4, en el qual Ibn al-Abbar ens ha deixat, a més d'una sentida lamentació perla caiguda de València, una bellíssima elegia per la pèrdua de l'Àndalus sencer.
TEXT núm. 1
D'una carta d'Ibn 'Amira a Ibn al-Abbar:
«...Per Déu! Quants amics que han marxat! Quants companys que han hagut d'abandonar la pàtria! Quan els han dit: "Voleu! Només teniu una alternativa: morir o perdre la llibertat o bé marxar", els han tallat les ales. S'han dispersat pertot arreu, escampant-se per les valls i les collades que abans omplien. Només gemecs i queixes se sentien; la set ardent i l'angoixa abrusaven els pits. En els ulls es llegia el sofriment per una desgràcia incapaç d'eixugar les llàgrimes. Un mal perniciós ha penetrat en el fons de la nostra pàtria i continua encara acarnissant-s'hi: ell ha estat la causa de la mort d'aquells que ara descansen en llurs mortalles i ha entristit, en aquella llarguíssima jornada, joves i vells. El desastre d'Anixa
(2) havia estat l'avís premonitori d'aquella jornada, quan els lleons furiosos sortiren del seu amagatall... L'enemic, després, va prendre la capital, aferrant-se-li al coll com si fos un anyellet. Ai, València! La bella, l'elegant, l'esplendent! (Els cristians) de seguida van silenciar la crida a l'oració de la mesquita, i arrabassaren del seu cos l'hàlit de la fe musulmana... Es va perdre tot allò que excel·lia en gràcia i solidesa; així el Pont i la Russafa. I al-Hul·la i as-Sahla, que foren arrasats. I al-Jurf i ar-Rambla, que esdevingueren llocs desèrtics. Un nou desastre... caigué sobre al-Hara. I al-Kanisa hagué de lamentar la pèrdua de les vedelles salvatges i de les gaseles que la poblaven.
(3) En què s'han convertit aquells prats i la rica vegetació, aquells rierols i el verd de les seves ribes, aquelles deveses humides i perfumades?... Després, la tropa d'infidels va abordar els seus soldats, rossos, d'ulls blaus, sobre l'illa del Xúquer.
(4) Des d'aleshores, el lloc on jo vaig néixer ha vist minvar la seva bona estrella...»
TEXT núm. 2
D'una carta d'Ibn 'Amira a Ibn al-Abbar:
«...(el destí) ha colpejat València... L'infidel ha fet desaparèixer la fe musulmana i la campana ha substituït la crida del muetzí... Quina pèrdua per a l'Islam! Quina tristesa per a l'oració i per al dejuni va ocasionar aquell dimarts, aquell fatídic dimarts!... On són, germà meu, aquells dies i nits del nostre passat?... Tant de bo poguessis allunyar-te de nosaltres, o funest dimarts de sàfar!,(5) perquè res no podrà perdonar el teu crim. A causa teva l'Islam és objecte de menyspreu per part dels infidels... Com podrem gaudir dels matins i dels capvespres si aquell perfumat vent de ponent no és ja al nostre abast? No tenim altra possibilitat que sotmetre'ns al destí i testimoniar el nostre beneplàcit a tot allò que el Creador Omniscient ha decidit.»
TEXT núm. 3
D'una carta d'Ibn 'Amira a Ibn al-Abbar:
«Tu, que vas ésser present el dia d'aquella desgràcia(6) i que, amb paciència, vas haver de suportar els revessos de la fortuna que van patir els teus parents en aquella prova, digues-me si és veritat que la terra va esdevenir erma, que les aigües es van assecar, que el jardí des desitjos es va agostar... Digues-me quina fi tingueren aquells homes en els quals triomfava la cortesia, i com us vàreu reunir per plorar el dol de l'Islam. Va arribar la diada catastròfica i es va encendre el foc de la tristesa. I encara crema. Va ésser un somni allò que vàrem veure? No. En somnis mai no haguéssim pogut veure una realitat tan terrible. Va ésser una convulsió de la qual res no podia haver-nos protegit... Els politeistes(7) són violents i iracunds quan els seus semblants musulmans es baten dins les seves xarxes. La religió es veu obligada a fugir i l'Islam s'ofega de tant d'acubament. És com si mai no s'hagués sentit parlar de la victòria d'Ibn Nusayr, de l'avançament fructífer de Tàriq, de les mossegades de Hannaš...;(8) com si s'haguessin oblidat els Marwanís i les seves expedicions estiuenques; i l'heroi Ma'afir,(9) que va fer pols els ídols i aquells que els adoraven. Per Déu! Quin dolor pels avantpassats! Ara tindrem molt de temps per plorar-los desesperadament.»
TEXT núm. 4
D'una epístola d'Ibn al-Abbar:
«Hem dit per sempre adéu a la pàtria nostra! Estimem el seu record perquè allà vàrem passar la nostra joventut i perquè allà vam compondre tants de versos sobre les qualitats dels amics nostres!... L'Islam l'ha abandonada i l'harmoniós conjunt que formava es troba ara dispers i desarrelat... En mi guanya la tristesa a l'alegria perquè he perdut al mateix temps el meu repòs i la meva morada.
On és València i les seves cases? On són les refilades i els parrups dels seus coloms? On són els ornaments de la Russafa i del Pont, del Manzil Ata i del Manzil Nasr?(10) On són les obagues plenes de fresca i els seus prats brillants de verd? On són els rierols fora de mare i els arbres esponerosos? Quin dolor pensar que del seu coll han arrabassat els collarets de les seves flors, que l'Albufera i el seu mar han estat privats dels raigs assolellats dels seus matins. Existeix alguna estratagema (per a recuperar-la)? No; així com res no pot frenar el pas del temps, res no podria aturar la seva pèrdua... Després, el mal que s'havia acarnissat sobre les seves llars no va tardar a estendre's a Alzira i va fer-ne amargues les aigües dolces i saludables, pansides les branques verdes... Al mateix temps, Dénia va ésser presa i les seves collites de fruits, fins aleshores assequibles, es van allunyar més i més de nosaltres. Ai! Xàtiva i la seva plana, víctima de la injustícia del temps... Quines pèrdues! Sí, quines pèrdues la de Múrcia i els seus turons, la de Jaén i les seves fortaleses, la de Còrdova i els seus cenacles, la de Sevilla i el seu riu. Totes han vist arrasats els seus camps i obligats a la separació i a l'exili els seus notables... Ilbira amenaça perdre's i Rayyu està aïllada com si fos en el centre d'una polsera. No dubtem gens de la sort d'Almeria: la proximitat de l'enemic afavorirà la seva caiguda.(11) I no parlem de ciutats menys importants, el destí de les quals va junt amb el de les capitals de què depenen; només resta dir "pren!" a qui els diu "dóna'm!". Què significa aquest tumult que corre pel país? És que ha arribat l'hora que soni la trompeta?(12)... Per què l'Àndalus ha estat privada dels seus nobles i en part disminuïda? En els seus minarets ha estat suspesa la crida a l'oració i les orelles ensordeixen amb la repicada de les campanes... Ha violat l'Àndalus la justícia per a meréixer l'aflicció que l'oprimeix? Ben al contrari: ha professat la sunna i ha aixecat un escut enfront de les innovacions religioses. Que potser no ha tingut (entre els seus governants) els Marwanís, els quals, malgrat la solidesa i extensió del seu imperi, van saber inspirar l'amor dels descendents del profeta i van refusar, mentre va durar el seu poder, d'arrabassar-los les seves prerrogatives? No es van preocupar de defensar les Marques de la frontera, de vigilar la marxa dels afers importants, de preservar les seves fortaleses elevades i les seves hortes fèrtils de l'hostilitat dels xi'ís, i d'afavorir l'aplicació de la llei religiosa?(13) Per tot això, com m'agradaria de saber la causa de la seva posterior ruïna i d'on procedien les vel·leïtats de la fortuna de què vam ésser víctimes. Déu, perdona'ns! Fa tant de temps que ens afligeix l'angoixa! No podíem preveure què ens preparava el destí... Hauran pogut oblidar, els cristians, la derrota de Marj as-Suffar i aquella diada de Yarmuk(14) on foren abatuts per herois invencibles? Però deixem tot això: són records massa llunyans... No es recorden els cristians dels Amirís i de les seves expedicions victorioses? No van témer tant, en altre temps, la seva residència d'al-Amiriyya,(15) sempre ennuvolida (per la pols dels exèrcits en marxa)?»
MANUEL SÁNCHEZ, professor d'història medieval a la Universitat Central de Barcelona. Estudiós de l'Àndalus, ha publicat nombrosos articles en revistes especialitzades.
Notes del digitalitzador
Hem preferit accentuar el topònim Àndalus esdrúixol, tal com era, segons sembla, la fonètica de l'àrab culte, tot i que fóra millor, segons l'opinió autoritzada de F. Corriente, de grafiar-lo agut, Alandalús o Andalús.
Descartem la forma plana al-Andalus, tan estesa en publicacions, sempre que no es tracte d'una transliteració de l'àrab, on no s'usen els signes d'accentuació.
Hem corregit el topònim Tuníssia en la forma correcta catalana Tunísia.
Hem adaptat els antropònims àrabs a la grafia accentual del català per fer-ne més accessible la lectura. Per exemple, Abu > Abú.
Hem corregit alguns usos gràfics, lèxics i gramaticals i els hem adaptat a la normativa actual.
Sobre els autors dels textos
Abû-l-Mutarrif ibn 'Amira al Mahzumî (València, 1184 - Tunísia, 1258)
Historiador, jurista i poeta andalusí. D'una família originària d'Alzira, fou cadi de Xàtiva i de la ciutat de Mallorca (1229-30). També fou testimoni de l'entrada de Jaume I aValència, després de la qual emigrà al Magrib, on fou secretari d'estat i cadi (Salé, Meknès). S'acollí finalment a la cort hàfsida de Tunis, on exercí de cadi, a Lorbens i Gadès. És autor d'una història de Mallorca (Kitâb 'ankâ'inat Mayyûrqa), utilitzada per al-Maqqarî.
Muh·ammad ibn Al-Abbâr (València 1199 - Tunísia 1260).
Historiador, tradicionista i poeta andalusí. De família originària d'Onda, fou secretari dels governadors almohades de València. Durant el setge cristià se n'anà a la cort hàfsida de Tunísia per a demanar ajuda i, perduda la ciutat, hi tornà per ocupar el càrrec de cap de la cancelleria (1238). Caigut en desgràcia, morí executat, i la seva obra fou cremada. És autor de la Takmilat li-kitâb al-S·ila, continuació de la S·ila d'Ibn Baškuwâl, i d'una col·lecció de biografies, al-Hulla al-Siyarâ'. Escriví planyents poemes sobre la pèrdua de València. (Dolors Bramon). [GEC 1981: VIII, 538] Notes
1. Els textos núms. 1, 2, 3 i 4 van ésser transmesos pel compilador del segle XIV al-Himyarî ; vegeu E. LÉVI PROVENÇAL, La Peninsule Ibérique au Moyen Age d'aprés le «Kitâb al-Rawd al-Mit'ar... d'Ibn Abd al-Mun'im al Himyari», Leiden, 1938, art. Balansiyya, ps. 59-69. N'hi ha una traducció castellana: València, 1963, ps. 100-118).
2. Ibn 'Amira fa referència a la batalla del Puig, que s'esdevingué l'agost de 1237; vegeu el relat català de la batalla en el Llibre dels feyts, caps. 217-219 i en la Crònica de Bernat Desclot, cap. XLIX.
3. La Russafa era un barri situat al sud-est de València; el Pont pot designar qualsevol dels dos ponts que existien a la ciutat segons l'historiador al-'Udrí; ambtot, l'expressió «el Pont i la Russafa» és un préstec poètic que Ibn 'Amira pren d'un autor bagdadí del segle IX, com ha demostrat E. Terés, «Textos poéticos árabes sobre Valencia», Al-Andalus, XXX, 1965, p. 298. La resta dels topònims correspondrien, segons Lévi-Provençal, op. cit., p. 62 a barris o llocs d'esplai del prat valencià.
[Nota del digitalitzador] Per al topònim Russafa, vegeu C. Barceló, Toponímia aràbica del País Valencià. Alqueries i castells, 1983, p. 203, i Joan Coromines, Onomàsticon Cataloniae, VI, ps. 446-47.
4. Fa referència a Alzira, pàtria d'Ibn 'Amira. És interessant la dada que proporciona l'autor en imaginar els conqueridors catalanoaragonesos rossos i d'ulls blaus; amb tot es tracta d'un joc de paraules entre xukr: Xúquer i el plural xukr: rossos, que Ibn 'Amira va emprar amb freqüència en altres llocs; diu, per exemple, en un vers: «A l'altra banda del Xúquer i de les seves aigües blaves hi ha, ara, els cristians, amb els ulls d'un blau semblant a la lluïssor de les seves llances i amb el cabell rogenc» (Lévi-Provençal, op. cit., p. 127).
5. Fa referència al dia 29 de setembre de 1238, dia en què va caure València segons els cronistes musulmans.
[Nota del digitalitzador] Feta la consulta en el conversor automàtic d'Islamic Finder, el dimarts que s'esmenta correspon al 18 de sàfar de 636h, que correspon al 28 de setembre de 1238.
6. Com ja hem dit abans, Ibn al-Abbar va prendre part activa en l'acte de la rendició de València.
7. Sinònim de cristians. És un terme que els autors musulmans utilitzen molt, tot fent referència a la creença cristiana en la Trinitat.
8. Fa referència a Musà ibn Nusayr i a Tàriq ibn Ziyad, conqueridors de l'Àndalus; Hannaš as-Sana'ânî era un descendent dels companys del Profeta que va participar en la conquesta de la Península acompanyant Musà.
[Nota del digitalitzador]: Per a Hannaš 'Abd Al·lâh as-Sana'ânî vegeu Sebastián Gaspariño García, Historia de Al-Andalus según las crónicas medievales, III: 710-718. La conquista de Al-Andalus, Lorca, Editorial Fajardo el Bravo, 2007, ps. 66, 67, 69, 105, 108, 113, 114. [Almaqqarî, Nafh, I, p. 278]: «El citado Hannaš as-Sana'ânî fue un Tâbi'i ilustre, estuvo con 'Alî -¡Dios esté satisfecho de él!-, en Kûfa; se dirigió a Egipto después de su muerte, dejando sus beneficios entre los egipcios. Estuvo entre los que se rebelaron con Ibn al-Zubayr contra 'Abd al-Malik b. Marwân, y fue perdonado. Es suficiente nobleza para al-Andalus su entrada allí.»
9. Els Marwanís constituïen una branca de la família omeia a la qual pertanyien tots els omeies andalusins; el text al·ludeix, per tant, a les expedicions que els emirs independents i califes de l'Àndalus van dur a terme contra les fronteres cristianes. Al-Ma'afirí és l'ètnic d'Ibn Abí Amir al-Mansur, l'Almansor dels cristians.
10. Sobre el Pont i la Russafa, vegeu la nota 3. Manzil Ata i Manzil Nasr han estat identificats per Lévi-Provençal, op. cit., p. 66 com Mislata i Massanassa, respectivament.
[Nota del digitalitzador] Per a ambdós topònims vegeu C. Barceló, Toponímia aràbica del País Valencià. Alqueries i castells, 1983, ps. 175 i 178, i Joan Coromines, Onomàsticon Cataloniae, V, p. 225: 16) i ps. 287-290 («Res concret que pugui identificar tal manzil amb Mislata.»
11. Ilbira i Rayyu corresponen a les circumscripcions administratives de Granada i Màlaga respectivament. En aquest passatge, Ibn al-Abbar preveia la pròxima fi de l'Andalusia oriental però, com és sabut, en 1246 Muhàmmad Ibn al-Àhmar va declarar-se vassall de Ferran III a canvi de la sobirania sobre el territori que, a partir d'aquell moment, constituiria el sultanat nassarita de Granada.
12. Al·lusió al dia del Judici Final.
13. Ibn al-Abbar glossa, en aquest apartat, la política religiosa dels omeies andalusins (marwanís) que van professar la sunna, és a dir l'ortodòxia musulmana, i que van protegir la comunitat de l'Àndalus dels xiís (o «partidaris» d'Alí, el gendre del profeta i quart califa), un dels principals moviments de dissidència dins l'Islam.
[Nota del digitalitzador] Resulta sorprendent aquesta afirmació d'Ibn al-Abbar, atés que se li coneix una obra, potser posterior, on es declara ferventment a favor de la família del Profeta (sawas). Es tracta d'una obreta, no gaire extensa, que mereix l'atenció dels interessats a conèixer el xiisme andalusí: Durar al-simt fî habar as-sibt: "Els grans del collaret de la història del nét (del Profeta) "dedicat a enaltir les virtuts dels membres de la Casa del Profeta, i centrament especialment en l'enfrontament que va provocar el martiri de l'imam Hussein (as). Està traduït al castellà per Santiago Martínez de Francisco: Epopeya de los alíes. Los enfrentamientos entre shî'itas y sunnitas relatados por un andalusí del s. XIII, Madrid, Miraguano Ediciones, 1990.
14. Van ser dues batalles guanyades pels musulmans als bizantins en el territori de Síria. Marj as-Suffar va tenir lloc el 634 i Yarmuk el 636.
15. Els amirís eren els descendents i clients d'Ibn Abí Amir al-Mansur (Almansor), i al-Amiriyya, una almúnia que ells van construir.
Lectures
Dues novel·les descriuen els moments crítics de la caiguda de València. Són d'autors valencians i estan escrites en castellà:
[1997 Girau] = Girau, Vicent. Madinat al-turab. La ciudad del polvo. València. Editorial Gaza. 1997.
[2006 Cremades] = Cremades, Ferran. Jaime I el Conquistador. Madrid. Edicions Martínez Roca. 2006.
Josep Piera dibuixa les figures d'Ibn 'Amîra i ibn al-Abbar dins la tragèdia humana i històrica que els va tocar de viure en la seua antologia novel·lada dels poetes andalusins orientals.
[2000 Piera] = Piera, Josep. El jardí llunyà. Barcelona. Edicions 62. Pàgs. 74-76.
